dimarts, 18 de desembre de 2012

ELS AVANTATGES DE LA INDEPENDÈNCIA

Ja va sent hora de passar a l’atac. Res d’agafar-se-la amb paper de fumar. L’experiència de la darrera campanya electoral, ens ha de servir de referent per saber quins són els nostres punts forts i quins són els febles. 


Com a valoració general, l’estratègia independentista peca de ser massa primmirada i poc resolta. Sembla com si alguns tinguessin angúnia de dir ben clar i ben fort què és el que volem. Són molts anys plens de repressió i d’autocensura, i això costa de remuntar-ho. Ens cal una mica més de fatxenderia i de tirar pel dret, i uns sobra el paper de fer el bon minyó, en pla escolta, que promet obediència cega al cap. 

Naturalment, no estic suggerint que comencem a trencar-ho tot. No, senyor. No és això. Ans ben al contrari. L’ordre independentista ha de ser total, i no s´ha de bellugar ni una mosca. No podem donar la imatge de ser uns trinxeraires que ho petem tot, sense cap mena de control. 

Recordo que la mani de l’11S va ser un exemple fefaent d’ordre i disciplina. Ben diferents de les manis de les dues darreres vagues, on no tinc cap dubte que els elements espanyolistes infiltrats, van reeixir en la trencadissa i l’avalot. A millor notícia de les televisions i altres mèdia espanyols. 

Estic proposant que cal encarar el procés sent clarament conscients que el centre del terreny de joc -per fer un símil esportiu que s’entengui- el controlem nosaltres i des d’allà llancem els atacs envers l’àrea contrària. 


Un dels actius més gran que hem guanyat al llarg de les darreres setmanes, és el nostre coneixement i reconeixement internacional. Ha estat una victòria per golejada, i ha posat els espanyols dels nervis. A veure si ara a les properes eleccions autonòmiques de Múrcia, Madrid, Cantàbria o Extremadura, per dir-ne algunes, apareixen centenars de periodistes d’arreu del món. Hem situat Catalunya al món, i ara, qualsevol moviment que fem, de seguida tindrà una repercussió a escala global. El terra ja està trencat, i ara podem treballar amb molta més facilitat. 

Però l’impacte internacional, per molt important que sigui, i ho és i molt, no ens permetrà aconseguir la Independència, tret que un exèrcit foraster nou, expulsi l’exèrcit foraster que ja fa més de 300 que ocupa el país. I de moment, aquesta eventualitat, sembla que no es contempla. 

Cal, doncs, impactar encara més en la consciència dels catalans i les catalanes. Cal fer una tasca desacomplexada, dibuixant un escenari on l’opció espanyolista es visualitzi com una plena i total bogeria, que, per altra banda, és el que realment és. 

Cal deixar molt clar que el llast que impedeix la recuperació econòmica, l’accés al crèdit internacional, la lluita contra l’atur i la pobresa, només és un: la nostra dependència, el nostre lligam subaltern amb el Regne d’Espanya. Mentres en formem part, subordinada sempre, no hi haurà futur. Ni per nosaltres, ni per als nostres fills, ni per als nostres néts. L’única sortida racional, lògica, coherent és la independència. No és de cap de les maneres un somni. És una necessitat material i peremptòria. Quants més dies passen sense assolir-la menys oportunitats tindrem per ensortir-nos. 

Als nostres progres d’esquerra caviar -i als altres també- cal deixar clar que els 18 miliards (milers de milions) que ens roba ara Espanya, els tindríem al nostre abast per a destinar-los a aquelles prioritats immediates com són les polítiques socials, la sanitat, l’educació, sense oblidar, però, altres àmbits que caldria bastir de nou com són la Defensa, la Diplomàcia, els tribunals, les grans infrastructures, etc. 


I això ens porta a una altra consideració. Cal difondre ja des d’ara que la Independència beneficia sobretot als sectors més dependents, com per exemple, els pensionistes. Sí aquells que va intentar manipular la Camacho amb el discurs de la por, i que passats els comicis, han vist com el PP, amb Rajoy al capdavant i la Camacho al seu costat, els condemnava a perdre poder adquisitiu en aprovar un increment (???) de les pensions per sota del creixement de l’IPC. D’això se´n diu una ensarronada king size, o més nostradament, com una casa de pagès. 

Ras i curt, amb la fi de l’espoli fiscal, i de la dependència espanyola, la perspectiva de creació de treballs s’incrementarà d’allò més. Uns 25.000 militars professionals, en un escenari de bon rotllo amb els nostres veïns de ponent. Uns 8.000 mossos més, i uns 10.000 policies urbans més. I sense oblidar els serveis d’intel.ligència i la contraintel.ligència, que pot arribar a uns dos milers d’agents i personal d’administració i serveis. Després també la creació d’una marina mercant pròpia, i la gestió de les grans infrastructures (elecricitat, gas, aigua, internet, nuclear, naturalment, també la benzina. Milers, doncs, de llocs de treball directes, als quals caldria afegir els indirectes. Una passada. Ja s’han fet estudis que afirmen que la Independència farà baixar a la meitat la taxa d’atur del país de forma immediata. 

Però encara hi ha més. La independència s’ha d’associar amb una pensió mínima, de 1.000 euros, per a tots els pensionistes que acompleixin els requisits establerts. Res de pensions de misèria espanyoles, de 300 o 400 euros. I sense anar gaire lluny, hi ha el tema del salari mínim interprofessional, per 40 hores treballades, es podria arribar a cobrar uns 1.200 euros o més. 

Els avantatges de la Independència superen de llarg els costos, que serien escassos, perquè a diferència d’Escòcia respecte el Regne Unit o el Quebec, respecte el Canadà, Catalunya “aporta” al Regne d’Espanya, molt, molt més del que rep, tal i com s’ha dit més amunt. És el nostre avantatge competitiu, en la cursa per qui assoleix abans la independència. Però aquí, els flamencs, ens porten, tanmateix, la davantera. Naturalment, amb aquest discurs tan estructurat es pot arribar molt lluny i aconseguir el suport d’amplis sectors socials, i particularment d’aquells que veuran en la Independència una oportunitat per progressar. N´hi haurà, però que aquests arguments els relliscarà. 

És necessari argumentaris diferents. En parlarem en el proper post.

(NOTA: Post penjat al DGS, 12.12.2012)

LA VEU DE REAGRUPAMENT,NÚM. 20 (NOVEMBRE 2012)

Amb una mica de retard, penjo LA VEU corresponent al mes de novembre. Aixxx.

DOS PROBLEMES

Catalunya té dos problemes, ara mateix. Un es diu Josep Antoni Duran i Lleida. L´altre, Joan Tardà. Bé, ja sé que és un plantejament asimètric, atès que mentre el primer talla bacallà a casa seva, el segon no és més que una figura delirant, vorejant el freakisme. Però sigui com sigui, cadascú en el seu ramat tenen una influència que pot condicionar el resultat final d'una negociació que ja a hores d'ara hauria d'estar tancada.


Pot ser una casualitat que aquests dos personatges siguin Diputats al congrés espanyol? I que siguin precisament ells que estiguin boicotejant un acord que necessitem com l'aire que respirem? Jo diria que no. L'ambient infecte de Madrid inocula a aquells que hi van regularment, a més a més de milers d'euros en sou (10.000 euros pel cap baix... al mes), la ràbia autodestructiva típica dels espanyols, és a dir, l'esperit de les "Dos Españas", del guerracivilisme i la de que una te ha de helar el corazón, segons els versos de Machado.

Per altra banda, no podem oblidar que l'impacte mediàtic d'un diputat espanyol és molt més gran que la d'un diputat català, atès que la quota de pantalla de TV3 tot just arriba a una part de la població catalana que mira la televisió.


Nefast tot plegat. Continuo pensant que si ara en Mas comptés amb una amplíssima majoria, no seria hostatge ni de les paranoies ideològiques d'Esquerra, alimentades pels seus anys en els tripartits, ni d'aquest individu detestable, que és en Duran i Lleida.

Però els catalanets, tot i tenir la porteria buida per marcar un gol inesborrable, van preferir xutar la pilota a la tercera graderia, com si fossin un Sergio Ramos qualsevol. Era massa fàcil, aconseguir 70 diputats, tot hauria acabat massa depressa, i els catalans, per vèncer, hem de sofrir, com el Barça, que per guanyar, sovint primer li han de marcar un gol perquè espavili.

Som així de dats, és el nostre ADN.

(Post penjat el 15.12.2012)

divendres, 14 de desembre de 2012

GARCIA-MARGALLÓ LA MUNTA A DUBLIN..

L'inefable Ministre d'Afers Exteriors ecspanyol, J.M. Garcia-Margalló, sí amb accent, es veu que es va despatxar a gust i ganes al Consell Ministerial de l'OSCE que es va celebrar la setmana passada a Dublín, capital de la República d'Irlanda.

Aquest paio, que em recorda, físicament, al famós pallasso assassí de fa uns quants anys, particularment l'encarnat pel genial Brian Dennehy, en la pel.lícula que se'n feu, ens promet dies de glòria amb les seves declaracions i sortides de to. Llàstima que el seu col.lega Wert, li treu quasi tot el protagonisme. Penso no equivocar-me si dic que a ell, a J.M., li agradaria figurar més, però l'altre el supera pels flancs dretà i freaki a l'hora.


Espero que el proper executiu català, amb el seu flamant nou Conseller d'Afers Exteriors, que Mas va prometre, i que penso que ERC no vetarà (ja seria la rehòstia), s'ho passarà pipa tocant-li el que no sona a l'estaquirot aquest d'en J.M.

A continuació reprodueixo íntegrament l'article tret d'un diari escocès on relaciona els principals despropòsits que el xavalet va fer davant dels 57 membres de l'OSCE, que és, per aquells que no ho sàpiguen, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, i que per dir-ho ras i curt s'encarrega d'evitar que a Europa hi torni a haver cap més conflicte bèl.lic. De manera que poca conya. Al capdavant de les delegacions dels 57 estats, hi ha un funcionari amb el rang d'Ambaixador -com n´hi ha davant de la UE o l'ONU. (Us he de dir que el meu somni secret seria ocupar-ne el corresponent al de la República de Catalunya, i fer-ho el més aviat possible).

El text:


Spanish govt seeks OSCE support to exclude Catalonia from EU



The Spanish government is continuing in its attempts to construct European support for its refusal to acknowledge the right of Catalonia to self-determination, and to hamper independence movements within European states. 
Speaking yesterday to foreign ministers from the 57 member states of the Organisation for Security and Co-Operation in Europe (OSCE), the Spanish foreign minister José Manuel García-Margallo urged the OSCE to keep working "to build ever greater political unities", and to fight against what he described as "exclusive nationalisms".
Speaking at the ministerial summit in Dublin, Mr García-Margallo claimed that independence movements threaten European stability and security, warning of the "potential descructiveness of particularist and exclusive nationalisms".  He added that within a democratic state: "It is obvious that the reason for asking for unilateral separation is not exactly to seek greater democracy or liberty."  
The Spanish foreign minister warned that the goal of such movements was "not the search for the common good, but rather to break the framework of solidarity which makes living together possible," and insisted that independence movements were founded on "irrelevancy and triviality".

The Spanish government hopes that OSCE members will support Madrid's refusal to recognise an independence referendum in Catalonia.  The Partido Popular government insists the referendum is illegal and against the Spanish constitution.  Despite this, parties supporting the referendum and Catalan independence won a large majority in the recent Catalan elections and reiterated their intention to hold an independence referendum in Catalonia within the next four years.  
The Partido Popular is actively engaged in building alliances with conservative parties in other European states, and pays particular attention to its relationships with conservative parties in states where there are active independence or regionalist movements such as the UK, Romania and Slovakia. 
Romania and Slovakia are both home to large Hungarian speaking minorities which are seeking greater autonomy.  During the recent conference of European conservative parties in Bucharest, the Partido Popular delegation sought support for a possible motion in the European Parliament which if passed would ensure that Scotland or Catalonia would have to reapply for EU membership as new candidates.
Last month, the Spanish press reported that the Partido Popular's deputy secretary for projects, Esteban Gonzalez-Pons, had announced that he had reached an agreement with the British Conservatives to "give a common response" to possible Scottish and Catalan independence.  Mr Gonzalez-Pons was quoted as saying that he had reached an agreement with the British Conservatives during their annual conference in Birmingham in October, and that the terms of the agreement would be finalised during additional meetings in December, which would also be attended by representatives of the Scottish Labour party.
After Mr Gonzalez Pons's remarks were published in the Spanish media and Newsnet Scotland, the Scottish Conservatives issued a denial that they had made any agreement with the Partido Popular, and insisted they had no plans to make any such agreement in the future.  However their spokesperson admitted that Scottish Conservative leader Ruth Davidson had indeed met with Mr Gonzalez-Pons during the recent Conservative party conference.  
Despite numerous requests from Newsnet Scotland, the party refused supply details about the topics discussed during the meeting, and while insisting they had no plans to reach any deal, did not deny that there would be future meetings between Scottish Conservatives and the Partido Popular representative.

URGENT: LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

El proper 23 d’abril seria un dia escaient perquè el Parlament de Catalunya, amb una majoria més que suficient, aprovés una mesura tan necessària com és la Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya (DUI). La situació post-electoral, en referència a les relacions amb el Regne d’Espanya, és a hores d’ara insostenible. És una guerra moral no declarada. Però en marxa.


Ahir ens assabentàvem de l’esborrany del nou projecte de llei sobre educació del ministre Werth. De seguida vaig relacionar el seu contingut amb les paraules de José Maria Aznar fa uns dies: “Cataluña no podrá permanecer unida si no permanece española. Quien piense que sólo está en juego la unidad de España se equivoca. Antes de eso, está en juego la integridad de Cataluña”. No hi ha cap mena de dubte que el projecte de llei és factoria FAES. Utilitzen la llengua com a ariet per dividir Catalunya.
Un poble no pot viure en un permanent estat d’incertesa. I els catalans, dins de l’estat espanyol, estem sotmesos quasi diàriament a un debat sobre la nostra identitat i les lleialtats corresponents. No es pot continuar així. Cal tallar, cal desactivar aquesta tensió que ens impedeix prosperar i ens obliga a gastar enormes quantitats d’energies, de temps i de diners en buscar l’inexistent encaix. Els espanyols no volen l’encaix, volen la submissió. I això, fa tres-cents anys que ens hi resistim.
Ara tenim l’oportunitat de desfer-nos d’aquest llast. Ha de ser d’una forma ràpida, sense contemplacions, sense dubtes. Un cop sec. Un vot majoritari. No tenim temps a perdre. És un urgent, repeteixo. I sobretot, necessari. Materialment necessari.
La Declaració Unilateral d’Independència ha de determinar que a partir de la seva aprovació, les lleis espanyoles ja no seran d’aplicació al territori català, tret que el Parlament de Catalunya n’aprovi provisionalment la vigència, de forma interina, fins que n´hi hagi de catalanes.
La Declaració Unilateral d’Independència, establirà que a partir de la seva aprovació, els impostos dels catalans i les catalanes, seran recaptats per l’Agència Fiscal Catalana, i no seran transferits a cap instància espanyola.

La Declaració Unilateral d’Independència, fixarà una data per a la celebració d’un referèndum que la ratifiqui. Un bon dia per a celebrar-lo seria el proper 11 de setembre, primer aniversari de la Gran Manifestació Patriòtica. Tanmateix, si els espanyols posessin pals a les rodes al seu desenvolupament, penso que seria més efectiu, fer una nova ratificació parlamentària, i avall que fa baixada.
Repeteixo. Els espanyols faran tot el possible per intentar torpedinar el procés d’independència. No podem perdre més temps. Cal reaccionar de forma immediata i desencadenar-nos del llast espanyol que ens enfonsa irremeiablement. Per sort, Espànya és actualment un tigre de paper, com ja he escrit diverses vegades, i m´hi ratifico. La seva feblesa és evident i palmària, no només respecte Catalunya, sinó sobretot en el context europeu i mundial. Cal aprofitar l’oportunitat.
Els espanyols ja han descobert les seves cartes. Per oposar-se a l’emancipació de Catalunya apostaran per l’estratègia ètnica, conscients com són que des d’un punt de vista racional, la Independència de Catalunya guanya per golejada, no hi ha color. Per això aposten per l’irracionalisme de la identitat ètnica i treuen del calaix el supremacisme lingüístic, és a dir, el plantejament que hi ha llengües de primera i llengües de segona -o de tercera, o de quarta. Iguals que els nazis, però en contra de la raça, la llengua.
El supremacisme espanyol, naturalment, no reconeix el poble català com un interlocutor polític. Ser català, pels governants espanyols, és una simple qüestió administrativa: són catalans, els ciutadans espanyols que resideixen en alguna de les quatre províncies que formen la comunitat autònoma de Catalunya. Amb el matís afegit, a més a més, que Catalunya no té un reconeixement constitucional, perquè no apareix en el text del 1978.

Tanmateix, la realitat és tossuda. Les eleccions del 25N han deixat ben a les clares la naturalesa nacional de Catalunya, com ho demostra l’impacte mediàtic que ha tingut a nivell internacional, sense precedents. Algú s’imagina alguna cosa semblant per a les eleccions de Madrid, Extremadura o Castella-Lleó? Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.
El President Mas va encertar, si més no, en estendre arreu del món la rellevància de les eleccions. Mai, repeteixo, mai com aquells dies del mes de novembre, Catalunya va ocupar una atenció mediàtica tan important. Encara avui en dia sembla que no ens hem adonat de la importància d’aquests comicis. I això que van haver de suportar diversos cops d’estat: el judicial (junta electoral), el mediàtico-policial, el governamental, i també el sindical -amb la celebració al.lucinant d’una vaga general en plena campanya electoral, un tema del que parlarem en un altre moment, perquè cada cop sembla més evident que va tenir un impacte brutal en el resultat final dels comicis. I no oblidem l’intent de putsch protagonitzat per en Duran i Lleida, des de dins.
Bé, però tornem a l’essencial. Catalunya ha entrat en una dinàmica que només pot concloure en la seva Independència a curt termini, si li voleu dir express, digueu-l’hi. Per arribar a bon port, és clau que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord, a un Pacte Nacional que inclogui tant la DUI com la celebració, si és factible, del referèndum d’autodeterminació. Aquests dos com a mínim. I quants més millor.
Però per fer-ho possible, el poble català no ha de deixar de mobilitzar-se i de cremar etapes, de manera que tot el procés no s’aturi. No podem descansar. Ja descansarem quan haguem guanyat. Després de la Victòria.

(NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 05.12.2012)

UN NOU BLOC?

Sí, gent, times are changing, i una servidora amb ells. Aviat aquest modest i humil bloc mudarà de pell. Quan porto quasi deu anys, ja fa mesos que sento la necessitat de fer un lífting i adaptar-me als nous temps.

Així doncs, us aviso que d'aquí poc migraré a una nova adreça de bloc. Espero que això no us destaroti la vostra vida diària (eheheheh), i que si teniu la paciència o el vici de seguir-me, ho féu també en aquesta nova etapa.


N'esteu, doncs, assabentats, i qui aprofiti l'ocasió per a desconnectar-se, espero que els meus posts al llarg d'aquesta quasi una dècada, els hagi gaudit, encara que no sempre, naturalment, n'estigui d'acord.

Més info en pocs dies.

(Publicat inicialment el 4.12.2012)


dilluns, 3 de desembre de 2012

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Rajoy colla els pensionistes

Rajoy:"La decisió de les pensions l'imposa la realitat, no Brussel·les"

Rajoy castiga els pensionistes

(Per cert, què ha de dir ara l'esgarriacries de la Camacho? I la Sorayita? I el Rivera i el "Tapas"? I la Chacón i el Navarro? I el Duran?)

MOLTA FEINA A FER, MOLTÍSSIMA

Molt bé, ja han passat les eleccions. Avui som a 28. Els resultats són els que són. I el país és el que és. No hi ha més cera que la que crema. Què hem de fer? Construir a partir del que tenim. I què tenim? Una abassagadora majoria sobiranista al Parlament. Oi que sí? Doncs posem fil a l’agulla. La transversalitat independentista és avui més clara que mai. Una nova victòria pels guionistes, que no protagonistes, del procés. I en van… 

Posem que finalment es constitueix el parlament, la fadeta tornarà a presidir-lo, ara alleugerida per l’absència del diputat que la matxacava dia sí i dia també. Posem que d’alguna manera, l’Artur Mas tornarà a ser President, bé en primera volta, bé en segona. No contemplo cap alternativa, i molt menys que s’hagin de repetir les eleccions, perquè llavors sí que seria un drama nacional de dimensions siderals. 





Posem, doncs que la fadeta i en Mas ja tornen a ser on eren fa unes setmanes. S’inicia la legislatura, es forma un govern nou, que no sigui dels millors, sinó més aviat dels més responsables. I entre atzagaiada i atzagaiada del govern espanyol, què proposo que fem? 

Això: 

U. Aprovar d’una punyetera vegada una Llei electoral catalana, que acabi amb al mangoneig dels espanyols com s’ha vist en aquesta darrera consulta. Una llei que s’ocupi de tot, des del vot exterior, al paper dels interventors, i personalment, seguint l’exemple quebequès, la creació d’un Director General de les Eleccions. Ara tenim l’oportunitat de desmantellar totes les circumscripcions provincials i crear-ne de comarcals i, en el cas de Barcelona, els deu districtes. Però bé, els detalls ja hi haurà temps de polir-los. Fer una Llei Nacional d’Eleccions de Catalunya, em sembla més que urgent. Ja portem més de trenta anys de retard. 

Dos. Impulsar la Política Exterior. Creació d’una Conselleria d’Afers Exteriors, tal i com va prometre el candidat Mas, i a la qual, no penso que ERC, ni ICV, ni la CUP s’hi oposin de cap manera. Reforçar en tots els fronts la presència de Catalunya al Món. Si alguna cosa hem après aquestes darreres setmanes és que hem esdevingut el centre de l’interès global com mai ho havíem estat abans. I és un capital que no podem deixar de perdre. A més, si alguna cosa positiva va fer el segon tripartit, aquesta va ser el Pla Exterior de la Generalitat de Catalunya, liderat pel llavors màxim dirigent del partit i vice-president del govern. No podem fer marxa enrere. Catalunya ja és al mapa mundial, quasi a la mateixa alçada que Escòcia, i això és nou, això és bonic, això és fantàstic, i no em passa pel cap que ens ho deixem perdre. Més delegats, i més oficines, i a qui li piqui… que es foti. 

Tres. Creació d’una Comissió Parlamentària d’Estudi de les qüestions relatives a l’accessió de Catalunya a la Independència. Ho confesso, ho copio del Quebec, de l’any 1991. Però és que ara ens toca a nosaltres, i tenim un Parlament amb una correlació de forces, que ens ho permet. Aquesta comissió ha de preparar el país per a la transició nacional en temes com les infrastructures estratègiques, la seguretat nacional, les finances públiques, el sector bancari, la borsa, etc., etc, 



Quatre. Molt senzill. Seria bonic, que la primera llei que aprovés el nou parlament, ni que sigui per marcar territori del que els espera als espanyols, fos una que declarés l’estelada com a símbol nacional de Catalunya, amb la corresponent protecció jurídica i la correlativa sanció a aquells que la ultratgessin de fet o de paraula. A veure si aquestes que ara se les prometen felices, s’assabenten d’una vegada quin pa donem els catalans quan ens toquen el que no sona. 

Cinc. Constitució d’una Comissió Parlamentària d’estudi de l’ampliació interior de la Unió Europea, partint del pressupòsit que tots els catalans i les catalanes ja som ciutadans europeus i que tenem uns drets europeus que van més enllà de la nacionalitat a la qual estàvem assignats. 

Per altra banda, penso que ja hauríem de començar a pensar, si no és que ja s’ha fet, en quin dia s’aprovarà una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), atès que la situació actual amb l’actitud del govern espanyol serà insostenible en les properes setmanes i mesos. 

En aquest sentit, a la primera mostra que Madrid reté les transferències necessàries pel benestar dels catalans, intentant fent-nos pagar un peatge polític, s’hauria de denunciar el senyor Rajoy, i subsidiàriament, el cap de l’Estat, per un delicte contra els drets humans, davant d’alguna instància internacional, principalment el tribunal dels drets humans d’Estrasburg, o el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia. 

En el seu moment, vaig proposar que el 23 d’abril del 2013 seria un dia adient per a l’aprovació de la DUI. Ho mantinc, i vés que no ho haguem de fer abans. I també mantinc que si els espanyols continuen fent el cafre, el referèndum d’autodeterminació se celebri el proper 11 de setembre, primer aniversari de la gran manifestació patriòtica. 

Com veieu, molta feina a fer. Moltíssima.

(NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 28.11.2012)

COP D’ESTAT ELECTORAL ESPANYOL


a la memòria d’en Josep Sort i Ros (1932-2012) 

(Aquest és el primer article que escric després de la mort del pare. Segurament el meu actual estat anímic em pot condicionar en les reflexions que ara llegireu. He optat per ser fidel a la cita del DGS, malgrat les circumstàncies, perquè el pare, mentre va poder, no deixava de llegir aquest post setmanal, i si li vagava, de comentar-me’l)

En l’article de la setmana passada alertava del paper, entre d’altres, dels grans mitjans de comunicació espanyols en l’intent de condicionar la democràcia catalana. Com sempre, em vaig quedar curt. Massa moderat. Amb els espanyols sempre s’ha d’esperar la desmesura. No vols caldo? No dues, sinó dues-mil tasses. És així com funcionen. Volen crear en l’adversari allò que futbolísticament es diu el “miedo escénico“, de manera que s’acolloneixi abans fins i tot de començar la lluita. Un exemple, el tenim amb les declaracions del comissari europeu, el progre Joaquin Almúnia, segons el qual hi ha dues-mil maneres de vetar l’entrada de la Catalunya independent a la Unió Europea. Es pot ser més mentider, però no més bocagrossa i ridícul. 

Però des de fa uns dies, estem assistint a un veritable intent de cop d’estat electoral per part d’Espanya. I la punta de llança és un dels principals mitjans de comunicació, que actua com a força de xoc. El segueix, el poder judicial, i des de la rereguarda, el govern espanyol i el partit que el controla. 

Que aquest intent colpista ha aconseguit penetrar en les nostres línies ho demostra que ara gran part dels mitjans de comunicació, incloent modestament aquest post, i en bona part dels discursos dels candidats electorals, se´n parli. 

El cop d’estat electoral espanyol ha aconseguit modificar la dinàmica electoral dels primers dies de campanya, centrats naturalment en el projecte polític d’Artur Mas. El candidat a la reelecció ha hagut de passar a la defensiva, i ha perdut minuts i segons preciosos en els telenotícies per difondre el seu missatge electoral, esmerçant-los en negar les notícies publicades. Des d’aquest punt de vista, el cop d’estat ha reeixit inicialment. Altrament dit, ha aconseguit uns petits caps de pont en territori enemic. 

Sortosament, la feblesa dels seus arguments, fruit de la desesperació dels qui se saben derrotats, fa que més enllà d’aquesta capacitat de penetració inicial, producte de l’efecte sorpresa, el cop d’estat ben probablement fracassarà. Però perquè això sigui una realitat, cal una contraofensiva en tota regla que liquidi tots els caps de pont, evitant-ne la seva consolidació. 

Tenim quatre o cinc dies per aconseguir-ho. I no tinc cap dubte que ho aconseguirem. Però per fer-ho, cal que l’acumulació de forces sigui tan gran i tan abassagadora que no deixi pedra sobre pedra allà on els colpistes s’amaguin. 

És per aquest motiu que cal denunciar tots aquells que des del quintacolumnisme més repugnant donen credibilitat als arguments colpistes. El risc que fins i tot partits polítics amb centenars o milers dels seus membres assassinats per Espanya en les darreres dècades, donin ni que sigui en una nanonèssima part credibilitat a aquesta ofensiva espanyola contra la democràcia catalana, és el fet més increïble i al.lucinant, per no dir indignant que es pot concebre. 


No, no ens podem permetre cap feblesa. Cap intent de guany de curta volada. És necessari i imprescindible que la resposta sigui tan contundent i inapel.lable, que no ofereixi cap mena de dubte, tant de portes endins, com també de portes enfora. Que el poble català té dret a decidir el seu futur, i que aquest futur només passa per la construcció d’un estat propi, com la resta d’estats de la comunitat internacional. Com qualsevol dels 193 estats membres de l’ONU, o els 27 -aviat 28, amb Croàcia- de la Unió Europea. I això només té una lectura. 

Prestarem, doncs, el vot a l’actual president, si és necessari amb els ulls clucs i una pinça al nas. Però convençuts que, com molts francesos de diverses ideologies van donar suport a De Gaulle contra la invasió nazi, ara toca votar Llibertat, ara toca votar Independència. I conscients que assumim el risc polític que després es produeixi una nova traïció dels líders, com ja va passar durant la transició política. Però el contrari del risc és el conservadorisme, que caracteritza a molts suposats revolucionaris, que són incapaços de veure o d’assumir que les coses canvien davant dels seus ulls, i que per por a ser enganyats, es refermen en situacions o escenaris que ja han estat depassats. 

Català a l’atac!

(Nota: Post penjat inicialment el 21.11.2012)