dilluns, 30 de setembre del 2013

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 2X01



Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:


LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis ens explica que la inversió internacional a Catalunya no ha disminuït pel procés sobiranista, al contrari (15:01)

FERRAN BEL, alcalde de TORTOSA i vicepresident de l'AMI, parla del procés independentista (20:38)

Entrevista amb la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, CARME FORCADELL, al plató (27:54)

JOANA ORTEGA,vicepresidenta del Govern i vicepresidenta de relacions institucionals d'UDC, passa el TEST del programa (45:32)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint


www.facebook.com/EscrivintLaIndependenci­a

TORNA ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA

ARTUR MAS A BRUSSEL.LES, RAJOY AL KAZAKHSTAN ... JA LLIGA!



Sense comentaris, les fotos ho diuen tot...

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?


La deuda rozará el 100% del PIB en 2014 y rebasará el billón de euros


Més d'1.000.000.000.000 d'euros de deute espanyol, és a dir, un bilió amb b de burro!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?


L'Estat retalla en un 25% les inversions a Catalunya


dilluns, 23 de setembre del 2013

WHY DON'T YOU SHUT UP, DUCH?*


 (Dedicat a la memòria d’en Jordi-Carles Burillo i Roig) 
JOSEP SORT. L’èxit apoteòsic de la Via Catalana, ha desfermat una ofensiva full spectrum del govern i sobretot de la diplomàcia espanyola. Estan acollonits, literalment. Que una mobilització tingui èxit, com va ser la Manifestació del 2012, pot ser casual o atribuïble fins i tot a la sort, la fortuna o l’atzar. Però que passin dotze mesos, i el nou repte superi amb nota l’anterior, això ja no és cap casualitat. Això ja és una cosa seriosa. Ara va de bo.
Per això el nacionalisme espanyol ha passat al Mode 2 de la seva estratègia. Seguint la dita clàssica de la lluita anti-colonial: l-opressor primer ignora i menysprea l’enemic que vol alliberar-se (Mode 1). Quan aquest demostra fortalesa i empenta, tremp i audàcia, llavors l’opressor l’ataca (Mode 2). I ara, som en aquest mode: l’atac. Fins i tot ja perdent les formes i recorrent perillosament a la violència física, com va passar a la Delegació de Madrid, en un episodi molt fosc, com acostuma a passar sempre que estan implicats els serveis d’intel.ligència espanyols, i fins i tot el propi Ministeri de Defensa. Per cert, que entre el públic assistent, hi havia representants diplomàtics, segons sempre d’algun país bàltic, d’Irlanda, i fins i tot sembla que també dels Estats Units, tot i que aquest extrem sembla que no s’ha confirmat oficialment. I algun altre. Uns cracks, els espanyols.
Aquest atac ja cada cop més desfermat té lloc, per descomptat, a través del front mediàtic, tal i com he intentat explicar en les darreres setmanes. Però els sis dies posteriors a l’11S, l’histerisme mediàtic espanyols està batent tots els rècords. L’assimiliació de l’independentisme al nazisme ja és quotidiana i descarada. Estan perdent els papers.
És interessant assenyalar quins són els objectius que semblen triar. Per una banda, naturalment, TV3. De l’altra, el tema internacional, i més concretament, de la Unió Europea. Entre d’altres.
Respecte el tema de TV3, ja he escrit per activa i per passiva, que l’objectiu d’Espanya és impedir que TV3 sigui la televisió de referència del procés de Transició Nacional, com ho està sent fins ara. Els espanyols saben que amb TV3 no controlada, les possibilitats de derrota pròpia es multipliquen exponencialment. De manera que no m’estranyaria que forcessin algun tipus de control o fins i tot tancament per part de Madrid.
Però la batalla dels darrers dies també s’ha centrat en el reconeixement internacional de la Catalunya Independent, i molt particularment, en si formaria part de la Unió Europea. Cada cop les mostres de simpatia, comprensió, complicitat de polítics i analistes europeus cap a una Catalunya independent es multipliquen. Això fa que el govern espanyol mobilitzi tot els seus recursos diplomàtics, encara molt tocats després de la duríssima pallissa rebuda a Buenos Aires, i de l’enfrontament amb el Regne Unit pel tema del penyal.
En aquest sentit, el tema estrella, naturalment, és la suposada exclusió de la UE de la Catalunya independent. Insistir en aquest punt és totalment inútil. No hi ha cap precedent que justifiqui aquesta suposada exclusió. Ans ben al contrari, la UE sempre s’ha caracteritzat per trobar solucions pragmàtiques quan ha hagut de resoldre problemes, unes solucions que sempre han anat en la direcció d’incorporar més i més estats a la Unió. Seria una casualitat que precisament fos Catalunya la primera que trenqués aquesta dinàmica.
Però els espanyols, conscients que si no exhibeixen el papu de l’exclusió de la UE, ho tenen cru, han activat els seus peons a Brussel.les. Es diguin Almúnia o fins i tot un personatge nefast, patètic, que actua com a Portaveu del Parlament Europeu i que respon al nom de Jaume Duch. Sí, català de naixement, però espanyolhasta las cachas. En Duch no ha mogut ni un dit en tots els anys que porta al càrrec per fer possible el reconeixement del català com a llengua del Parlament, més aviat ha posat tots els obstacles possibles. I ara, aquest full de serveis a favor d’Espanya, l’acaba d’incrementar amb unes declaracions extemporànies que naturalment van en la direcció de rebutjar la pertanyença de Catalunya a la UE… Però tu qui ets per badar boca sobre aquest tema, Duch? No és la teva feina dictaminar sobre aquesta qüestió… i a més fer-ho amb mala llet, amb la conyeta d’entrar per la finestra… Més respecte al poble català, home! Jo penso que després d’aquestes declaracions caldria destituir-lo immediatament perquè ha trencat totes les normes sobre el comportament d’un funcionari europeu. Senyor Martin Schultz, a què espera a destituir-lo? O és que vol que els energúmens feixistes espanyols assaltin també la Delegació de Catalunya a Brussel.les?
Clar que ben pensat, la cosa seria més humana. Fins a l’aparició de la figura d’Amadeu Altafaj com a portaveu del Comissari Europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Jaume Duch semblava ser el més famós dels eurofuncionaris catalans a Brussel.les. Ara aquest reconeixement el té, sense cap mena de dubte, el jove periodista. Oimés quan es va saber que assistiria a la Via Catalana que es va fer a Zurich. Segur que això no li va agradar al senyor Duch.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.09.2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 28 (SETEMBRE 2013)

Bona lectura!

dijous, 19 de setembre del 2013

I EL PROPER ANY SEREM 1,7 MILIONS*

En la manifestació del 2012 érem, posem que 1,5 milions. A la Via cap a la Independència d’aquest darrer dimecres, n’érem 1.6 milions. Quin és el següent pas? Que en la diada del 2014 en siguem 1,7 milions, tots formant una sardana, per exemple?  I després que en la del 2015, 1,8 milions de catalans i catalanes es disfressin de dimonis i saltin passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall? I així anar fent fins que el 2090 tots els catalans i les catalanes, surtin al carrer sense que quedi cap català silenciós? Serà llavors que proclamarem la independència per KO tècnic de l’espanyolada?
Disculpeu-me la boutade. Però si després del brutal èxit de la Via, en els propers 12 mesos no passa res que canviï l’status quo actual, ben bé que haurem perdut el tren de la història. Com diuen els francesos, il faut battre le fer pendant qu’il est chaud, és a dir, cal actuar, ara és el moment. No podem deixar que la situació es refredi. Cal actuar amb fredor, però amb contundència.

Quin és el següent pas? Al marge que jo penso que els espanyols mai s’avindran a acceptar la consulta, el següent pas és anunciar en les properes hores la data de la celebració de la consulta i naturalment, el redactat de la pregunta, que ha de ser tan clar que només deixi marge a dues respostes: “sí” o “no”. Una pregunta del tipus: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. O per l’estil. I punt. La data ha de ser quant abans millor, i sempre al llarg de l’any 2014.

La fixació de la data i la pregunta desfermarà, no cal dir, un psicodrama a Espanya. Els atacs d'histerisme i la sensació de fi de règim serà total i complert. Fins i tot hi haurà propostes revolucionàries per capgirar el règim polític i amb ells intentar retenir Catalunya. Qui sap si saltarà la monarquia i tot. Caldrà anar amb molt de compte amb els voltors que intentaran canalitzar Catalunya cap aquesta “nova” Espanya.
Per evitar aquests riscs, caldrà que la pressió sigui constant. No hem de deixar ni respirar a aquells que tinguin la temptació de repensar res. Ja he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: la nostra credibilitat internacional es juga en la percepció que els governs dels estats tinguin de la fermesa de les nostres intencions d’arribar fins al final. Si hi detecten dubtes, hesitacions, repensaments o per l’estil, no ens faran ni cas.

I això seria fatal, encara que no definitiu. Si Espanya té la temptació d’impedir la consulta, és evident que la resposta catalana no ha de ser esperar dos anys, sinó de manera immediata aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i fer una crida al seu reconeixement internacional. I aquest només s’obtindrà si hi ha una credibilitat assegurada, que eviti que el govern estranger que faci el pas, quedi amb el cul enlaire.

I per acabar, no tinc cap mena de dubte que el primer govern que ens reconeixerà, si hi percep seriositat i determinació per part dels dirigents catalans, serà, el de la República Francesa. Pagaré per veure la cara de pòquer que els quedarà als polítics espanyols quan això passi.


(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 16.09.2013)

dimarts, 17 de setembre del 2013

EL FRONT MEDIÀTIC (5a part)*

Fins ara ens hem fixat en l’àmbit privat del front mediàtic. Però no podem deixar de banda l’àmbit públic. I això vol dir parlar de la ràdio i la televisió públiques espanyoles. Actualment, la Corporació de RTVE passa per unes hores baixes. Tant en la televisió com en la ràdio, ha de fer front a una competència ferotge de les privades, que fins i tot li han privat del monopoli de retransmissions tan patriòtiques com les de la Selecció espanyola (en els diferents esports). Per altra banda, a nivell català, ha estat superada totalment per una altra competidora pública, com són els mitjans depenents de la CCMA.
Això no obstant, no ens ha de fer perdre de vista el paper que històricament ha jugat la televisió pública espanyola. Mai em cansaré de dir-ho i fins i tot d’escriure-ho on calgui. Particularment en el cas de TVE, creada el 1956, ha esdevingut el principal agent d’espanyolització dels tres-cents anys que portem de submissió. Vull dir amb això, que ha estat qui ha interioritzat en cadascuna de les llars catalanes una visió espanyola i espanyolista, particularment entre 1958 i 1983, que és quan va gaudir d’un monopoli absolut de la televisió, sense que cap altra cadena li fes ombra. I ho va fer amb una estratègia que és la quintaessència de la perfecció: associant la seva implantació amb la modernitat, el progrés, el benestar, fins i tot amb la moda, el bon gust, el glamour o el fashion. L’impacte de TVE en aquests trenta anys mal comptats, en la modificació dels costums, dels gustos, de les preferències va ser infinitament superior a tota la influència que pogués exercir l’aparell repressiu espanyol, format per policies, guàrdies civils, militars, jutges, alcaldes o capellans. I és que el secret es trobava en ser un poder tou que, per dir-ho de forma acadèmica, te l’endinya sense que te n’adonis.
No és cap casualitat que alguns dels principals protagonistes de la transició política dels anys setanta, van ocupar càrrecs a TVE abans de saltar a la primera línia política o dels mitjans de comunicació. Em refereixo a casos com el propi Adolfo Suárez, que en fou el màxim responsable anys abans de ser nomenat President del Govern. I també la del seu col.laborador i després Ministre, Juan José Rosón, que va aplicar les tècniques informatives apreses a l’ens públic a la lluita contraterrorista quan ocupà el càrrec de Ministre de l’Interior. I sense oblidar el periodista Juan Luís Cebrián, que abans de ser el periodista més important de la transició, sobretot com a director del diari El País, en els seus anys de glòria i esplendor progre, va ser un altíssim càrrec de la TVE franquista.
Amb tota aquesta reflexió vull dir que, malgrat que en l’actualitat RTVE sigui superada per altres grups mediàtics, continua tenint un pòsit, sobretot en els que ja superem els quaranta anys d’estar per aquest món, molt important. En aquest sentit, no es pot menysprear de cap de les maneres el seu paper. I en aquest sentit, és indubtable que els diversos canals de televisió i de ràdio que controla, també jugaran un paper molt important en el procés de transició nacional. Probablement no arribaran al tractament paranoic dels seus competidors privats, si no que ho faran amb més cura i, aparentment, amb més ponderació, i és precisament per això que la fa més perillosa perquè se li atribueix més credibilitat. Tanmateix, és evident que, fidel al seu propòsit fundacional, RTVE jugarà sense cap dubte la carta de reforçar l’estat i la nació espanyoles arribat el moment.
*(NOTA: Post penjat al DGS, 11.09.2013)

FINS A LA VICTÒRIA, JORDI-CARLES!

Fa unes poques hores que m'han donat la notícia de la mort d'en Jordi-Carles Burillo i Roig. M'he quedat glaçat. Com pot ser que ara que estem a tocar de la victòria, els més bons no la puguin gaudir. És tan injust, i tan imbècil!

En Jordi-Carles era un home de trinxera. Només cal llegir aquesta breu presentació personal, tot i que només fa referència al seu vessant professional. Caldria afegir els seus trenta i escaig anys d'activisme polític i social! A diversos partits, organitzacions, associacions, lluitant sempre pels drets nacionals, socials i lingüístics.

Tinc molts records d'aquests anys, en alguns vam coincidir molt, en d'altres no tant. Però per damunt de tot era una persona com cal, compromès, ferm, treballador...

Descansa en pau, amic, compatriota. La Victòria serà també teva.

dilluns, 16 de setembre del 2013

LA MAJORIA SILENCIOSA OPTA PER TV3

CONSUM TELEVISIU 
DE LA "MAJORIA SILENCIOSA"
DURANT LA VIA CATALANA


TV3  24.1%
Tele 5  7.7%
Antena 3  7.6%
La Sexta  5.2%
Cuatro  5.0%
8TV  4.7%
La 1  4.4%
3/24  3.6%

Això corre pel Facebook, i és molt bo. Ara ja coneixem una mica més la misteriosa majoria silenciosa...

dissabte, 14 de setembre del 2013

EL TRAM 767


Tot i que, naturalment, n'hi havia en molts altres, des del Pertús a Alcanar, el tram 767 de la Via Catalana, és el que va concentrar un major nombre de reagrupats el darrer 11 de setembre.

Era el que passava pel Pla de Palau de Barcelona, on ja és tradició que l'Associació celebri el Dinar de la Diada Nacional.

Un tram, doncs, com tota la resta, òbviament, que ja ha passat a la història!

CONTRA LA CRISI, INDEPENDÈNCIA (4)

El passat dia 7 va marcar l'inici de la Campanya "Contra la Crisi, Independència", impulsada per Reagrupament Independentista (RCAT). Per aquest motiu, els membres de la Junta Directiva Nacional d'RCAT van unir-se als reagrupats de Barcelona que des de fa mesos són presents cada dissabte a la Plaça de Catalunya amb una carpa fent difusió de l'associació.

CONTRA LA CRISI, INDEPENDÈNCIA (3)

Cartell de la campanya que Reagrupament Independentista (RCAT) ha iniciat aquest mes de setembre, i que porta per títol genèric, Contra la crisi, Independència.

CONTRA LA CRISI, INDEPENDÈNCIA (2)

Cartell de la campanya que Reagrupament Independentista (RCAT) ha iniciat aquest mes de setembre, i que porta per títol genèric, Contra la crisi, Independència.

NOVA CAMPANYA: CONTRA LA CRISI, INDEPENDÈNCIA (1)

Cartell de la campanya que Reagrupament Independentista (RCAT) ha iniciat aquest mes de setembre, i que porta per títol genèric, Contra la crisi, Independència.

dijous, 12 de setembre del 2013

EL FRONT MEDIÀTIC (4a Part)*

Els darrers esdeveniments en la trinxera politicomediàtica van en la direcció que, modestament, es va assenyalar des d’aquesta columna ara fa unes setmanes. La importància del front mediàtic en la contraofensiva espanyola respecte la Transició Nacional catalana. A mesura que s’aproxima la data de l’esdeveniment, els espanyols estan molt nerviosos. Una suor freda els recorre el cos i veuen com Catalunya se’ls escapa de les mans. Ells que van triomfar en fer fracassar la victòria absoluta de Mas. Ells que van respirar fondo quan el Tribunal Constitucional va suspendre el Declaració de Sobirania. Ara veuen com s’acosta un altre tsunami, i aquest de proporcions gegantines i amb una idea molt clara: la Independència, i el més aviat possible. El proper dilluns abans del proper dimarts. El desembre que al gener. El 2013 abans que el 2014. El 2014 abans que el 2015…
L’esdeveniment a què em refereixo i que s’ha esdevingut aquesta darrera setmana és que el representant del Grup Planeta a Madrid, ha estat identificat com la persona clau que feia de pont entre el PP i Luís Bárcenas. Es diu Mauricio Casals i en ell es fusiona la dimensió mediàtica i la política. De manera que es fa molt difícil, quasi impossible, separar els dos àmbits.
No és d’estranyar, i potser em faig una mica pesat en reiterar-ho, que els espanyols tenen entre cella i cella fer callar TV3, atès que consideren que és la principal estructura d’estat que pot afavorir el vot a la Independència. Dit d’altra manera, els espanyols no poden permetre’s el risc que TV3 sigui el principal mitjà que informi sobre el procés referendari, per la qual cosa faran el possible per tancar-la o neutralitzar-la, si finalment té lloc la consulta -probabilitat, aquesta, dit sigui de passada, que jo veig cada cop més llunyana.
Al marge d’aquestes consideracions, tres són els grups mediàtics que ens queden per esmentar. Tots ells representen sectors profundament implicats en la lluita a matadegolla amb la Transició Nacional.
Probablement el més important de tots ells, si més no en aquests moments, és el Grup Unidad Editorial, que compta entre els seus mitjans més capdavanters el diari El Mundo, l’esportiu Marca i l’econòmic Expansión. Tots tres són pesos pesants en els seus respectius àmbits. El Mundo, dirigit per l’inefable Pedro J.Ramírez, ja ha demostrat la seva capacitat de fer mal i fins i tot de condicionar unes eleccions catalanes, com va passar el 25N. És un mitjà que té entre cella i cella carregar-se el procés independentista i que compta amb importants contactes en àmbits claus com són el policial, els serveis d’intel.ligència i militars entre d’altres. El Mundo ha desplaçat en gran mesura El Pais (PRISA) com a diari referencial. Per la seva banda, Marca, és la publicació diària amb més tiratge de tot l’estat espanyol, amb una influència que va molt més enllà de l’estrictament esportiva i que abasta amplis sectors socials. Paradoxalment, Unidad Editorial està sota el control, en més d’un 96%, d’una empresa italiana, RCS, que edita també un clàssic de la premsa europea com és Il Corriere della Sera.
Vocento, és un grup comunicacional que aplega alguns dels mitjans amb més tradició, com és el cas del diari ABC o el Correo, amb molta presència al País Basc. Naturalment, penso que és innecessari incidir en el paper que històricament ha jugat l’ABC contra el catalanisme. O també un altre dels diaris històrics que també forma part del grup, com és Las Províncias, punta de llança del blaverisme en els anys de plom de la transició i en els vuitanta. L’espanyolisme tronat, cutre, és a l’ordre del dia d’aquest grup, que no té cap tipus de complex de res, malgrat que sovint fa un ridícul espantós. Com a contrapartida, però, té un profund arrelament en l’Espanya profunda i en determinat sectors funcionarials i de la societat més conservadora i carca. També cal destacar el seu compromís insubornable amb la Corona, i el rebuig a qualsevol opció republicana. Un compromís, però, que no equival a ser joancarlista, precisament…
Malgrat que el seu punt fort és la premsa escrita, Vocento, també compta amb un peu en la televisió, amb canals com Intereconomía, Paramount Channel, Disney Channel, MTV. D’ells, sense cap mena de dubte, el canal que ha tingut més impacte ha estat el primer, que en certa mesura ha protagonitzat com una mini-revolució televisiva, sobretot per la seva agressivitat ideològica o per la contumàcia dels seus convidats. Òbviament, l’independentisme català, ha estat uns dels seus objectius predilectes.
A diferència de la resta de mitjans, Vocento és propietat quasi de forma absoluta d’un seguit de famílies basques i madrilenyes, sense que es compti amb una presència important, de capital estranger.
Finalment, el darrer grup mediàtic a analitzar és un altre dels clàssics, com és la COPE, de profund arrelament amb la doctrina conservadora de l’Església Catòlica. I no cal dir que en la mateixa línia catalanòfoba, sobretot a través de la seva emissora de ràdio, i més darrerament, del canal 13TV que ha aconseguit fins i tot que semblés que Intereconomia fos moderada. Alguns dels col.laboradors de 13TV, per exemple, no s’han estat de banalitzar el feixisme i el nazisme, i naturalment, d’interpretar el règim franquista com quelcom positiu.
Com es pot veure, el front mediàtic espanyol, al qual cal sumar, la part pública, és a dir, el Grup RTVE, és per arrencar a córrer, atès que juguen de forma descarada en contra de la Transició Nacional. De fet, són tan bèsties alguns d’ells que la seva credibilitat se’n ressent, fins i tot entre aquells sectors que podrien ser propers als seus plantejaments.
És evident que algunes invencions relatives a persecucions, agressions sistemàtiques, assetjament personal, familiar, escolar, laboral, etc., dels ciutadans espanyolistes a Catalunya són tan paranoiques que la gent del seu mateix pelatge ideològic que viuen a Catalunya no se les creuen, perquè és impossible creure-se-les, perquè només cal sortir al carrer i veure que és una invenció.
Però el problema d’aquestes ofensives mediàtiques és que van adreçades a pressionar l’aparell d’estat espanyol: el polític, el judicial, el policial, el militar, els serveis d’intel.ligència, etc. per tal que tallin d’una vegada per sempre el repte de la Transició Nacional. Tanmateix, la seva desesperació és immensa, perquè s’enfronten a una realitat quotidiana d’un poble català que sembla que està defintivament en Marxa cap a la Independència, i enfront el qual són incapaços de mobilitzar grans masses espanyolistes a Catalunya, per la senzilla raó que no existeixen. Entre d’altres raons, perque tant els uns com els altres, sabem amb total certesa, que en una Catalunya independent es veuria amb un nivell de vida més alt i un benestar més extens, enfront el tradicional oligarquisme espanyol.

dilluns, 2 de setembre del 2013

VIA CATALANA A BANGKOK

I més concretament, lleidatana!

EL FRONT MEDIÀTIC (3a part)•

L’altre conglomerat mediàtic de pes, de titularitat privada, és el que forma el Grup Atresmedia i que podem considerar que cada cop té una rellevància més gran, a nivell empresarial, i, allò que ens interessa més, més influència política. Constituït, al voltant del Grup Planeta, intervé en els mons de la televisió, la ràdio, el cinema, la publicitat i l’audiovisual. Concretament, en el món de la televisió, que ja vam dir que era el que més ens interessava, controla els següents canals: Antena3, la Sexta, Neox, Nova, Nitro, Xplora, la Sexta3 i Gol Televisió. El principal d’aquests canals, Antena3, és sense cap dubte el més implicat políticament, si més no de forma explícita. El seu nacionalisme espanyol desacomplexat l’ha portat a atacar sense deturador tot el que soni a Transició Nacional Catalana. Aquest estiu, per exemple, està quasi marcant l’agenda política del Govern espanyol pel que fa al tema de Gibraltar, no tolerant cap mena de marxa enrere al respecte.
No és d’estranyar, tot plegat, atès que la figura més representativa del Grup, és José Manuel Lara, procedent del Grupo Planeta. Lara ha estat possiblement la veu empresarial que més s’ha enfrontat a la Transició Nacional, i qui no té cap recança en mostrar públicament la seva oposició més profunda a tot el procés. Lara podem dir que té una enorme influència empresarial que s’estén des d’entitats de la societat civil, i les grans finances. Ell mateix i els seus col.laboradors més estrets, estenen les seves relacions des de l’Instituto de l’Empresa Familiar, el Cercle d’Economia, fins a la Caixa o al Banc de Sabadell, entre molts altres. El Grupo Planeta, a més a més, té una enorme influència editorial, que s’estén també en l’edició en català. Tampoc es pot oblidar que Planeta controla un diari especialment agressiu amb la Transició Nacional, com és La Razón, que dia sí i dia també l’ataca sense estalviar recursos sovint amb una total manca de vergonya, perquè les diu de l’alçada d’un campanar.
En l’àmbit de la ràdio, Atresmedia compta amb Onda Cero, la tercera en l’àmbit estatal i que compta entre els seus professionals a figures com Carlos Herrera, Júlia Otero o Isabel Gemio.
Un altre aspecte a destacar és que una part minoritària d’Atresmedia és controlada per RTL, que té la seu central a Luxemburg, tot i que pertany al totpoderós grup Bertelsmann, d’Alemanya.
Una demostració fefaent de l’obsessió del senyor Lara amb el nacionalisme català, és que en el seu moment va comprar l’antiga seu de Banca Catalana, a la Diagonal, convertint-la en la nova seu corporativa del Grup Planeta.
En definitiva, tal i com es pot constatar diàriament, Atresmedia, s’ha proposat potenciar el nacionalisme espanyol més exacerbat, que fins i tot depassa altres canals no menys compromesos, com poden ser els d’Intereconomia o 13 TV.

•(NOTA: Post penjat al DGS el 28.08.2013)

diumenge, 1 de setembre del 2013

REAGRUPAMENT INICIA LA CAMPANYA "APADRINA UNA URNA"

Davant les dificultats financeres del Govern de la Generalitat de Catalunya i de les amenaces polítiques de l’espanyolisme d’impugnar la partida pressupostària corresponent a la consulta sobre la independència que el govern vol impulsar en aquesta legislatura, Reagrupament inicia una campanya de recollida de fons per tal que sigui el poble de Catalunya qui compri les urnes i les cedeixi a la Generalitat.
Amb aquest projecte, Reagrupament vol demostrar que el procés cap a la independència té darrera la majoria de catalans i que res ni ningú no aturarà aquest desig de llibertat que s’expressa en la necessitat de ser consultats sobre la independència de la nostra nació. A més, el que estem reclamant és una simple qüestió de democràcia: que deixin votar el poble de Catalunya per a decidir el seu futur. No volem privilegis, tan sols volem votar, tan sols volem democràcia.
Reagrupament ha proposat el projecte #ApadrinaUnaUrna a la plataforma de micromecenatge Verkami amb l'objectiu recaptar fons que seran destinats a l’adquisició de les urnes que la Generalitat necessiti. Si el cost de les urnes necessàries, que la Generalitat encara ha de calcular, fos inferior als diners aconseguits, la diferència s’invertirà en altre tipus de material que la Generalitat estimi oportú.
Fem una crida a tot el poble de Catalunya perquè respongui, un cop més, davant els permanents intents dels partits espanyolistes de dinamitar la democràcia i demostrar al món que la independència de Catalunya és un clam i una necessitat per a la majoria dels catalans.
Les aportacions a #ApadrinaUnaUrna s’obriran durant els propers dies.