dimecres, 18 de febrer de 2015

9 ANYS DEL DIA ON VA COMENÇAR TOT

Avui, al twitter, algú ha recordat que és l'aniversari, el novè, de la gran manifestació pel Dret a Decidir: el 18F. Va ser la primera. The One. Allà, allà va començar tot. Allà la imatge d'una Gran Via plena d'estelades ja marcava el camí. 
Amb una mica de nostàlgia, he repassat els posts que vaig escriure abans i després d'aquell esdeveniment. I la veritat, quasi m'emociono (ahahahah). Entre d'altres raons, perquè va ser la primera mani on el fill ens va acompanyar. Allà, puc dir amb orgull, que "jo hi era".

Recordo que la mani es va convocar pocs dies després del pacte de la Moncloa, quan Artur Mas va pactar amb ZP l'Estatut, de maner que el context polític era totalment diferent de l'actual.

En aquest post escrit abans de la mani, ja advocava per la creació d'un Moviment Civic per la Sobirania, davant l'escassa confiança que tenia amb aquella ERC tripartita... 

En aquest altre, escrit immediatament després, insistia en la creació d'un moviment civic o plataforma tipus watchdog. No cal dir que aquest moviment, amb el pas dels anys es va vertebrar primer al voltant de Reagrupament, i després, sobretot, al voltant de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un tercer post és tan premonitori que no puc resistir la temptació de reproduir-lo íntegrament:


MAS, CiU, RECTIFIQUEU, ENCARA SOU A TEMPS

La Manifestació de dissabte conté un missatge molt clar: el poble català té el dret de decidir el seu futur. I té una derivada: No a l'Estatut de la Moncloa, no a l'estatut troglodita, sota coacció militar.
Si encara li queda una engruna de dignitat al Sr. Artur Mas, ha de rectificar i desdir-se del seu pacte de la vergonya amb el caragirada d'en Zapatero. Si no ho fa, es convertirà en un símbol de la contrarevolució en termes nacionals i serà carn de canó dels partits ecspanyols (sigui el PP, sigui el PSOE). Una contrarevolució personificada en la figura rampant d'un Duran i Lleida que cada cop va més sobrat. CiU està a un pas de convertir-se en un obstacle per a la reconstrucció nacional del país que tant ha predicat al llarg dels darrers anys.
Penseu-vos-ho dues vegades. O sereu una rèmora i el poble català us bescantarà.


Artur Mas va trigar uns quants anys, però finalment va rectificar. Va deixar de fer l'idiota o, en paraules de Joan Sales, de deixar de ser imbècil.

També vaig fotre una mica de canya a la CUP, que recordo que no va donar suport a la manifestació. Això ho vaig fer en aquest altre post. Remarco, i cofoi que ho faig, que salvava de la crítica al MAPA, que seria precisament qui, tres anys després, va convocar el referèndum d'Arenys de Munt. Crack que és un...

Finalment, un darrer post, el cinquè, és el més triomfalista. Potser perquè ja havien passat uns dies, i la magnitud de la victòria, del tsunami, era tan gran, que ja tot començava a semblar possible. En aquest post, concretament, centro l'anàlisi en una de les meves obsessions: el front mediàtic. Sempre recordaré que cap dels tertulians radiofònics que a l'endemà van opinar sobre la manifestació, hi havien assistit! Cap ni un! Tots els va agafar d'imprevist! O bé l'havien menystingut. Brutal!
Tampoc em vull resistir a la temptació de reproduir el darrer fragment d'aquest darrer post, que també em sembla significatiu. I recordo que és de l'any 2006!. Deia el següent:

"Catalunya es troba molt més madura del que molts es pensen, per fer el pas definitiu cap a la Independència. El problema és que aquesta qüestió sempre s'intenta que no figuri a l'ordre del dia, que no es debati. Però la realitat és tossuda. No tinc cap mena de dubte, que a hores d'ara, els partidaris de la independència representem entre el 30 i el 40%, molt més del que diuen els sondatges oficials. Cal ser agosarats i no deixar que els altres ens construeixin la nostra realitat"

I ara que estem més a prop del 55 o del 60% ...

1 comentari: