dissabte, 26 de juliol de 2014

ARTUR MAS SEGUEIX TALLANT CAPS

Fa unes setmanes ja vaig penjar un post on em referia a Artur Mas com a king-slayer. I és que el seu camí cap al capdamunt de la política és farcit de cadàvers de tota mena i condició. Començant pel Josep Vilarasau, pels tots que es presentaren en algún moment com a possibles delfins o candidats a la successió de Jordi Pujol (els Cullell, Miró i Ardèvol, Pujals). El propi Roca (tot i que aquest, més aviat se'l va carregar en Pujol). Més endavant els Recoder, Triadú. I ara, en Duran i Lleida. I naturalment, el Borbó, que va abdicar per no haver de fer front a una tardor calenta encetada per la perseverança del nostre home de mantenir-se ferm en la convocatòria de la consulta.  

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

De la caiguda del Gran Ioda, però, cal fer-ne una lectura molt positiva. És la constatació que un gat vell com el Pujol, s'ensuma que ara va de veres, i que calia deixar llast, perquè cada dia que passava el risc era més gran. I és precisament aquest el detall significatiu. Durant quasi 34 anys Pujol s´ha sentit segur amb el seu secret, sabia que líntercanvi de favors (jo no parlo de tu si tu no parles de mi), el tenia protegit. En definitiva, l´statu quo de la transició el protegia.
Un escenari que ha canviat radicalment i que l´ha convençut de fer un pas endavant. No debades, la millor defensa és un bon atac, o, en altre cas, avançar-se a l'enemic. I Pujol si ho ha fet és perquè ha comprès que no podia cercar la complicitat d'en Mas. De manera que, l'escenari impulsat per l'actual President de la Generalitat, com també ha passat amb el Borbó i amb el Duran, ha estat determinant per la caiguda d'en Pujol. Un escenari, tot s´ha de dir, que incorpora elements tant al.lucinants com el de la CUP convertint-se en hooligans de l'Audiència Nacional, mentre que ERC pensa més en clau de partit, que de país.

Ahir, 25 de juliol, CDC va tancar una etapa iniciada el 1974, fa quaranta anys, i en va encetar una altra. Caldrà veure si aquesta nova etapa arriba a tots els capil.lars del territori, i provoca una neteja com déu mana. El nou número 2 de la formació ja ha suggerit que en Pujol es desvinculi del partit, és a dir que plegui com a President d´Honor, o com es digui el càrrec que ostenta encara en la formació. És de calaix. Una actitud que també s´hauria d'estendre a tots els privilegis que gaudeix com a expresident de la Generalitat. A tots. No n´ha de quedar ni un de viu.
Segur que molts catalans i catalanes se senten dolguts. Però jo penso que el que ha passat és una oportunitat. El bloc sobiranista s´ha desfet un pes mort, d'un llast, i ha donat exemple, cosa que el bloc espanyolista mai gosarà fer, ja que en els seus rengles, la corrupció, el nepotisme, el robatori, l'abús, no és l'excepció, és més aviat la norma, és allò que els defineix i els caracteritza, sense la qual no són res. Per això, els darrers esdeveniments els han posat més pressió. I això és un argument més, si cal, per fer el darrer esforç per aconseguir la independència.

1 comentari:

  1. Defraudar la hisenda espanyola és un deure de tot bon patriota català

    ResponElimina