dimecres, 28 de gener de 2015

COSES EXCEPCIONALS QUE PASSEN

Porto desencaixada la mandíbula de tan riure. Us ho juro. I mira que darrerament, això de riure em costa. Sort que sé que per viure és imprescindible fer-ho, que si no. Però les darreres 48 hores han estat del tot tonificadores. Possiblement han estat unes 48 hores que ens poden salvar com a poble, us ho dic seriosament. No va de conya. En 48 hores, o menys, els catalans i les catalanes, hem après, en viu i en directe, què cony vol dir ser un estat, què cony significa la sobirania. I com deixar de fer l'enze d'una punyetera vegada. Una lliçó que la resta del món ja se la sap de memòria, però que aquí no acaba de quallar, perquè òbviament, 300 anys de bombardeig sistemàtic d'auto-odi no és poca cosa.
I la lliçó ens l'ha donat un poble que avui en dia és més petit que nosaltres... si més no en termes de PIB, atès que la Catalunya-Principat el té més gran... el PIB. Em refereixo, és clar a Grècia.

Resulta que el senyor Tsipras, elogiat, adorat, idolatrat, per tots els multicultis que es fan i es desfan d'aquest nostre país, no només derrota el discurs de la por (primera lliçó), si no que també pacta amb la dreta homòfoba, xenòfoba per interès nacional (segona lliçó), i a sobre, el primer acte que fa és retre homenatge als exterminats pels nazis (tercera lliçó). I per acabar-ho d'adobar, i ja el súmmum, nomena ministre de defensa, al líder fatxa (quarta lliçó). D'un govern on, per cert, i això no que no és una lliçó, però sí que és significatiu, no hi ha cap dona.

Anem a pams.
Derrota de la por
Naturalment, la derrota de la por, no és un mèrit del senyor Tsipras, o com collons es digui. És un mèrit del poble grec. Probablement perquè encara retenen l'herència del 90 anys de govern dels almogàvers. Derrotar el missatge de la por, és la gesta més gloriosa que un poble fa, perquè només s'aconsegueix si es treballa en equip, si hi ha confiança entre tots. Si es té clar que res importa fins que no s'aconsegueix l'objectiu. Una por, per més inri, personificada no en un estat en fallida, amb un líder corrupte fins al moll de l'ós, sinó en la pròpia Unió Europea, i en la figura de la cancellera Merkel. És que quan penso en la diferència sideral que hi ha entre els dos casos, és que encara augmenta la meva admiració per la dignitat del poble grec. I correlativament, augmenta la meva convicció que l'assoliment de la Independència de Catalunya, no pot pas ser gaire difícil, si realment es vol. Si realment decidim que les amenaces, els insults, els menyspreus dels espanyols, ens rellisquen completament. Penseu que la ratio EU-Grècia se situa aproximadament en 50:1, mentre que la ràtio nostra és 4:1 i això si només ens referim a la Catalunya Principat, de manera que no ho podem tenir millor. El 9N, certament, vam derrotar la por, però calculo que ho vam fer en un 80% només. Vull dir que considero que un 20% de votants independentistes ferms no van anar a votar per por, per pura i simple por (bé i també pels obstacles logístics que es patiren). I això sense comptar molts indecisos que, molts d'ells, s'acabaran decantant pel cavall guanyador. Que serem nosaltres, és clar.

Aquesta lliçó de dignitat grega només la dóna el tenir un estat. I el d'estar orgullosos de tenir-lo i no està disposats a renunciar-hi per res. No actuar, en definitiva com una rata, que només va allà on hi ha el formatge, i a la primera que van mal dades, salta del vaixell i desapareix del mapa.
Aliar-se amb el diable
Fins i tot, jo gosaria dir que aquesta segona lliçó és ara, més important, que la primera, entre d'altres raons, perquè la primera, ja hi ha un 80% de catalans i catalanes que la tenen clara. Aquesta segona, però, no ho tinc tan clar. El fet de no tenir un estat propi, fa que els catalans i les catalanes tinguem tendència en caure en les batalletes ideològiques, en una superideologització, que ens divideix eternament en grups i grupets a veure quin de nosaltres és el més pur... que ens fixem més en les petitíssimes diferències que no en el conjunt que ens uneix. I aquí, en Tsipras, o com collons es digui, ens torna a donar una altra lliço. Per la Independència, cal pactar fins amb el diable. I aquí, no només els grecs, sinó tot quisqui ens poden donar lliçons. Qualsevol nació sobirana del món sap que abans que permetre que algú altre vingui a tocar-te els nassos i el que no sona, t'alies o pactes amb el diable de casa teva. Que després, si s'escau, que t´hi llençaràs a la seva jugular. Aquí, però, la superideologització és tan gran que hem tingut des de bisbes i cardenals al servei de Franco o Aznar, fins a comunistes i anarquistes a sou del Negrin, de la FAI. Tots a major glòria d'Espanya, és clar. Cal tallar d'una punyetera vegada amb aquest malaltia de la superideologització, pròpia d'esclaus que ens porta a pensar que allò realment important és el de fora. 
Lleialtat
Servar un amor i un record el més preuat possible a tots els que ens han precedit, a tots aquells que sense el seu sacrifici, no hauríem arribat on som avui, és una lliçó que difícilment es pot obviar. Però s´ha intentat. I encara s'intenta. Es promou l'oblit. Es promou la distracció. No es vol que el Poble Català actual sigui digne. Se li vol treure la dignitat. Perquè un poble sense dignitat, és un poble que pot ser dominat més fàcilment. I si hi ha alguna cosa que tenim els catalans i les catalanes, són exemples als quals servar la nostra memòria, el nostre respecte. Un poble que malgrat 300 anys d'auto-odi, continua lluitant, i fent-ho d'una manera victoriosa, quants molts altres pobles han abandonat i s'han rendit. S'han d'acabar els silencis. Per sort, aquí també avancem en el bon camí, però s'ha de perseverar encara més. I l'exemple grec ens demostra com fer-ho, sense complexos ni inhibicions. 
Un estat normal
Una altra derivada del no tenir estat, és pensar que som un cas especial. Que som únics, i que el món ha de canviar per adaptar-se als catalans i les catalanes i no a l'inrevès. I no, no és això, L'Estat català serà un estat normal, apanyadet, amb les seves, lleis, els seus jutges i, per descomptat, també amb el seu exèrcit i la seva seguretat nacional com deu mana. És una cosa tan òbvia que va i en Tsipras, o com collons es digui, dóna el Ministeri de Defensa al seu compatriota fatxa. Ara m'agradarà veure si desfan l'exèrcit grec perquè han arribat a la conclusió que els seus veïns turcs, són guais, multicultis i, això sí, molt i molt d'esquerres. I que si un dia hi ha un problema, seran els turcs, o els búlgars, o els albanesos o els serbis, els que els trauran les castanyes del foc. Per favor, prou de fer el ridícul. Qui no vol un exèrcit, és que no vol un estat. Així de simple i així de de clar!
Bé, en definitiva, recordo, que Enric Prat de la Riba, fa més de cent anys, el 1897, va adreçar una carta al Rei dels Hel.lens. Aquest gran patriota, ja va marcar el camí, que encara avui continuem, si bé, ja hi veiem, ara, el nostre destí ben a prop. Ara, tal vegada, caldrà enviar una altra carta, actualitzada, al Primer Ministre dels Hel.lens, felicitant-lo per la seva valentia i oferint-lo tot el suport del Poble Català, per la seva dignitat.

(Per cert, quan es lliurà l'esmentada carta al cònsol grec, es va cantar Els Segadors, que a partir d'aquell dia es va considerar l'Himne Nacional de Catalunya. A la sortida d'aquell acta, la policia espanyola va reprimir els qui portaven la bandera, i en els dies posteriors, el govern espanyol va multar les entitats patriòtiques que havien participat en aquest acte d'internacionalització del fet català. Que consti).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada