MONSIEUR JUNCKER ENS ENSENYA EL CAMÍ*

Ja durant la campanya electoral darrera, la del Parlament Europeu, el llavors candidat a President de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean Claude Juncker, va donar mostres de seguidisme a les consignes del PP espanyol. Fins a cert punt era lògic que passés, atès que es jugava les garrofes. Havia de fer el paripè durant la campanya. I de totes maneres, difícilment adoptaria una actitud tan oposada al reconeixement de Catalunya com la de la persona que aspirava a reemplaçat, el portuguès Durao Barroso, veritable súbdit dels mandats dels populars espanyols, amb una total manca de dignitat que feia basarda.

Un cop celebrades les eleccions, Juncker ha aconseguit la nominació com a futur President de la Comissió Europea per part del Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, el passat 27 de juny. Val a dir, que la nominació no fou unànime, atès que el Regne Unit i Hongria, votaren en contra. Ara només resta la seva ratificació per part del Parlament Europeu, prevista per a la tardor.

Com no podia ser d’una altra manera, els eurodiputats catalans no han perdut el temps per demanar-li el seu posicionament respecte la consulta del 9N. Així, a pregunta del eurodiputat del grup dels Verds, Josep Maria Terricabras, el senyor Juncker ha contestat, primer, el típic i tòpic recurs que això és un assumpte que ho ha de resoldre a nivell intern (volia dir espanyol), i que la UE no hi ha d’intervenir. Però ha estat quan se li ha repreguntat, collant-lo una mica més, quan ha esclatat amb una frase totalment significativa: “No et converteixes en estat membre de la UE enviant una carta”. Una resposta inesperada, però, repeteixo, altament significativa.

Naturalment, Juncker es referia a la carta que el President Artur Mas va enviar a diversos caps d’estat i de govern el passat mes de gener, on explicava la proposta de celebració de la consulta i el fet que el govern espanyol es negava a admetre cap de les cinc vies legals per a portar-la a terme, de manera que la seva negativa no era pas jurídica, sinó de base estrictament política.

La tramesa d’aquesta carta, com es recordarà, va generar l’enèssima onada d’indignació patriotera espanyola, que va ser entomada amb estoicisme per part del President Mas, i, en general, pels catalans, farts ja de tanta comèdia.

Però ve’t aquí que malgrat els intents de menysprear-la i de treure-li cap mena de rellevància, passa que uns quants mesos després, un dels seus receptors la tenia perfectament en compte, i encara que per intoxicar-la, atès que en ella no es demava en cap moment l’accessió d’una Catalunya independent a la UE, el futur President de la Comissió Europea hi va fer una referència expressa. Això vol dir, en termes d’impacte polític, que la iniciativa en va tenir, i que figura en l’agenda política europea. És un fet pel qual cal felicitar a la diplomàcia catalana, i al propi President.

Ja des d’ara sabem del cert que les iniciatives en pro de la consulta, a nivell de la UE, no cauen en un sac foradat. Caldrà seguir per aquest camí marcat. I insistir-hi tot el que calgui per aconseguir el nostre objectiu: que la Unió Europea reconegui que es tracta d’un afer propi. Aquesta serà, de fet ja ho està sent, una gran victòria. 

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 38, JULIOL-AGOST 2014)