dijous, 13 de novembre de 2014

NI CAUTIVO NI DESARMADO

En la psicologia política espanyola només s'entén la victòria si és completa. No hi ha terme mig. O bé la victòria total o bé el desastre més absolut. És allò del "cautivo y desarmado..." d'infausta memòria. Però encara aquesta expressió no deixa de ser el producte d'una psicologia totalitària que es remunta encara molt més enrere. Concretament es remunta a l'experiència de la Inquisició i a la seva tasca de reprimir i eliminar tot tipus de dissidiència i d´heterodòxia, en definitiva de discrepància, allà on aquest pla sigui possible portar-se a terme. I es va portar a terme a tots els territoris on la Inquisició va anar consolidant els seus tentacles. Des de la Corona de Castella,es va anar estenent als territoris, llavors regnes, principats, comtats ibèrics, europeus i americans on en va tenir l'oportunitat, els mitjans i, sobretot, el permís o el suport -de grat o forçat- del poder polític corresponent.  
El resultat és prou conegut. La repressió, la persecució, l'eliminació física de les persones i dels grups considerats dissidents o heterodoxos. Una eliminació que es podia fer per la via de l'execució, de l'expulsió o de l'empresonament de per vida i que en tots els tres casos implicava que el o els subjectes deixaven de ser visibles, deixaven de tenir presència en el seu entorn immediat. L'element díscol -ai, les estructures mentals que en són de traïdores i a l´hora d'explícites del que un realment pensa i vol!- desapareixia i com diu la dita "mort el gos, morta la ràbia". Paral.lelament, al control ideològic, a la repressió social, cultural, moral, es va anar estenent l'homogeneïtzació lingüística, via naturalment la llengua castellana, que va tenir la dissort de convertir-se -no per voluntat pròpia, atès que les llengües, per elles mateixes, no decideixen-, si no per voluntat humana en un instrument de repressió i d'anul.lació de la diversitat humana.

En el cas que ens ocupa, els espanyols volien impedir de totes totes que el diumenge 9 de novembre es votés. I es poden posar com vulguin, poder dir el que els passi pel cap, però la veritat és que, diumenge passat a Catalunya es va votar. I la prova la tenim no només en l'experiència de milions de persones que es van mobilitzar efectivament, sinó amb l'impacte internacional de l'esdeveniment. El boig que va contradirecció no som els catalans i les catalanes. És aquell que nega l'evidència i pensa que és la resta de la humanitat que va en contradirecció.
Per a la psicologia totalitària, la que és ben vigent a Espanya, un sol dissident, un sol díscol, un sol heterodox, ja és massa, excessiu, intolerable. Un sol element que traspassi el discurs oficial, la narrativa establerta, ha de ser neutralitzat, eliminat, silenciat. L'ús de paraules o expressions ampuloses o fatxendes, per exemple, "El Estado", va en la línia d'aconquinar, d'aterrir, l'element dissident. Literalment de què es cagui de por i entri a la cleda amb la resta del ramat. Aquesta és la seva fortalesa: el tot o res.

Però és també la seva feblesa. Com la història ens demostra, aquest discurs totalitari ha anat fallant i els pobles, un rere l'altra s'han anat alliberant del jou que els oprimia. Ara som molt pocs els que encara lluiten per alliberar-se'n. 

I aquesta va ser la gran victòria o una de les grans victòries del diumenge passat, El poble català va deixar ben clar que "ni cautivo, ni desarmado" se sotmetria a la voluntat totalitària dels tribunals espanyols, hereus culturals directes del de la Inquisició, en les formes i en el fons.
Més encara, com ja vaig escriure en un post anterior, als ulls del món, Espanya és avui en dia un failed state, un estat que és incapaç d'imposar la seva autoritat damunt del territori i de la població a la que teòricament governa. Qui es creurà ara els discursos oficials espanyols, si han vist amb els seus propis ulls que no unes minories selectes o en tot cas una minoria de més de dos milions de persones, que ja és una minoria una mica anòmala per ella mateixa, va desafiar el poder auto-considerat omnímode d'un estat? 

L'element revolucionari del 9N és precisament aquest. De fet, va ser la immensa majoria de la societat catalana la que, per activa o per passiva, es va declarar subjecte polític, atès que van ser una minúscula minoria els qui van intentar impedir-ho, quatre eixalabrats, alguns dels quals, a més a més, van sortir una mica més escalfats que quan van entrar a impedir el vot.
Ara, el gran repte és aprofitar aquesta victòria tàctica, puntual, però que com totes les "batalles" deixen una empremta permanent en la història, en una victòria definitiva com la que han assolit tants altres pobles abans que nosaltres. Ara toca gestionar la victòria d'un poble que el dia 9 no va anar a dormir "ni cautivo, ni desarmado", ans ben al contrari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada