dimecres, 31 de desembre de 2014

QUI SERÀ EL PRIMER?*

Quan un poble assumeix el repte d'esdevenir sobirà mitjançant un procediment genuïnament democràtic, és impossible del tot, d'evitar-ho. Fins i tot diria que si hi ha la temptació de recórrer a mesures autoritàries, tampoc se'n sortirà. Tard o d'hora el repte tornarà a plantejar-se.
Hi ha però, un moment clau que marca, en la majoria de casos, un punt de no retorn. Em refereixo al reconeixement de la independència d'un estat per un dels estats ja existents. Quan això passa, molt sovint, és el senyal que el procés va endavant. Naturalment, aquest moment s'explica sobretot per raons estratègiques d'arrel bé econòmica, bé política, o fins i tot ideològiques o morals. Quan un estat ja constituït, i membre de ple dret de la comunitat internacional decideix reconèixer diplomàticament un nou estat que s'acaba de constituir, és que té plena confiança en la fermesa de la decisió dels governants d'aquest nou estat. No debades, sobretot si és el primer en reconèixer-lo, corre el risc d'enemistar-se amb l'estat del qual se secessiona, en el cas que aquest darrer s´hi oposi. Per això és tan important analitzar quines són les raons que porten a un estat a ser el primer en reconèixer un nou estat. 

Conèixer els precedents dels primers reconeixements, és a dir, estudiar i aprendre què va impulsar un estat concret a fer el pas de ser el primer en reconèixer una independència, i doncs, a legitimar-la internacionalment, és cabdal, doncs. 

La pregunta de qui serà el primer estat que ens reconeixerà, és doncs, immediata. Sempre i quan, naturalment, que els catalans i les catalanes ens mostrem ferms i decidits a arribar-hi. Cosa de la qual no tinc cap mena de dubte. Naturalment no tinc cap bola de vidre, i no gosaré fer un pronòstic al respecte. Sí que cal tenir en compte, algunes consideracions.

En referència als precedents, hi ha per exemple, el cas d'Islàndia. En les darreres dècades, Islàndia, ha protagonitzat un paper capdavanter en el reconeixement inicial de molts dels nous estats constituïts en aquesta etapa. Va ser la primera o de les primeres en casos com els d'Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Georgia, Croàcia, Montenegro. Fins i tot ja va reconèixer, el 2011, Palestina. En el cas islandès, per descomptat, no hi ha raons estratègiques o econòmiques que ho expliquin. Més aviat són raons de principi. De principi democràtic, no debades Islàndia és on més s'ha aprofundit en la participació ciutadana en els afers públics. Només cal recordar la famosa Revolució de les Cassoles del 2008-2009, en plena crisi financera. 

Islàndia, però, no és una gran potència mundial. Això ens porta al cas israelià. La Independència d'Israel, possiblement un dels episodis més complexos de la història dels processos independentistes, va ser possible també pel suport total i inicial rebut de les dues superpotències de l'època,  els Estats Units i la Unió Soviètica. Una combinació, no cal dir, més que guanyadora. Comptarà Catalunya amb aquest suport imbatible? Difícil, però no impossible. Penso que tant l'una com l'altra tenen un nivell d'informació sobre el procés català més que notable, que els permetrà prendre una decisió raonada que, ho repeteixo, dependrà del grau de fermesa del compromís dels catalans i les catalanes d'arribar a l'objectiu.

A més, cal tenir en compte quin paper jugarà França. No debades, no deixem de ser el seu pati del darrere. Considerar que França vetarà la independència de Catalunya pel possible efecte domino a l'interior de les seves fronteres, és pensar en clau espanyola. França no pateix per la seva integritat territorial el més mínim. A diferència d'Espanya, que és un estat en descomposició en tots els sentits. França és una república amb una democràcia amb una mala salut de ferro. Des d'aquest punt de vista, guanyar-se França, en el cas català, és imprescindible.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm.42, Desembre 2014)

dilluns, 29 de desembre de 2014

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (5): GENER

Adaptar-se o morir. Aquest principi consubstancial de la biologia, també val per a la societat en el seu conjunt, i en una altra escala, per als individus, per als éssers vius en general. Aquesta frase inicial ve a tomb arran dels canvis en aquesta sèrie d'articles que, segurament, ja s'han fet evident al llarg del mes de desembre. Inicialment, la sèrie es feia en base als comunicats de premsa del Departament d'Estat dels Estats Units. Passa, però, que sovint trobàvem mancances, o que, com és lògic, la dinàmica d'aquests comunicats segueix la conjuntura política, o si voleu, en termes més infantils, el fet de si ara aquest és amic meu o no ho és. 

Per això, sense deixar de banda, aquesta font d'informació d'altíssim interès, he passat també a referenciar-me amb l'anomenat Blue Book de les Missions Permanents a les Nacions Unides. En aquest document, també d'alt interès, hi apareixen consignades les dates commemoratives del Dia de la Independència de molts dels estats membres.

Per altra banda, atès que l'objectiu de la sèrie és utilitari, en el sentit que vol ser útil per al desplegament d'una política internacional catalana, també s'inclouen aquelles dates referencials per als Estats, que són la festa nacional principal. Entre d'altres raons, perquè no es tracta de fer un treball de recerca històrica.
Tradicional desfilada del Regiment de Madras, a l'Índia, el 26 de gener
En base, doncs, a les dues referències esmentades, al llarg del mes de gener toca felicitar, a través del compte de twitter (@graccus), els següents estats:

Sudan (1), Cuba (1), Haití (1), Myanmar -Birmània- (4), Austràlia (26), Índia (26) i Nauru (31)

D'aquests estats cal matisar que en el cas de Cuba, es commemora l'Aniversari de la Revolució; en el d'Australia, l'Australia Day, no exempt de polèmica, per cert, car fa referència a l'arribada del primer vaixell anglès al continent. Finalment. en el cas de l'Índia, se celebra el Dia de la República. Atès la importància d'aquest estat, he optat per felicitar-lo el dia 26 i també el 15 d'agost, que, com és públic i notori, es commemora, pròpiament el Dia de la Independència, que tanta rellevància va tenir en el context mundial de l'època (1947) i en les dècades posteriors, i fins i tot, gosaria dir que en l'actualitat. 

dijous, 25 de desembre de 2014

I AMB L'ALEGRIA, LA VICTÒRIA!

Francesc Macià, President de Catalunya

JURAMENT 
Soldats de l'Exèrcit català!


Estem en el moment més solemne i més sagrat per nosaltres. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya. Gràcies al nostre gest, avui flota de nou sota el nostre cel la bandera roja i daurada que hem heretat dels nostres avantpassats, vençuda, però tenyida de la sang que vessaren generosament i heròicament en la defensa de les nostres perdudes llibertats.


Contempleu-la, la nostra bandera!. Es el símbol de tantes coses que estimem i ens costen tan cares!. En els seus colors, cadascú de vosaltres descobrirà el color del seu ideal polític, religiós i social, per més avançat que sigui.

La nostra bandera representa la continuitat de la nostra Història, l'encarnació triomfant del nostre honor, de la nostra dignitat i del nostre coratge, el gest puixant i digne de la nostra voluntat.

Per la integritat de la nostra pàtria, per la glòria del nostre partit, pel recomençament de la nostra història, per tots els atributs i obligacions de la nostra ànima, per la garantia del nostre honor, per l'esperit indomable de la nostra voluntat de catalans i d'homes.

Ens conjurem, en aquest moment històric i solemne, de no tenir altre desig, davant de la nostra bandera de les quatre barres roges i l'estel solitari, de mantenir-la hissada tant temps com resti una gota de sang en les nostres venes i de no abandonar-la, més que per a que ens serveixi de mortalla.

Aixequeu, amb mi, el braç i el front, i en un silenci ple de menaces, digueu dins del vostre cor;

Jurem lluitar per Catalunya i la seva bandera!

Jurem venjar els nostres germans morts per ella!

Jurem morir, també, si és necessari generosament amb la il.lusió i l'esperança de fer reviure Catalunya i. amb ella, l'ànima immortal d'aquells que han mort per la Pàtria!

DONCS, AIXÒ, ALEGRIA!

dimarts, 23 de desembre de 2014

PERE CARBONELL I FITA, IN MEMORIAM

Fa uns mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar-lo, arran d'un recerca històrica que ja fa massa temps que dura. Parlo d'en Pere Carbonell i Fita, nascut al 1916, i que tot just acaba de morir. L'entrevista va durar tot just una hora i escaig, i la vaig fer a casa seva, a Horta, naturalment, en una casa de les d'abans, d'aquelles que recorden vagament a l'ideal de la caseta i l'hortet del President Macià. 

Naturalment, amb uns pocs minuts de conversa, per molt oberta i cordial que sigui, que ho va ser, no puc dir que el conegués. Però en sortir i passejar pels carrers adjacents, vaig comprendre que acabava de parlar amb un tros de la història de Catalunya. De la nostra conversa, que inicialment girava entorn d'un altre patriota i referent, en van sortir molta informació, records, idees, fins i tot projectes. Arribar als 98 anys, dóna per molt. Vam repassar la seva vida i la de la seva generació. 

Recordo que em digué, malauradament no vaig gravar la conversa, que va passar els tres dies d'abril de 1931, del 14 al 17, literalment al carrer, a tocar d'allà on es coïa tot, és a dir, a la Plaça Sant Jaume, i com, ell també, va ser tocat per l'abrandament del President Macià, com tota Catalunya, i del qual encara en vivim avui en dia, per cert.

Portada d'un dels seus llibres

D'entre tots els esdeveniments que protagonitzà al llarg de la seva quasi centenària vida, no puc més que destacar el de ser un dels cinc, repeteixo, cinc catalans, que el 29 de juliol de 1943, signaren l'acta fundacional de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya.

L'objectiu d'aquesta era crear una "milícia juramentada al servei de la Pàtria" per tal d'"organitzar sota una disciplina militar els diversos elements amb que compta la Nació". En definitiva, el que es pretenia era preparar la transició cap a la democràcia en uns moments que ja es veia proper la fí del règim franquista, llavors, tot just constituït, atès l'evolució del conflicte bèl.lic mundial, que ja anunciava la derrota dels feixismes. Una transició que havia de ser favorable als drets nacionals de Catalunya i evitar tot tipus de radicalismes. (Recordo que el Front Nacional de Catalunya neix com a organització que dóna per superada l'etapa autonomista).
Jaume Martínez Vendrell, durant la guerra
Els cinc catalans que signaren el document, i que en qualsevol país normal serien considerats herois de la lluita contra el feixisme, van ser per ordre de signatura: Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Piferrer (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976), Santiago Pey i Estrany (1917-2001) i Pere Carbonell i Fita (1916-2014).
Manuel Cruells i Piferrer, el 1980
Tots ells, tret d'en Cruells (que ho va fer com a soldat ras), van fer la guerra amb el grau de Capità d'Artilleria, aconseguit a l'Escola Popular de Guerra, i que va ser la via que molts joves independentistes enquadrats en la FNEC , i doncs, estudiants universitaris, van triar per a contribuir en la defensa de la Pàtria contra el feixisme espanyol. No eren, doncs, uns nouvinguts en l'art de la Guerra, com ho demostren les condecoracions que reberen al valor alguns d'ells.
Parlament d'en Pere Carbonell a Òmnium de Mataró
Tots ells pagaren el seu compromís amb anys de presó i de persecució, però també escriviren algunes de les pàgines més glorioses de la lluita per la Independència de Catalunya. Es poden llegir en els llibres de memòries que en Pere publicà al llarg dels anys, que estan plens d'experiències humanes, d'amor i de lleialtat envers els companys, amics i naturalment, envers el país.
Creu de Sant Jordi del 2012 (als 96 anys!)
Acabat el franquisme, Carbonell va ser nomenat Director General de Comerç en la Generalitat restablerta, el 1980. I el 1984 va ser escollit, com a independent, diputat al Parlament de Catalunya. No va ser fins al 2012 (als 96 anys!), que se li va concedir la Creu de Sant Jordi

Amb el seu traspàs, culmina definitivament el relleu generacional d'aquells que, en els moments més durs del nostre país, van fer un pas endavant i el salvaren dels seus enemics. Ara ens toca als que, amb joia i honor, recollim, ni que sigui modestament, el seu testimoniatge, i ens juramentem a acabar la seva obra, perquè sense ells, res no hauria estat possible.

Descansa en Pau, Pere.

dilluns, 22 de desembre de 2014

PABLEMOS NO ÉS EL PROBLEMA

A veure si ens aclarim. Pablemos no és el problema. Si aquest individu és la darrera arma que té Espanya per acabar amb el procés cap a la Independència, podem respirar tranquils. Quina cosa més cutre i més casposa! Però és possible que aquest individu visqui en el segle XXI? Si sembla que no hagi passat del segle XX? O potser del segle XIX. 

Un exemple. Concebre les fronteres entre estats veïns com a murs, el delata. Naturalment em refereixo a la fronteres entre estats desenvolupats, que és el que som Catalunya i Espanya. Avui en dia, entre els estats que són veïns, no hi ha murs. Hi ha, per exemple, ponts. Fixem-nos en el cas de Dinamarca i Suècia, units pel pont d'Oresund. Les fronteres són oportunitats, en el món interdependent. 
En canvi, Pablemos, quan parla de fronteres, pensa en clau espanyola. I que és una frontera en clau espanyola?. Doncs Ceuta i Melilla, amb la Guàrdia Civil hostiant a tot déu i quan cal, disparant a matar. O, en la reixa de Gibraltar, per la qual, per cert, Espanya s'està convertint en un pària dins la Unió Europea.
Repeteixo. És això el més cool que té Espanya per ensarronar els catalans? Si és això, la batalla ja la tenim guanyada abans de començar. 
El problema és que Pablemos no és el problema. El problema el tenim a casa. Aquest sí que és el problema.

Fixem-nos que Pablemos també s'apunta al tir a l'Artur Mas. Casualitat? No pas. Els seus estrategs han identificat que si matxaquen Mas, i aquest cau, el procés, pensen, se'n va a fer la mà. Per això apunten al cap, per allò de mort el gos, morta la ràbia.

El problema no és que s'equivoquen, que s'equivoquen. Tothom sap que el protagonista del procés som els catalans i les catalanes, no un de sol. 
El problema és qui ha alimentat aquesta estratègia de desconfiança en el President. Qui ha facilitat la desconfiança, i fins i tot el menyspreu, en públic i en privat cap a la figura del President escollit pels catalans. És tan fort l'auto-odi que ens han inoculat que no som capaços de veure més enllà del nostre nas. 

Caiem en els errors que mai cometen els pobles que fa anys que tenen estat. Artur Mas, encertat o equivocat, és el meu President! És així, com qualsevol persona normal pensa respecte el seu president, democràticament elegit! 

Un altre exemple. L'abraçada entre Mas i en Fernàndez. Aquesta va fer mal, molt de mal. I per això no ho perdonen. A ells no els abracen, no els estimen, gemeguen.
Pablemos no és el problema. El problema són els qui posen una pista d'aterratge a estratègies de deslegitimació de la democràcia catalana. Els que volen carregar-se en Mas al preu que sigui. I no importa el cost. 

Aquests són el problema. I no cap altre. 

diumenge, 21 de desembre de 2014

ÉS EN JUNQUERAS UN MILHOMES?


Pregunta: és un Junqueras un milhomes? Ho dic per la sorprenent proposta que ha deixat anar recentment d'oferir la presidència de la Generalitat a l'Artur Mas durant els divuit mesos de transició, encara que ERC guanyi les eleccions...

Aquest noi, després de viatjar tant a Sevilla, després de preocupar-se només pels indecisos, pels seguidors del Real Madrid, per la cabra de la Legió, i per les processons de la Setmana Santa catòlica (la seva), s'està transmutant de Moisès a Milhomes.

Més enllà de la conyeta que podem fer, la cosa és greu. Assenyala la incapacitat de fer una anàlisi seriosa de la situació. I sobretot és d'un menyspreu absolut cap a la figura del polític que està plantant cara a Espanya, com mai cap altre ho havia fet. És, senzillament, no entendre res, perquè està embogit per un odi fratricida de dimensions siderals.

Aconsellaria al seu inspirador ideològic, en Joan Manuel Tresserres, sí, el mateix que quan era Conseller de Cultura del Tristpartit, no va impedir que TV3 deixés de veure's al País Valencià, o qui va fer un paper ben galdós amb el tema de l'art sacre a la Franja de Ponent, entre d'altres mèrits, que quan tertuliegi a Tv3, expliqui el procés de transformació dels seu deixeble...

Com en Duran, amb la Forcadell
L'actitud de perdonavides i milhomes d'en Junqueras, que es veu tan segur com a nou home fort de Catalunya, és calcada, a la d'un altre fenòmenu de la política politiquera nostrada.


En Duran i Lleida s'ha despenjat de nou, com el mico que espera que els espanyols li llencin cacauets per les seves ocurrències, amb unes declaracions afirmant que la Carme Forcadell es deleix per escalfar un escó en el Parlament. I ho diu ell!!! Se'ls ha de tenir molt grossos, després de més de trenta anys de no fotre brot, excepte per impedir la Independència de Catalunya.

Però resulta que, ara que ja es retira de la política, atès que ha demanat tornar a exercir d'advocat, ja té substitut en el milhomes de Catalunya. Abans Duran, ara Junqueras! I el país, i la gent... a fer la mà!

AMB AXE, ARRASSO, SEGUR

Amb el Jordi i la Remei
Lot Axe al complet, arrasso, segur
Aperitiu de Cap d'Any a la Facultat, on es van sortejar uns regals, i vés per on, em va tocar un lot d'Axe. Ara sí que arrasso, segur.

divendres, 19 de desembre de 2014

I ARA, L'INQUISIDOR GENERAL... NO PARIS MAS!

El President Artur Mas no para de col.leccionar caps. El darrer ha estat el del Fiscal General de l'Estat, que acaba de dimitir. Naturalment ningú no ho dirà, però va ser la frase del President Mas en conferència de premsa, la que, en darrer terme ha provocat la seva dimissió.
Em refereixo a la famosa "apaga y vámonos" que va dir en referència al fet que el PP estava condicionant la justícia, i més concretament la fiscalia. Arran d'aquella frase, els esdeveniments s'acceleraren. Rebel.lió dels fiscals "a" Catalunya ("de" seria excessiu), reacció del Fiscal General pressionat per terra, mar i aire des del govern... fins que l'home ha dit prou, i ha plegat veles. El gran inquisidor no ha pogut aguantar l'assetjament de la brunete. Nova victòria de Mas, que ha aconseguit que Espanya endureixi encara més la seva oposició al procés. Això naturalment el reforça.

La nova Inquisidora General, perquè sembla que serà una dona, serà una fidel servidora de l'establishment en la línia de les Sorayes, Cospedals, Camachos i companyia, de la qual no cal ni tan sols memoritzar-ne el nom. No té cap mena d'importància i de rellevància.

Avís per a navegants
Finalment, la col.lecció de caps que acumula en Mas ja és impressionant: Presidents de Caixes, Reis, Caps de l'Oposició espanyols, secretaris generals de federacions., primers secretaris sociates... 

Ara me n'adono que li manca una de sensible... caps de l'oposició catalans... ojo al dato, que diria aquell.

diumenge, 14 de desembre de 2014

ARA ÉS EL MOMENT

Tot i que m'agradaria més que portés per nom Ministeri, penso que ara és el moment de crear la Conselleria d'Afers Exteriors. Per cert, una proposta que ja va prometre el llavors candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, en les eleccions del... 2003. Després va passar el que va passar: set anys d'agonia tripartita, i quan, finalment va arribar a la Presidència, el 2010, amb l'excusa de la crisi i les retallades, es va deixar de banda. 
I perquè ara sí. Bàsicament per dos motius: el primer és que el procés ja ha fet tot el recorregut possible en clau espanyola. Ni el govern espanyol, ni els partits espanyols (Podemos inclòs, naturalment), no donaran el seu braç a tòrcer per facilitar que el poble català decideixi el seu futur lliurement. De manera que ara, sobretot després de l'èxit en tots els sentits, i particularment, en l'escena internacional, del 9N -només cal tenir present la cobertura mediàtica global que va rebre- s'imposa reforçar institucionalment el protagonisme de la diplomàcia en la captació de suports i aliances amb estats i organitzacions internacionals. I aquí, l'instrument lògic per executar aquesta tasca és un Ministeri d'Afers Exteriors com déu mana, a banda, és clar, del paper rellevant del propi President de la Generalitat. Senzillament, es tracta de ser normals, i de tenir aquells instruments normals que tots els estats del món tenen (una diplomàcia, com també una hisenda, un exèrcit, unes infrastructures, etc. pròpies). Només cal llegir la premsa internacional i com el 9N ha motivat que Artur Mas ja sigui considerat un polític a escala europea, Fins i tot el propi Oriol Junqueras, també ha guanyat una certa visibilitat internacional. Ara el món ja sap del cert que Catalunya vol la independència. És una situació impensable abans del 2009. Hem triomfat per terra, mar i aire, i, naturalment, per la xarxa també.
Això ens porta al segon motiu. Que és que no podem deixar d'afluixar i relaxar-nos. No hem guanyat res encara. Però estem a tocar. Cal un darrer assalt. Fixem-nos que l'embolic actual està sent aprofitat per l'espanyolada per crear xiringuitos diversos perquè ja es veuen a venir que ara va de bo. Qualsevol relaxament que tinguem pot ser aprofitat pels nostres enemics mortals, aquells que ens volen morts. Per això, la creació d'un Ministeri d'Afers Exteriors, exemplificaria l'aposta decidida per tirar endavant sense cap complex, per anar creant les estructures d'estat necessàries, tals com la d'hisenda, o la de la seguretat integral, entre moltes altres, La creació d'aquesta nova conselleria es podria emmarcar, tot i que això no té perquè ser obligatori, en una renovació del Govern de la Generalitat, on tal vegada hi ha alguns consellers i conselleres que ja estan amortitzats, bé per la seva incontinència verbal i vedettisme, bé pels esdeveniments darrers que els han posat en el focus mediàtic, ni que sigui de rebot. Aquests podrien ser rellevats per persones clarament compromeses amb el procés, que aportarien una nova empenta i un nou tremp, i d'aquesta manera no es perdria en cap cas la iniciativa política, que és la que marca l'agenda política.
En definitiva, això donaria un nou impuls al procés polític i tallaria en sec els intents espanyols de limitar el procés a la seva dimensió d'afer intern espanyol, de relació entre el gobierno de la Nación i una comunidad autònoma rebel o díscola, que és la seva estratègia de fons. Per cert, cada cop més fracassada als ulls de tot el món.

dimecres, 10 de desembre de 2014

UNA GRAN OPORTUNITAT: LETÒNIA

Letònia, sense cap mena de dubte un dels països que més s'ha mostrat favorable, fins i tot amb un cert desacomplexament oficial, al dret a decidir dels Catalans, presidirà la Unió Europea durant els primers sis mesos del 2015. És una gran oportunitat que no podem pas deixar passar. Naturalment, ja se sap que la presidència rotatòria del Consell, no és sinònim de barra lliure per part de qui la detenta. De fet, funciona un sistema de trio, on les decisions sobre els temes a discutir en cada presidència es consensuen entre la presidència anterior, la vigent, i la futura. D'aquesta manera, es fa una planificació a 18 mesos que permet tenir una visió més global. Però tot i això, és evident que hi ha un cert marge de maniobra, i qui ostenta la presidència pot introduir alguns matisos i posar determinats èmfasis, que poden ser significatius. 
Logo de la presidència letona
En el cas que ens ocupa, el trio el formen Itàlia, que ara acaba la seva presidència, Letònia, que la tindrà en la primera meitat del 2015, i Luxemburg, que la rellevarà en la segona meitat. (També és interessant saber que les presidències del 2016 correspondran als Països Baixos i a Eslovàquia). 
Monument a la Pàtria i la Llibertat a Riga
Quan queden poques setmanes per iniciar-se, la Presidència letona ja ha establert quins són els seus objectius, i naturalment, ja es pot consultar el calendari de totes les cimeres i esdeveniments europeus, de diversos rangs, que s'hi celebraran.
Pel que fa a Catalunya, penso que caldria aprofitar aquests sis mesos que vénen, per convèncer els socis europeus de la seva necessària implicació en el procés, atesa la nul.la disposició del soci espanyol a moure fitxa, més aviat al contrari. Caldria fer-los veure que l'actitud espanyol és profundament negativa per a l'estabilitat de la pròpia Unió Europea, i sobretot que els espectacles lamentables que cada cop més protagonitzen els diplomàtics espanyols (des dels ambaixadors al darrer mindundi) comprometen la credibilitat de la UE a nivell global (és a dir davant de les organitzacions internacionals, i de la resta de grans potències mundials, com els Estats Units, Xina, Rússia, etc.).
Ara, perquè això sigui possible, i sobretot, per a que això sigui eficaç, cal que Catalunya es presenti de forma decidida i ferma davant de la comunitat internacional i, naturalment, davant dels nostres socis europeus. I per aconseguir això cal comptar amb una majoria sòlida a favor de la Independència, tant a nivell de la ciutadania, com a nivell del govern i del Parlament. I penso que aconseguir aquesta solidesa és ja un prioritat immediata. Una Catalunya que durant aquests sis mesos, però sobretot durant la primera part d'aquests sis mesos, donés a la Unió Europea, sobretot, però també a la resta del món, una prova de fermesa, unitat i decisió cap a la Independència, trobaria en la presidència letona més un aliat que no pas un detractor. (I amb una mica de sort, no ens cal gaire, la reacció espanyola, augmentaria encara més el suport internacional a la nostra causa). 

Modestament, penso que és una oportunitat que no podem deixar passar. 

dilluns, 8 de desembre de 2014

CATALUNYA GLOBAL*

Com tot ho apuntava, el 9N, a més d'un gran victòria en clau catalana, ha estat també un rotund èxit en clau global. Centenars de mitjans de comunicació s´han acreditat per seguir-lo ben en directe. Molts més que en moltes eleccions generals de molts països, d'estats sobirans. I no cal dir, ja no hi compto, de qualsevol altra comunitat autònoma, a la qual sistemàticament es refereixen els mèdia, els partits i els governs espanyolistes.
El 9N, des de la perspectiva dels mitjans de comunicació globals, significa la culminació d'un procés que es va iniciar amb força a partir de la consulta d'Arenys de Munt, el de fer visible l'independentisme als grans canals de comunicació globals. Activistes, plataformes en la xarxa, blocaires, el propi govern, amb el seu programa d'aproximació als mitjans internacionals, i, naturalment, la mobilització de milions de catalans i catalanes al llarg d'aquests anys, ha fet possible capgirar la percepció dels grans mèdia sobre el procés de transició nacional.
Recordo que inicialment, les cròniques eren fetes pels corresponsals que vivien a Madrid, i que estaven empeltats d'espanyolisme per tots els porus. Fins i tot n´hi havia un que era un apassionat dels toros.
El govern espanyol va obsessionar-se, en plena crisi econòmica, en responsabilitzar de tot plegat a la Generalitat i a l'independentisme. Els seus referents mediàtics eren el Financial Times i el Wall Street Journal, als quals se'ls informava de forma tendenciosa. De seguida, però, aquests mitjans i d'altres van comprendre que alguna cosa passava, i que des de Madrid no es podia seguir de forma correcta. Calia estar on the field, és a dir, trepitjar Catalunya i parlar amb la gent que bé liderant-lo, bé participant en la base, feia possible el procés, entomava els reptes, cada cop més agosarats i se'n sortia. Va ser un canvi brutal. Tan brutal que als propis mitjans catalans, la major part d'ells amb una mentalitat de subordinació a Espanya, amb un espai comunicacional espanyol al cap, els va agafar de sorpresa. Cada cop de forma més desacomplexada, Catalunya es va omplir de periodistes, analistes, blocaires d'arreu del món que van començar a difondre notícies sobre un procés que no tenia paral.lelisme amb cap altre, amb milions de persones sortint al carrer, mobilitzant-se, anant amunt i avall, i sense recórrer a cap violència, malgrat les amenaces que de forma regular es rebien d'Espanya. 
Penso que és de justícia destacar la feina feta pel diari britànic The Guardian, de lluny, qui més s'ha implicat, en el sentit d'interessat, pel procés. El seu seguiment del procés ha estat el més detallat. És un mitjà que, val a dir, cada cop està assolint més protagonisme en la comunicació global, i el seu tractament del procés català, així ho acredita.
Ha de quedar clar que, fer-ne el seguiment no equival a compartir els nostres plantejaments. Així molts d'aquests mitjans no s'han mostrat partidaris de la independència, però sí que han demostrat que malgrat el seu desconeixement de la psicologia espanyola, sobretot quan proposaven reformes quimèriques de l'estat espanyol per neutralitzar la reivindicació independentista, sí que tenien clara la teoria democràtica que diu que els pobles decideixen el seu futur amb llibertat i, ben segur,que quedaven perplexos quan sentien polítics espanyolistes afirmar coses realment tan surrealistes com que la millor manera de defensar la democràcia és impedir que els ciutadans votin, que alguna política va afirmar sense ni tan sols immutar-se... i, probablement també, per efecte del bótox.

*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 41, Novembre 2014)

diumenge, 7 de desembre de 2014

EM JUGO UN PÈSOL QUE...

ara, sacrificaran els lleons ... per separatistes!

GESTIONAR LA VICTÒRIA*

Segons el pensament estratègic, tan important com guanyar batalles, és saber-ne explotar els seus efectes posteriors. És a dir, no només cal derrotar l'enemic físicament, sinó també políticament, per obtenir el que realment es vol. Això és el que no han entès mai els espanyols. I per això la història els ha anat com els ha anat. Tot el que en un moment van guanyar, més tard o més d´hora ho han perdut. I això també explica perquè els catalans portem 300 anys de resistència, i avui som més a prop que mai (tret del 1936) d'aconseguir-ho.
Però aquesta lògica també ens l'hem d'autoaplicar. Per nosaltres, els catalans i les catalanes, tan important com aconseguir una victòria, és gestionar el seu escenari posterior per tal d'assolir els nostres objectius estratègics. I potser encara amb més raó, atès la mancança profunda que tenim, de no disposar, encara, d'un estat.

El 9-N vam guanyar una batalla. No física, però sí moral i naturalment, política. Va ser una victòria rotunda, total, per molts inimaginable fa ben pocs anys. Una victòria, també, mediàtica, extrem aquest clau, en la societat contemporània. Vam demostrar que Espanya és un estat fallit, que és incapaç de gestionar els seus conflictes interns de manera civilitzada. Amb diàleg i negociació. I si no van recórrer a emprar altres mecanismes és precisament perquè sabien que això ja no és possible en el context europeu. No ho van fer perquè tenien por de les conseqüències que se'n podien derivar.
Però un cop aconseguida la victòria, repeteixo, cal gestionar les seves conseqüències. Ja abans del 9-N, en els darrers dies, per ser més exactes, es va intentar condicionar l'escenari post 9-N. Fet que, des del meu punt de vista, va ser una enorme equivocació, perquè equivalia a devaluar de forma automàtica el 9-N. Quan encara no havíem aconseguit la victòria i, no ens enganyem, molta gent en dubtava o tenia por, es va estar a punt de caure en la banalització, que és el pitjor que pot passar. I això va tenir un cost.

He calculat que, entre l'electorat independentista, aproximadament un 20% no va anar a votar. Uns per por, d'altres per qüestions estructurals o logístiques. Per a una persona de més de vuitanta anys, per exemple, no és el mateix que el teu col·legi electoral de sempre estigui a cent metres de casa seva, que que el punt de votació estigui a quasi un quilòmetre. I això va passar, a causa del boicot espanyol, però també per la manca de previsió nostra. Molts dels milers de voluntaris que es van quedar a la reserva haurien pogut ser destinats a ajudar les persones a desplaçar-se a votar. No ho dic amb ànim de crítica, sinó constructiu, per tenir-ho en compte atès que quan fem la votació definitiva no podem deixar que cap ciutadà que voti per la independència es quedi a casa. Els necessitarem tots.
Però per arribar a aquesta segona votació, cal saber gestionar la victòria del 9-N. I aquesta gestió, des del meu punt de vista, consisteix en una acumulació de forces que trenqui totes les barreres legals i sobretot psicològiques, i que tingui un impacte mediàtic encara més gran que el que ha tingut fins ara. Qualsevol intent de disminuir l'efecte bola de neu que hem endegat, no només serà un error, sinó que a més serà inútil. La revolució que estem vivint, encara que alguns no en siguin conscients,  no es pot trair des del personalisme, cert, però tampoc des del sectarisme curt de mires.

*(NOTA: Post penjat al ND, 01.12.2014)

dissabte, 6 de desembre de 2014

MÉS CLAR, L'AIGUA

Ja hi tornem a ser...*

El passat dia 2 de desembre el president d'ERC sorprenia i donava un gran ensurt a un bon gruix de la ciutadania catalana amb una conferència/classe magistral on desgranava, un cop més, l'essència de la doctrina que s’ha anat condensant al llarg dels anys en aquest partit. No cal pas dir que alguns no teníem cap mena de dubte que aquesta performance aniria d’aquest pal.
ERC ha esdevingut un partit on el substantiu és Esquerra, l'adjectiu és Republicana i l'adverbi circumstancial de lloc és Catalunya. Per aquesta visió de la realitat fou elegit President de la Generalitat José Montilla i per aquesta ideologia va ser rebutjat, dimarts passat, el full de ruta d'Artur Mas.
La pluja fina i el patriotisme social que varen propugnar Carod i Puigcercós no varen ser una excepció en el camí, sinó que són el paradigma d'ERC. Per aquest partit, com va quedar absolutament palès l'altre dia a Barcelona, l'eix dreta/esquerra és l'eix que ha de vertebrar l'acció política a Catalunya, també a la Catalunya autonòmica.
Qualsevol persona que s'apropi a la realitat catalana, amb ulleres de veure- hi, se n’adona immediatament que, a Catalunya, no es poden fer polítiques de cap mena, ni de dretes ni d'esquerres. Amb un pressupost intervingut, uns ingressos fonamentalment recaptats per una administració enemiga i unes despeses fixes i financeres impossibles de ser assumides per una administració autonòmica que no pot legislar fora del marc espanyol, que l'escanya.
Que, a les darreries del 2014, un pretès líder independentista digui que no pot anar en una llista unitària per una qüestió ideològica, sense cap mena de dubte, és un insult a la intel·ligència dels milions de ciutadans que s'han mobilitzat cada vegada que han estat convocats.
Malgrat aquest entrebanc, tanmateix, no es pot defallir i cal empènyer per aconseguir que els que dirigeixen aquest històric partit canviïn el rumb i es posin a disposició d'una causa que exigeix determinació, coratge i generositat.
Joan Carretero Grau. 
*(NOTA: Article penjat al web de Reagrupament, 5.12.2014)

dijous, 4 de desembre de 2014

2080

Em fa molta mandra escriure aquest post, per la qual cosa l'intentaré fer el més breu possible.

A aquestes alçades de la pel.lícula i considerant que l'entrevista que d'aquí a uns minuts la Terribas li farà no aportarà cap novetat (però m'agradaria equivocar-me), lamento haver de dir que la decepció, com ja us podeu imaginar és enorme. Em refereixo, és clar, a l'Oriol Junqueras.
Ep! Compte! Decepció no significa desmoralització, ni desmobilització. Significa que un actiu amb el què comptava per tirar endavant el procés, doncs s'ha convertit en un passiu. Però no passa res. Sortosament, aquest país, si tenim res de valor, és el capital humà. I de Junqueres n´hi ha fins i tot a sota les pedres. De manera que tirarem endavant amb ell o sense ell.

Entrar en una batalleta d'arguments sobre el tema de les llistes és la darrera cosa que vull fer. Passo. És com discutir si per fer una truita s'ha de trencar, o no, un ou. 

Jo només em limito a proposar una llista unitària on, per exemple David Fernàndez (o qui la CUP triï) ocupi la posició núm. 32, en Joan Herrera (o qui ICV triï) la posició 33, l'Oriol Junqueras (o qui ERC triï) la posició 34, i l'Artur Mas, la posició 35. La resta dels candidats per Bcn, que siguin independents, de la societat civil i, naturalment, partidaris de la sobirania de Catalunya. 

Ho dic per no haver d'esperar al 2080... 2080 i d'on surt aquest any????

Detingut el conductor d'un tràiler a l'autopista AP-7 per conduir de manera temerària i sota els efectes de l'alcohol

Agents de la Policia de la Generalitat- Mossos d’Esquadra de l’Àrea Regional de Trànsit del Sector Mollet del Vallès van detenir el passat 27 de novembre un home de 34 anys d’edat i de nacionalitat equatoriana com a presumpte autor d’un delicte contra la seguretat del trànsit per conduir sota els efectes de l’alcohol i d’un altre delicte de conducció amb temeritat manifesta.
 
Els fets van tenir lloc el mateix dia de la detenció al volt de les dues del migdia quan diversos conductors van alertar els Mossos d’Esquadra i van explicar que un vehicle de gran tonatge que circulava sentit Tarragona per l’autopista AP-7 a l’alçada de Sant Celoni es trobava realitzant una conducció negligent amb constants invasions dels carrils contigus.

Un dels conductors va anar informant a la sala de comandament operatiu de la posició del tràiler en tot moment i, fins i tot, la persona que l’acompanyava va gravar amb el telèfon mòbil imatges on es poden observar les contínues invasions dels carrils contigus per part del xofer.
 
A l’alçada del punt quilomètric 127 de l’AP-7 (la Roca del Vallès) el tràiler va arribar a col·lidir per fregament amb el lateral d’una furgoneta que circulava pel carril de la dreta.
 
Finalment, el ciutadà que va alertar els mossos juntament amb el conductor de la furgoneta amb la qual va impactar van poder fer aturar el tràiler al voral de l’autopista, moment en que la patrulla dels mossos va arribar al lloc.
 
Els agents van poder comprovar que el conductor del tràiler presentava una forta simptomatologia de conduir sota els efectes de l’alcohol i un cop feta la prova corresponent aquesta va donar 1,08 mg/l d’aire expirat, motiu pel qual el xofer va quedar detingut.
 
El vehicle va quedar immobilitzat mitjançant paranys interiors al volant a una zona de seguretat a prop de la zona on va ser interceptat.
 
El detingut va passar a disposició judicial el passat 28 de novembre davant el Jutjat d’instrucció Núm.3 de Granollers, jutjat en funcions de guàrdia, el qual va decretar la seva llibertat amb càrrecs.
  
 
Àrea de Comunicació,
Barcelona, 03 de Desembre de 2014

ADDENDA ANÒNIMA: 
Epicentro y tres compinches detenidos. Stop. 
No hemos contestado antes porque hubo un terremoto que te cagas. 

dissabte, 29 de novembre de 2014

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (4): DESEMBRE

He de confessar que pensava que el mes de desembre seria més prolífic, vull dir que hi hauria més estats que commemoressin la seva Independència o el seu Dia Nacional. Però, em trobo que són poquets. A veure si al gener, com m'ensumo és diferent.


Seguint sempre el Departament d'Estat, trobem que aquest mes de desembre, celebren la seva independència els següents estats:

Romania (1), República Centrafricana (1), Laos (2), Emirats Àrabs Units (2), Finlàndia (6), Burkina Fasso (11), Kenya (12), Bahrein (16) i Japó (23)

En el cas japonès, se celebra l'onomàstica de l'Emperador...

Com he fet en els mesos anteriors, el dia corresponent penjaré una felicitació al twitter.

dijous, 27 de novembre de 2014

CONSELLERIA DE DEFENSA: A UN DOGC DE DISTÀNCIA*

En el seu discurs “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar” el president de la Generalitat va apostar clarament per crear les estructures d’estat necessàries per esdevenir-ne. Des de la Societat d’Estudis Militars no podem sinó estar-hi d’acord, i oferir la nostra col·laboració. 
Així mateix, en l’entrevista a 8tv de dimecres a la nit, el president va asseverar per primera vegada la voluntat que una Catalunya independent romangui dins de l’OTAN. La conveniència o no de formar part d’una estructura supraestatal de defensa és quelcom que no hem analitzat a fons -com qualsevol decisió política té uns ‘pros’ i uns ‘contres’- però hem de felicitar-nos per haver sortit per fi de l’estat d’indefinició perpètua respecte d’aquesta qüestió. Volem pensar que el Sr. Mas és conscient que, per a un Estat de les dimensions de Catalunya, això passa per tenir unes forces armades, tal i com en tenen estats com Bèlgica, Eslovàquia o Noruega.
La defensa, com dèiem en el nostre darrer comunicat, és un aspecte que cal abordar immediatament. Ens hi va la credibilitat i, en conseqüència, el reconeixement internacional. Aclarit això doncs, el primer instrument institucional que ha de crear la Generalitat és la Conselleria de Defensa. Abans però, fem un petit apunt històric. La Conselleria de Defensa té un precedent en la Generalitat Republicana. Poc després del sollevament dels feixistes el juliol del 1936, i la situació de caos posterior, el Govern de la Generalitat comprengué que calia preparar-se. Instituï la Conselleria de Defensa, amb Felip Díaz Sandino com a primer titular. Després dels Fets de Maig del 1937 fou dissolta pel govern central. Si en unes circumstàncies tant dures com aquelles la Generalitat va saber actuar, sens dubte ara ho tenim molt més fàcil. Només cal voluntat, element del qual ni el President ni el poble de Catalunya en van mancats. 
Exposat el “què”, passem al “com”. El Govern de la Generalitat, sorgit d’una àmplia coalició segons expressava la proposta del President, hauria de nomenar equip d’especialistes que formulin la proposta institucional: la Conselleria de Defensa. Aquesta, hauria de ser homologable a la de qualsevol ministeri de defensa de les millors democràcies occidentals: és a dir, una institució civil formada per personal capacitat responsable del disseny, construcció i gestió de les forces armades. Un cop validada la proposta pel President, el Govern i el Parlament, es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Instituïda doncs la Conselleria e Defensa, es nomenaria el titular així com els responsables de les direccions generals i personal tècnic. En aquest darrer aspecte, ens hauríem de plantejar contractar personal estranger amb experiència militar i/o producció acadèmica reconeguda perquè ens assessori, així com enviar personal propi a formar-se a l’estranger. Aquest punt enllaça amb la proposta del President de buscar en la comunitat internacional la “mediació externa”. S’hauran de tractar molts temes, i el de la defensa serà clau. Que ningú tingui cap dubte que en els àmbits de decisió d’importància, un dels “key issues” serà quina repercussió en la seguretat i defensa col·lectiva pot tenir la independència de Catalunya. Cal que hi hagi persones que “parlin el mateix idioma” en aquest camp, tal com es farà amb els especialistes en gestió tributària, polítiques econòmiques, etc.
En definitiva, de la seriositat de les nostres propostes se’n derivarà la nostra credibilitat. Si no ens presentem davant la comunitat internacional amb un discurs en defensa madur, seriós, responsable i homologable al dels estats del nostre entorn, no podem esperar cap reconeixement. La creació de la Conselleria de Defensa és, doncs, una necessitat inajornable.

Societat d'Estudis Militars

*(NOTA: Els companys del SEM demanen que fem difusió d'aquest text. Per això he decidit penjar-lo, perquè penso que s´ho mereix. L'única objecció que tinc a fer és que hem de deixar de parlar de “Conselleries”, i començar a parlar com cal, és a dir, de “Ministeri de Defensa”!)

dimarts, 25 de novembre de 2014

EL COLPISME ESPANYOL A CATALUNYA

Els espanyols volen aconseguir el govern autonòmic a Catalunya sense passar per les urnes. Són conscients que és metafísicament impossible que es puguin imposar en unes eleccions.I llavors han fet, fan i faran tot el que estigui al seu abast per arribar a governar. N'hem de ser conscients. No s'aturaran davant de res. Ho provaran tot. Estan embogits... i cagats de por. Saben que el 9N ha estat un gran èxit esclatant. Que a nivell internacional, Catalunya en general, i el President Mas en particular, estan immunitzats a qualsevol barrabassada que se'ls ocorregués fer, en pla troglodita. Fins i tot ja la figura de l'Oriol Junqueras comença a enlairar-se internacionalment... per a desesperació no només de Madrid, sinó sobretot d'un Duran i Lleida en plena decrepitud política.
Per això l'aposta per la judicialització. Aconseguir-ne la inhabilitació els aniria de perles. O si no, un bon escàndol mediàtic. Tot adreçat a afeblir la figura que ha sortit més reforçada de tot el procés del 9N. 

Els espanyols han practicat, practiquen i, espero que els ho impedirem, intentaran practicar el colpisme a Catalunya i contra Catalunya. La nostra feina, la nostra obligació és impedir que se n'ensurtin. Ho podem aconseguir.

Però també és una feina nostra, acabar el procés i culminar amb una Declaració d'Independència com deu mana, sigui abans o després del referèndum definitiu que tancarà el tema i ens podrem dedicar a altres quefers que, com a mínim en el meu cas, m'agradaria desenvolupar ara que encara tinc empenta, ganes i, sobretot, interès per aprendre.

Només ens falta una mica d'esforç. Ja hem fet molta feina. Però fins que no la fem tota, no podrem dir blat.

Som-hi!