Fa
unes setmanes vaig dedicar un sèrie de cinc articles a reflexionar sobre el
front mediàtic en el procés actual sobre la Transició cap a la Independència en
la que el Poble Català està immers en els darrers mesos. Bàsicament pretenia
subratllar la importància que els mitjans de comunicació espanyols han assumit,
assumeixen i assumiran com a punta de llança de l’estratègia espanyolista
contra aquest procés. A hores d’ara, ja hem vist com les gasten mitjans com
l’Abc, La Razón, El Mundo, per no parlar dels hooligans de 13 TV,
Intereconomia, Antena 3 o Telecinco. O els més sibilins, però no menys
perillosos com El País, la Sexta, etc.
Darrerament,
però, em començo a preocupar també pel front mediàtic intern, és a dir, els
mèdia catalans. I no em refereixo als casos com La Vanguardia o El Periódico de
Catalunya, que tinc claríssim quin paper juguen i a quin amo serveixen. No. Em
refereixo al més important de tots ells que és, òbviament, TV3.
I
dic darrerament perquè, tot i que ja hi havia indicis abans, ha estat després
de l’11 de setembre d’enguany, que el procés s’ha accelerat de forma alarmant.
Em refereixo a un procés de resituació de la línia informativa de la cadena
sobre el procés polític en curs. I és una resituació que no m’agrada gens, i
que em té un pèl mosca, o bastant mosca.
Talment
com si la brutal campanya en contra del tractament que féu de la Via Catalana,
que es va emprendre des dels mèdia i la classe política espanyolista, hagués
donat els seus fruits i ha fet variar de forma important la línia informativa
de TV3, en el sentit que ha passat a donar molta més visibilitat mediàtica, de
fet una sobrepresència mediàtica a la minoria espanyolista que hi ha a
Catalunya. I això, naturalment, és preocupant.
El
primer símptoma el vam tenir amb l’al.lucinant aparició d’uns crios
espanyolistes a l’espai InfoK, intentant contrabalancejar així la presència de
canalla a la Via Catalana. Va ser una veritable baixada de pantalons, que
demostra el poc criteri, la poca fermesa, l’actitud covarda i poruga davant les
crítiques per part dels dirigents de la cadena. Va ser, diguem-ho clar, un
senyal que lluny de satisfer les demandes espanyolistes, les va multiplicar,
perquè s’adonaren que bordant en treuen rèdit. Fet que per altra banda,
confirma la percepció que els espanyolistes tenen dels catalans, com a gent
covarda i submissa a qualsevol demostració de força per part seva, ni que sigui
mínima i ben ridícula. De manera que en comptes de disminuir, fa incrementar la
seva fatxenderia i el seu tarannà ofensiu.
El
segon símptoma d’aquest canvi, és la subpresència de partidaris de la consulta
i de la independència en les tertúlies de la cadena, particularment en la dels
Matins de TV3, on sistemàticament són minoria o, com a màxim, representen la
meitat dels participants. Es tracta d’un fenomen altament preocupant: per una
banda, totes les enquestes assenyalen una majoria folgada, propera al 80% de la
societat catalana favorable a la consulta. I també una majoria de més del 50%,
arribant en alguns casos al 58%, a favor de la Independència. Per l’altra, en
les tertúlies, aquests percentatges no es donen, en referència als participants
en elles ni per casualitat. Tot el contrari, o bé hi ha una paritat, en els
millors dels casos, o bé hi ha una minoria de partidaris de la consulta, I una
presència residual, per no dir anecdòtica, de partidaris de la independència.
Resultat, la minoria espanyolista catalanòfoba entra en la cuina de TV3 i
assoleix una visibilitat mediàtica que no li correspon de cap de les maneres, i
que se’n beneficia. Naturalment, dit sigui de passada, aquest fenomen no passa
a l’inrevès. A cap programa de debat polític de les televisions espanyoles es
dóna aquesta, diguem-ho amb llenguatge metereològic, inversió ideològica, o el
que és el mateix, un gol en pròpia porta com passa a TV3. Més aviat al
contrari. Fidels a la seva tradició inquisitorial, les televisions espanyoles
guadeixen d’allò més de convidar una partidari de la consulta o de la
independència, per tal que sigui vilipendiat, insultat, “torturat”
mediàticament per la resta de tertulians davant de les càmeres, sense cap mena
de contemplació i sovint ni tan sols educació o modus.
El
resultat és claríssim. Mentre els espectadors de TV3 acaben plens de dubtes i
d’incerteses, els de les cadenes espanyolistes no només es refermen en els seus
posicionaments sinó que queden reconfortats per haver matxacat al polaco de torn. I així anar fent. Uns
enfonsant-se en un mar de contradiccions, i en definitiva, en el típic “no hi ha res a fer”, o “no ens en sortirem”. I els altres, amb
més moral, cridant el “a por ellos, oe”.
I el més al.lucinant, i per això no perdo el meu optimisme, tanmateix, és que
sobre el terreny, és a dir, en el món real, qui no para de triomfar som els
independentistes que com ja es diu habitualment en les converses de bar “aixeques una pedra, i te’n surten quatre”.
Dit en alguns casos amb certa irritació i/o resignació, per cert.
Però
ara s’ha confirmat un tercer símptoma. Sempre he tingut clar que els espanyols
no poden tolerar una TV3 pugui liderar la informació sobre la consulta, quan
aquesta se celebri –si se celebra, però aquest és un altre tema. Per impedir-ho
poden fins i tot intervenir-la, de la mateixa manera que ja corre que es vol
fer amb els Mossos o amb l’educació, o bé, menys traumàticament forçar un gir
copernicà en la seva línia informativa.
Així
dos periodistes que ara tindran una major visibilitat i protagonisme no són,
segons el meu parer, precisament propers al que pensa la societat catalana a
hores d’ara. I no ho dic com un judici d’intencions. Em baso en una avaluació
de la seva carrera professional dels darrers anys.
La
nova conductora dels Matins, que substituirà a l’Ariadna Oltra, és la
Lídia Heredia. Aquesta noia, deu tenir molta mà dins de TV3, perquè s’està
especialitzant en fer tots els papers de l’auca a l’esmentada cadena. Vull dir
que salta d’un programa a un altre, i com els gats, sembla que sempre cau de
quatre potes. Per mi, representa la quintaessència del tripartidisme més
quillo. Recordo el programa que feia no fa gaire en prime time on es debatien
el que diríem que és “allò que realment
preocupa la gent”… us sona la cançoneta?. Sí, efectivament, tot allò que us
pogueu imaginar, menys allò que per la senyora Heredia, no preocupa gens als
catalans i les catalanes. O que en tot cas, només preocupa als joves, perquè va
tenir els sants dallonses de fer un programa parlant de la independència… però on
només podien participar els joves… Missatge subliminal claríssim: la
independència és només cosa de crios, mentre que els adults han de parlar de
coses que importen. En definitivament, una actitud de menyspreu total i absolut
que, ara, n’estic convençut no tindria l’agosarament de repetir-ho.
Preparem-nos, doncs, perquè, tot i que m’agradaria equivocar-me, s’acosten
menús diaris d’allò que realment preocupa
la gent, que tothom amb una mica de pesquis ja sap què vol i cap a on
s’apunta.
L’altre
periodista que guanya visibilitat és el Toni Cruanyes. He de dir que aquest no
el tinc tan apamat com l’anterior. Per la qual cosa, el marge d’error en la
meva valoració pot ser més ampli. Hi ha un aspecte positiu en ell, que és que
prové de la informació internacional, i no d’altres seccions més quinquis, com
la d’esports, on trobem veritables desferres humanes. En un principi, que un
periodista d’internacional assumeixi més protagonisme té la seva lògica en el
context actual, atès que a ningú se li escapa com la dimensió internacional
està guanyant protagonisme en el debat polític quotidià, sobretot en relació a
la presència internacional de la Catalunya independent. Ara bé, la mosca em
puja al nas, perquè aquest noi l’únic que li sembla rellevant en el món mundial,
és l’auge de l’extrema dreta. I és cert que cal estar amatent a aquest fenomen,
naturalment, però convertir-ho en “el” problema, comença a ser sospitós. Ja som
grandets per saber que, sobretot a casa nostra, els discursos antifeixistes a
tutti pleni, intenten distorsionar altres discursos, sobredimensionant l’eix
ideològic per damunt, per exemple del nacional. Tal i com ja va passar en els
anys 30 i durant l’antifranquisme. I ja sabem com van acabar els uns i l’altre.
De manera que no sigui que ens aparegui l’enèsim cas de catalanet que abans de
solucionar els problemes domèstics, pretengui solucionar els del món mundial.
Bàsicament seria decepcionant, per poc original. N’hi ha un munt d’aquests.
En
definitiva, i perdoneu la llargada d’aquest post, probablement un dels més
llargs, sinó el que més, caldrà seguir de ben a prop si TV3 amb aquesta nova
aposta informativa pretén entendre realment el que diu el poble català, o més
aviat se sotmet a les crítiques que rep i intenta complaure els espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada