dijous, 7 d’agost de 2014

LA (SEGONA) LLIÇÓ KURDA

Fa unes setmanes ja vaig referir-me a la situació al Kurdistan meridional, és a dir, a la situada a l'Iraq. Ho vaig fer amb motiu de l'entrada dels peshmergues a la seva ciutat santa de Kirkkuk. De fet, en les darreres setmanes, les tropes kurdes han incrementat un 40% el territori que controlen. I ho han fet lluitant en solitari contra les milícies islamistes de l'ISIL i davant la desaparició fàctica de l'exèrcit regular iraquià sota les ordres de Baghdad. Aquesta expansió territorial kurda ha tingut en compte aquelles poblacions on els kurds formen la majoria o una part significativa de la població, que es trobaven fora de la regió kurda autònoma, i tenia per objectiu protegir tant a kurds com a altres minories religioses i ètniques, que estan sent objecte d'atacs per part dels gihadistes.
En els darrers dies, però, les milicies islamistes han ocupat algunes poblacions, arran del fet que els kurds se'ls esgotava ràpidament les municions. Això els ha obligat a replegar-se, a l'hora que provocaven terribles pèrdues als seus adversaris. El problema logístic, com sempre, té un fonament econòmic. El govern de Baghdad no ha traspassat els fons provinents de la venda del petroli, un 18% del total, al govern kurd, i això fa que pateixi una escassetat econòmica. 

Davant d'aquesta situació els kurds han reaccionat en tres direccions. 

La primera ha estat assumint la competència d'exportar petroli pel seu compte. És a dir, una acció unilateral com déu mana i ha cedit llicències d'explotació a companyies petrolieres internacionals, per la qual cosa, ja comença a tenir ingressos propis, sense haver de dependre de Baghdad. De calaix.
La segona és enviant una delegació a l'ONU per tal d'aconseguir un permís per comprar armes sense passar per Baghdad. Una  demanda delicada, atès que, per exemple, els Estats Units són favorables a que aquest tipus de compres es canalitzi pel govern iraquià. Els delegats kurds, tenen, però, una basa. Les armes són imprescindibles per protegir els centenars de milers de població civil refugiada, kurda i no kurda, que està entrant en el seu territori, o que es troba aïllada i, sense la protecció dels peshmergues, seran objecte d'agressió per part dels gihaddistes. Ras i curt, la seva supervivència depèn que les tropes kurdes disposin d'armament per defensar-les. A no ser que vulguin que ho facin a cops de pedra o d'escopinades...

(D'aquesta segona direcció hi ha una derivada que cal tenir en compte. Els peshmergues tradicionalment han tingut una vocació militar defensiva, i els manca, doncs, una cultura ofensiva, pròpia dels exèrcits invasors  o expansionistes. Per exemple, no compten amb aviació).

Finalment, la tercera direcció, és la que políticament més interès té. Em refereixo a la crida feta per tal que les diferents milícies kurdes, tant les de l'Iraq, com les de Síria i les de Turquia, es coordinin per anihilar l'amenaça gihaddista. Es tracta d'una iniciativa molt ambiciosa que pot posar terme a anys de tensió entre elles, sovint enfrontades a causa de ser instrumentalitzades pels estats de la zona, i, perquè no dir-ho, pels Estats Units. En concret, segons les darreres notícies, les forces del PKK (kurds del nord, Turquia), del PUK (kurds del Sud, Iraq), i del PYD (kurds sirians), estan llançant ara mateix atacs coordinats contra els gihaddistes, cadascú des de les seves bases, bé per recuperar algunes de les poblacions perdudes, bé per protegir els refugiats que es troben dispersos per les muntanyes en condicions infrahumanes, amb molts iinfants i gent gran que ja han mort.
Una nova lliçó, doncs, de dignitat i de fortalesa, que ens ofereix aquest poble que està atravessant una situació molt dificíl, però amb una voluntat de ferro per sobreviure i aconseguir la seva llibertat.

I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada