dissabte, 31 d’agost de 2013

LA CHACÓN, DEIXEBLE AVANTATJADA DE L'AZNAR

A la Carme Chacón sembla que els seus coneixements de la política canadenca no li han fet el profit que seria d'esperar i tot fa indicar que ha optat per la via més fàcil d'echarse al monte, que és la resposta typical spanish, quan les coses pinten bastos.
Em refereixo, és clar, a les seves darreres declaracions, fetes a més a més, des del Baix Llobregat, segons les quals la Transició Nacional està fragmentant Catalunya. Deixeu-me que m'enrecordi... No va dir més o menys el mateix el senyor José Maria Aznar? Oi que sí. Aquesta idea guerracivilista de fragmentar Catalunya arran del seu accés a la Independència, demostra fins a quin punt la seva percepció de la cultura democràtica està sota mínims. 

Perquè una cosa és clara: segons el seu parer, el d'ella i el d'Aznar, que són idèntics, només hi ha fragmentació social si hi ha independència. En canvi, si no hi ha independència, llavors tot és bo i bonic. I és clar, els independentistes que es facin fotre. Que visquin, però que no emprenyin -atès que liquidar-los quedaria lleig.
Estem, clarament davant una demostració fefaent de doble estàndard. Hi ha uns ciutadans de primera, els que volen la submissió de Catalunya, i hi ha uns ciutadans de segona, els que volem la independència. Els segons poden respirar i poca cosa més. Però si se'ls acut intentar guanyar unes eleccions i declarar la independència, llavors esclatarà l'enfrontament, perquè hi ha ratlles vermelles que no es poden travessar.
Jo em pregunto que dirien els referents canadencs de la Chacón, els professors Stéphane Dion o Michael Ignatieff, d'aquesta manera tan particular de fomentar l'enfrontament civil com a estratègia anti-independentista. N'estarien d'acord. Jo penso que no. 

divendres, 30 d’agost de 2013

EL DIA QUE CR7, I AMB ELL LA MERENGADA, ES VA JINYAR

Ahir vam assistir a una demostració fefaent de la covardia d'aquest fantasma que respon al nom de Cristiano Ronaldo. Fart de fer el ridícul i de quedar amb cara de póker en les edicions anteriors, va decidir fer campana en el lliurament del guardó al millor jugador de la UEFA de la temporada passada. En canvi, Messi, conscient que possiblement no el guanyaria enguany, va tenir la fortalesa d'assistir-hi i d'aplaudir el guanyador, l'impresentable del Ribéry, conscient que més que un premi individual, era un premi a la boníssima tasca desenvolupada pel seu equip, el Bayern de Múnic.

D'aquesta manera, Messi demostra la seva maduresa, i també demostra els valors que ha mamat durant més de deu anys a Can Barça. Tot el contrari dels que predominen a la Casa dels fantasmes merengues, que ahir, per enèsima vegada van quedar com un drap brut davant de tota Europa. Un equip que només ha guanyat un títol en cinc temporades i que es permet la fatxenderia de pensar-se que és el centre del món mundial.

Bé, ja s'ho faran. Enhorabona Messi, i enhorabona Barça, malgrat els Sandruskos i altres males herbes.


dijous, 29 d’agost de 2013

NI CLÀSSIC NI NA DE NA, I DEULOFEU QUE MARCA

Sempre he tingut una desconfiança innata envers el periodisme esportiu que es fa actualment a casa nostra. Amb comptades excepcions, que n'hi ha, naturalment, la majoria de nens i nenes i de no tan nens i no tan nenes, que s'hi dediquen són uns passarells, si els comparem amb els seus col.legues espanyols.

La prova més fefaent del que dic és com els nostres, s'han empassat el cuc i l'ham que li han posat en safata des de Madrid, pel que fa a les estratègies mediàtiques.

Primer va ser amb el tema de la Roja, aprofitant l'ascendència del Barça com a millor equip del món del darrer quinquenni, i el fet que molts dels seus jugadors pertanyien a la seva disciplina, l'estratègia mediàtica espanyola, en plena etapa zapateril, amb la col.laboració entusiasta, com sempre passa, d'una empresa catalana, en aquest cas Mediapro, sota la direcció del trotskista Jaume Roures, llavors en plena etapa de vaques grasses.
Naturalment, va ser una estratègia intel.ligent que trencava el monopoli merengue, i que va tenir la fortuna de coincidir amb l'etapa de majors èxits esportius. Per salvar les aparences, els dos màxims representants d'aquest equip van esdevenir dos merengues de pro: l'entrenador, Vicente del Bosque, i el capità, l'Iker Casillas. Tanmateix, això no podia amagar el fet que el joc de la selecció espanyola era quasi literalment una còpia del del Barça. 

Amb l'excusa de la Roja, es volia i es vol, que els catalans mirem amb més simpatia Espanya. I s'ha de reconèixer que, si més no, en part ho han aconseguit. No em deixa de sorprendre com l'auge de la Roja ha coincidit en els darrers anys, amb una disminució en la intensitat de la reivindicació de la selecció catalana de futbol. Naturalment, la gent està tipa de partits de costellada, i de la manca de compromís d'alguns dels principals jugadors catalans amb la selecció pròpia. I l'arribada a la presidència del Barça del Sandrusko, ha estat un gerro d'aigua freda.

Paradoxalment, aquest ascens de la Roja, coincideix també amb un ascens de l'independentisme social i polític, de manera que, en darrer terme, l'objectiu cercat pels espanyols no ha reeixit del tot. A ningú se li escapa un fet evident: si una selecció de futbol on juguen set catalans pot esdevenir campiona del món, què no podrà fer una selecció de futbol on juguin onze catalans. I aquesta, per definició, mai serà la selecció d'Espnaya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que els periodistes esportius catalans, repeteixo, amb les excepcions corresponents, s'han empassat en els darrers anys, i fins i tot n'han esdevingut uns hooligans. Penós.

L'altre ham mediàtic que s'han empassat, és la qualificació del Clásico, per referir-se als enfrontaments Barça i Madrid. Aquí ens trobem en un exemple de manual. Resulta que un equip es converteix, de lluny, en el millor equip del món, guanyant en els darrers anys 16 o 17 titols. El Barça, naturalment. Per contra, el Madrid, no es menja un kiko en aquest mateix periode, 1 títol en els 5 darrers anys, i a més rep pallisses brutals del primer.
Per amagar aquesta evidència, la millor estratègia comunicativa dels merengues ha estat, anar a redòs dels èxits blaugranes, i la millor manera de fer-ho era emparellar-se com una paparra, i d'aquí l'artifici aquest d'anomenar El Clásico els enfrontament entre els dos clubs. D'aquesta manera, sense pràcticament guanyar res, els merengues viuen de la renda que els dóna enfrontar-se amb el millor club del món i així surten a la foto, que si no, ni de casualitat. 

Jo és que no entenc com no es veu això. Em sembla tan evident, que el que hem de fer és passar olímpicament de les trampes mediàtiques, saber-les reconèixer i evitar-les. Un exemple d'això ens l'ha donat el propi Pep Guardiola,  que assumim el seu actual càrrec al Bayern de Munic, ens indica el camí que cal fer: Europa, i sobretot Alemanya. I deixar-se d'Espanyes i monsergues. Algú veu en Guardiola entrenant un equip espanyol? No fotem, nens i nenes, això ni en el pitjor dels malsons. Perquè després d'entrenar el Barça, i guanyar-ho quasi tot, només podia entrenar dos o tres equips més: o el Bayern o el Manchester United o potser, menys probable, un italià.


D11 per Veabiri
Per acabar, ahir, en Gerard Deulofeu va marcar el seu primer gol amb l'Everton. El podeu veure en el vídeo. El vull felicitar entusiàsticament, i espero que aviat torni al Barça per donar-nos moltes victòries i gols!

dimarts, 27 d’agost de 2013

LA DUI I EL DRET A DECIDIR SÓN PERFECTAMENT COMPATIBLES!

Avui a la tertúlia de RAC1, l’Andreu Mayayo l’ha tornada a dir ben grossa. Obcecat en contra de la possibilitat, contemplada pel propi Consell Assessor de la Transició Nacional, que el Parlament de Catalunya, opti per aprovar la Declaració Unilateral d’Independència, ha dit una gran barrabassada. Concretament que els partidaris de la DUI volen evitar el dret a decidir dels ciutadans. És a dir, que si s’aprovés, els parlamentaris el que estarien fent és privar els ciutadans que exercissin el seu dret a decidir… Si se n’ha de ser d’animal o de mala persona per dir això!
Plantejar que la DUI vol privar els ciutadans del seu dret a decidir és literalment fals. Fals de tota falsedat. És ben bé el contrari. No conec cap partidari de la DUI que no sigui favorable a que un cop aprovada, es pugui portar a terme un referèndum ratificatori d’ella. De fet, ben mirat, és el procediment lògic.

Primer els polítics, que per això estan, són els que donen el pas i aproven una DUI, perquè és obvi que amb l’actual correlació de forces parlamentàries, s’aprovaria. I després, en el marc d’una legislació catalana sobirana, es realitza el referèndum ratificatori, que assenyalarà clarament si els ciutadans aproven o rebutgen el pas donat pels polítics, que són els que s’han de jugar el tipus, o dedicar-se  a altres negocis. De manera que amb la DUI no només els ciutadans tenen plenament el dret a decidir, sinó que a més a més, poden jutjar amb el seu vot allò que els legisladors han aprovat prèviament.
Potser, aquesta mena d’enfant terrible que és en Mayayo, martell de separatistes per excel.lència, pensa que fer un referèndum sota una legislació espanyola és més democràtic que fer-ho sota una legislació catalana. Si fos així, el nen quedaria ben retratat, i no caldria dir res més.

Però vaja, cal respondre sempre a les intoxicacions i manipulacions, i aquesta n’era una i per això he dedicat uns minuts a escriure aquestes ratlles, el contingut de les quals és d’una obvietat que només poden posar en dubte aquells que actuen amb mala fe. 

dilluns, 26 d’agost de 2013

EL FRONT MEDIÀTIC (2A PART)

Fetes les consideracions generals en l’article de la setmana passada, toca ara entrar en material. Abans però cal deixar clara una cosa. Una servidora fa deu anys que escriu un bloc, en fa uns quants menys que té compte a Facebook, i més darrerament també a twitter a google, i a tot el que es posi a tret (ep! a tuenti no, que encara hi ha classes). Amb això vull dir, que una servidora es troba plenament inserit en el món d’internet, les xarxes socials, i tot el que penja, malgrat ser-ne allò que es diu un immigrant digital –sí, a la universitat vaig utilitzar durant molts anys la màquina d’escriure i fins i tot el paper carbó, i només als darrers anys vaig incorporar l’ordinador. Però aquesta inserció en el món digital, no m’impideix veure que encara a hores d’ara, el canal mediàtic dominant és la televisió. Matiso: si ho analitzem globalment. És a dir, si no distingim en funció de l’edat, sobretot, però també del nivell educatiu, socioeconòmic, residencial, etc. La television continua sent el mitjà més rellevant a l´hora d’entretenir-se i, també, d’informar-se. En general. No l’únic, naturalment. La Xarxa, la ràdio i la premsa escrita, la segueixen, i en el cas de la primera, la superen entre la gent més jove, i ja no tan jove.
Tot i això, a l’hora d’analitzar el front mediàtic espanyol contra la transició nacional catalana, és adient partir dels canals televisius i veure’n de quins conglomerats mediàtics formen part.
En aquest sentit, podem destacar tres grans conglomerats. Dos de privats i un de públic: Mediaset España, Atresmedia i TVE.
Mediaset España, compta amb els següents canals de televisió: Telecinco, Cuatro, La Siete, Factoria de Ficción, Boing, Divinity, Energy, Nueve, Telecinco HD i Cuatro HD. El grup compta també amb la participació de dos altres actors importants en el món mediàtic espanyol, Prisa i Telefónica. La primera és propietària del 17,3% de les accions del grup. Mediaset España és controlada en un 41.5% per l’empresa italiana Mediaset, que al seu torn és controlada per Fininvest, també italiana, fundada el 1978 pel mismíssim Sílvio Berlusconi. Mediaset España, a banda de la televisió, també treballa en la publicitat i en el multimèdia.
Les dues cadenes estrella del grup, Telecinco i Cuatro, són les que dediquen més espai a la informació política, però en general, aquesta ocupa un lloc bastant marginal en el global de la programació.
En general es tracta d’un grup que prioritza molt més l’entreteniment que la informació, però això no vol dir, ans ben al contrari que no tingui res a dir en el debat polític, atès que com ja se sap, les tendències actuals en moltes cadenes de televisió s’inclinen cap a l’anomenat infotainment, que és una manera d’incloure informació –també política- en programes de format d’entreteniment o d’oci. A més, Telecinco ha donat molta importància als Esports, una altra de les seccions tradicionals on també es fa una enorme propaganda espanyolista.
Mediaset España, com es pot veure, treballa en el món audiovisual prioritàriament, de manera que la seva presència a altres canals com la ràdio o la premsa, és més aviat marginal. Aquesta mancança, en gran part, la cobreix el seu “soci” PRISA, una companyia que en anys anteriors havia tingut una gran rellevància, però que a hores d’ara es troba en una situació complicada. Com és ben conegut, PRISA és un grup mediàtic que compta entre le seves empreses principals el diari El País i la Cadena Ser, totes dues amb una notable presència en els seus respectiu ambits, si bé El País es troba molt lluny dels seus anys de glòria.
(NOTA: Post penjat al DGS, 21.08.2013)

LA LLIGA DE CATALUNYA COMENÇA DE NOU

Una nova temporada de la Lliga de Catalunya ja ha començat, els vint equips que hi participen apareixen en la classificació. Val a dir que en ella alguns dels equips els falta jugar un partit, encara.

            FC BARCELONA                6 (+8)
            GIRONA                               6 (+4)
            VILA-REAL                          6 (+2)
            ESPANYOL                          4 (+2)
            ALCOIÀ                                3 (+3)
            SABADELL                          3 (+2)
            LLAGOSTERA                     3 (+2)
            AT. BALEAR S                     3 (+1)
            LLEIDA                                 3 (+1)
            VALÈNCIA CF                     3 (-1)
            HÈRCULES CF                    2
            L’HOSPITALET                   1
            HURACAN                           1
            BADALONA                        1
            NÀSTIC                                1 (-1)
            ELX                                       1 (-3)
            LLEVANT                            1 (-7)
            OLÍMPIC                              0 (-1)
            SANT ANDREU                  0 (-3)
            MALLORCA                        0 (-6)

dimecres, 21 d’agost de 2013

SÓN BOJOS, AQUESTS ESPANYOLS!!

En plena paranoia anti-britànica, la cadena 13TV dedica un reportatge a l'enfonsament del HMS Coventry per avions argentins el 1982.

Fent amics a Europa! Ja ens va bé!

Són bojos aquests espanyols!!!!

dilluns, 19 d’agost de 2013

UN BREU A LA 14, AIXÒ SÍ AMB FOTO

Els espanyols, decidits a fer el ridícul, no es queden els últims. Més aviat són deixebles avantatjats. Ara la brunete mediàtica en pes tornen a la càrrega amb el tema de Gibraltar, suposo que per distreure el personal i fer aixecar el patriotisme espanyol en moments de necessitat suprema -llegiu-hi, Catalunya. 

Sempre passa el mateix, com fa 300 anys. Dos es barallen i un tercer rep -llegeixi's de nou, Catalunya.

No m'estranyaria que els espanyols quan rebin la patada a l'entrecuix de part de la Unió Europea, que la rebran, exigeixin compensacions, i aquestes incloguin fer-se el boig en el tema de la Independència de Catalunya. És a dir, deixar-los les mans lliures.

Clar que això només serà possible si els catalans no ho impedim. És feina nostra denunciar qualsevol tipus d'abús dels principis bàsics sobre els que es construeix la Unió Europea, que es detallen en l'article 2 deL Tractat, com ja he exposat manta vegades en aquest bloc i en altres mitjans.

Per la seva banda, el més llest de la pel.lícula, és a dir, el Regne Unit, redueix el guirigall a l'estret de Gibraltar. Fixeu-vos que fins i tot el The Times, en parla en un breu de la pàgina 14. Això sí, petita victòria espanyola, amb una foto -més aviat petita...

I és que hi ha coses importants -com el retorn de la sospita que Lady Di va ser assassinada.., a la qual el venerable diari dedica la portada....- i coses que no ho són.

ELS "NOUS CANADENCS", PEÇA CLAU EN ELS REFERÈNDUMS DEL QUEBEC*

Aquest article és el resultat d'una conversa telefònica que vaig tenir amb el periodista del ND. Tant el titular com el contingut es deuen a ell. Jo, francament, ho hauria fet d'una altra manera.

En tornaré a parlar en uns dies.

*(NOTA: Article aparegut al ND, 04.08.2013)

dissabte, 17 d’agost de 2013

EL FRONT MEDIÀTIC (1a Part)*

Si hi ha una cosa que tinc clara és que el front mediàtic serà clau en el pols que tindrem amb Espanya en els propers mesos. Podem llegir centenars, fins i tot milers de pàgines referides als arguments jurídics i constitucionals, o apel.lant a l’ètica i als principis filosòfics, que això, en definitiva, serà marginal en el moment clau. Si encara algú no s’ha adonat, vivim en una societat mediàtica, i si no partim d’aquesta elemental constatació, correm el risc d’equivocar-nos d’estratègia. Podem tenir tota la raó del món, que la tenim. Però si no guanyem la batalla mediàtica, serà molt difícil, encara que no impossible, aconseguir la victòria final.
Els espanyols, aquest plantejament, el de la rellevància del front mediàtic, el tenen claríssim. No debades han après que en la societat del segle XXI, la comunicació és clau. I per això consideren que per fer front a la Transició Nacional , és a dir a la Independència de Catalunya, impulsada per una part molt majoritària del Poble Català, i assumida com a pròpia pel President Mas i pel lider d’ERC, Junqueras, un objectiu principal a neutralitzar són els canals que depenen de la CCMA, i particularment TV3, i estan fent tot el possible per aconseguir-ho. Fins i tot, diria que una gran part de l’estratègia d’escanyament financer que practica el govern espanyol a la Generalitat, va adreçada, precisament, a aconseguir que se’n desfaci, bé per la via del tancament o de la seva privatització.  El que és claríssim és que, com l’experiència ho demostra, els espanyols no poden arriscar a que TV3 principalment, però també Catalunya Ràdio, juguin un paper actiu en l’hipotètic cas, que jo personalment veig cada cop més llunyà, que es convoqui una consulta per la independència.
Salvant les distàncies, els espanyols copien el model d’actuació militar dels Estats Units, en particular, quan han d’intervenir en un país estranger. El primer que neutralitzen són els seus mitjans de comunicació, particularment, les cadenes de televisió. Això sí, ells utilitzen els drones o les bombes de precisió. No sé si els espanyols arribarien a aquest extrem, tot i que segur que de ganes no els falta.
Naturalment, l’afebliment de l’adversari és correlatiu al reforçament propi. En aquest sentit, els grans grups mediàtics espanyols han jugat, juguen i, òbviament jugaran un paper capdavanter contra la Transició Nacional Catalana. Seran, més que mai, una brunete mediàtica, encarregada de torpedinar-la. De fet, ja es van apuntar un èxit més que notable, amb la campanya d’intoxicació que es va dur a terme durant les eleccions del 25N, amb els resultats per tots coneguts. Però això només era el començament. En els darrers mesos, personatges com José Manuel Lara Bosch, el gran referent mediàtic a escala catalana i fins i tot gosaria dir, espanyola, han esdevingut la punta de llança de l’espanyolisme. Lara Bosch, per qui no ho sàpiga, a més d’encapçalar el Grupo Planeta, és el màxim representant d’Atresmedia, el principal grup de comunicació espanyol, del qual Planeta posseeix  el 41,70%.
Però aquest no és l’únic grup mediàtic que jugarà a fons la campanya espanyolista. N’hi ha d’altres com són Mediaset, Vocento, i naturalment, tot l’entramat dels mitjans audiovisuals públics que depenen del govern espanyol (TVE, RNE…). La propera setmana ens detindrem en tots ells i n’analitzarem les seves connexions, i alguns dels seus principals referents i cares públiques.
Val a dir que hi ha altres grups mediàtics privats referencials, com són el Grup Godó i el Grup Zeta. Ambdós tenen una forta presència a Catalunya. Però a escala espanyola, a diferència del Grup Planeta, han perdut totes les guerres empresarials en les que han participat. Això no obstant, no vol dir que no tinguin una rellevància. De fet són grups que jugaran, a Catalunya, un paper clau en la formació de la decisió dels ciutadans a l’hora de posicionar-se en un sentit o en altre. Però en l’estratègia espanyolista, molt més contundent i dura, segur que tindran clarament un paper secundari, quant no sospitós. Encara que sembli impossible pensar-ho, des de Catalunya estant.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 14.08.2013)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

PER DECÈNCIA, PER CARITAT HUMANA, PER DESEMPALLEGAR-NOS D'UNS QUANTS IMPRESENTABLES, PER ECOLOGIA, PER DIGNITAT, PER PATRIOTISME...

AQUEST XIMPLE NO CAL QUE S'ENFILI PER TAL QUE SE LI VEGI EL SEU CUL....

dilluns, 12 d’agost de 2013

UNA “IDEA NACIONAL D’ESPANYA”*

Les declaracions van aixecar una notable polseguera, sobretot mediàtica. Em refereixo, és clar, a les del Fiscal General de l’Estat, Torres Dulce, en l’acte de presa de possessió del nou Fiscal General de Catalunya, que substitueix al dimissionat Martínez Sol.

Com es recordarà, Martínez Sol, va dimitir de l’esmentat càrrec ara fa uns mesos, avançant-se a la seva més que probable, certa, destitució que ja estava decidida pel seu superior jeràrquic.
El motiu de la seva dimissió/cessament, van ser unes declaracions segons les quals, Martínez Sol es mostrava partidari o comprensiu amb el fet que els catalans i les catalanes poguessin exercir el seu dret a decidir. I això, sense entrar a pronunciar-se si ho havien de fer a favor o en contra de la Independència. Només acceptava el dret a decidir del poble.
Però fins i tot aquesta obvietat, va ser considerada excessiva i es va determinar la seva separació del càrrec, si bé ell es va avançar presentant la dimissió.
Uns mesos després, es nomenava el seu substitut i va ser en l’acte de presa de possessió d’aquest últim, que el Fiscal General de l’Estat advertia per a navegants, que tot fiscal espanyol ha de tenir una idea nacional de Espanya. És a dir, poca broma i tothom a toc de xiulet i sense cap que se surti del guió escrit. Res de jugar a l’ovella negra.
Però què traspua aquesta advertència? Per contextualitzar el tema, potser fóra bo recordar que Torres Dulce és fill d’un dels jutges titulars del que va ser un dels tribunals franquistes per excel.lència, el Tribunal de Órden Público, és a dir, el temut TOP, que, per altra banda, va ser el predecessor de la no menys temuda Audiencia Nacional (AN), creada el 1976, un cop mort el dictador.
El TOP, com l’AN, era un tribunal de repressió polítia, que va tenir un paper molt actiu en els darrers anys del franquisme i va condemnar centenars de militants anti-franquistes de diverses ideologies polítiques.
Tenim doncs, que l’actual fiscal general de l’Estat, doncs, fill d’un alt càrrec de la justícia franquista més repressiva, alliçona els futurs fiscals amb la idea que cadascun d’ells ha de tenir una idea nacional de Espanya.
La pregunta és quina idea han de tenir.
En les democràcies sòlides i consolidades, els fiscals vetllen per la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans. Són, doncs, els seus garants enfront aquells que els intentin violar o menyscabar. És evident que aquests drets i llibertats són els que figuren en les Constitucions respectives o en les normes equivalents.
Però en el cas espanyol amb això no n’hi ha prou. S’exigeix, a més, una prova de fe, de caràcter ideològic que eviti qualsevol dissidència o fins i tot pluralisme, pel que fa a l’obediència cega al projecte espanyol, que naturalment està per damunt i és previ a tot, fins i tot a la pròpia constitució. Una lleialtat, doncs, a una idea predemocràtica, que és aquella que situa el projecte espanyol en una dimensió ahistòrica i, de cara al futur, com una unidad de destino en lo universal, és a dir, immutable, invariable, inamovible, indissoluble i tota la faramalla que hi volgueu afegir.
Jo realement, sento vergonya aliena quan un espanyol s’atreveix a donar consells de qualitat democràtica a interlocutors procedents d’estats amb una tradició democràtica molt més extensa i rica que la seva. Però són com són. Es consideren el centre del món mundial i Madrid és el km 0 de tot i de tothom. No hi ha més a discutir. Tot plegat, lamentable.
Amb la constitució de la República de Catalunya, entesa com un estat independent, s’obriran les portes per construir un estat nou de trinca, que a diferència del que va passar amb la construcció de l’administració autonòmica dels anys 80, ha de fer l’esforç per no reproduir o copiar el model espanyol. Hem de ser una altra cosa.
Perquè ningú no senti vergonya aliena quan un Fiscal de la República expliqui, amb fermesa i orgull, però amb respecte, el model català de poder judicial, en general, i el ministeri fiscal, en particular. Que lluny d’exigir lleialtats extrajudicials, se centri en la defensa d’allò que és més car per a qualsevol ciutadà amb un mínim d’orgull cívic: els seus drets –i deures- i les seves llibertats.
* (NOTA: Post penjat al DGS el 07.08.2013)

dilluns, 5 d’agost de 2013

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 12, 31.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV.

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

- RESUM LA DADA (1:54)

- RESUM ALCALDES MUNICIPIS AMI (10:30)

- RESUM ENTREVISTES PLATÓ (19:56)

- TEST (33:47)

TWITTER: @Escrivint

https://twitter.com/Escrivint escrivintlaindependència@canalcatala.cat

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La majoria dels presos pels quals va intercedir Juan Carlos són narcotraficants


PEDERASTA i ESPIA ESPANYOL
*Ha desaparegut, possible nova adreça:
Avinguda Diagonal 666, Barcelona
Si el veieu, caceu-lo

NO ES POT AMAGAR L'OU ETERNAMENT*

Aquestes setmanes i dies caniculars està avançant amb força la constatació d’allò que alguns ja dèiem fa uns quants anys, i que d’altres han fet l’impossible per evitar-ho. Cada cop és més clar que l’accessió a la Independència de Catalunya és un afer primordialment dels … catalans i catalanes. Una obvietat, oi? Però això traduït políticament, només vol dir, que l’única via per assolir la independència és la declaració unilateral d’independència –DUI. Una declaració que ha de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, el qual passarà a convertir-se en el representant de la sobirania nacional i popular de Catalunya.

Qualsevol altra opció, que impliqui la participació dels espanyols, ens la podem treure del cap. Els espanyols i les espanyoles no estan per la tasca de legitimar políticament el procés de transició nacional de Catalunya. Hi posaran tots els pals a les rodes que siguin possibles i els impossibles, també. No els cap al cap deixar anar la seva principal font d’ingressos via espoli fiscal. En aquest sentit, l’anunciat relleu al capdavant de la Junta d’Andalusia, ja pronostico que portarà cua. La nova Presidenta, Susana Díaz, ja ha donat mostres de ser una espanyola totalment desacomplexada i que no filarà prim a l’hora d’intervenir en als afers del que alguns anomenen la novena província d’Andalusia.
Però tornem a la DUI. La resta d’opcions alternatives, són una via morta, perquè els espanyols no hi posaran de la seva part: ni la reforma constitucional, ni la reforma estatutària, ni cap mena de consulta popular, ni tan sols les eleccions plebiscitàries, que segurament boicotejarien cridant a la no participació.
Fins ara l’estratègia era ignorar la possibilitat d’una DUI. Ara, però fins i tot el primer report del Consell Assessor per la Transició Nacional en parla i el té en compte. Fet que fa posar dels nervis al sector més espanyolista d’Unió Democràtica de Catalunya i també d’Iniciativa.
L’única hipotètica possibilitat d’usar una via alternativa seria la pressió internacional, particularment dels EEUU i d’Alemanya, d’Obama i de Merkel. Però Espanya és tan insignificant en el context internacional, que dubto que moguin fitxa en condicions normals.
En definitiva, deixem-nos d’històries, no amaguem més l’ou i preparem-nos per a l’escomesa, que serà dura, però  no insalvable, I és que la Independència no pot esperar.
*(NOTA: Post penjat al DGS, 31.07.2013)