dimarts, 20 de gener de 2015

EL PROBLEMA DE FONS*

Un dels problemes més importants, tal vegada el més important, el de fons, que es planteja a l'hora d'atraure l'atenció internacional envers la reivindicació independentista de Catalunya és la pura i simple insignificància mundial d'Espanya. Avui en dia, Espanya, malgrat les seves 130 ambaixades amb els seus titulars i subordinats, no pinta pràcticament res en el món. El servei diplomàtic espanyol, en la realitat, no és més que un veritable pou on s´hi aboquen literalment milions d'euros en despeses normalment sumptuàries, de protocol, i gastronòmiques. 
Donald Tusk, President del Consell Europeu
Una demostració fefaent la tenim a Europa, i més en concret, a la Unió Europea. Malgrat que sempre gallegen de ser-ne una de les grans potències econòmiques, a l´hora de la veritat, és a dir, a l´hora de repartir els grans càrrecs dirigents, als espanyols ni se'ls compta, ni se'ls espera. Fixem-nos que, recentment, un polonès i una italiana, han estat els triats per ocupar els dos càrrecs claus de la Unió Europea. Donald Tusk, com a President del Consell Europeu, i Federica Mogherini,com a Alt representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Casualment, Itàlia i Polònia, un per raons geoestratègiques i l'altre per raons demogràfiques,són els dos estats més equiparables a l'espanyol. 
Federica Mogherini, Alta representant de la UE per als Afers Exteriors i Seguretat
Tampoc hi ha cap espanyol al capdavant de la Comissió Europea, ni del Parlament Europeu ni del Banc Central Europeu -on tornem a trobar un altre italià. En definitiva, un zero a l'esquerra. Naturalment és lògic pensar que això ens pot afavorir. Quant menys presència internacional espanyola millor, se suposa. Però hi ha una derivada d'aquesta constatació que no ens és tan favorable. I és que quant menys rellevància internacional d'Espanya, menys interès genera allò que hi passa. I això, lògicament, afecta Catalunya. No es tracta que ara plantegi que Espanya s'ha de convertir en una superpotència per tal que la reivindicació catalana assoleixi una visibilitat internacional potent. Entre altres raons perquè és metafísicament impossible que la primera condició sigui realitat. Del que es tracta, i el que proposo, és que més que abastar tota la comunitat internacional, la política exterior de l'independentisme català s´ha de centrar en els actors claus que siguin susceptibles, naturalment perquè els interessa, de mostrar una predisposició cap a la nostra reivindicació. 
Salutació del Primer Ministre francès, Manuel Valls, al President Mas
Entre aquests actors claus, jo n'identifico alguns. Els Estats Units, per començar, per raons òbvies. França, sense cap mena de dubte, entre d'altres raons perquè som el seu pati del darrere. És altament significatiu, en aquest sentit, el gest que el Primer Ministre francès, el català de naixement, Manuel Valls, va protagonitzar en anar a saludar expressament el President de la Generalitat, Artur Mas, el dia de la manifestació per la llibertat d'expressió celebrada a París, aquest 11 de gener. Un gest que va posar histèrics els espanyols. Altres estats que també han mostrar una especial sensibilitat pel cas català han estat Israel, els països bàltics, els escandinaus... Per raons estrictament econòmiques, és obvi que la Xina i Rússia, amb una presència a Catalunya cada cop més important, a banda és clar, del seu pes en el context mundial, també haurien de formar part d'aquesta llista. D'altres, serien els casos de Mèxic, Marroc o Brasil. Finalment, tres estats que es veurien directament molt beneficiats a escala global de la Independència de Catalunya serien els ja esmentats Itàlia i Polònia, i també el Canadà.
Amadeu Altafaj, representant permanent de Catalunya davant la UE
No vull acabar aquest article sense fer un reconeixement a les darreres iniciatives que el President de la Generalitat ha impulsat en l'àmbit dels afers exteriors. El nomenament d'un representant permanent a Brussel.les, en la persona del senyor Amadeu Altafaj, i la decisió d'obrir dues noves oficines a l'exterior, a Roma i a Viena, sub-seu de l'ONU, recordem-ho, són tres excel.lents notícies que demostren la voluntat efectiva d'internacionalitzar el procés. A banda, és clar, de clavar uns mastegots monumentals a la diplomàcia espanyola, del dret i del revès. President Mas, no pari, i, si té un moment acompleixi la promesa que ja va fer en la campanya electoral del 2003 (fa 12 anys!) de crear la Conselleria d'Afers Exteriors, quant abans millor.  

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43, GENER 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada