ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!