dimarts, 23 de desembre de 2014

PERE CARBONELL I FITA, IN MEMORIAM

Fa uns mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar-lo, arran d'un recerca històrica que ja fa massa temps que dura. Parlo d'en Pere Carbonell i Fita, nascut al 1916, i que tot just acaba de morir. L'entrevista va durar tot just una hora i escaig, i la vaig fer a casa seva, a Horta, naturalment, en una casa de les d'abans, d'aquelles que recorden vagament a l'ideal de la caseta i l'hortet del President Macià. 

Naturalment, amb uns pocs minuts de conversa, per molt oberta i cordial que sigui, que ho va ser, no puc dir que el conegués. Però en sortir i passejar pels carrers adjacents, vaig comprendre que acabava de parlar amb un tros de la història de Catalunya. De la nostra conversa, que inicialment girava entorn d'un altre patriota i referent, en van sortir molta informació, records, idees, fins i tot projectes. Arribar als 98 anys, dóna per molt. Vam repassar la seva vida i la de la seva generació. 

Recordo que em digué, malauradament no vaig gravar la conversa, que va passar els tres dies d'abril de 1931, del 14 al 17, literalment al carrer, a tocar d'allà on es coïa tot, és a dir, a la Plaça Sant Jaume, i com, ell també, va ser tocat per l'abrandament del President Macià, com tota Catalunya, i del qual encara en vivim avui en dia, per cert.

Portada d'un dels seus llibres

D'entre tots els esdeveniments que protagonitzà al llarg de la seva quasi centenària vida, no puc més que destacar el de ser un dels cinc, repeteixo, cinc catalans, que el 29 de juliol de 1943, signaren l'acta fundacional de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya.

L'objectiu d'aquesta era crear una "milícia juramentada al servei de la Pàtria" per tal d'"organitzar sota una disciplina militar els diversos elements amb que compta la Nació". En definitiva, el que es pretenia era preparar la transició cap a la democràcia en uns moments que ja es veia proper la fí del règim franquista, llavors, tot just constituït, atès l'evolució del conflicte bèl.lic mundial, que ja anunciava la derrota dels feixismes. Una transició que havia de ser favorable als drets nacionals de Catalunya i evitar tot tipus de radicalismes. (Recordo que el Front Nacional de Catalunya neix com a organització que dóna per superada l'etapa autonomista).
Jaume Martínez Vendrell, durant la guerra
Els cinc catalans que signaren el document, i que en qualsevol país normal serien considerats herois de la lluita contra el feixisme, van ser per ordre de signatura: Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Piferrer (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976), Santiago Pey i Estrany (1917-2001) i Pere Carbonell i Fita (1916-2014).
Manuel Cruells i Piferrer, el 1980
Tots ells, tret d'en Cruells (que ho va fer com a soldat ras), van fer la guerra amb el grau de Capità d'Artilleria, aconseguit a l'Escola Popular de Guerra, i que va ser la via que molts joves independentistes enquadrats en la FNEC , i doncs, estudiants universitaris, van triar per a contribuir en la defensa de la Pàtria contra el feixisme espanyol. No eren, doncs, uns nouvinguts en l'art de la Guerra, com ho demostren les condecoracions que reberen al valor alguns d'ells.
Parlament d'en Pere Carbonell a Òmnium de Mataró
Tots ells pagaren el seu compromís amb anys de presó i de persecució, però també escriviren algunes de les pàgines més glorioses de la lluita per la Independència de Catalunya. Es poden llegir en els llibres de memòries que en Pere publicà al llarg dels anys, que estan plens d'experiències humanes, d'amor i de lleialtat envers els companys, amics i naturalment, envers el país.
Creu de Sant Jordi del 2012 (als 96 anys!)
Acabat el franquisme, Carbonell va ser nomenat Director General de Comerç en la Generalitat restablerta, el 1980. I el 1984 va ser escollit, com a independent, diputat al Parlament de Catalunya. No va ser fins al 2012 (als 96 anys!), que se li va concedir la Creu de Sant Jordi

Amb el seu traspàs, culmina definitivament el relleu generacional d'aquells que, en els moments més durs del nostre país, van fer un pas endavant i el salvaren dels seus enemics. Ara ens toca als que, amb joia i honor, recollim, ni que sigui modestament, el seu testimoniatge, i ens juramentem a acabar la seva obra, perquè sense ells, res no hauria estat possible.

Descansa en Pau, Pere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada