dijous, 28 de febrer de 2013

DUES PIMPOLLES AMB PROBLEMES

Les dues pimpolles de la política a Catalunya, la Carme Chacón i l'Alícia Sanchez Camacho sembla que tenen problemes. Vés qui ho havia de dir, elles que encarnen l'essència de la femella alfa, ara va i es troben en un impàs que pot condicionar de forma important la seva carrera política. 

Totes dues representen un espanyolisme desacomplexat i exhibeixen un odi poc dissimulat cap a la Catalunya Independent. Una altra semblança és que no dubten ni un segon en instrumentalitzar la seva família per als seus objectius polítics. Sobretot els respectius fills, però també els seus pares. Tot a millor glòria de la seva ambició desmesurada, foramida, i amb importants dosis de venjança de classe, sempre, és clar des d'un vessant populista i cutre.

La Camacho ha estat la gran absent en els darrers dies, sobretot després que s´ha sabut la seva relació amb el cas de l'espionatge polític, que no deixa de ser una gran operació d'intel.ligència per acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència, impulsada pel President Mas. Un procés contra el qual s´hi val tot, i la Camacho és la primera en la lluita. Tant és el seu compromís que fins i tot es possible que es passi tres o quatre pobles. 


Per la seva banda, la Chacón, està entossudida en esdevenir la nova Joana d'Arc d'Espanya, i tota ella és ambició foramida. Planteja la seva actuació política com un passar comptes amb la història, actuant com una ressentida, en un actitud que no deixa de ser un xic adolescent, com la d'aquelles noies que juren venjança quan el noi que li agrada se´n va amb una altra. Com totes les ambicioses, farà el necessari per aconseguir el seu propòsit i segur que farà coses espectaculars, però normalment aquesta gent acaben cremant el seu entorn i finalment ells mateixos, després de deixar un rastre de sang per on ells han passat.

Ara la Chacón s'ha quedat en el no man´s land, que es diu en termes bèl·lics. Però el seu instint de supervivència la portarà com sempre, al bàndol dels més forts, de manera que segur que acabarà amb les veleïtats catalanistes del PSC i el posarà al servei del PSOE.

Són tan idèntiques les dues pimpolles que els uneix el seu odi cap a la Independència que no m'estranyaria que arribessin a compartir faristol en un míting anti-sobiranista, o en molts, dels que tindran lloc en els propers mesos.

Bé, tot plegat ben lamentable, i de fet no deixa de ser una mica trist. Quan les haguem derrotades, les seves llàgrimes de cocodril no ens faran pena, elles s´ho hauran buscat (tot i que no descarto que arribistes com són, si veuen que Espanya no paga els traïdors, es convertiran de la nit al dia en independentistes de pro. Això sí, si veuen que la independència els és útil per a la seva ascensió social, que al capdavall és allò que més els interessa).

ARTUR MAS TRIOMFA ON JORDI PUJOL VA FRACASSAR

L'Artur Mas té cops amagats. Aparentment és un tipus sense suc, tot imatge i somriure profident. Però en els poc més de dos anys que porta en el govern ja ha batut tots els rècords imaginables dels seus antecessors més recents.


Ha aguantat el tipus des del mes de setembre quan va anunciar la convocatòria d'eleccions i la realització d'una consulta. Va aguantar com va poder la campanya de difamació de la premsa espanyola durant la campanya electoral. Es va mantenir ferm la nit del 25 de novembre, i no optar per la via fàcil d'engegar-ho tot a rodar i deixar plantada a la gent, à la Guardiola. Malgrat les pressions de Duran i Lleida, continua pilotant la nau, i no s'aparta un centímetre del timó, no fos cas que algú estigués temptat de fer una virada a estribord.

Recordo, que Macià només va durar 3 dies en el seu propòsit de República Catalana. Que Companys va aguantar només unes hores. Que Taradellas va acceptar de bon grat l'Operació Retorn ideada per la UCD per neutralitzar l'hegemonia d'esquerres a l'any 1977. Que Pujol va acabar fent-se íntim amic de Suárez, Gonzàlez i fins i tot Aznar. Que Maragall, feia maragallades, i que en Montilla... bé, d'en Montilla no fa falta ni parlar-ne, no s'ho mereix. 



I apareix el guaperes  Mas, amb les seves camises blanques de màniga llarga, fins i tot en ple mes d'agost, a les festes de Gràcia -que s'ha de tenir nassos- i amb la seva clenxa i el seu look de príncep de dibuixos animats, i aconsegueix capgirar el país i inserir-lo en una dinàmica impensable fa només mig any.

Però no només això. Aquest dimecres ha succeït un fet sense precedents: els diputats del PSC, tret de la Chacón-a-mi-la-legión, han trencat la disciplina de vot i han votat de forma diferent als del PSOE pel tema del det a decidir. Veureu-ho per creure-ho.

Ras i curt, Artur Mas ha reeixit allà on Jordi Pujol va fracassar de forma total i absoluta. Que és la de separar les dues ànimes que tants rius de tinta han fet córrer en els darrers trenta anys.

Chapeau, Sr. Mas. A veure si encara ens sortirà un Mas maquiavèlic. El cert és que el somriure que exhibia avui al Parlament, feia molts més que no el veia, Semblava tot cofoi i pagat d'ell mateix amb un somriure Profident en enlluernava. I fins i tot felicitava, paternalment, i a l´hora l'humiliava, a en Pere Navarro, perquè l'havia col.locat a l'ull de l'huracà sociata, del qual igual surt amb els peus per endavant.

Compte, doncs, amb el Molt Honorable, que encara pot donar-nos moltes sorpreses.

dilluns, 25 de febrer de 2013

EL TERROR ESPANYOL NO ENS FA POR, PAM I PIPA

El terror espanyol no ens fa por, pam i pipa, pam i pipa” Aquesta és la resposta que els catalans i les catalanes hem de donar a l’actual ofensiva mediàtica, judicial i policial espanyola a casa nostra. Una ofensiva que pretén, literalment, acoquinar centenars de persones. Però no unes persones qualsevols, no. Es dirigeix clarament a la classe política (presidents, consellers, diputats, batlles i regidors), a la classe mediàtica (periodistes), al món dels negocis (empresaris, emprenedors), etc., en una paraula, aquella part de la societat que té en les seves mans el poder de decidir o d’influir en aquells que decideixen. Volen imposar un règim de terror i d’autocensura que liquidi tot el procés de Transició Nacional.

Amb un desembarcament estel.lar de la Policia Nacional espanyola, i amb una marginació denigrant del Cos de Mossos d’Esquadra, sense que el Conseller del Ram, l’unionista -en els dos sentits de la paraula- Ramon Espadaler hagi mogut fitxa, potser perquè està més preocupat per qui serà el nou bisbe de Roma, que per l’avenir de Catalunya i dels seus ciutadans. Tanmateix, l’estratègia espanyola parteix d’un error de base.
Traça paral.lelismes amb el model de cultura democràtica -o d’incultura, més aviat- dominant a Madrid. Es pensen que és la mateixa que la que existeix a Catalunya. I s’equivoquen dramàticament.

L’espanyola es caracteritza per l’hegemonia de dues grans forces polítiques que, si bé es barallen per ocupar el govern, sempre en darrer terme arriben a acords, perquè tenen quelcom preciós a compartir, la gestió de l’Estat espanyol, engreixat històricament per l’or de les Amèriques, primer, per l’espoli de Catalunya, després i més darrerament per les transferències de la Unió Europea. Uns partits que, per altra banda, no dubten a recórrer a una ideologia transversal que comparteixen i que els donen forts rèdits, la catalanofòbia, que actua com a ciment que dissimula les diferències ideològiques i sobretot el conflicte de classes, en una societat, com l’espanyola, amb unes desigualtats socials enormes entre els sectors benestants i els que no ho són gens.

Per contra, la cultura política catalana s´ha forjat en els darrers tres-cents anys en una lluita constant contra un estat opressor, fet que ha donat lloc a una capacitat d’auto-organització i de resistència que ha assegurat la supervivència de la nació. La creació d’estructures sociopolítiques paral.leles ha fet de l’activisme i del resistencialisme, un tret definidor d’aquells catalans i catalanes que. generació rere generació han mantingut la flama de la pàtria i que s’ha contraposat a aquells que han claudicat i s´han passat amb totes les seves forces a l’enemic.
És precisament el poble català, i no les seves elits conjunturals, el que ha mantingut la resistència i ha anat guanyant quotes de poder, retallant-les lentament a l’estat. Per això, si avui som on som, és perquè el poble va dir prou en un moment determinat, i va sortir al carrer cridant a favor de la Independència. Després d’aquesta demostració de fermesa, una part de les elits van concloure que anar en contra de la voluntat popular implicava fer-se el harakiri com a classe dirigent i va optar per assumir com a propi el procés, i naturalment, intentar canalitzar-lo.
Per això els espanyols fracassaran. Perquè per acabar amb l’independentisme català, no hi ha prou amb acoquinar els dirigents polítics. Haurien de fer-ho amb tots i cadascun dels catalans i de les catalanes que ja estem farts d’aquesta comèdia. Per molt que vulguin, ni tan sols construint una Stasi a l’espanyola, amb el propòsit de controlar-nos a tots, reeixirien. No, no podran enviar els seus gossos a fer informes personals de tots i cadascun de nosaltres. Fracassaran i nosaltres guanyarem. De fet, ja estem guanyant. I que l’actual classe dirigent catalana prengui nota: No acceptarem una nova traïció dels líders. No farem ni un pas enrere.
El terror espanyol no ens fa por, pam i pipa, pam i pipa.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.02.2013)

dijous, 21 de febrer de 2013

ELS HOOLIGANS DEL DURAN

O com el procés d'ensorrament de la federació comença a fer via

Estem assistint a l'ensorrament paral.lel de les dues forces polítiques que han monopolitzat el poder a la CAC els darrers trenta anys. Em refereixo, és clar, al PSC i a CiU. Sobre el PSC no cal dir res, perquè quant abans desapareguin, millor.


Centrem-nos, doncs, en el cas de CiU. El llast d'en Duran i Lleida pesa cada cop més, i ja es pot dir ben alt i ben fort que mantenir aquest individu dins de la federació és un acte de suicidi polític, com avui es constata arran del Baròmetre del CEO.

Fins ara, és cert, que UDC no ha gosat mai separar-se de CDC, perquè li ha donat una sobrerepresentació política extraordinària. Segurament UDC deu ser el partit que té una ràtio de militància:càrrec públic més baixa de tots els partits, de manera que la lleialtat dels militants està molt laboralment condicionada.

Ara, Duran, després de fer tot el possible per enfonsar en Mas, s'està desmelenant -perdoneu per l'acudit fàcil- i ja fins i tot insinua que vol assumir el càrrec de presidenciable, si l'altre no continua. En una paraula, l'està matant políticament.

Però si hi ha una cosa dura en la política catalana, aquesta és Convergència Democràtica de Catalunya. Potser aquesta és l'herència més definitiva del seu fundador, Jordi Pujol. I CDC, els seus homes i dones de base, no estan per punyetes. N'estan fins al capdamunt d'en Duran, el voldrien mort i enterrat.

En Duran això ho sap, i per això, davant l'eventualitat d'un trencament amb CDC, i després d'haver-se desfet del sector sobiranista, i haver aconseguit que en Vila d'Abadal marxés del partit, ara comença a preparar un escenari post-CiU.

En aquest sentit, l'ingrés de gent procedent de la plataforma Sentit Comú, autèntics hooligans del duranisme, només es pot interpretar com un pas cap a reforçament de l'espanyolisme i un allunyament definitiu de qualsevol veleïtat favorable a la Independència.


Fins i tot diria que en Duran s'està treballant el lideratge del futur Bloc del No, en el cas d'una consulta per la Independència. Un bloc que comptaria, naturalment amb la col.laboració entusiasta de La Vanguardia i amb El Periódico de Catalunya, el braç mediàtic del CNI a casa nostra.

Això suposaria el desmantellament total de CiU, que caldria repensar-se de nou. CDC, internament potser tindria també fuites, sobretot del sector negocis, però s'obriria  un nou escenari on destacats líders independentistes podrien jugar un paper referent en una formació compromesa amb la construcció d'un estat propi, membre de la Unió Europea, i que trenqués definitivament amb el llast espanyol.

HI ESTÀS CONVIDAT!!!


dimecres, 20 de febrer de 2013

QUAN L'AMBAIXADOR SOLOMONT TOCA LA CRESTA


Ara fa uns dies, en un acte públic l'ambaixador dels Estats Units al Regne d'Espanya –i també al Principat d'Andorra, per cert- va tocar la cresta d'una manera memorable al govern espanyol. Va passar en plena tempesta mediàtica internacional, quan els mèdia global no paraven de treure notícies negatives sobre les previsions macroeconòmiques del tal Regne. I això que encara no s'havia publicat l'escàndol de la caixa B del PP que ha acabat esquitxant, i probablement, enfonsant, al propi President del Govern.


Les paraules de l'ambaixador Solomont van ser força contundents. Va venir a dir que calia que els espanyols es posessin les piles i que n´havia prou de l'espectacle lamentable que protagonitzen dia sí i dia també en l'escena internacional. En definitiva que la imatge d'Espanya, allò que tan preocupa al Instituto Elcano, no és que estigui al nivell de les sabates, sinó que està per sotaterra.

L'episodi recorda el tracte que els anomenats estats fallits (failed states) reben actualment. Un estat fallit és un estat que no es pot valdre per ell mateix, que no garanteix la seva unitat, el seu funcionament ordinari, ni les mínimes garanties de seguretat, ordre, i que es caracteritza per un nivell de corrupció que fa del tot impossible fer-hi negocis (que és el que realment preocupa als ambaixadors, és clar). És un estat que amenaça l'estabilitat regional i fins i tot global, perquè acostuma a ser víctima de les màfies i de les xarxes criminals, que se n'aprofiten de la seva ineficàcia. No és cap casualitat, en aquest sentit, que cada cop més les fotos o imatges que il·lustren les notícies sobre l'estat siguin les barraques dels afores de les ciutats, les de persones cercant en les escombraries, o la clàssica de les fileres entrant en una oficina d'ocupació. Algú s'imagina una cosa semblant, però referint-se a Holanda, Dinamarca, Suècia o Àustria? 


En aquest sentit, Catalunya en els darrers mesos ha aconseguit amb un cert èxit, marcar un perfil propi, fet que ha posat dels nervis els espanyols. Però encara hi ha molta feina a fer. Cal una política exterior catalana el més ambiciosa i desacomplexada possible. Avui en dia, Catalunya ja figura en el mapa del món com una nació en el camí de la Independència. Hem de fer tot el possible per que no se'ns esborri, i se'ns barregi amb el desastre espanyol. Només la independència pot garantir una Catalunya rica i plena, amb reconeixement internacional, i inserida en el món directament, sense mitjancers, que no ho són. Una Catalunya oberta al comerç, i també a la solidaritat. És el repte que hem de superar de forma urgent i convincent.

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 19.02.2013)

MARXA DE TORXES A LA GLEVA



16.02.2013

dimarts, 19 de febrer de 2013

ELS MOSSOS JA TRIGUEN A INTERROGAR ALÍCIA SÀNCHEZ CAMACHO COM A PRESSUMPTA PARTÍCEP EN ESPIONATGE POLÍTIC


L'agent espanyolista, ha de donar explicacions sobre la seva pressumpta participació en el cas de l'espionatge polític. Els Mossos han de prendre la iniciativa. No es pot permetre que la polícia espanyola vagi acoquinant tota la classe política catalana, que és això el que volen fer. Cal desemmascarar el complot espanyol contra la Transició Nacional votada massivament pel Poble de Catalunya. Prou d'impunitat espanyolista!

dilluns, 18 de febrer de 2013

CATALUNYA DES D'AUSTRÀLIA

Interessant vídeo d'una televisió australiana. A destacar que identifiquen els diputats de la CUP com a representants del moviment indignat i d'extrema esquerra, sense cap referència al seu independentisme. En Fernàndez sembla que no parla anglès. Potser hauria d'haver respost l'Arrufat que diuen que és un poliglota amb potes.

Un vídeo en general correcte, una mica superficial, i molt centrat en el paral.lelisme entre el Barça i Catalunya, clar que sovint això es fa inevitable.

NO DIGUIS EL PERIÓDICO, DIGUES CNI!!

Disculpeu-me si semblo reiteratiu, però és que estem vivint moments molt intensos, encara que soni a tòpic.

L'ofensiva desfermada per terra, mar, aire, i, també per la xarxa, d'Espanya contra Catalunya, està a punt d'arribar als límits de la ciberagressió russa a Estònia de l'any 2007, amb l'agreujant que llavors Estònia ja era un estat independent i va poder demanar ajuda internacional per superar-la. En el nostre cas, la independència encara està per fer, i això ens situa en una posició molt precària, que només podrem superar, i superarem, amb l'enginy i la fermesa de la nostra gent. No debades portem 300 anys resistint, i no estem ni de lluny, en un dels moments més crítics.


A veure si ens entenem. Tal i com ho veig jo la cosa va així. Els espanyols volen atacar el punt clau de l'estratègia cap a la Transició Nacional. I quin és aquest punt clau? Naturalment la credibilitat i la confiança del President de la Generalitat, principalment, i del govern, i de la política catalana en general.

És sabut que en els processos de transició política, el rol de la credibilitat i de la confiança que assumeixen els lideratges és clau. Sense un referent, sense una cara que generi seguretat i que sigui referencial, el procés pot néixer coix, o afeblit. I la seva culminació és molt més problemàtica, tot i que no impossible.

En aquest sentit, els resultats electorals darrers, amb la no consecució de la majoria absoluta, ja va ser rebuda pels ecspanyols com una victòria (de la mateixa manera que ara qualsevol equip ecspanyol, i els merengues els primers, celebren els empats a casa amb el Barça com una victòria). 



Aprofitant aquest regal que molts vau fer a Espanya, Madrid va clavar una falca en l'atac al President Mas i a tot aquell que arreplegués pel camí. Estic més que segur que si Mas hagués obtingut una majoria absoluta, res d'això no passaria, i a més el penques d'en Duran i Lleida ja seria història, i no com ara, que va de més fatxenda que mai.

En els darrers dies, l'ofensiva mediàtico-político-judicial no ha fet més que incrementar-se fins a límits increïbles. De debò que l'histerisme ecspanyol s´ha desvetllat molt abans del que jo calculava, la qual cosa demostra que estan molt, però que molt acollonits. Quant més borden, és que més por tenen.



I com ja he dit en altres posts, aquí els serveis d'intel.ligència, bé directament, bé a través dels seus col.laboradors civils, estan treballant a preu fet.

L'objectiu, matxacar la credibilitat i la confiança en el President de la Generalitat i en els seus col.laboradors més estrets. Segons pensen a Madrid, només d'aquesta manera poden tenir una oportunitat d'evitar la Independència de Catalunya, atès que la solució militar no és de rebut en el context internacional. 

Només si el poble català deixa de confiar en els seus dirigents, es podrà desmuntar la Transició Nacional. I per aconseguir-ho, naturalment, tiren de tots els casos de corrupció que saben que hi ha, perquè van ser ells mateixos qui van teixir les teranyines al llarg dels darrers 30 anys, i on els els espavilats s'han quedat enganxats.



Tampoc m'estanyaria que tota l'onada indignada, en tant que qüestionament de la classe política catalana -per cert, s'han manifestat mai davant del despatx de Llanos de Luna?- també anés en la mateixa direcció, inspirada per la mà invisible del CNI.

Però de qui no tinc cap dubte, ni un de sol, és que, atenent al tractament informatiu que està portant a terme el diari El Periódico de Catalunya, en els darrers dies, és que segueixen fil per randa les instruccions dels serveis d'informació i d'intel.ligència. Del CNI, vaja. Un organisme que compta amb centenars d'agents a Catalunya ara mateix, i segurament que també amb molts col.laboradors entusiastes en la societat catalana.

De manera que no no diguis El Periódico, digues CNI. És més curt. I és veritat.

diumenge, 17 de febrer de 2013

NOVA CARPA DE REAGRUPAMENT-BCN


PLAÇA DE CATALUNYA DE BARCELONA, 16.02.2013

MIQUELET REAGRUPAT


LA GLEVA, 16.02.2013

EL PLEBISCIT DE 1931, UN PRECEDENT A RECORDAR

La història és una disciplina acadèmica que gaudeix d’una mala salut de ferro. Vull dir que és molt normal escoltar gent que en malparla directament, sovint per la seva manca d’utilitat pràctica. I d’altres que se’n queixen amargament per que no se la valora. Fins i tot a les escoles, és cada cop més habitual que els alumnes que han de presentar-se a les proves d’accés a la universitat, optin per la filosofia, que sembla que té més glamour (però també perquè només entren 8 temes), que no pas per la història, on entren una vintena de temes, i està ple de dates, personatges, conceptes, processos que fan de mal recordar.

Això no obstant, la història roman. Aguanta. Perdura. I és que la història la fem els homes i les dones. És una part indestriable de nosaltres mateixos. Des del moment que vivim, fins i tot que respirem, som història. Fem història. No ens en podem separar, Viu amb nosaltres. La història és d’una immensa utilitat, encara que potser, certament, no ens farà rics…


Aquesta reflexió ve a tomb arran d’una conclusió que vaig arribar en el seu moment sobre l’ocultació sistemàtica d’un fet històric que va tenir lloc el 2 d’agost del 1931. Em refereixo, és clar, al Plebiscit sobre l’Estatut de Núria. Parlo d’ocultació sistemàtica o, fins i tot de manipulació, perquè en molts llibres de text d’història de batxillerat, així com també en alguns vídeos i documentals penjats a la xarxa, se’n fa un esment molt marginal, com si pràcticament no hagués tingut cap rellevància, en el seu moment. I va ser tot el contrari. En va tenir força de rellevància.
I encara caldria afegir una cosa més. Mirat amb ulls actuals, el Plebiscit del 1931, ens pot ajudar a bastir el discurs de l’etapa en la que ens trobem, que no és altra que el de la Transició Política cap a l’estat propi. És a dir, cap a la Independència.
Abans, però, de referir-m’hi a aquesta qüestió, permeteu-me que ressumeixi succintament els esdeveniments que envoltaren aquell Plebiscit.
Tres dies després de la seva proclamació de la República Catalana, Francesc Macià, en el que fou, segons les seves paraules, “el dia més trist de la meva vida“, va acceptar reconvertir-la en un restabliment de la Generalitat, entès com un poder autònom dins de la República. Aquesta cessió, certament va obrir unes ferides sagnants dins el separatisme dels anys trenta, entre els macianistes i els anti-macianistes, és a dir, entre els possibilistes i els puristes, aquests darrers representats sobretot per la figura d’en Daniel Cardona i Civit, principal defensor de la via insurreccionalista per a l’accessió a la Independència (coneguda com a via irlandesa).
Tanmateix, el restabliment de la Generalitat va tenir una massiva acollida popular, i va donar lloc de forma immediata al procés d’elaboració d’un Estatut per a una Catalunya autònoma -que no és el mateix que una Catalunya “autonòmica”, compte!. Els principals impulsors d’aquest procés, a banda del propi president Macià i del seu govern provisional, van ser els ajuntaments, els quals eren governats en molts casos per opcions catalanistes i republicanes, escollides en les eleccions del 12 d’abril, que van ser les que motivaren l’abdicació d’Alfons XIII i la proclamació de la República. I també els diputats catalans escollits en les eleccions a Corts Constituents republicanes, celebrades el 28 de juny, i que majoritàriament pertanyien a partits republicans i catalanistes, i de forma molt destacada, a la recentment formada Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel propi Macià.
Es formà una ponència estatutària que durant l’estiu d’aquell any es reuní a Núria, al Ripollès,  i elaborà el projecte d’estatut, altrament conegut com a Estatut del 1931 o Estatut de Núria. En poques setmanes es va enllestir la feina. Tal era l’entusiasme popular i de la pròpia classe política, que naturalment es van cremar etapes, i es va redactar abans fins i tot de la pròpia aprovació de la Constitució de la República, que no fou aprovada fins al desembre del mateix any.
Per a reforçar-ne la seva legitimitat, es va acordar un doble procés d’aprovació. Una primera votació per part dels Ajuntaments i una segona votació per part dels ciutadans, mitjançant un sufragi universal masculí, atès que les dones no tindrien de vot fins uns mesos més tard.
Els batlles i regidors dels 1063 ajuntaments catalans existents el 1931, van votar el 26 de juliol. Els resultats van ser més que contundents: 8.349 ho feren a favor, 4 en contra i 402 s’abstingueren.
Pocs dies després, el 2 d’agost, va tenir lloc el plebiscit del Poble de Catalunya. Atès que les dones no podien exercir el dret de vot, van optar per recollir signatures de suport. I en recolliren 400.000, una quantitat més que notable per a l’època i que assenyala el gran nivell de mobilització que es va produir.
La pregunta del plebiscit era “Accepteu el Projecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?“. Els resultats van ser igualment aclaparadors. Dels 792.574 catalans amb dret de vot, 595.205 van votar que sí i només 3.286, van votar que no. Dit d’altra manera, amb una taxa de participació del 75%, un 99% va optar pel vot afirmatiu. Per cert, en la foto que acompanya aquest post es pot veure en Mestre Pau Casals, votant aquell dia.


Per primera vegada des del 1714, el poble català havia actuat com un subjecte polític i jurídic. I ho havia fet amb la total aquiescència de l’estat espanyol del moment, que llavors assumia la forma de República.
Aquesta és precisament la reflexió que dóna origen a aquest escrit. El plebiscit del 1931 és clarament un precedent a aportar a l’hora de legitimar el procés de Transició Nacional que estem portant a terme en aquests moments. Llavors l’estat espanyol no s’hi va oposar i va deixar fer.
Certament, ni el món, ni la Catalunya ni l’estat espanyol d’ara són com els dels anys 30. Per sort hem anat endavant, per això, ara, ja no ens conformem amb ser un poder autonòmic, com ho hem estat en els darrers trenta i pocs anys darrers, i ni tan sols en ser un poder autònom, com ho vam ser durant els anys trenta. Ara volem ser un nou estat dins d’Europa i de les Nacions Unides. En aquest sentit, el precedent del plebiscit del 1931, on el poble català va actuar com un subjecte polític i jurídic, no només va ser un esclat de llibertat i de felicitat, després d’una duríssima dictadura profundament anti-catalana, que havia suprimit i intervingut la Mancomunitat, sinó que també constitueix avui en dia un referent a tenir en compte, fins i tot per als propis governants espanyols.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 13.02.2013)

MARXA DE TORXES A LA GLEVA, AHIR


Per segon any he participat en la Marxa de Torxes a La Gleva (Osona). Aquest cop el fred no ha fet acte de presència.

divendres, 15 de febrer de 2013

I EL PERIÓDICO... CNI CONNECTION!!!


Però qui es porta la palma avui, i possiblement els propers dies, és el competidor de La Vanguardia. Fixeu-vos quines són les entrades a la Secció de Política del diari El Periódico de Catalunya, que també està que esgarrapa amb el fracàs de l'akelarre eqüestre.

Les entrades de la secció de política són:

Cas ITV -- Cas Crespo -- Cas Urdangarin -- Corrupció PP -- Debat sobiranista - Operació Mercuri

Heu captat la jugada?

La visió que té l'esmentat diari de la política és tot de casos de corrupció i per mig, com un bolet, el debat sobiranista. Naturalment, l'associació entre corrupció i sobiranisme és ben evident, fins i tot diríem, ben pornogràfica.

La gent del Periódico de Catalunya, volen associar, equiparar, igualar, mimetizar, digueu-li com volgueu els casos de corrupció, amb el debat sobiranista, i d'aquesta manera embolica que fa fort.

Naturalment aquest intent no és únic del diari. De fet, tota l'estratègia espanyola tant de cara endins com de cara enfora és la d'assenyalar el caràcter mafiós, corrupte, de la Transició Nacional endegada pel poble català. És una estratègia que deriva directament dels serveis d'intel.ligència espanyols, és a dir, del CNI, i probablement dels diversos think tanks que viuen de les subvencions d'Espanya.


Clar que, ben mirat, també s'assembla a l'estratègia del nazi Joseph Goebbels, de barrejar mentides i veritats, fins a confondre el personal.

El Periódico de Catalunya, continua assumint un paper d'ariet contra la Independència de Catalunya, com ja ho va fer amb aquell impresentable editorial del dia de la Consulta per la Independència a Barcelona, suposo que us en enrecordeu.

El Periódico de Catalunya = CNI, penso que seria la "nostra" resposta a l'associació d'idees que ells practiquen.

De totes maneres, penso que si només a aquestes alçades, els espanyols ja no paren de posar-se histèrics, penso que és un bon senyal.

Perquè la lluita, encara tot just ha començat. I ja guanyem 2-0.

ATIANT LA ZITZÀNIA...



El diari del comte i Grande d'Espanya, suposo que rabiós pel desastre de l'acte de la nit anterior al Fomento Nacional del Trabajo, avui s'ha despatxat amb una portada que no fa més que atiar la zitzània entre la federació que governa a la CAC.

Com es pot veure en el requadre d'abaix a la dreta, el recentment detingut batlle de Sacalm se l'identifica políticament únicament amb CDC i no amb CiU. Oh, miracle! Protegint com sempre a en Duran i Lleida, i a l´hora carregant-se el Mas, oi?

I és que la predicció d'un trencament que va fer el director Antich, s'ha de complir sí o sí. I La Vanguardia no estalviarà esforços al respecte.

La portadeta, també informa sobre que el PSC ha forçat la dimissió definitiva de Bustos, no fos cas que penséssim que són dolents a Can Nicaragua.

Naturalment, el gran titular no té desperdici. S'engega el ventilador i vinga a empastifar tot déu, de manera que es crea clarament un clima de desconfiança i de por entre els ciutadans, i, en aquest cas, entre la classe política, i més concretament entre els polítics de CiU.

El missatge és molt clar: acoquinem als de CiU per tal que no facin el ximple amb el tema de la Transició Nacional.

Qui no vegi que tot va lligat és que no veu tres dalt d'un burro!!!


dijous, 14 de febrer de 2013

CLAR I CATALÀ ... I A TV3

Ja m'agradaria que hi hagués un Cercle Català del Treball amb les idees tan clares com les tenen l'amic Ramon Carner i els seus col.laboradors!

dilluns, 11 de febrer de 2013

INDEPENDÈNCIA, DEMOCRÀCIA I TREBALL … LA CATALUNYA QUE VOLEM

Ahir en cap dels mitjans de comunicació que vaig escoltar, va esmentar la paraula Independència, que fins no fa gaire era omnipresent. I en canvi, fins i tot em va agafar mal de cap, de sentir la paraula corrupció. Pregunto: ens estan marcant un gol? Sí i no. M’explico. 


Sí que ens l’estan marcant perquè ara del que es tracta és de reformar Espanya. No d’aconseguir guillar el més aviat possible. Porto setmanes escoltant propostes per fer més democràticament presentable l’estat… Però ens hem tornat bojos, o què? A Espanya que la bombin. Nosaltres hem d’anar a la nostra, que és aconseguir un estat propi que ens desconnecti d’aquesta calamitat amb BOE que es diu Espanya. 

Però, naturalment, res és casualitat en el món de la política. Fixem-nos que en els darrers temps, coincidint amb l’ascens de l’independentisme, des d’Espanya, s’han orquestrat diverses campanyes per tal de despistar el personal. Sintèticament, recordo la de la xenofòbia contra els immigrants, impulsada per la dreta, i l’extrema dreta. Amb ella es pretenia revaloritzar l’espanyolitat, ni que fos demostrant que sí, que encara que sembli impossible, encara es pot ser més desgraciat que ser espanyol. 

Després. la dels indignats i els seus akelarres, amb un intent d’assaltar el Parlament de Catalunya, inclòs, i que va ser protagonitzat per l’esquerra i l’extrema esquerra. Una ofensiva que intentava treure profit del tema de la crisi, els desnonaments, etc., però que sistemàticament i incomprensiblement -o molt comprensiblement- silenciava l’espoli fiscal. Com si disposar de 22 miliards d’euros, que ens roben, i amb els quals es poden fer una quantitat immensa de polítiques socials cada any, i encara en sobrarien uns 3 miliards anyals per fer un exèrcit i uns serveis d’intel.ligència decents, fos quelcom de dretes. 


Ara, toca la corrupció. I ara sembla que fins i tot es plantegen l’abdicació o fins i tot l’adveniment de la 3a República. Dit sigui de passada, un dels fets que més ha sobtat al món, és el nivell cutre de la corrupció espanyola, exemplificada amb les anotacions manuscrites de l’ex-tresorer del PP. El món s’ha preguntat, com un estat aparentment del Primer Món, es pot permetre que a aquestes alçades, la cutreria fins i tot en el món de la corrupció sigui tan alta. De debò que amb una nanopart dels 22 milions d’euros, que l’individu aquest disposava a Suïssa, no es podia haver comprat un centenar de discs durs portàtils, i guardar tota la informació en un o dos d’ells, col.locats dins d’una caixa forta, mentre que la resta emprar-los com a espantalls per distreure el personal? No, la cutreria espanyola és tan rematadament alta, que per molta gomina que es porti, el cervell d’aquests freakis no dóna per més (la qual cosa suscita la immediata reflexió, que com podem trigar tant en desempallegar-nos-en…). 


Per a mi és claríssim, que el gest del President Mas d’anar a per totes, ha actuat com un detonant de tot el que està passant. Un gest, dit de passada, també, que només va fer, després de la resposta multitudinària dels catalans i les catalanes de l’11 de setembre. Vull dir, que els espanyols constaten que ara el Poble Català va a per totes, i aquesta constatació els ha posat dels nervis, i ara malden per intentar controlar la situació. I si per fer-ho cal passar per damunt dels cadàvers del Rajoy o del propi Joan Carles Borbó, s’hi passa i punt. Si d’alguna cosa està servint tota aquesta comèdia, és per constatar que els espanyols estan escagarrinats amb la perspectiva que els catalans exercim el dret a decidir i fotem el camp d’una punyetera vegada. Ells, molt més que molts catalans, ho veuen totalment factible. I a més saben que amb els europeus, en general, no poden confiar, per molt que s’omplin la boca sobre la impossibilitat que la Catalunya independent, i republicana, sigui acceptada dins la Unió Europea.

Però tornem a la pregunta incial. Ens estan marcant un gol? Ja hem respost afirmativament. Ara hem de veure les raons de la resposta negativa. 


No ens l’estan marcant, perquè per molt que s’escarrassin els espanyolistes i ens vulguin vendre bou per bèstia grossa, els catalans i les catalanes ja tenim coll avall que per moltes posturetes que facin els espanyols que van de simpàtics i de bon rotllo, la cosa ja no cola. 

El discurs neoguay dels espanyolistes que ara parlen fins i tot d’impulsar el federalisme i reformar la constitució, no se´l creu ningú. Per que què es pot esperar d’un Rubalcaba que quan era ministre va fanfarronejar que qui fa un pols a l’estat sempre perd (pregunto: Holanda, Portugal, l’Amèrica Llatina, Filipines, etc. … van perdre?)? O què oferirà la Chacón, la mateixa que ha protagonitzat espectacles políticament denigrants, i que fins i tot va saludar amb la major de les alegries la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006? 


No cola, no. I aquí, deixeu-me que coli, també, una falca de publicitat, si voleu dir-ho així.

Reagrupament Independentista (RCAT) tenia com a eslògan “Independència i Regeneració”. Amb el pas dels anys, i de les successives assemblees nacionals, el vam reconvertir en “Independència, Democràcia i Treball“. I ja és això, ja. 

La Independència, ja és a hores d’ara l’opció més recolzada per milions de catalans i catalanes, com es va demostrar en les eleccions del mes de novembre, i es constata en les diferentes baròmetres i enquestes d’opinió. Quant molts dels que ara s’omplen la boca d’independència, o algun eufemisme al cas, abans no en volien saber res, nosaltres ja hi érem. 



La Democràcia, que suposa una veritable revolució ciutadana, i que naturalment incorpora una regeneració de la cosa pública i de la classe política, nosaltres ja la vam situar al capdamunt del nostre programa electoral el 2010. És a dir fa més de dos anys. I ara som allà on nosaltres vam dir que seríem. I ja vam fer una llarga llista de reformes que permetin que la República de Catalunya esdevingui un model exemplar de democràcia participativa i oberta, aquí i arreu del món. 

I el Treball, perquè no podem tenir futur sense un canvi del mercat laboral que acabi amb prop d’un milió d’aturats només al Principat, i amb un 50% dels jove sense feina. Això només pot ser possible des de la submissió als interessos de les elits dirigents i empresarials espanyoles. Espanya és sinònim d’atur. Segons el Cercle Català de Negocis, la Independència faria disminuir de forma immediata, uns 10 punts la taxa d’atur. I això només seria el començament. 

En definitiva, la Catalunya que volem només serà possible fora del marc de l’estat espanyol. I hem de fer l’impossible per no caure en les estratègies de distracció que els espanyols, i particularment, els seus serveis d’intel.ligència i contrainformació ens volen encolomar. Cal plantar car, primer, i marcar el camí després, per tal que siguem nosaltres qui marquem el nostre propi camí cap a la Llibertat. No els altres.

(NOTA: Post penjat al DGS, 06.02.2013)

divendres, 8 de febrer de 2013

CRUELTAT INTOLERABLE CONTRA LES HIENES



Denunciem TV3 a l'Associació Protectora de Hienes, per comparar-les amb els "natural born killers" merengues.

dilluns, 4 de febrer de 2013

INTENTAR ACABAR AMB LA INDEPENDÈNCIA

Si hi ha una veritat en el pensament polític espanyol no és altra que aquesta lapidària frase que figura en tots els quartelillos i quarters de la Guàrdia Civil, "Todo por la Patria".

I quan els espanyols, tant de dretes com d'esquerres, o com deia l'enyorat Ramon Barnils, "tant de dretes com de dretes", quan els espanyols, repeteixo, diuen "todo", vol dir, "todo". De manera que ja estem avisats. De fet, ja fa molts anys que sabem de què va aquest totalitarisme espanyol.


Fixem-nos, però, que ara que ja no poden exercir la repressió violenta, empren tàctiques de guerra psicològica i d'intoxicació mediàtica per fer tot els possible per desactivar l'independentisme, en general, i des de fa uns mesos, l'anomenada Transició Nacional.

Fins ara, la dreta espanyola, posava l'èmfasi en la immigració i en la xenofòbia, per afeblir l'independentisme, i enaltir l'espanyolitat. Durant uns anys van tenir un protagonisme destacat. Fins i tot s'han creat partits polítics anti-immigració, els quals, tinc la convicció que no són més que pantalles, bé el partit en el seu conjunt, bé els seus principals líders, dels serveis d'intel.ligència espanyols, que els fan anar per on volen. Però és clar, amb la marxa de molts d'ells, la pressió sembla haver-se rebaixat.

Després va venir l'esquerra espanyola i tot el muntatge aquest dels indignados, que no és més que un exemple de laboratori de manipulació, on nens pijos, molts d'ells potes negres, és a dir, fills dels sociates i psuqueros que han viscut trenta anys del mòmio dels ajuntaments, les diputacions i dels dos tripartits, van de radicals rebenta aparadors. I no ens oblidem, de les dues grans màfies sindicals, que aquests són els pitjors, perquè el seu grau de mobilització és directament proporcional a la seva dependència salarial,  Resulta curiós, en aquest sentit, una comparativa entre les manis de la primavera àrab, plenes de banderes egípcies, tunisianes, etc., i els akelarres indignats on no n´hi havia ni una de catalana, o si n´hi havien, es podien comptar amb els dits de les mans. L'assalt als diputats del Parlament, no ho hauria pogut fer l'extrema dreta. Ara l'extrema esquerra, sí que ho va fer, i pràcticament se n'en surt amb la seva. Va ser un espectacle denigrant.

Per sort, l'independentisme ha anat creixent en els darrers anys, i amb les consultes i les mobilitzacions que es van portar a terme, sobretot des del 2006, ha actuat com un tsunami que ha fet miques totes les barreres que se li han volgut posar. 


Tant és així, que finalment, amb la Manifestació de l'11S, un 20% de la població va sortir al carrer. Un 20%!!!. Sabeu el que això significa en una societat desenvolupada com la catalana? És brutal. 

Des de llavors, i només fa quatre mesos, tot ha canviat. Alguns polítics han comprès que o bé s'adequaven al nou escenari o els passarien per sobre. Això ha fet que a hores d'ara, la Independència sigui l'opció majoritària a Catalunya. Per primera vegada en la història dels darrers 300 anys. I això és quelcom que els espanyols de tot pelatge no es poden permetre.

Vet aquí com, després d'intentar impulsar el pacte fiscal com a titella, ara intenten colar-nos que tot plegat és culpa de la corrupció. Que si s'arregla la corrupció, Espanya anirà bé. Fins i tot, els més progres, van més enllà i suggereixen, amb la boca petita, bé una abdicació del Borbó vell en el jove, bé, directament, la proclamació de la Tercera República espanyola.


Hi ha, però, un argument molt més sibil.lí que avui he sentit en boca d'aquesta proesa de la humanitat, que es diu Jordi Évole,.exemple paradigmàtic de l'auto-odi català, que, com la Chacón, està encaparrat en triomfar a Espanya. O com la nena aquesta, la Candela Peña, que ahir no es va dignar a aplaudir a la guanyadora del Gaudí d´Honor, la veterana Montserrat Carulla, que amb unes paraules magnífiques, va recordar que era dona, actriu i independentista. A la Peña, les paraules no li van agradar, tot i ser de Gavà, i no va aplaudir ni mica ni gens. I és que de desagraïts el mñon n'és ple.

El nen Évole, declarava avui a TV3 que darrere de tota l'agitació anti-corrupció i antijoancarlista, hi veu la poteta de l'extrema dreta!


Ja hi som! Jugant al joc de sempre. L'esquerra espanyola i la catalana sempre empra la mateixa tàctica: brandar l'espantall de l'extrema dreta espanyola per guanyar vots. Dient-ho més fàcilment: pels suposats esquerranistes espanyols, no hi ha conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó entre la dreta i l'esquerra. Es pensen que hiperideologitzant el conflicte nacional, els permetrà governar més fàcilment, perquè arraconarà la dreta. No és Espanya qui ens roba, no, és la Dreta! O pitjor l'extrema dreta! El Papu! El terror blanc.

S'obliden, però d'un petit detall que entre 1982 i 1996, primer i entre 2004 i el 2011, qui ha governat a Espanya ha estat l'esquerra (és a dir, la dreta, en opinió de Barnils), i l'espoli i la demagògia anticatalana, no només no ha desaparegut, sinó que s´ha incrementat.

Agitant el papu de l'extrema dreta, el senyor Évole, insigne representant de l'esquerra mediàtica espanyola, vol distreure el patí, No assenyala la Independència com a possible solucionador, sinó com sempre, culpa a l'extrema dreta i clama per un govern de l'esquerra l'espanyola. Amb una esquerra jove, guapa i alegre, tot anirà molt millor i la independència... vuelva usted maña, i qui dia passa any empeny. I a veure si poden arribar als 400 anys de subordinació. 

Escoltar el senyor Évole, culpant al PP de tot plegat, no és més que una immensa manipulació política, que pretén canviar el paradigma on actualment juguen els partits polítics catalans, via una espanyolització ideològica.

Ja fa molts anys que ens afaitem, i espero que molts pocs de nosaltres caiguem en aquesta trampa.

DE MANUAL COIN


 El que està passant aquests dies a Catalunya és de manual de contrainsurgència (COIN). Em refereixo al múltiple procés de deslegitimació de l’autoritat política de la Generalitat per part del govern espanyol a través dels seus instruments d’informació, judicials i mediàtics. És una situació, dit sigui de passada, que era més que esperable, atès que a ningú se li escapa que els espanyols no es quedarien amb els braços creuats mirant com la seva “joia de la corona” del seu ja migrat imperi, se’n va “de rositas“.

Fixem-nos que en les darreres setmanes, s´han multiplicat exponencialment els assalts a domicilis particulars a Catalunya. Diuen que n’hi ha 1,5 cada dia, és a dir 3 cada dos dies. A més amb una violència cada cop més desfermada. Naturalment, la resposta bonista és dir que això és conseqüència de la desesperació provocada per la crisi econòmica, i tal i tal. Com diria aquell, si non è vero è ben trovato, i avall que fa baixada. Però el resultat és el mateix. Creix la por, i creix el sentiment de desprotecció. I qui en resulta perjudicat és naturalment el Govern de la Generalitat i la instància que dins d’ell ha de vetllar per la Seguretat Ciutadana, que no és altra que el Cos de Mossos d’Esquadra. I qui en surt beneficiat, és l’alternativa o el retorn al passat, que no és altra que el Ministerio del Interior i les seves germanetes de la caritat, la Policia Nacional i la inefable Guardia Civil.
El més terrible de tot, és tanmateix, l’efecte dominó que genera. Vull dir que en la mesura que se’n parla a tot drap als mitjans de comunicació, fins i tot amb tot luxe de detalls, gosaria dir que amb “massa” detall i tot, fet que tampoc és casual, genera un efecte d’emulació, i pot fins i tot empényer a colles de quinquis i delinqüents a provar sort, amb la qual cosa, tot plegat inicia una espiral de criminalitat induïda, i agreuja encara més la situació.

Recordo que quan no es vol que un fet generi un efecte dominó, com per exemple, en el cas dels suïcidis, el tractament mediàtic és molt més escuet, i ple de sobreentesos, per tal d’evitar que potencials suïcides agafin el valor suficient, que els dóna saber que no són els únics en voler acabar amb tot, per fer el pas definitiu i final.
A ningú se li escapa que la creació d’un clima de por i de terror social, no és ben bé l’idoni per a l’impuls de la Transició Nacional de la qual parla el President Mas. I és que aquest és precisament el seu objectiu.
Un altre exemple, és el de la corrupció. Amb aquesta ofensiva contra la corrupció, que sembla generalitzar-se, es vol clarament deslegitimar la classe política. És evident que en els darrers trenta anys, tant l’espanyolisme com l’autonomisme han fet un ús generalitzat dels mecanismes de la corrupció. Per això precisament estem on estem ara, a nivell de crisi de confiança en les institucions. Per això, entre altres raons, el candidat Mas va obtenir els resultats que va obtenir en les darreres eleccions, perquè l’ombra d’en Duran i els seus boys and girls era massa allargada, i massa pesada. Però al marge del fet que qui la fa la paga, és d’una evidència meridiana que la corrupció és l’altra argument que els espanyols han agafat per deslegitimar el govern de la Generalitat, i doncs el seu projecte polític.

Aquí ens trobem davant d’un cinisme sense fronteres i sense vergonya. Una societat com l’espanyola, que és pur franquisme sociològic, sense gota d’impureses, i, doncs, on la corrupció està totalment acceptada, perquè forma part del sistema de xarxes clientelars, pretengui donar lliçons de regeneració democràtica faria riure, si no és que fa plorar.
I el súmmum del cinisme és que un partit espanyol vagi fent propostes regeneradores, quan de fet no és més que un negociat dels serveis d’intel.ligència espanyols. Si els espanyols volen regeneració democràtica, el primer que han de fer és acabar amb l’escàndol reial que és ben real. Només si fan aquest primer, repeteixo, primer, pas, podran tenir una mínima credibilitat.
Però en el fons, ja s’ho faran. No sóc jo qui ha de perdre el temps intentant resoldre els seus problemes.

Cal una veritable estratègia contra la insurgència espanyola que està cridant a deslegitimar el procés democràtic de transició nacional que s’està donant a Catalunya. I cal, sobretot, que els catalans no anem amb lliris a les mans. Ja estic una mica fart de sentir que serem purs i transparents i que els nostres enemics espanyols tindran totes les oportunitats del món per dir-hi la seva… les mateixes oportunitats -o més- que ells ens neguen des de les estructures de l’estat espanyol.
Per què algú es pensa que si el 85 a 41 fos a l’inrevès, des del punt de vista nacional, a hores d’ara els independentistes ja estaríem en les catacombes?
En algun moment, més d’hora que tard, hem de dir que la comèdia s’ha acabat. O més aviat, el drama.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.01.2013)

dissabte, 2 de febrer de 2013

UN GOVERN ONG?

Aquesta setmana que estem a punt de deixar ha presenciat tres actituds que caldria corregir el més aviat possible.

La primera ha estat l'enèsima demostració que el Barça és un equip d'ONG, que no té instint assassí i sobretot que no li agrada humiliar els merengues quan ho té tot a favor. Redéu, com enyoro una actitud com la del Hristo Stòitxkov, quan els posava a lloc. Jo és que realment no entenc aquesta mania de donar-los oxigen... Potser és una estratègia pactada de sotamà. Aquesta possibilitat coincidiria, certament, amb la voluntat de perpetuar l'espanyolisme a través del futbol i tota la narrativa entorn del Clásico i tot el que penja. Si voleu que em passi l'emprenyada, xicots del Barça, si us plau massacreu els merengues en el partit de tornada, que no aixequin el cap durant uns quants mesos...


La segona actitud que m´ha deixat perplex és la inoperància del govern català enfront el calvari que està passant tant el PP, com el govern espanyol, i en general, la imatge d'Espanya, arran de la corrupció. Tot els mèdia mundial en van plens. I fins i tot el propi ambaixador dels Estats Units els ha clavat una clatellada antològica, pròpia d'una país del Tercer Món. Quan l'ambaixador dels Estats Units t'humilia en públic, és que ets una merdeta, i això actualment és el que és Espanya. Una merdeta. Llegiu, si us plau aquest gran article d'un periodista, els pares del qual, com a mínim, segur que no van néixer a Quintanilla de Onésimo.

A hores d'ara el govern català hauria d'estar desenvolupant una ofensiva per terra, mar i aire, i per la xarxa, de desprestigi i matxacant el govern espanyol per totes bandes. El Sr. Mas, en comptes de reunir-se amb vells senils que ja no s'aguanten ni els pets, hauria d'estar voltant pel món, ni que sigui papallonejant per totes bandes, transmetent la bona nova que "Catalonia is Not Spain", i que aquí la gent és seriosa, i paquen els deutes, etc.


Però vet aquí, que a més d'un Barça ONG, també tenim un govern ONG, que predica el diàleg i les bones formes. El problema no és el diàleg. Òbviament. El problema és amb qui es dialoga. I ara per ara, dialogar amb els espanyols és perdre el temps. Només dialogaran quan vegin que a la UE i els Estats Units els collen de valent. Abans, només obtindrem d'ells fatxenderia i menyspreu.Són així, no hi ha res a fer. Quan tindrem una mica de Stòitxkov style?


Però aquí no s'acaba tot. Aquesta setmana també ha donat per un altre esdeveniment que n´hi ha per caure de cul, si no fos que era del tot esperable. I és que 300 anys de submissió donen per molt. Em refereixo, és a la Catalunya flowerpower, concretada en un manifest que propugna una Catalunya independent sense exèrcit i sense serveis d'intel.ligència.... Naturalment, la primera reacció és la de riure. La segona, la de plorar. La tercera, la d'emprenyar-se com una mona. I la quarta, després d'haver comptat fins a cent, la de pura i simplement ignorar aquests irresponsables que no tenen ni puta idea del que diuen. O potser a l'inrevès, saben perfectament què és el que diuen, perquè els seus amos del CNI els ho han explicat ben explicat. 


A veure si queda clara una cosa, i intentaré no repetir-la mai més. Un cop haguem aconseguit la Independència, la principal responsabilitat del govern i de la societat catalana en el seu conjunt, és la de no perdre-la mai més. I per aquest objectiu, no s'estalviarà cap recurs. Està clar? Doncs això, que qui toqui el que no sona, que sàpiga què s'hi juga.

Vaya semanita, que diuen aquells....