dimecres, 30 d’abril de 2014

UN GRAN, UN ENORME RIDÍCUL DEL DURAN I LLEIDA I DELS GODÓ BOYS

Què entremaliats i dolents que són la gent del Centre d'Estudis de l'Opinió (CEO)! 
Duran i Lleida, l'artífes del 8,6% (ahahahaha)
Tres dies després que en Duran i Lleida s'esplaiés, orgasmés, a La Vanguardia sobre la tercera via i afirmés, en ple èxtasi,  badant boca i salivant per les comissures, que la tercera via estava més viva que mai, fet que va provocar crits de hooliganisme dels Carol, Cuní and company, va i la gent del CEO treu el Baròmetre d'Opinió Pública de la primera onada del 2014, i li fot un gec d'hòsties, i la cara li queda com un poema.

El Baròmetre en qüestió dóna un suport a la tercera via "més viva que mai", exactament del 8.6%.

Un 8.6%, ahahahahahah, quin tip de riure!

Vés fent el fatxenda, vés, que encara no has fet prou el ridícul!

Mira que no volia escriure més aquest mes d'abril. Però el ridícul dels terceresvies, m'ha empès a fer-ho i a acabar el dia amb un somriure d'orella a orella.

És hora que, els propis militants patriotes d'Unió,o si no tenen el coratge, la pròpia Convergència Democràtica de Catalunya, li diguin a aquest bufó d'en Duran que calli la boca d'una punyetera vegada.

No vull ni pensar quins rèdits electorals tindria una calbotada contundent per part d'uns o d'altres a aquest cadàver polític, que reneix gràcies a les transfusions de sang del Grup Godó.

EL MEDALLAM DEL COMISSARI TRAPERO

En l'acte del Dia de les Esquadres, el Comissari Trapero va lluir a la pitrera tota una col.lecció de medalles que quasi no li cabien. El fet em va sobtar. I de seguida vaig recordar l'episodi recent protagonitzat per l'Ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos (en la foto, amb el President Obama)
En un tweet de fa uns dies, que arran de la polèmica que va generar, de seguida el va eliminar, Costos, per cert un destacat membre del lobby gay dels Estats Units, i eficaç recaptador de fons per a les campanyes electorals d'Obama, escrivia Only in Spain, il.lustrant el text amb una foto d'un militar espanyol que acabava de rebre o de saludar, farcit no només amb medalles per tota la pitrera, sinó també, per acabar-ho d'arrodonir, amb faixa i banda.
Tot plegat ben ridícul, barroc, cutre, caspós. En Costos, segurament se'n fotia, perquè hi ha raons per enfrotre-se'n d'aquests personatges.

Llavors jo em pregunto: no podrien els Comissaris dels Mossos (i Comissària, que n'hi ha una, també), seguir més un estil més modern, i en comptes de lluir medalletes i quincalla diversa, optar per les xapetes o com es diguin, més discretes, com les que lluïa, per exemple, l'ara caigut en desgràcia General Petraeus?
No li sembla, Comissari Trapero, que quedaria més polit, modern i racional aquesta opció, que no el nyap espanyol de les medalletes?

Only in Spain?

L'ESPANYOLÍSSIMA CABALLÉ IMPUTADA PER FRAU FISCAL

Una de les icones de l'espanyolisme, Montserrat Caballé, imputada per frau fiscal. Això sí que és una notícia com cal, que il.lustra el cinisme que es viu en aquesta societat. Els sectors, residuals, de l'espanyolisme fan grans proclames patrioteres, però després intenten prendre el pel a Hisenda i no declarar un mig milió d'euros. I segurament que això és la punta de l'iceberg. O el cas del Tapas, per cert.
És obvi, que en la República Catalana també hi haurà defraudadors fiscals, assassins, canalles, etc, però farem l'impossible perquè en comptes de ser considerada una virtut el delinquir, com passa al Regne d'Espanya, començant per les seves més altes autoritats -de fet la Monarquia, com a forma d'Estat, ja és delicte-, en comptes de ser considerada una virtut, repeteixo, sigui causa de menyspreu i rebuig social. Per això, també, la independència és més necessària, i urgent, que mai.

dimarts, 29 d’abril de 2014

JO TAMBÉ EN MENJO!


A prendre pel sac els racistes i els catalanòfobs!

QUAN...

Quan Albert Rivera sigui metrallat en ple míting ...

Quan Sànchez Camacho sigui decapitada, i el seu fillet passi a mans de la Direcció General de l'Atenció a la Infància, que el convertirà en un membre destacat del Club Super3, i de gran en un professor de català per als inmigrants espanyols que voldran obtenir la nacionalitat catalana, vint anys després de la Independència.

Quan en Tapes sigui apunyalat en un bar de quinquis i ionquis, que era on habitualment prenia unes canyes...

Quan en Duran i Lleida mori d'uns dosi de Poloni 210, o tingui un atipament fatal de cargols...

Quan en Pere Navarro sigui linxat per les masses i el pengin cap avall, com els italians feren amb Mussolini...

Quan passi tot això... No us ho cregueu.
Serà tot, tot, un muntatge fet pels espanyols per intentar fer desviar el procés serè, ferm, decidit, democràtic, pacífic del poble català cap a la Independència.

Qui dubta que els espanyols són capaços de fer el que calgui per mantenir Catalunya sotmesa a Espanya? 

O és que penseu que el Todo por la Patria, és només una frase de màrketing empresarial?

La qüestió és si els ho deixarem fer. I la resposta és evidentment, no.

No caurem en les seves provocacions. No caurem en la seva guerra bruta. No caurem en les seves intoxicacions.

No caurem, però compte: no oblidarem.
No oblidarem les males pràctiques i la manipulació del cens de residents exteriors que impediren a milers de catalans i catalanes votar en les eleccions del 2012.

No oblidarem la manipulació i l'enginyeria social amb les comunitats immigrades que ha practicat, practica i practicarà l'espanyolisme desacomplexat.

No oblidarem els intents de divisió i d'enfrontament de la societat catalana com a estratègia per afeblir la democràcia catalana.

No oblidarem els intents de manipulació del cens electoral, amb la concessió de milers de nacionalitats espanyoles, sota la coacció de jurar fidelitat a Espanya

No oblidarem la crida de Madrid als ajuntaments a no col.laborar amb la Generalitat.

No oblidarem el desembarcament d'apoderats del PP de fora de Catalunya en les eleccions del 2012 per condicionar el vot dels ciutadans.

No ens ho creurem.

I no ho oblidarem.

I, per damunt de tot, no perdonarem.

EL DECLIVI D'ESPANYA A CATALUNYA*

De forma inexorable, imparable, indiscutible, Espanya, l’espanyolitat, està de baixa a Catalunya. És un procés que es veu a ulls clucs. S’ensuma. Es constata. El freakisme, en el pitjor sentit d’aquesta paraula, dels espanyols que certifiquen com el seu món d’una Catalunya idealment espanyola s’escola com si d’una hemorràgia es tractés, està arribant a límits de paroxisme. Ahir, els dos personatges espanyols que sortiren a la palestra a donar la nota van ser la Belén Esteban i la vice Soraya, personatges dignes de figurar en qualsevol quadre de Velázquez.








En efecte, en ple escenari de fi de règim, els comportaments d’aquells que ho veuen tot perdut s’extremen, i arriben a situacions de tipus quasi paranoic. L’odi espanyol és tan immens com la seva frustració. Saben del cert que recórrer a les velles estratàegies no és una opció en el context de la Unió Europea, i això els corseca, els crema per dins. Els desespera. Escolten en el seu interior com els seus avantpassats els insulten i els menyspreen perquè encara no han tingut cojones per acabar amb el procés cap a la Independència de Catalunya de manera contundent. Els recorden, aquelles veus, que Macià aguantà només 72 hores, que Companys menys de la meitat… i en canvi, en Mas ja porta massa temps tocant el que no sona. Els crits retronen dins llurs caps “Nenazas, que sois unas nenazas”, “la vergüenza de Espanya” … i clar el seu dessassossec és enorme.
I és que la veritat és que el procés s’està portant prou bé, des de la perspectiva catalana. L’acord del passat mes de desembre, no cal dir-ho, va ser cabdal i va permetre visualitzar el seu tret més important: la seva transversalitat. Res de plans Ibarretxe, que és el que els espanyols voldrien. I també el paper del propi President, que, és una obvietat, cada dia que passa guanya punts, sobretot un cop ha anul.lat el seu principal adversari, que no era altre que en Duran i Lleida. Van ser sublims les respostes a aquesta qüestió que feu a l’entrevista, històrica, al nou canal de televisió del Punt-Avui. Primer va dir, que no es podia oblidar mai que hi havia hagut militants d’Unió Democràtica de Catalunya, que van ser assassinats per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya -i que, afegeixo jo, eren clarament partidaris de la Independència. Per acabar-ho d’arrodonir, i conscient de la seva victòria total i absoluta, va perdonar la vida al Duran, tractant-lo quasi com un terminal, amb el qual cal ser indulgent, i va venir a dir allò que “cal ser comprensiu, el Sr. Duran ha acceptat (en realitat hauria d’haver dit s’ha empassat, però va voler ser diplomàtic) la data, la pregunta i la pròpia consulta…”, de manera que cal deixar que tot plegat ho digereixi… i que no se’l burxi més, que ara només és un actor perifèric.














Hi ha un altre element clau que no es pot obviar en aquest conducció positiva del procés per part del President, a banda de la transversalitat, i que penso que només ell el pot garantir. Em refereixo al fet que no ha caigut en la trampa de l’arrenglerament del procés amb una de les Dos Espanyas. És a dir, amb el de la ideologització bé amb l’Espanya blava, bé amb l’Espanya roja (és un dir). Aquesta és l’estratègia que sempre han intentat portar a terme els socialistes, lligar les reivindicacions catalanes (sense arribar mai a la Independència, naturalment) amb els plantejaments de l’esquerra (és un dir) espanyola. Aquest perill d’arrenglerament, i que faria que, com ja ha passat en altres ocasions, el conflicte nacional Catalunya-Espanya, se subordinés al conflicte ideològic Espanya dretana versus Espanya esquerrana (és un dir), s’ha evitat fins ara, i el President Mas, per tal d’evitar-lo ha dit, amb tota la raó del món que qualsevol proposta espanyola de negociació ha de venir avalada pels dos partits espanyols (PP i PSOE), conscient com és que això serà impossible, entre d’altres raons perquè la catalanofòbia que es respira a Madrid ho impedirà de totes totes. Sincerament no tinc la certesa que cap altre polític català sigui capaç de no caure en la trampa de l’arrenglerament ideològic espanyol.
Tot això al marge, preparem-nos per assistir a episodis patètics d’espanyols esquinçant-se la roba i esgarrapant-se la pell, melodramàticament, en un intent d’excitar les passions més bàsiques i elementals, però davant d’aquestes mostres d’irracionalisme tronat, cal continuar pel camí traçat, que ens porta a la victòria.

* (NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2014)

dijous, 24 d’abril de 2014

ELS INFORMES DEL CATN (5): L'INFORME NÚM. 6*

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. 

Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol, en el seu ja extingit imperio. Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.
Diguem-ho loud and clear, la Catalunya independent no estarà de facto, ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.
Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”. I tal dia farà un any.
*(NOTA: Post penjat al DGS, amb el títol Les vies d'integració a la Unió Europea, el 16.04.2014)

dimecres, 23 d’abril de 2014

23 D'ABRIL ... DE 1939

La Diada del 23 d'abril és un esdeveniment emotiu, universal, que els catalans i les catalanes hem aconseguit globalitzar, cada cop més. 

Per això els espanyols no ens ho perdonen. I quan poden n'intenten venjar-se. Això és el que passà un 23 de gener... de 1939. Aquell dia, vuit militants catalanistes, alguns d'ells amb una llarguíssima trajectòria en l'independentisme, que es remuntava als anys 10, o potser abans i tot, del segle XX, van ser vilment assassinats al Camp de la Bota.
Entre ells, cal esmentar la figura de Lluís Escaler (foto), membre dels primers escamots independentistes que s'enfrontà amb els espanyolistes en el període del 1918-1920. Seguidor de Daniel Cardona, va formar part d'Estat Català, i  fou un dels seus màxims dirigents de l'Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS), milícia que tenia per objectiu la consecució de la Independència per la via armada.

Un altre patriota que compartí el seu destí aquell dia va ser en Domènec Latorre, de la Unió Catalanista.  Col.laborador de Vicenç Albert Ballester, el creador de la Bandera Estelada, i promotor dels Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial. Funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, durant la República, on va destacar pel seu esforç per catalanitzar-lo. Detingut immediatament després de la fi de la guerra, arran d'una denúncia, va ser assassinat per la simple acusació de ser independentista. Fa molts anys que vaig conèixer la seva filla, una dona extraordinària, culta, noucentista, que llavors feia tot el possible per rehabilitar la memòria de son pare. En certa manera ho aconseguí quan Josep Benet va publicar-ne la biografia.

Un tercer dels assassinats aquell va ser en Daniel Cochs, del qual no n'he aconseguit detalls biogràfics, com tampoc de la resta de camarades de destí (si bé estic segur que amb una recerca una mica més intensa es pot aconseguir, com a mínim, saber-ne els noms.
Penso que hi ha dimensions del 23 d'abril que caldria potenciar, i recordar que no tots ells han estat, com estem acostumats, dies assolellats, de primavera, feliços. Però si ara ho són, és perquè n'hi va haver que no ho van ser, i perquè n'hi hagué que ho pagaren amb la seva vida.

Glòria i Honor als Màrtirs del 23 d'abril!

dimarts, 22 d’abril de 2014

CATALONIA VOTES, UNA EXCEL.LENT INICIATIVA


Ahir la Generealitat va penjar a Internet un nou web, Catalonia Votes, per promocionar la internacionalització de la transició cap a la Independència. És una iniciativa excel.lent, que permetrà difondre la nostra causa encara més.

UNA REAGRUPADA A EUROPA*

En el marc de l’acord d’associació entre Reagrupament i Convergència Democràtica de Catalunya, una reagrupada, Montserrat Aymamí i Viadé, ha estat escollida per formar  part de la quota que li correspon a CDC en la llista per a les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig. Concretament, ocupa el tercer lloc de CDC, i el 8è de la llista en el seu conjunt.

La Montserrat Aymamí és una dona treballadora, amb un currículum espectacular i amb un compromís ple per una Catalunya independent, culta i endreçada. És l’anti-model de dona que l’espanyolisme més tronat, cutre, caspós, fatxa, integrista, catalanòfob, vol generalitzar a través dels seus instruments de socialització, on abunda l’histerisme, el pit i cuixa i la seva mercantilització com a un bé amb el qual es pot mercadejar. No debades, per obrir-se camí va haver d’emigrar. És una història que encara està per estudiar, la dels milers de catalans i catalanes que bé per raons polítiques, bé per raons socioeconòmiques, van abandonar el país. I no ara, en els darrers anys, sinó ja des de fa tres-cents anys, per exemple, amb l’emigració austriacista. Catalunya, històricament, no només ha estat una terra de pas, una terra de destinació. També ho ha estat de partida, d’emissió. La llavor catalana, s’ha extés per arreu del món, i aquest, en molts casos, n’ha tret un excel.lent profit, perquè aquests catalans i aquestes catalanes han fet un servei professional, intel.lectual, d’oficis, que han beneficiat a milers, tal vegada milions de persones.
Sempre he pensat que la persona que emigra és, per damunt de tot, una persona valenta. Una persona que se la juga. Una persona que confia en ella mateixa, optimista, pencaire, agosarada. Són qualitats que s’han de tenir per acceptar el repte de començar de nou.

A aquestes aptituds, que només llegint el seu curriculum, és ben obvi que les té, la Montserrat, cal afegir-la una altra, de la qual n’excel.leix: la de la lleialtat a la terra que la va veure néixer, i que en cap cas, cal entendre com un rebuig a la que l’ha acollida, ans ben bé el contrari. Fundadora i presidenta del Casal Català de Grenoble, també va ocupar, durant un mandat, la Presidència de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), de la qual ara continua sent-ne vocal. És, doncs, una més de les moltes persones que han fet créixer la Catalunya Exterior, aquella formada per les entitats, els casals, els homes i les dones que, tot inserits en el seu entorn immediat, hi ajuden a fer conèixer la realitat catalana, les nostres demandes, i la nostra realitat.

Pel seu patriotisme, per la seva excel.lència, per ser una dona lluitadora, valenta, que s’ha mostrat disposada a acceptar el repte que li hem proposat, fent-ho de forma immediata i sense dubtes, és pel que pensem que cal donar-li tot el nostre suport possible. T’ajudarem Montserrat!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 35, Abril 2014)

dilluns, 21 d’abril de 2014

PREPARAR L'ESCENARI POST-INDEPENDÈNCIA

Quan declarem la Independència, de fet, només el 60% de la Nació Catalana haurà assolit la llibertat. És molt, però no ho és tot. Penso que cal preparar l'escenari de la post-independència. Naturalment n'hi haurà que diran que els la bufa la sort de la Catalunya sud i de la Catalunya insular. D'aquests sempre n'hi ha hagut. De fet, a ells només els importa que el seu poble, i com a màxim la seva comarca, siguin independents. La resta, a fer la mà. És el localisme de la pitjor mena. Quan perden de vista el campanar de l'església del poble, ja els agafa maldecap. Només estan satisfets si ells són el gall i tenen a la seva disposició totes les gallines.
L'estratègia de reunificació nacional portada a terme en els darrers 40 anys ha estat totalment suïcida, i els resultats són a la vista de tothom. Des de Barcelona s'ha deixat a la seva sort els patriotes del sud i de les illes, llençant-los algunes engrunes de tant en tant, que no han servit gairebé per res, o per poca cosa.   Amb això, i amb la seva força de voluntat, que és enorme, s'han hagut de valer per resistir i continuar la lluita. Però el cost ha estat altíssim, enorme. L'espanyolització ha actuat sense cap mena de contemplació, i ho continua fent ara amb més força que mai. 

Concretament, davant la certesa de la independència de la Catalunya Central, l'actuació d'Espanya es basa en una doble direcció.
La primera en l'eliminació de la catalanitat en els territoris que restaran a l'Estat espanyol un cop consumada la independència. D'aquí la negació del caràcter de llengua catalana a la Franja de Ponent, al País Valencià i a les Illes. Davant l'obvietat que la República Catalana recorrerà a totes les instàncies internacionals per denunciar el lingüicidi que es comet i es continuarà cometent en aquests territoris, Espanya accelera l'estratàegia de dissociació lingüística afirmant que en cap cas és català la llengua que allà s'hi parla.

Hi ha, però, una altra estratègia, que encara és més agosarada. Darrerament hem vist com tant el PP com el PSOE, estan centrant la seva ofensiva anti-independentista en segregar Tarragona i la seva rodalia de la resta del país.
És evident que Tarragona té una importància estratègica per a Espanya. Hi ha dues centrals nuclears i sobretot el complex petroquímic del Camp. I no podem oblidar les plataformes petrolieres de la costa. La pèrdua de tots aquests recursos enfonsarà encara més l'economia espanyola i sobretot el sector energètic. Per això semblen decidits a donar la batalla.

Naturalment, per tirar endavant aquesta estratègia, caldrà que s'inventin algun tipus de discurs que el legitimi.En això els espanyols no tenen manies. Amb el tema del lapao, ja ha quedat més que clar. No són uns finolis, ni els importa un rave fer el ridícul.
Hem de preparar-nos, doncs, per als escenaris post-independència. Per una banda, hem de tenir clar que un cop assolida la independència, hi haurà molta feina a fer, perquè el 40% dels catalans i les catalanes encara estaran sota la bota espanyola. I no hem d'esperar a que això s'esdevingui, cal actuar ara. I de l'altra, hem d'estar amatents als intents de desestabilització d'aquells territoris que els espanyols es pensen que són més assequibles per als seus interessos,

diumenge, 20 d’abril de 2014

LA FIEC AL PARLAMENT DE CATALUNYA

El proppassat 4 d'abril va tenir lloc la compareixença de tres representants de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC) davant de la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament de Catalunya. Davant la rellevància del seu contingut, he optat per penjar els tres videos respectius.

En el primer, el Secretari General de la FIEC, el senyor Xavier Tudela, fa una presentació general.



En el segon, el senyor Antoni Montserrat, durant molts anys President del Casal Català de Luxemburg, i un dels eurofuncionaris catalans més importants, explica detalladament la situació i els canvis de la Catalunya Exterior en els darrers anys.



I en el tercer, el senyor Oriol Vicente, President del Casal de Santo Domingo, a la República Dominicana, fa una valoració de la proposta d'elaborar un Registre Voluntari de Catalans i Catalanes residents a l'estranger.



Penso que és interessant escoltar aquestes tres intervencions, per comprendre la magnitud de la tragèdia del que estem vivint avui en dia, i de la importància de la Catalunya Exterior per a la supervivència de la Catalunya Interior.

Per la resta d'intervencions, la dels grups parlamentaris -alguns ben galdosos, per cert- i les rèpliques dels assistents, podeu trobar-les aquí.

dissabte, 19 d’abril de 2014

LA XARLOTADA DE LA REPÚBLICA POPULAR DEL DONETSK

La proclamació, ara fa uns dies, de la República Popular del Donetsk, és una veritable xarlotada. Dient-ho de manera directa, és un pas més en la política de sudetització que està emprenent el màxim dirigent rus, Vladimir Putin, en la seva política de crear un bloc euroasiàtic, on Rússia esdevindria la frontissa clau, i on els Estats Units quedarien marginats a la perifèria. Punt.
Anem a pams. Per sudetització em refereixo a la política de fer servir les minories russòfones o russòfiles com a actius polítics per influir en els estats veïns, d'una manera semblant a la que Hitler va emprar a l'Europa Central en els anys 30. Aquesta política ha tingut un èxit momentani, ja veurem quant dura, a Crimea. I ara mateix també a l'est d'Ucraïna, on s'ha constituït la frikada aquesta de la República Popular del Donetsk, de la qual en parlaré amb més detall més avall. 

Però les ànsies d'expansió no s'acaben aquí. Transnístria, els països bàltics i les repúbliques ex-soviètiques de l'Àsia Central, són els altres objectius que té fixat Moscou. Com es pot veure, reconstruir l'antiga Unió Soviètica,  Països com Polònia, Finlàndia, Geòrgia, Moldàvia, fins i tot Noruega, veuen aquesta política amb molta preocupació. Àdhuc el govern canadenc, arran dels darrers esdeveniments, ha ordenat un replantejament de la seva defensa a la zona de l'Àrtic. 

Euràsia
Fer d'Euràsia el centre del món, és una doctrina geopolítica que ja té uns quants anys. Però ara, amb Putin, torna a una nova joventut. Bàsicament Euràsia pressuposa que Àsia i Europa formen el centre del món, atès que és la principal massa terrestre del Planeta, on hom es pot desplaçar des de l'Atlàntic i el Mediterrani fins al Pacífic i a l'Índic, o viceversa, de forma ininterrompuda. Això implica un revitalització de la lògica terrestre, en detriment de les lògiques navals, que són les que en els darrers segles han predominat, tant sota l'Imperi Britànic, com en els plantejaments atlantistes del segle XX, com les tesis del Pacífic com a nou centre del món.

Els més beneficiats del plantejament euroasiàtic serien aquelles potències que ocupen llocs claus en aquesta massa terrestre. Per una banda, naturalment, Rússia, que exerceix de pont entre Europa i Àsia. Per altra banda, Alemanya, que podem dir que exerceix de potència regional europea, l'Iran, que ho fa de l'Asia occidental, i en una situació de competència permanent, l'Índia, i, naturalment, la Xina.

Els més perjudicat, no cal dir-ho, d'aquest plantejament, són els Estats Units, que queden com un element marginat o perifèric, com un intrús que ha de ser foragitat en els seus intents de crear bases a l'interior d'aquest espai. Però també ho són, el Regne Unit, el Japó, Indonèsia, Filipines, Oceania, Amèrica Llatina. Pel que fa a l'Àfrica, no deixa de ser considerat un element secundari, fàcilment (en teoria) controlable o explotable.

La República Popular del Donetsk
En aquest esquema, Ucraïna ocupa un lloc estratègic. És una terra de pas per a les relacions econòmiques i de tot tipus entre Rússia i el seu soci preferent, Alemanya. No debades, ha estat al llarg del segle XX, un dels territoris que més ha patit les guerres i les desgràcies que s'hi esdevingueren. Per això el seu control és estratègic. 
Tanmateix, la Ucraïna actual, estat independent des del 1991, es troba dividit entre l'Oest més pro-europeu i l'est més pro-rus. I Putin ha aprofitat aquesta divisió per intentar decantar el conjunt del país cap a la seva àrea d'influència -de la mateixa manera que Occident ha intentat fer el mateix en benefici propi, òbviament, 

A banda de Crimea, la zona més russòfila d'Ucraïna és la que forma part del Donbass, que té uns estrets lligams econòmics i culturals amb el sudoest de Rússia, concretament amb la regió de Rostov. Les províncies ucraïneses més vinculades són Donetsk, Dnipropetrovsk i Luhansk. Totes elles comparteixen un passat d'explotació minera, que ha deixat una forta impremta identitària, en contraposició a altres provínicies més de component rural d'Ucraïna. Una activitat econòmica, la minera, no cal dir-ho, actualment en franca decadència i que ha impactat molt negativament en el nivell de vida dels seus habitants.

Amb la transició cap a l'economia de mercat, aquesta zona ha viscut l'auge dels oligarques i les màfies, fins i tot de manera més intensa que a la resta d'Ucraïna. Com a botó de mostra, l'auge d'equips de futbol, que com és sabut, amaguen sovint fortunes de dubtós origen, que en pocs anys han passat de ser uns desconeguts a figurar, sorprenentment, en l'èlit del futbol europeu. Rere aquesta realitat, màfies compostes per centenars d'homes que controlen la vida local, regional, i que tenen interessos amb altres grups igualment mafiosos de Rússia, d'Europa, d'Israel i fins i tot dels Estats Units.
Per acabar-ho d'adobar, la presència, que pot semblar folklòrica, però no ho és de cap de les maneres, de cossacs del Don i fins i tot de membres txètniks serbis, no fan més que confirmar la mà de Moscou al darrere de tot plegat.

És per tot plegat, bastant al.lucinant, tot i que ja comença a ser repetitiu que des de posicions d'esquerra es defensi aquest invent de República Popular, que no deixa de ser una instància mafiosa, artificialment promoguda per un país veí i que més enllà de la demagògia populista no pot ser considerada més que una veritable xarlotada. Tot i que també pot arribar a esdevenir una tragèdia.

divendres, 18 d’abril de 2014

INDEPENDÈNCIA I PROCESSONS

A risc de repetir-me més que l'all, he de dir que no m'agraden aquestes festes. Ni menys encara les processons i tot el que penja d'elles. Aquests dies sóc més graccus que mai. Però, el que he al.lucinat més  és amb les mostres de populisme catòlicolingüístic d'un determinat batlle baixllobregatí. Un populisme tronat que arriba a prometre més processons si hi ha independència. Us ho juro que mai dels mais se m'havia passat pel cap que la Independència de Catalunya seria instrumental per aconseguir més processons. O a l'inrevès que la promesa de més processons ens portaria la Independència. Posats a fer, com diu un bon amic, perquè el senyor batlle no hi convida La Legión? Si ets populista i aspires al sorpasso, doncs, no et quedis curt, i juga fort, si no faràs el ridícul. Amb dos collons, nen. 
Veure per creure, de les imatges televisives religioses en blanc i negre dels darrers anys del franquisme, a una Catalunya independent, plena de processons i amb cooficialitat lingüística. Aquesta serà, resumidament, la meva trajectòria vital. Bé si això és per a bé, m'hi acomodo... però no espereu que m'entusiasmi, més aviat el problema serà meu per aguantar-me la vomitera permanent. 

MAS A LA TV JAPONESA

No és un programa de Xin Xan. És una televisió del Japó, parlant del procés de transició cap a la Independència de Catalunya, i el protagonisme del President de la Generalitat, Artur Mas. Als espanyols, això els deu remoure l'estómac! Ja s'ho faran!

FELICITATS, MIREIA!


Amb aquest post vull felicitat la Mireia Barrera, guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2014, en la modalitat de música, que lliura la Generalitat de Catalunya. La Mireia és una lluitadora en tots els sentits, i una perfeccionista extrema, per la qual cosa no és d'estranyar que li arribi aquest reconeixement d'una carrera que encara té molts anys per recórrer. 

Ha estat directora titular del Coro Nacional de España, de la Capella de Música de Santa Maria del Mar i, fins al desembre de 2005, va dirigir el Coro de la Orquesta Ciudad de Granada, del qual va ser fundadora. Ha col•laborat amb l'Orquesta Nacional de España, l’Orquestra Barroca Catalana, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i el Coro de la RTVE. Des de 1993 és directora del Cor Madrigal de Barcelona, on ha introduït l’obra de compositors contemporanis.

També vull felicitar , son fill, el seu company, sa mare, els seus germans i, last but not least, l'Agustí, el seu pare, amb el qual m'uneix una amistat de fa molts anys. D'ell n'he parlat en diverses ocasions en aquest bloc o en l'anterior. 

Precisament, aprofito l'avinentesa per recomanar la lectura del seu darrer llibre, Inscrit en la Memòria històrica, del qual aquestes darreres setmanes està fent presentacions. La propera, el dia 22 a Badalona.

dilluns, 14 d’abril de 2014

83è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA CATALANA

Avui és el vuitanta-tresè aniversari de la República Catalana proclamada per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat. Ara podria fer una reflexió històrica sobre el seu significat, que de fet ja he escrit en anteriors ocasions. Per això no ho faré. No. Avui vull mirar no cap enrere, sinó cap als propers 80 anys, si em permeteu. 
L'acte de Francesc Macià ha d'inspirar el President Mas a actuar sense vacil.lacions. Els espanyols han deixat ben clar que no consideren que existeixi cap Poble Català, subjecte de sobirana. Per ells, nosaltres no existim. Si ens fixem bé, el que ells volen de Catalunya, no som nosaltres, és el territori. Les persones els importa un rave. És una actitud típicament nacionalista. La terra conquerida és el que és rellevant. Perquè és permanent i, quasi bé, immutable. Les persones, òbviament, neixen, viuen i moren. La terra, roman. I els espanyols tenen molt clar que la terra, l'objecte, és seu. 
El President Mas, penso que fins i tot ja ha traspassat les línies marcades pels Presidents Macià i pel propi President Companys. I ho ha fet a la seva manera. A diferència del primer, es mostra obsessionat per assolir una transició recolzada en una base legal. Macià no va tenir tantes manies. Va tirar pel dret, el 14, tot i que després, el 17, va fer una marxa enrere, per alguns, imperdonable. El seu agosarament, però, un veritable acte de sobirania, va marcar la història de Catalunya. De fet si som on som ara, va ser per l'acció del President Macià. 
El President Macià, flanquejat per Ventura Gassol i Joan Casanovas.
Aquest li aconsellà no renunciar a la República Catalana.
Darrere, un màrtir de Catalunya, en Manuel Carrasco i Formiguera.
A diferència del President Companys, no està recorrent, òbviament, a la revolta armada, i, potser el fet més rellevant, ha apostat clarament per una transversalitat independentista, que l'allunya de qualsevol subordinació ideològica o sucursalisme respecte els partits espanyols. Dit d'una altra manera, així com Companys plantejà el 6 d'Octubre com una revolta en clau espanyola, i al servei dels interessos dels socialistes i dels republicans d'esquerra espanyols, raó per la qual, ni els independentistes ni els anarquistes, van jugar a fons aquesta carta, Mas ha aconseguit que la transició cap a la Independència, rebi el suport des dels sectors de l'extrema esquerra, fins als sectors de la democràcia cristiana, malgrat les estridències, cada cop més patètiques d'en Duran i Lleida, personatge en declivi, que no sap com morir dignament. Fins i tot, he llegit que els carlins, o les seves escorrialles, n'estan a favor. 
Dit amb altres paraules, Mas no ha sucursalitzat la independència al joc polític espanyol. La prova més fefaent són els 299 vots en contra al Parlament (covard) espanyol. Procedents tant de la dreta, com del centre, com de l'esquerra espanyoles. No estic en condicions de dir que altres ho haurien aconseguit. Per això, els espanyols l'odien i el volen obviar com a interlocutor.

La victòria que assolirem el 9 de novembre, ha d'obrir un període de reconstrucció nacional sense precedents. Tenim la responsabilitat de bastir un país digne, republicà i de progrés. I dedicar la victòria tant a aquells que fa una vuitantena d'anys ens obriren el camí, com a aquells que d'aquí a una vuitantena d'anys, en gaudiran dels beneficis, als nostres fills, néts i besnets.

300 COVARDS (FOR THE SAKE OF THE ARGUMENT)*

Dimarts, al Congrés dels Diputats espanyol, 299 diputats van demostrar que tenen por a la democràcia. Concretament, que tenen por a que el poble s’expressi a les urnes. Realment seguir el debat parlamentari va ser una collonada. He de confessar que no vaig ni acabar d’escoltar en Rubalcaba, perquè si ja estava fregit després del rotllo d’en Rajoy, aguantar el cinisme del primer va ser insuportable. Quin paio, aquest Rubalcaba. Amb veu de xaiet, i amb gestos de profe que explica a classe, es pensa que la resta de mortals, som idiotes.

La millor notícia, doncs, és que una de les cinc vies que en el seu moment es va presentar com a possible per canalitzar la consulta dins la legalitat espanyola, s’ha esvaït. Pum! porta als morros. I em jugo un pèsol que passarà el mateix amb la resta.
En l’escenari actual cal aplicar la casolana dita que afirma que per fer una truita s’ha de trencar un ou. I que no hi ha més cera que la que crema.
Naturalment que dono suport a la celebració de la consulta del dia 9. Hem de continuar tot el procés i passar olímpicament de les bajanades que diguin els espanyols. Nosaltres: objectiu-consulta. I si arriba el dia 9, a veure si tenen pebrots d’enviar la Guàrdia Civil a requisar les urnes.
En el fons de tot, els espanyols defensen que Catalunya, el territori, més concretament, és seu. No ho diuen, però ho pensen: por justo derecho de conquista. Punt. En el fons, les persones els importa un rave.
En definitiva, Espanya no pot deixar que Catalunya hi hagi democràcia. Ho va impedir durant el segle XVIII, amb un règim d’ocupació militar brutal. Ho va impedir durant el segle XIX, amb la suspensió durant anys de les llibertats i els drets polítics, declarant de forma quasi permanent l’estat de guerra, d’excepció, etc. I ho va impedir al llarg del segle XX amb dues dictadures militars, ferotgment anti-catalanes.
Ara, quan el poble català se sent amb prou força per expressar-se lliurement, després d’haver lluitat per aconseguir aquesta llibertat, quan ho fa sense por, doncs opta per la Independència, lògicament, perquè és la solució més assenyada, lògica i pragmàtica. Senyal evident que les dècades d’ocupació espanyola no han servit de res, o de ben poc.
Per això Espanya no pot permetre la democràcia a Catalunya. Els agents espanyolistes a Catalunya, volen governar sense passar per les urnes. Per això les demandes de supressió de l’autogovern català. Perquè saben que democràticament no poden derrotar la voluntat d’independència dels catalans i les catalanes.
I dit sigui de passada, la impossibilitat d’acceptar la democràcia a  Catalunya, també perjudica la resta de l’Estat, per que reforça els components autoritaris, la judicialització de la democràcia, el recurs a la repressió. L’única manera de fer un estat espanyol  més lliure i democràtic és acceptant el dret a l’autodeterminació de les nacions que el componen i, si s’escau la seva independència. És tan de calaix que fa basarda repetir-ho.
Per sort, el poble català ja ha passat pantalla dels intents de reformar Espanya. Ja n’hi ha prou d’aquests romanços. Ara anem de cara a barraca. No ens aturarà ningú, i molt menys 300 covards que tremolen davant la perspectiva d’un Poble Alegre i Combatiu que ha decidit que, ara, de debò, sí que toca.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.04.2014)

dissabte, 12 d’abril de 2014

LA PROMISCUÏTAT ENTRE DURAN I CUNÍ



En Salvador Cardús, en un dels seus llibres, imprescindibles, Política de Paper, en la introducció, denunciava la promiscuïtat entre els polítics i els mitjans de comunicació a la Catalunya de la transició i de la post-transició. 

Un exemple actual, que aquesta pràctica continua, la tenim en la relació sinergètica entre l'empleat del condecito Godó, en Josep Cuní, i l'esclau d'Espanya, Josep Antoni Duran i Lleida.

És una relació que es reforça mútuament, i que una servidora ja va denunciar en el seu moment.

Ahir era divendres, i naturalment, en Duran va penjar l'entradeta corresponent al seu bloc. I a en Cuní li va faltar temps i cames, per convertir-lo en la notícia referencial de la seva reflexió del dia, que reprodueixo, més que res com a exemple de les males pràctiques deontològiques que practica el senyor Cuní.

No sé si és abans l'ou o la gallina, però vaja, en la relació entre Cuní i Duran funciona la mateixa lògica: un es refereix a l'altre i l'altre es refereix a l'un. 

Posem-ho més clar: Cuní esmenta una entrada al bloc de Duran i en fa una notícia, i llavors Duran justifica el seus arguments dient que els mitjans de comunicació -bàsicament el grup Godó- diuen el que ell pensa. I d'aquesta manera, es crea una informació política virtual construïda en l'acció sinergètica i conxorxada, l'objectiu principal de la qual, no hi ha cap mena de dubte, és fer fracassar el procés cap a la Independència. 

Els propers dies, setmanes i mesos, aquesta estratègia es multiplicarà, sobretot a mesura que el suport a la Independència encara creixi més. No hem de dubtar en denunciar-la i afirmar que així no es fa informació, així es fa política per la bajini.

dimecres, 9 d’abril de 2014

300 COVARDS

EL VOT DE 300 COVARDS, 
NO ATURARÀ EL POBLE CATALÀ

dimarts, 8 d’abril de 2014

EL JORN DELS MISERABLES!

Ja s'ha acabat la comèdia, 
en el Congrés dels covards.
Visca Catalunya Lliure!

UN NOU PARTIT QUEBEQUÈS

L'anunciada dimissió, feta per ella mateixa, de Pauline Marois al capdavant del partit, després dels resultats de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, penso que és una oportunitat per al Partit Quebequès per adaptar-se als temps actuals. 

Des de la seva arribada a la direcció, el 2007, la formació sobiranista va entrar en un tunel del temps, del qual no ha sortit, fins al dia d'avui, quan els ciutadans li han dit que ja n'hi ha prou. 
Marois representava el sector més conservador i moderat del PQ, i també representava una política amb 33 anys de carrera a les seves espatlles (quasi tants com Duran i Lleida, imagineu-vos!), durant els quals va ocupar una vintena de responsabilitats ministerials. No era doncs, una nouvinguda. Mai va generar cap entusiasme, ni cap optimisme. De fet, durant els seus anys al capdavant del partit, van ser constants les crisis amb els sectors més sobiranistes, i també amb alguns dels seus predecessors, com és el cas de Jacques Parizeau, el pols amb el qual ha estat sense treva. Alguns elements, fins i tot van arribar a estripar el carnet, i a crear un nou partit, Option Nationale (ON), clarament independentista. Des d'una perspectiva més social, també cal destacar l'adveniment de Quebec Solidarité, una formació altermundialista, el creixement electoral de la qual s'ha donat en els districtes populars francòfons de la ciutat de Montréal, a costa sempre del PQ.
Fins i tot, quan el 2012, Marois guanyà les eleccions, no ho féu tant perquè engresqués amb el seu programa, sinó més aviat, perquè els ciutadans estan tips i farts de la figura de Jean Charest, el primer ministre liberal, esquitxat per múltiples escàndols d'amiguismes, de corrupteles i de corrupció.

Els divuit mesos escolats d'ençà de llavors no han estat suficients per fer créixer un suport cap a la seva  persona, i ara deixa la política, per la porta del darrere.

Tanmateix, en el seu discurs de comiat, que ha pronunciat fa tot just unes poques hores, ha dit una veritat esperançadora: "Il y a de la relève au PQ", han estat les seves paraules. I penso que, en això sí, té tota la raó. Encara que qui haurà de pagar el preu serà el Poble del Quebec, al qual li esperen uns anys més que durs, amb un govern que, en gran mesura estarà format per homes i dones que ja formaven part dels governs Charest, encara no fa dos anys, i que llavors, ja van protagonitzar més d'un escàndol. 

Qui són els possibles candidats a rellevar Marois, i a assumir la responsabilitat de reconstruir un nou Partit Quebequès? A hores d'ara sonen els següents:
Jean François Lisée (1958), ministre de Relacions Internacionals i de la Francofonia, en el govern de Marois, antic conseller polític dels Primers Ministres Parizeau i Landry, periodista de professió i professor universitari, amb una gran experiència internacional. Autor de múltiples llibres, entre els quals destaca Dans l'oeil de l'aigle (1990), on estudia el posicionament dels Estats Units respecte la independència del Quebec al llarg de les dècades anteriors. Ha aconseguit la reelecció en la circumscripció de Rosemont.
Bernard Drainville (1963), ministre de les Institucions Polítiques i de la participació ciutadana en el govern de Marois, diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec des del 2007, i també reelegit ahir, per la circumscripció de Marie-Victorin. Periodista d'informació internacional, especialista en Amèrica Llatina, on ha viscut episodis bastant inversemblants. En el seu moment ja va sonar com a possible substitut de Marois, en els moments de més baixa popularitat d'aquesta. Probablement, la iniciativa de Drainville d'aprovar la Carta dels Valors del Quebec, on es propugnava la laïcitat de l'Estat del Quebec, entre d'altres mesures, ha estat un dels elements que més ha polaritzat la campanya electoral, i en conseqüència, l'ha condicionada.

Pierre Karl Péladeau (1961), l'autèntica bomba de la campanya electoral. PKP, així se'l coneix, ha protagonitzat el fitxatge estrella per part de Marois. Tant que algú ha dit que ha acabat condicionant-la i fins i tot minimitzant-la. PKP, sense experiència política prèvia, és un exemple de l'èxit de la política espectacle. Diputat electe per la circumscripció de Saint-Jérome.
Multimilionari, cap de l'imperi mediàtic Quebecor, el més important del Quebec, ha deixat de banda els seus negocis, per llançar-se de cap a la política, i a fe de Déu que en unes poques setmanes ha aconseguit el que molts triguen anys en assolir-ho. Tant que la seva reivindicació sense complexos de la Independència, ha marcat també la pròpia campanya electoral i ha posat en evident contradicció amb el missatge més moderat de Marois, que volia parlar sobretot d'economia. Tanmateix, hi ha dos obstacles que haurà de superar: el primer és si resistirà cinc anys com a diputat de l'Oposició a l'Assemblea Nacional, que com tothom sap és com ser condemnat a les galeres. I la segona, el seu propi passat com a empresari, caracteritzat per un enfrontament permanent amb els sindicats, els quals, a diferència de Catalunya, constitueixen la punta de llança del moviment independentista. Si PKP s'arrisca i opta per lluitar pel lideratge del PQ i el guanya, és molt probable que el canviï de dalt a baix. Per altra banda, segurament és qui pot seduir més els votants que ahir s'inclinaren pel moderats de la Coalition pour l'Avenir del Quebec (CAQ), que són els que han enfonsat el PQ en les eleccions d'ahir.
Gilles Duceppe (1947), sense dubte, el més veterà de tots ells, i que ja ha començat a sonar com a possible relleu de Marois. Duceppe, en la seva joventut, vinculat als sectors sindicalistes més sobiranistes, de fet es tracta d'un polític jubilat des del 2011. Va desenvolupar la seva carrera política al Bloc Quebequès, el partit sobiranista que es presenta a les eleccions federals, entre el 1990 i el 2011, ocupant-ne la seva direcció d'ençà 1997. Fins i tot va arribar a ser Cap de l'Oposició Oficial a la Cambra dels Comuns del Canadà, durant uns mesos, cas únic on un polític independentista ocupa aquest càrrec  d'un país del qual es vol separar (i que em recorda vagament al cas actual d'Oriol Junqueras, que és a l'hora cap de l'oposició al Parlament i principal aliat del govern d'Artur Mas). Duceppe, el 2007, va tenir la possibilitat de presentar-se a la cursa al lideratge del PQ, però finalment va renunciar-hi, i la guanyà Marois. Probablement, va cometre llavors un error, i va desil.lusionar molta gent, sobretot els pequistes més progressistes que el veien com l'home del moment, i que no veien amb bons ulls una Marois massa conservadora. Quatre anys després, el 2011, Duceppe va ser escandalosament derrotat en les eleccions federals i va sortir de la política per la porta petita. Ara, tal vegada, pot tenir una segona oportunitat.

Naturalment, segurament és massa d'hora per dir si aquests o d'altres figures seran els encarregats de redreçar el rumb del PQ, Però el fet cert és que Quebec necessita plantar cara al nou govern que es crearà i que pot amenaçar tot allò pel que han lluitat en els darrers quaranta o cinquanta anys, molts quebequesos.