ANAR A PER TOTES*

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha estat un èxit esclatant. Fins i tot els espanyols han quedat tan sobtats que no han pas reaccionat. Els ha passat com quan es va aprovar la Declaració de Sobirania, el passat mes de gener. O quan es va fer la Manifestació de l’11 de setembre. O quan es va votar la consulta d’Arenys de Munt… En totes aquestes ocasions, la primera reacció dels espanyols és caure en un estat catatònic, o quedar-se, com ja he escrit en altres ocasions, groguis. Els costa assimilar el que els passa davant dels seus propis ulls, han de processar la informació i assimilar-la i això els costa un lapse de temps increïblement extens si tenim en compte que vivim en la societat del coneixements i la digitalització. La raó, però, no és pas tecnològica. És molt més simple i a l’hora complexa. No se’n saben avenir que algú no vulgui ser espanyol. Punt. I mira que sempre ensopeguen en la mateixa pedra. No serà per precedents, més d’una vintena de pobles, al llarg dels darrers segles, han deixat de ser espanyols, i ells encara no ho entenen. No els cap al cap. Per això triguen en reaccionar.

Un cop han assimilat el fet, naturalment, intenten combatre’l, manipular-lo, enfonsar-lo, discutir-lo, en definitiva, negar-lo. Fins i tot, argumenten que és un impossible, inconcebible, inaudit, , etc. etc. Jo realment, si fos un membre de la comunitat internacional, és a dir, un estat sobirà, ja n’estaria fins al capdamunt del meu “soci” espanyol. Sempre amb la cançoneta de l’enfadós, per al final, sempre, sempre, acabant-se-la embainant, perquè sempre se’n va amb la cua entre cames, i un nou estat es constitueix i passa a formar part de la comunitat internacional.

Llavors, la reacció dels espanyols és còmica: amb posat dolgut, però això sí, simulant que aquí no passa res, es retira tot dient “Volveremos”, que sona, còmicament, a una amenaça, d’aquell que acaba de rebre un coça a l’entrecuix i amb prou feines s’aguanta el dolor. Una mica com els ha passat ar amb la derrota davant del Brasil, que ja pensen en el Campionat del Món de l’any que ve.

La tercera reacció és la de l’amenaça. El quillerisme. La veritat amenaçar la societat civil catalana, és a dir, tots els sectors que han acceptat participar en el procés, és molt agosarat. Però a ells això els importa un rave. Van de xulos i de fatxendes i es pensen que amb quatre crits ens posarem de quatre potes disposats a entomar. Volen la fractura de la societat catalana: han començat per l’escola, ara estan seguint per la immigració internacional, que l’estan intentant mobilitzar contra la independència, al crit de què perilla el seu DNI. S’han posat tan en serio que fins i tot han habilitat els notaris perquè puguin concedir la nacionalitat espanyola a centenars de milers d’estrangers que feia mesos que feien cua davant el registre civil. I, el que és més indicatiu, és gratis, sempre i quan abans hagin jurat fidelitat a la Constitució espanyola, és clar. L’objectiu espanyol és fomentar una revolta popular contra el Govern de la Generalitat, per tal de tenir una excusa per intervenir l’autonomia catalana i, particularment, inhabilitar el President Mas i tot el que penja d’ell, que és molt. En d’altres paraules, donar naixement a la Quillo Borroka, que naturalment serà canalitzada pels serveis d’intel.ligència espanyols.

És necessari que els catalans i les catalanes plantem cara a la fatxenderia espanyola. I això només es pot fer a partir de la fermesa. No hem de caure en la provocació, que és el que volen. Però no hem d’aspirar tampoc a que el 100% dels habitants votin per la Independència. És metafísicament impossible que passi, això. Llavors hem d’estar preparats per plantar cara a aquells que no seran seduits per la nostra argumentació racional i dialogant. I sobretot, no hem de fer concessions que traspassin les línies roges. Hem de ser capaços d’aguantar la pressió que significa que a determinada gent se li haurà de dir que “hi ha això, o ho prens o ho deixes”. Perquè crear estructures d’estat no només és quelcom material, també ho és, i potser encara més important, quelcom mental, psicològic.

En definitiva, quants més dies passen, és més evident que hem d’anar a per totes. Els espanyols estan ja disparant amb artilleria pesada, i nosaltres no podem quedar-nos enrere. La nostra responsabilitat és massa gran, i la situació és massa greu, per anar amb la boca petita. Tenim un escenari molt favorable, i l’espanyolisme és una veritable olla de grills. N’hem de treure profit i anar a per totes, repeteixo.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 03.07.2013)