D'EMERGÈNCIA NACIONAL

Catalunya ha entrat en el 2013 en una situació d'emergència nacional. Penso que és aquesta la idea força que cal difondre. Entre d'altres raons perquè és del tot certa. Cap invenció ni cap guerra psicològica. Ens hem de posar a l'alçada de les circumstàncies i aquestes ens exigeixen actuar amb fermesa i amb resolució. Als espanyols se´ls ha de tractar com es mereixen, i com s'ho han guanyat a pols. Sense por a les seves fatxenderies i sense pietat respecte els seus laments i les seves llàgrimes de cocodril. Que juguin al victimisme, que no ens ho empassem. Cal ser contundents i durs i, sobretot, no donar cap mostra de vacil·lació o de dubte. Ens hi juguem massa. Ens ho juguem tot.

Acaben de llançar un globus sonda, o potser, venint de qui ve no m'estranyaria gens, una intoxicació que com a mínim ja ha reeixit a que m´hi refereixi com ho estic fent ara. Han llançat una notícia segons la qual la Generalitat farà fora fins a 20.000 persones que treballen per ella. La major part no funcionaris, i principalment interins i laboral. A això caldrà afegir milers d'altres treballadors que perdran la feina a la banca i les caixes, i a moltes altres empreses grans, petites i mitjanes.

La pregunta és molt evident: això passaria amb la independència? La resposta és rotunda i no ofereix cap mena de dubte. No, de cap de les maneres. Llavors és evident que si pot arribar a passar és perquè formem encara part de l'Estat espanyol, fet que ens condemna, com ja va dir el recentment nomenat Conseller de Presidència (d'Afers Exteriors, encara no), a la mort.

Volem morir, com a poble? Oi que no. Doncs cal associar sistemàticament la idea de la mort de Catalunya com a poble a la seva continuïtat sota el Regne d'Espanya. I fer-ho de forma reiterada fins a l'esgotament físic i emocional.

Espanya és el passat. El nostre futur és Europa i el món mundial. Haver d'esperar dotze o vint-i-quatre mesos a que el tema es resolgui mitjançant la convocatòria d'un referèndum, que tots sabem que serà tergiversat d'una manera o una altra pels espanyols, és literalment un suïcidi. Per això cal fer passos, alguns reals i d'altres simbòlics, però que tots ells contribueixin a crear un escenari on el vot espanyolista sigui impensable.

Cal una mobilització ciutadana sense precedents. A nivell simbòlic, per exemple, el reconeixement parlamentari de l'estelada com un símbol més de Catalunya que pugui ser exhibit sense cap impediment legal o policial. L'estelada té tota la legitimitat per ser exhibida amb tota la dignitat en qualsevol balcó de qualsevol ajuntament de qualsevol poble.

Cal també una immediata declaració de sobirania del poble català. Això sembla que ja està previst en el Pacte per la Llibertat. Molt bé. Doncs ara, el següent pas, és convocar públicament a tots els ciutadans del país a que es concentrin al Parc de la Ciutadella per celebrar aquesta declaració i per a ressaltar-ne la seva rellevància històrica.

Cal també penalitzar d'alguna manera, vull dir, seguint el reglament parlamentari, al diputat Tapas (o será Cañas) per haver lamentat, en seu parlamentària, que Franco no hagués acabat amb la identitat dels catalans. Com pot continuar com a diputat un personatge que advoca per l'extermini, si més no cultural? A mi no em passa pel cap.

I així, moltes coses més.

(NOTA: Penjat inicialment al Nació Digital, el 14.01.2013)