dimarts, 30 d’abril de 2013

MERENGUES, KAPUTT!



Madrid out of Champions. Sense Lliga, sense Champions. Sense Dècima...


Mourinho don´t go, please. We´re happy with you!!!!!

BECKENBAUER NO LES TÉ TOTES

Les declaracions de Beckenbauer contra el Barça, demostra que els dirigents del club bavarès no les tenen totes i no descarten una eliminació.


Abans que dir parides contra el Barça, el Kaiser Franz, s'hauria de preocupar de casa seva, sobretot del senyor Uli Hoeness, que el jutgen ara, per defraudar impostos...


Clar que hi ha altres presidents esportius que també tenen problemes amb la justícia, oi Sandrusko?

A veure si se'n van a l'infern de dos en dos...

Orgull, Barça, Orgull!!!

dilluns, 29 d’abril de 2013

BARÇA, "GIVE ME 5!"


En català és Xoca-la!, però en anglès, és Give me Five!, i això precisament és el que volem que la gent del Barça ens doni el proper dimecres, cinc golets que baixin els fums als germànics, que van molt crescudets. Al capdavall, un mal dia el pot tenir tothom!



També molt interessant el mosaic gegant que els culers farem al Nou Camp: Orgull Barça, orgull! és el que necessitem.

Si hi ha una ocasió per fer callar boques, sobretot les que parlen de fi de cicle, a fe de Déu que és aquesta! Gràcies Bayern per donar-nos l'oportunitat de fer més gran i més gloriosa la història del Barça, que forma part indestriable de la Història de Catalunya, de la més universal i brillant.

Una remuntada que suposarà una pujada estratosfèrica de moral, que ja toca!

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, saludo l'anunci de Damm:


Orgull, Barça, Orgull.


diumenge, 28 d’abril de 2013

ÉS PER AIXÒ QUE ENS CAL UN ESTAT…

Els pobles, les nacions, necessiten ser respectats. Com passa amb les persones, de forma individual. Si no et respecten, l’auto-estima disminueix. I si no et respecten de forma continuada, la disminució és encara més pronunciada, i pot arribar l’auto-odi. Per això els pobles colonitzats generen sovint especímens especialment dotats en tirar-se merda damunt d’un mateix. Correlativament, els pobles que es pensen que són els millors sobre la faç de la terra, generen autèntics carcamals egocèntrics i totalment aïllats del món mundial, lliçó que sovint aprenen de forma dolorosa. 

Catalunya es troba en una situació intermitja. Naturalment, és un poble colonitzat mentalment, psicològicament, moralment, i last but not least, materialment, políticament, culturalment, etc. etc. Això fa que el catalanet mitjà, s’auto-representi com una persona que no es pot valdre per ell mateix, com un ésser no prou madur, que necessiti algú que l’acomboiï, que el dugui de la maneta. Papà Espanya és aquest algú. Catalunya, pensa el dat, és un país petit, no som res, no som una puta merda, som pagesots, no tenim glamour i fem volar coloms dia sí i dia també. 


Per altra banda, és cert que hem protagonitzat una història de quasi 300 anys de resistència contra l’enemic. I encara som al peu del canó. Millor dit, som més al peu del canó que mai. I anem a per totes. Això, realment, resulta inaudit. Després de tantes dècades de repressió, espoli, odi, mort, tortura, exili i totes les desgràcies que volgueu, que encara hi siguem i que encara plantem cara. Quan altres pobles ja s’han rendit als enemics (per exemple, els aragonesos, tret potser d’una escassa minoria). 

És Catalunya, doncs, una mena de personatge de doble cara? De Dr. Jekyll i Mr. Hyde? 

En els darrers anys el nostre orgull ha pujat com l’escuma, i hem protagonitzat episodis que en certa mesura han commocionat el nostre entorn immediat, és a dir, Europa, però també, gran part del més llunyà, és a dir, la resta del món. 


I una gran part d’aquesta commoció és deguda a que ho hem aconseguit sense tenir un estat propi. O encara pitjor, tenint-ne un en contra. Absolutament i rabiosament en contra, que fins i tot ha acabat per exhibir els seus fonaments supremacistes, en aquest cas, d’arrel lingüístics. Però també d’altres arrels. 

Però el problema s’esdevè quan sortim tant a la foto. I la resta se n’adona que anem despullats, nus. Perquè no tenim estat propi. És a dir, no som del club dels estats del món. Llavors la conyeta s’acaba i comença la gresca. Sortosament, la gresca ha començat en un àmbit materialment inofensiu com és l’esport. Un àmbit on Catalunya ha excel.lit amb llum pròpia, sobretot, encara que no exclusivament, gràcies al Barça. 

Després d’anys de superioritat esportiva, hem vist com en els dos darrers anys, la conyeta, també aquí s’ha acabat. I això ha coincidit amb la presidència d’un catalanet dat, com és en Rosell, que recordeu que el primer que se li va ocórrer fer va ser un viatge de desgreuge a Extremadura, us en enrecordeu, oi? 


El Barça, en tant que metàfora de Catalunya, ha estat l’objectiu a abatre, i a més s’ha donat la casualitat, que els seus actuals dirigents, i sobretot el seu President, han posat la catifa vermella a aquells que han gosat atacar-lo. És així de dur i de patètic. 

D’aquesta manera, la manca de respecte, de seriositat, de reconeixement, envers aquesta entitat, i per extensió d’aquest país, no ha fet més que incrementar-se. Ara en recollim els fruits, que sense dubte ens farà ofegar-nos. Hem de canviar aquest escenari, i ho hem de fer de forma contundent i sense complexos i ambigüitats, per tal que ens entenguin en el seu llenguatge, que és la llengua de l’estat. És així de clar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2013)

dissabte, 27 d’abril de 2013

DAVANT DEL NOU INSULT...

Espanya ha tornat a insultar. El govern de Madrid ha situat ara el dèficit autonòmic del 0.7% a l'1.2%, quan se li reclamava des del govern català del senyor Mas un 1.7% o un 2%... Naturalment, tant unes xifres com les altres, són les engrunes, que per als independentistes no tenen cap mena de sentit, davant la magnitud de l'espoli fiscal...


Parlar de 300 milions  d'1,2 o de fins a 3,8 o 4,3 miliards d'euros, és una xarlotada davant els 16 miliards o fins i tot els 22 miliards que Espanya ens roba cada dia. Naturalment amb aquestes dues darreres xifres, no caldria parlar ni de retallades, ni ajustaments ni res de res. I sí d'inversió en escoles, sanitat, serveis socials, seguretat nacional, infrastructures, etc.

Davant d'aquest nou insult, què esperem per declarar unilateralment la independència? Cada segon que passa permetem que els espanyols es reorganitzin. Cal tallar de socarrel aquesta comèdia. Què potser ens passarem ara tres mesos discutint per arribar a l'1.7%? Va, home, va. Que la gent cada cop pateix més i que aquesta agonia s'ha d'estroncar de cop!


Tenim un parlament de majoria independentista. Un parlament que està totalment legitimat per declarar la Independència, per decretar la nul.litat de les lleis espanyoles al territori català i per cercar el reconeixement internacional. En les darreres eleccions tothom sabia perfectament què votava.

Així doncs, fem el pas endavant inevitable. Declarem la Independència i deixem de fer el préssec. Només d'aquesta manera ens guanyarem el respecte dels estats de tot el món.

Fem-lo!

GRAN BELZUNCES!


En Marc Belzunces ja ha protagonitzat episodis fonamentals en el front digital de la Guerra d'Alliberament. Ara, a més a més, ha portat Espanya a la justícia europea en defensa dels seus drets fonamentals. És un exemple per a tothom. Políticament parlant, és el nostre Vasili Zàitsev, un veritable crack.

dijous, 25 d’abril de 2013

TERTÚLIA POLÍTICA... HI ESTÀS CONVIDAT!

Avui a les 19.30 hores, a la seu nacional de Reagrupament, participaré en una tertúlia política organitzada en col.laboració amb el Diari Gran del Sobiranisme, i que serà gravada en vídeo per després ser penjada en el seu web

L'acte també forma part de les activitats que realitza RCat Barcelona, en el cicle de conferències, Els dijous a Reagrupament.


Els companys que participaran seran dos referents de l'independentisme civil com són el catedràtic Enric Canela i l'empresari i impulsor del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner

Com a moderador de la tertúlia hi haurà l'incansable Vallfosca o altrament dit Xavier Garcia Pujol.



Segur que serà una activitat entretinguda i més que necessària en els moments actuals.

Us hi espero!

VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

El passat dia 4 Rcat d'Osona amb la col.laboració de l'heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d'un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d'informació, producte d'un intensa vida professional que va començar l'any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l'obra amb algunes de les idees exposades per l'autor en l'esmentat acte.



Els països objecte d'estudi van ser triats en base a una sèrie d'indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d'ells, de l'eurozona; el d'haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc.

Segons l'autor, l'interessava estudiar com havia anat el procés d'independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s'havien portat a terme en la postindependència. L'objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. 

Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l'autor és saber quin és l'element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d'utilitat per al cas català ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.



I en aquest cas, segons l'autor, l'element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoeslau o txecoslovac, van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d'Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l'altra part, en aquest cas, amb els txecs.

Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal i com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l'autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s'aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir-lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d'Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d'autodeterminació, que va resoldre´s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català respecte els aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertanyença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.


Finalment, un tercer element que segons Anglada és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment ens ajudaran a que la ruptura sigui més  suau i en certa mesura ens acomboiï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d'expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l'interès alemany al respecte i a l'hora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d'altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats claus com els propis Estats Units, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24, abril 2013)

dimarts, 23 d’abril de 2013

CONSTRUÏM LA CATALUNYA INDEPENDENT


Si els nostres governants m'haguessin fet cas, avui hauríem declarat la Independència. Bé, podem esperar encara una mica més. No gaire, però. La situació és insostenible per moments i la independència és una necessitat material, no només moral, inajornable. Sembla que algun dirigent convergent de pes ho té com a mínim tan clar com jo... i com centenars de milers, per no dir milions de catalans i catalanes. 

De moment hem de continuar construint aquelles estructures d'estat que estiguin al nostre abast. La resta ja les construïrem quan toqui. 

Avui és un dia de llibertat i felicitat, és un dia que et fa orgullós ser català. Gaudim-lo, sense deixar de pensar que el repte que tenim l´hem de fer realitat el més aviat possible.

dilluns, 22 d’abril de 2013

L'HOME QUE TREBALLA FENT D'ESPANYOL

Escoltava la magnífica cançó dels Amics de les Arts a l’hora que repassava l’actualitat política del país i no he pogut resistir la temptació de fer-ne un arranjament. De fet entre una cosa i l’altra no hi ha gaire diferència, i que em perdonin els de la protectora.

Naturalment, em refereixo a en Josep Antoni Duran i Lleida. El xaval va i diu que optar per la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ens posa al mateix nivell que Kosovo. I per acabar-ho de reblar diu que els catalanets, no tenim padrins, o altrament dit Primos de Zumosol, com sí que van tenir els kosovars, en referència naturalment, als Estats Units. De manera que la DUI, ja ens la podem dibuixar en pintura…

Anem a pams. En primer lloc, no deixa de ser positiu que un tros d’espanyol com el Duran malparli de la DUI. Això implica que, com a mínim ja ha entrat en el debat de com accedir a la Independència, i ha abandonat el debat entorn la conveniència o no de la Independència. Pressuposa, doncs, que ja veu clar que hi arribarem, però, fidel al seu ADN unionista, intenta posar-ho difícil. En definitiva, que anem pel bon camí. L’efecte arrossegament que fem els independentistes, funciona a tota màquina. Felicitem-nos-en.
Dos, l’home que treballa fent d’espanyol, empra l’estratègia de comparar una Catalunya Independent amb Kosovo. La mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil, que diuen a casa. Hi ha una tendència que voreja l’auto-odi, propi de pobles esclaus i subordinats, d’empetitir-se i de considerar-se una mitja merda. Aquest és el cas, encara, de molts catalans i catalanes, que encara es pensen que som la darrera merdeta del món. No tan sols accepten que tenim l’equip de futbol millor del món, i això que és fàcilment constatable. No, som catalans, ergo, som uns dats perquè així ens ho han inculcat els nostres amos, els espanyols. I no podem ni anar sols pel carrer ni a la cantonada per anar a comprar unes llaminadures. Necessitem de la mà protectora espanyola, encara que de tant en tant ens clavi alguna plantufada. Però ja se sap que les plantufades del papa, a nosaltres i a la mama, és a fi de bé, perquè en el fons papa-Espanya ens estima amb tot el seu cor…

Aquest auto-odi, aquesta necessitat de cercar la protecció del teu maltractador, es combina amb una altra expressió que no accepto de cap de les maneres: la de ser un país petit… Petit de què?
Només la CAC, amb un PIB de més de 215 miliards d’euros, té una potència econòmica similar o superior a països com Grècia, Portugal, Finlàndia, Dinamarca, Israel, Xile, Irlanda. No tinc cap dubte que un com independents, sense el llast de l’espoli fiscal i amb l’efecte multiplicador que generarà, la nostra economia faria un salt endavant espectacular. Si hi afegíssim la resta de la nació, com sens dubte passarà més d’hora que tard,la nostra potència econòmica seria propera a la d’Àustria, Argentina o Noruega. I el que és més important, seria tota ella nostra -encara que segurament desigualment distribuïda, però aquesta és una altra història.
En definitiva, molts catalans patiu de l’efecte de la minusvaloració. I us penseu que som un zero a l’esquerra. Un cas especial que necessita algú adult que ens guiï i ens cuidi, perquè nosaltres no podem anar sols pel món.
L’home que treballa fent d’espanyol, conscient d’aquesta deficiència mental, i fidel a les ordres que rep de Madrid, o, potser, del Vaticà més integrista i doncs, més espanyolista, no fa més que intentar incidir-hi, i fer-ne més sang. I perquè no comparar Catalunya amb Bangladesh, o amb algun altres dels 25 less developed countries (LDC) del món, que segons l’ONU són els que han de ser més protegits? Vinga! Home que treballes fent l’espanyol, atreveix-t’hi! Ja no ve d’aquí, facis el que facis o diguis el que diguis La Vanguardia et beneïrà, i el teu soci dirà amèn, i els sociates et demanaran més… I el poble català, petitonet, es fixarà en l’elegància dels teus trajos i en l’espectacular brillantor de la teva calba, que fins i tot alguns diuen que li treus brillo en les teves nits hoteleres mileuristes a Madrid.


Més d’hora que tard, el Poble Català deixarà d’empassar-se aquesta camama, i llavors despatxarà de forma procedent l’home que treballava fent d’espanyol, sense indemnització i sense romanços. Tot i que segur, que al dia següent, apareixerà disfressat d’home que treballa fent de català, i pretendrà que el contractem de nou. Però d’aquesta decisió ja en parlarem més endavant.
Mitjons, petons i americanes,
i un ós i flors i un dinosaure”

(NOTA: Post penjat al DGS,, 17.04.2013)

diumenge, 21 d’abril de 2013

PER DECRET

A la CAIB (Comunitat Autònoma de les Illes Balears) s'han carregat per decret la immersió lingüística. Ja sabeu, que jo no sóc gens partidari de fer el ploramiques, més aviat el contrari. Per això, ara no començaré a fustigar-me i a dir que els espanyols són molt dolents. No. Ben al contrari. N´hauríem d'aprendre dels espanyols.


Fixeu-vos que el tema l'han aprovat via decret, res de lleis. Un decret el fa el govern en un pim pam, perquè en el govern, per definició, no hi ha majories ni minories. A diferència d'una llei, que ha de ser aprovada per un parlament, i doncs, debatuda entre els grups que donen suport al govern i els que formen l'oposició. Quan un govern té una majoria assegurada, la temptació de governar per decret és massa llèpola per resistir-s'hi. De manera que els espanyols s'han carregat la immersió lingüística per la via ràpida.

A la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya), el govern actual hauria d'aprendre dels espanyols de la CAIB, I no anar amb tants romanços per evitar trepitjar els ulls de poll de Camachos, Riveras o Durans i Lleida de torn.


En una situació d'emergència nacional com la que vivim, estic més que segur que si el President Mas adoptés les mesures inajornables que s'han d'adoptar via decret, comptaria amb el suport parlamentari corresponent per convalidar-les...

El perill, però, és que de seguida apareixerien els catalanets llepafils que dirien que nosaltres no ens hem de comportar com els espanyols, que som èticament diferents i que no hem de fer com ho fan ells, i tal i tal. I segur, segur, que en Cuní, en Basté, e tutti quanti blasmarien aquest comportament...

I d'aquesta manera, el patiment dels catalans i les catalanes es perllongaria una mica més. Això sí amb una dignitat i una ètica a prova de bomba...

dissabte, 20 d’abril de 2013

EL FRACÀS TOTAL I ABSOLUT DE LA "TEORIA DEL DOMINÓ"

Davant l'acord assolit per les delegacions de Sèrbia i Kosova, Espanya ha quedat en evidència. Encara passarà que els serbis reconeixeran Kosova i els espanyols seguiran fotent-se cops de cap contra la paret. El Parlament Europeu ja n'està fins al capdamunt i ha exigit a Espanya que reconegui d'una punyetera vegada el nou estat. Debades, naturalment.


Però l'acord assolit també demostra el fracàs total i absolut de l'anomenada Teoria del Dominó, segons la qual una independència porta a una altra i això desestabilitza. Més concretament, alguns afirmen que els principals estats europeus mai no donaran suport a la Independència de Catalunya perquè aquesta els desestabilitzaria internament. Es refereixen concretament, a França, al Regne Unit, a Itàlia, i fins i tot a Polònia (la de veritat). 

L'exemple de Kosova els desautoritza totalment. Si aquesta teoria fos certa, cap d'aquests estats hauria reconegut la Independència kosovar del 2008. Però sí que ho van fer, i alguns d'ells quasi volent ser els primers en fer-ho. I ho van fer perquè aquests estats internament se senten forts i no es veuen amenaçats de cap de les maneres per una independència més. N'hi ha hagut tantes en les darreres dècades, que ja no els impressiona ni poc, ni gens... 


Només els estats que s'autoperceben com a febles, a punt de fer fallida, s'espanten quan hi ha un episodi d'independència. I aquest és el cas, naturalment, de l'estat espanyol, que es troba en una situació crítica en tots els aspectes. Si els espanyols sabéssin que tenen les de guanyar, el tema kosovar els importaria un rave. Però no ho tenen gens clar, o encara millor, saben que tenen les de perdre si els catalans no defallim en la nostra fermesa d'assolir la independència de forma democràtica. Per això ells se senten lligats de mans i peus i no paren de fer el ridícul dia sí i dia també.

L'únic que ens garanteix la victòria és la fermesa en el nostre compromís d'arribar al final, seguint el camí ja encetat i legitimat per milions de vots. Tot el que sigui apartar-nos d'aquest camí, seria un error. I deixem que els espanyols es coguin en la seva pròpia salsa.

dijous, 18 d’abril de 2013

CARRETERO: “NO ENTENDRIA QUE LA CONSULTA PEL DRET A DECIDIR NO ES FES EN AQUESTA LEGISLATURA”

06.04.2013

Font: El Vallenc


El Vallenc.com, aprofitant que Joan Carretero, president de Reagrupmanet s’ha traslladat al territori, ha aprofitat per fer-li una entrevista per saber les seves impresions sobre l’estat actual del país i per parlar sobre la independencia de Catalunya.

Com veu a nivell general la situació del Catalunya a nivell econòmic i a nivell nacional?

El nostre país es troba immers en un canvi profund que afecta el conjunt de les seves estructures, derivat en gran mesura per la situació de canvi de paradigma a nivell global, però, tanmateix, afectat per l’especificitat de no comptar amb un reconeixement propi.La manca d’estructures operatives i amb capacitat real d’actuació i de decisió es fa absolutament evident en un moment de crisi profunda en les relacions entre la ciutadania i el seu govern i ens porta a un camí sense sortida en termes nacionals.

L’estat espanyol s’ha mostrat absolutament ineficient en la gestió política i econòmica, amb conseqüències immediates en la realitat diària de les persones que vivim a Catalunya, de manera que la ruptura avui és més nítida que mai.

Els darrers anys han significat un retrocés profund de la població catalana en tots els àmbits (en innovació, capacitat productiva, serveis públics…) i la perspectiva a mig termini no sembla que hagi de canviar.

És responsabilitat nostra doncs, de les persones que volem fer d’aquest un país d’èxit, contribuir a l’única garantia que avui sembla viable per capgirar la situació insistint en la necessitat d’una declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya, en tant que el nostre major òrgan representatiu.

Creu que estem en un moment històric de camí per la independència, o serà una altra ocasió perduda?

El moment actual és, sense cap mena de dubte, un canvi profund del món tal i com l’havíem entès al llarg de tot el segle XX. Depèn dels catalans decidir si volem participar-hi i guanyar el premi a millor guió original.

En un escenari cada vegada més obert, participatiu i col·laboratiu, hem de ser capaços de portar a terme un procés modèlic de configuració d’un nou estat, marcat per la transparència i la radicalitat democràtica.

En el context infectat per la corrupció que estem patint a diari és evident que aquesta fita sembla quedar diluïda entre d’altres preocupacions sobre com s’ha portat a terme la gestió del diner públic fins ara.

Sigui com sigui, el sistema tancat i bloquejat de partits polítics que avui, sense excepció, parlamentàriament ens representa s’ha demostrat insuficient per continuar avançant. Des de Reagrupament, precisament, entenem que per seguir endavant cal que tots els actors disposats a arribar a una bona fi hem de ser-hi presents sense exclusions. La independència no s’aconseguirà si amb ella no s’hi acompanya una profunda regeneració del sistema polític tradicional i dels seus representants.


Com veu el pacte CiU-ERC?

L’activitat política és en si mateixa un acte de servei públic i d’absoluta generositat per part d’aquelles persones que volen contribuir durant un temps determinat al benestar de la societat de la què hi formen part. Aquest principi general, que assumim des de Reagrupament, no exclou, de cap de les maneres, l’assumpció de responsabilitats.

Aquesta és, des del meu entendre, la principal dificultat amb la qual es troba el pacte entre CiU i ERC, en tant que es dóna una enorme dualitat i, conseqüentment, desigualtat entre els dos partits.

Per una banda, hi ha la necessitat d’haver de gestionar l’activitat diària del país i portar a terme els serveis públics existents, que encara que retallats, requereixen d’uns pressupostos que, a la vegada, són essencials per al control de les nostres institucions. Una tasca feixuga, desagraïda i, evidentment, amb penalització electoral, especialment, en un moment de crisi econòmica profunda.

Mentre que, per altra banda, estem davant d’un compromís polític per a la celebració d’una consulta vinculant sobre la independència de Catalunya i la construcció d’un nou escenari. Una activitat molt més agraïda en tant que es vincula a un nou escenari que, indubtablement, serà molt més pròsper en tots els camps.

La lleialtat del pacte hauria d’incloure, precisament, la responsabilitat per part dels dos partits i la presa de consciència de la situació actual. La percepció d’aquesta afirmació és precisament, que aquesta no s’està donant en termes d’igualtat.

ERC, en no voler formar part del Govern de la Generalitat, ha prioritzat els interessos de partit per davant de l’estabilitat i fortalesa que electoralment va mancar a CiU i que tan necessària és per dur a terme el procés d’independència. Aquest factor, en absolut, no ha passat desapercebut i òbviament està dificultant la celebració de la consulta.

Creu que en el 2014 es votarà pel dret a decidir?
Desconec quan se celebrarà la consulta pel dret a decidir però no entenc altre escenari possible que no sigui la seva realització durant aquesta legislatura.



Com es vol fer entendre al món que el vot independentista no és exclusivitat d’ERC?
Tradicionalment, l’independentisme ha estat molt fraccionat, principalment per l’associació que es fa amb un o altre corrent ideològic. Però, com hem proclamat abastament des de Reagrupament, no estem davant d’una elecció entre polítiques d’esquerres o de dretes.

Conseqüentment, en l’escenari de celebració en el curt termini d’una consulta per la independència, no té massa sentit advertir en quin partit d’un corrent ideològic determinat es concentren els activistes independentistes, principalment perquè en el moment actual, la majoria de persones a favor de la independència senten una enorme desafecció envers els partits polítics tradicionals.

Per acabar, creu que en el moment actual per Catalunya és bo que no tinguem un govern fort i que la formació que governa encara que està més feble que abans del 25-N?
Com he comentat anteriorment, aquest aspecte és avui el més preocupant per aconseguir que finalment se celebri la consulta. Mentre el govern sigui incapaç de poder aprovar els pressupostos anuals amb normalitat i pateixi atacs dialèctics per part de la resta de partits polítics, sense exceptuar ERC, el procés d’independència difícilment tindrà la confiança per part de la ciutadania i, el no menys important, suport per part d’altres institucions internacionals.

dimecres, 17 d’abril de 2013

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24 (ABRIL 2013)


Publish at Calameo or read more publications.


Ja podeu llegir el nou número de La Veu de Reagrupament, amb un interessant editorial del President, el Dr. Joan Carretero, així com també un article de Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, i col.laborador habitual d'RCAT.

El número es completa amb l'anunci de la II Trobada Municipalista d'RCAT, que se celebrarà a Fornells de la Selva, i que arriba en un moment clau per al nostre país, i les col.laboracions habituals, entre elles la d'una servidora en el tema Internacional. En aquesta ocasió reflexiono sobre el llibre del periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia.

Bona Lectura!

dilluns, 15 d’abril de 2013

EL FANGAR

Lentament però de forma ineluctable, el procés cap a la Transició Nacional es va enfangant. Cal ser-ne conscients. Hi ha senyals d’alerta per totes bandes. Un procés d’aquest tipus no es pot allargar molt en el temps. És de manual. Militar, per ser més precisos. Si tu deixes que el teu enemic, i dic enemic, es reorganitzi, doncs tens un problema. Si tu deixes que la teva gent es consumeixi en la fam i la desesperació, doncs tens un problema. O el tindràs més d’hora que tard.
Com va dir en un discurs no fa gaire el mai prou elogiat ex-Primer Ministre del Quebec, Jacques Parizeau, les coses es preparen quan estàs en l’oposició, i s’executen sense dubtes ni titubeigs quan estàs en el govern. I sense amagar-se’n, plantant cara a qui calgui, i si no vols caldo, dues tasses. És així com s’ha de tractar l’enemic que et vol la pell. I encara més si aquest enemic és Espanya. Perquè històricament és demostrable que això del diàleg, els espanyols no ho entenen, fins i tot és possible que no ho tinguin ni en el seu diccionari. Si no, no s’entén perquè sempre que els han foragitat, ha hagut de ser amb les armes a la mà. I a més, cal dir que això, naturalment, els espanyols ho entenen perfectament. Allò que no toleren és l’actitud dels qui els volen fer passar bou per bèstia grossa.

En els sis i escaig mesos que portem d’ençà la manifestació de l’11 de setembre, la situació política s’ha anat enterbolint cada cop més. Aquesta constatació, però, i ho matiso per evitar lectures malèvoles, no pressuposa una actitud derrotista. És pur realisme. Vegem quins són els factors que han contribuït a aquest escenari.
El primer és la improvisació del Pla de la Transició Nacional, impulsat pel President Artur Mas i pel seu nucli més fidel, que no de CiU, ni tan sols de CDC, que va deixar descol.locat a més d’un. És evident que és un canvi d’estratègia motivat per la manifestació de l’11 de setembre i pels diversos mocs rebuts del govern de Madrid en temes com el finançament, la política educativa i lingüística o episodis concrets que van fer molt de mal com el cas Spanair, que va tocar els nassos a sectors estratègics molt poderosos del món convergent.
Aquesta conversió a l’independentisme o, si es vol, a l’interdependentisme, per oposició al dependentisme, semblava clarament com la reacció del convers, i molts independentistes, escamats per dècades d´hegemonia convergent sobretot a la Catalunya no metropolitana, no es van empassar la sinceritat del nou missatge presidencial, sobretot quan veien que al seu costat tenia l’esgarriacries d’en Duran, que no perdia ocasió per clavar-li calvots, coces i garrotades a en Mas. Per això, per assegurar el tret, van optar per votar “segur”, és a dir, els que els oferien la garantia del que realment volien, és a dir, naturalment, la independència. I van votar ERC, o millor dit, segurament, en molts casos, van votar Junqueras.
D’aquesta manera s’esdevingué un segon factor inesperat. Quan tot indicava que els electors recolzarien el primer president que gosava plantar cara a l’Espanya eterna tot anunciant la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació, els catalans i les catalanes van decidir que millor repartir cartes, que no jugar-s’ho tot a una de sola. Això omplí de joia els espanyols i deixà amb cara de pòker els observadors internacionals que van seguir de molt d’aprop tot el procés. No entenien com, tenint aparentment amb la porteria buida, els catalans perllongaven la seva agonia espanyola. El resultat electoral era pels espanyols sinònim de guanyar temps i de preparar una contraestratègia unitarista.

Davant l’acord de govern entre Mas i Junqueras (més que entre CiU i ERC), que remarca allò que els uneix, que és la sobirania nacional, la contraestratègia espanyolista ha consistit en emfasitzar, naturalment, allò que els separa, que és el model de societat. I la manera d’aconseguir-ho és radicalitzant els efectes de la crisi damunt de la societat catalana, mitjançant un ofec financer sense precedents, un foment dels moviments extremistes o la disseminació d’una onada d’inseguretat ciutadana, el punt clau de la qual és el desprestigi de la policia catalana.
Amb l’accentuació del radicalisme social s’ha impedit de totes totes la solidificació del pacte sobiranista. Per una banda el sobreprotagonisme de Duran i Lleida, que no s’ha estat de menysprear per activa i per passiva Artur Mas, i de l’altra la incapacitat o la no voluntat de Junqueras de depurar internament els responsables de l’estratègia tripartita, estan obstaculitzant la formació d’un bloc sòlid que guiï el procés de Transició Nacional. Sense oblidar la perspectiva que es fomenta dia sí i dia també des de determinats mitjans de comunicació de l’adveniment quasi imminent del sorpasso d’ERC en les properes eleccions, fet, que naturalment, fomenta la competència entre les dues forces del bloc sobiranista, més que la cooperació.
Cal tenir clar que les apel.lacions a la resolució de la crisi social, no són més que una estratègia unitarista. El radicalisme social sempre ha estat una eina per evitar la cohesió de l’independentisme, tant des de la dreta (per exemple, els falangistes), com des de l’esquerra (tutti quanti). Si s’aconseguís desactivar l’embat sobiranista, ja veuríeu com de forma immediata el problema social desapareixiria i cadascú escombraria cap a casa seva.


Naturalment no es tracta d’ignorar la crítica situació social que patim, sinó de no contraposar-la al projecte sobiranista, que el que precisament pretén és posar les bases per intentar resoldre-la.  Només si disposem de l’instrument que els altres pobles disposen per fer-hi front, és a dir l’estat propi, estarem en situació de lluitar contra l’exclusió social. Perquè entre d’altres raons disposarem de tot el que ara ens roba Espanya (entre 22 i 16 miliards d’euros) per aconseguir-ho. Amb aquesta quantitat només ja ens oblidaríem de les retallades per sempre més. I això sense comptar amb els efectes multiplicadors que generaria un nou estat, que calculo que serien del 10% del PIB, és a dir, uns 20 miliards més.
De fet, una correcta estratègia sobiranista ha de ser aquella que associï de forma permanent la crisi que patim a Catalunya amb la nostra dependència d’Espanya. Que associï la manca de finançament internacional de la Generalitat, al fet de formar part encara d’aquest estat pària.
La independència és progrés i benestar per als catalans i les catalanes. I Espanya n’és el fangar. Cal sortir-ne, sense caure en les trampes que els nostres enemics ens posen.
(NOTA: Post penjat al DGS el 10.04.2013)

dijous, 11 d’abril de 2013

MACARRISME ECSPANYOL

Fins als ous d'aquesta gentussa!!!

HI ESTÀS CONVIDAT!

SARDANA I INDEPENDÈNCIA






Demà, divendres, 12 d'abril, a les 19.30 hores, parlaré en una conferència sobre "Sardana i Independència", a la Sala Municipal de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, organitzat pel MAPA i en el marc de les activitats lligades a l'esdeveniment Arenys de Munt-Capital de la Sardana 2013.



Per cert si voleu sentir unes breus declaracions que vaig fer a Ràdio Arenys de Munt ahir, entreu aquí (cap al minut 3').

Us hi espero!

dimarts, 9 d’abril de 2013

AMB ELS DEMÒCRATES ESPANYOLS NO N'HI HA PROU!*

A hores d'ara, a cap persona mínimament raonable, se li escapa que l'Estat espanyol en el seu conjunt, incloent-hi doncs, els dos principals partits, està en estat de guerra contra la transició a la independència impulsada pel President Mas. Els atacs són constants des de tots els fronts: el legal, el polític, el mediàtic, el digital, el psicològic, el financer, l'esportiu, el diplomàtic, etc.

Normalment, la resposta del govern català a aquests atacs, quan n'hi ha, perquè molt sovint no n'hi ha, és dins de l'aparell institucional espanyol, i es caracteritza per apel·lar al capteniment democràtic dels jutges o altres funcionaris corresponents. És a dir, se'ls vol tocar la fibra més íntimament democràtica. Òbviament, entre les autoritats espanyoles, segur que  n'hi ha de verament democràtiques, però permeteu-me que tingui els meus dubtes sobre si aquesta estratègia de sensibilització té uns rèdits suficients. Els demòcrates espanyols viuen en un entorn clarament hostil, viciat i mediàticament pudent, on corren sistemàticament el risc de ser considerats deslleials si no segueixen el discurs nacionalista d'esclafar la diferència, sobretot si aquesta és catalana. Exigir-los actituds heroiques, però quasi suïcides, penso que és exigir-los massa, i a més és un risc que els catalans no ens podem permetre. Per això, quan una via és poc prometedora, com en el muntanyisme, cal obrir-ne una altra. I aquesta altra és, naturalment, la via internacional, o exterior.

En aquest sentit, el govern català ha de sistemàticament impugnar els atacs espanyols en instàncies exteriors. I qui diu el govern català, diu també la resta d'institucions catalanes, des del Parlament, als Ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions. També ho ha de fer la societat civil sobiranista, impulsant campanyes internacionals al respecte.

Un exemple recent seria el cas de les declaracions del Rodriguez Ibarra sobre el President Mas. Són unes declaracions clarament delictives des de tots els punts de vista. En aquest cas, la Generalitat ha de pressionar instàncies com les pròpies ambaixades d'Israel, Alemanya, Itàlia i fins i tot també Àustria pel cap baix. El govern d'Israel hauria de protestar per una banalització tan grollera de l'Holocaust. Alemanya, Itàlia i Àustria, perquè van patir enormement els règims nazi i feixista i no es poden permetre el luxe que hi hagi ni tan sols una ombra de dubte al respecte.


Naturalment, l'ideal fos que aquestes ambaixades, davant el despropòsit monumental que signifiquen aquestes declaracions, actuessin motu propio, però ja se sap que els diplomàtics, si ho poden evitar, sempre prefereixen nedar i guardar la roba. En canvi, una pressió per part de la Generalitat, els podria portar a reaccionar mínimament. I això sol ja seria un gran pas endavant. Com aquest exemple, n'hi hauria molts altres. Un altre cas, ha de ser denunciar el ministre Montoro per portar a terme una acció sistemàticament d'ofegament financer de la Generalitat, que provoca enormes danys al benestar dels ciutadans de Catalunya. Una acció que té una clara motivació política, i que ha de ser denunciada a escala internacional.

En definitiva, es tracta que la Generalitat no accepti jugar amb les regles del joc marcades per Espanya. Intentar que les institucions espanyoles ens treguin les castanyes del foc tot confiant en el bonisme democràtic d'una part dels funcionaris espanyols és una actitud benintencionada, però no deixa de ser un anar amb el lliri a la mà. Cal jugar més fort i cal cercar complicitats internacionals arreu del món. És imprescindible fer-ho per guanyar.


*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.04.2013, tot i que es va enviar el 09.03)

NOW SHE RESTS IN HELL, LADS


dilluns, 8 d’abril de 2013

DIÀLEG

El diàleg s’ha convertit en la paraula de moda. De referència. Ben encertadament. Fins i tot ahir, el Secretari General de l’ONU, Ban-Ki moon, ho remarcava des d’Andorra estant. Els processos d’autodeterminació, tots ells, s’han de portar a terme per la via del diàleg, deia en resposta a una pregunta sobre el cas de Catalunya. No debades, el dret d’autodeterminació és una dels principis fundacionals de l’entitat que representa. De la quarantena d’estats o delegacions que la constituïren l’any 1945, s’ha passat a les 193 actuals, i això gràcies al desenvolupament i la promoció del principi d’autodeterminació.


El diàleg porta subjacent la idea de pluralitat. Només es dialoga amb un altri o amb diversos altris. Com a mínim perque hi hagi diàleg han d’existir dos discursos, dues intel.ligències, dues voluntats. O més.
Altres principis subjacents a la idea de diàleg, és el de reconeixement, igualtat i pacifisme. I voluntat d’entesa.
Reconeixement perquè quan es dialoga amb un altri, el reconeixes, li dónes una identitat i doncs també una dignitat. D’aquí es deriva, també que el diàleg es porta a terme en un pla d’igualtat, no d’imposició. No és una relació jeràrquica. En el diàleg hi ha una llibertat d’expressió entre els que hi participen i tothom és obert als arguments dels altres. Obert en el sentit que accepta escoltar-los i fins i tot valorar-los, encara que en principi no hi estigui d’acord. De fet, allò que fa important el diàleg, allò que li dóna valor, és que gràcies a ell, és possible, i no és cap miracle, l’aproximació de posicionaments allunyats i fins i tot antagònics. Que allà on hi havia conflicte, es resolgui a través d’un acord, per molt modest que aquest sigui. El diàleg pressuposa un renúncia, si més no, momentània a l’ús de la força, a la coacció i a la violència, malgrat que s’ha de reconèixer, que sovint, alguns arguments que es donen durant el diàleg poden connotar violència o amenaces d’emprar-la.
En definitiva, el diàleg és una mostra de civilització, de reconeixement, de dignificació, d’identificació, d’obertura, de renúncia.

Tanmateix no hi ha diàleg quan, quan es pretén encetar des de posicions jeràrquiques diferenciades. Quan un dels actors s’autoposiciona com a superior o de rang superior a l’altre o a la resta de dialogants.
No hi ha diàleg quan un dels participants no reconeix amb igualtat de dignitat a la resta de participants. Això passa, per exemple, quan s’adopta actituds paternalistes, en el sentit que no es reconeix a l’altri la plena capacitat d’actuar per que es pressuposa que té unes mancances que ho impedeixen. És com si, en l’àmbit de les relacions interpersonals, un adult tractés a un altre adult com si fos un infant.
Per tot això que s’ha exposat fins ara, és molt important saber amb qui s’ha de dialogar. S’ha de dialogar amb algú que compleixi aquests requistis que hem esmentat. Però fer-ho amb algú que, de forma sistemàtica, no els compleix algun d’ells o fins i tot cap d’ells, és una immensa pèrdua de temps. De fet, és una irresponsabilitat.
L’ûnic que es pot fer en aquests casos, és fer que aquest interlocutor comprengui que dialogar l’interessa. I aquí entren en joc altres actors que poden fer-li veure que la persistència en la seva actitud no dialogant, pot comportar-li més perjudicis que beneficis.
Darrerament, hem vist, en aquest sentit, com l’actitud del govern espanyol ha canviat a l’hora de negociar determinats aspectes, com el del finançament, amb el govern català. És una actitud que ha aparegut immediatament després de la celebració del Consell Europeu a Brussel.les del passat mes de març. Casualitat? No ho penso pas.
Naturalment, la interpretació mediàtica que es fa des de posicions espanyolistes és que ara el govern català prioritzar el finançament i renunciarà a la sobirania. Això és, que el President Mas ha aixecat la bandera blanca de rendició.

Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, sembla evident que la Unió Europea ha imposat a Espanya que cal resoldre el tema del finançament, i que esprémer fins a l’extenuació la mamella catalana no és una bona estratègia ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per en definitiva la pròpia Unió Europea.
Però, és clar, reconèixer aquest diktat de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin, és el darrer que faran des de Madrid.
(NOTA: Post penjat al DGS, 03.04.2013)

dissabte, 6 d’abril de 2013

SORPASSO O INDEPENDÈNCIA?

En les darreres hores estem assistint a l'adveniment de la que podríem anomenar Operació Roca 2, és a dir, de l'intent de reformar Espanya per evitar la independència de Catalunya. Però d'això ja en parlaré en un proper post. 


Ara vull centrar-me en aquells que es van presentar davant els electors com els garants de la independència i que, s'ha de reconèixer, van aconseguir convèncer dotzenes, fins i tot, centenars de milers de catalans. És la formació que es presentava com l'assegurança per evitar que el President Mas renuncíés al full de ruta de la Independència. 

Fins i tot, va arribar a subscriure un Pacte per la Llibertat i van impulsar una Declaració de Sobirania que van omplir d'esperança a milions de catalans ...

Tanmateix, tothom sabia que el camí no seria un passeig triomfant. Que hi hauria obstacles, sots, perills, que en dificultarien la seva realització... 

Aviat, però, va començar la perplexitat en molts patriotes. La no formació d'un govern en coalició, els estirabots de determinats personatges, el posar als peus dels cavalls espanyols el propi President de la Generalitat...

Penso que ha arribat el moment de preguntar-se: Què mou a aquesta formació? La consecució el més aviat possible de la Independència, que permeti posar fil a l'agulla a la reordenació del país, i a la millora de les condicions materials dels seus compatriotes... O més aviat, la perspectiva del sorpasso, és a dir, la d'aconseguir una victòria electoral que signifiqui la substitució de CiU com a principal referent del catalanisme polític?


Les enquestes, efectivament, demostren que el sorpasso és a l'abast. I això encara fa més llèpola aquesta alternativa. En la ment de molts dels seus militants locals i comarcals, la perspectiva de derrotar i humiliar els de CiU és un somni que resulta difícil rebutjar. Quants comptes pendents acumulats en les darreres dècades es passarien llavors? 

Però la veritat és que, si la iniciativa del President Mas no prospera, i hi ha cada cop més indicis que assenyalen en aquesta direcció, qui en traurà profit, òbviament, serà l'espanyolisme rampant i els sectors anti-independentistes de CiU, que no cal esmentar-los perquè són prou coneguts. El fracàs de la Transició Nacional serà un fracàs transversal de l'independentisme. I ara s'estan posant els fonaments per aconseguir-ho.

Ni en el millor dels seus somnis, es complirà el desig que una derrota de Mas comporti una victòria dels que es presenten com a garantia de la Independència. Una derrota de Mas és una derrota de la Independència. Punt.

Vol dir això que "o Mas o l'apocalipsi"? No, de cap de les maneres. 

Aquest argument és massa pobre. No, de cap de les maneres. Cal apuntalar en Mas de forma urgent, evitar que el tombin, i reforçat d'aquesta manera, cal evitar que baixi del cavall fins que no s'acabi la batalla. Cal pressionar-lo tant de manera que no pugui fer-se enrere cal que travessi totes les línies enemigues fins a acabar amb elles.


Per aconseguir aquest efecte, calen lideratges forts. Cal tallar de soca-rel amb aquells que avant-posen una comoditat present, la del camí -etern, sense fi- cap a la independència, perquè se'n beneficien en molts sentits, a la consecució de l'objectiu en el termini més breu possible. 

No s'ha de tenir por que un altre es posi les medalles de la Independència. Si es lluita per la Llibertat del teu Poble de forma sincera i oberta, tard o d´hora aquest ho reconeixerà, i actuarà en conseqüência. 

Per contra, si s'avantposen actituds mesquines i de curta volada, el judici de la història serà implacable, i el dolor perllongat innecessàriament de la nostra gent us destrossarà la vostra dignitat i, ara sí, la poca vergonya que us quedi.