dissabte, 21 de març de 2015

DE FRICADES, LES MÍNIMES*

Una servidora està en la militància independentista per a bastir un estat català, una República de Catalunya, que proporcioni benestar als catalans i les catalanes i promocioni el fet català en la seva globalitat com una aportació a l'enriquiment del conjunt de la Humanitat. Punt.

Hem de reconèixer que, pel que fa a la construcció d'un estat, no és que siguem gaire precursors. A hores d'ara ja hi ha quasi dos-cents exemples en els quals ens podem inspirar, o com a mínim aprendre, que és la actitud que defineix les persones despertes, crítiques i que no es miren el melic. Aquelles que, com deia el professor de filosofia a l'escola, “no viatgen com si fossin una maleta”. En aquest sentit, penso que és molt important tenir clar que de fricades, les mínimes.

M'explico. Una de les creus que hem hagut d'arrossegar en la lluita per la independència, ha estat el fer front a l'autonomisme, al reformisme, és a dir, bàsicament, al que  anomenem la tercera via. Avui sortosament difunta, morta i enterrada.

Això no obstant, les experiències autonomistes o com volgueu anomenar-les van intentar associar el cas català a un cas particular, una estratègia que naturalment tenia per objectiu evitar que Catalunya arribés el corol·lari lògic de tot moviment nacional que era el de la formació d'un estat. D'un estat català. D'una República Catalana. Efectivament, el particularisme català, que no independentisme, pretenia reformar l'estat espanyol, per tal d'encaixar-hi la Catalunya no sobirana. I fins i tot n'hi hagué que van anar més lluny, i es plantejaren reformar tota Europa, convertir-la en l'Europa de les Regions, per tal que Catalunya hi tingués una veu pròpia, sempre sense que es produís el trencament amb Espanya.

Naturalment, les campanyes reformistes, encaixistes, no rupturistes, van acabar fracassant, tant a Espanya com a Europa, i això ens ha portat on som ara. Però, la pressió malaltissa del reformisme, de l'encaixisme, va generar uns residus, uns detritus en la societat catalana, que encara són perfectament identificables. Són aquells que presenten la creació de l'estat català com un fet únic o totalment innovador en la història del món mundial, on hi haurà un abans i un després, atès que els catalans som una cosa a banda de la resta. Són aquells que diuen, per exemple, que l'estat català ha de tenir l'espanyol com a llengua oficial, o  aquells que al.lucinen amb el fet que no ha de tenir exèrcit propi, o que ha de tenir el Borbó com a Cap d'Estat, o que ha de continuar jugant la Lliga Espanyola, i no sé quantes fricades més.
Per favor, repeteixo, de fricades, les mínimes. Ara que hem aconseguit reconduir la nació catalana cap al camí correcte, lògic, assenyat, de la independència i la construcció d'un estat que podrà ser tot l'interdependent que es vulgui amb el món mundial, però ni més ni menys que la resta dels quasi dos-cents altres estats, no podem fer el ridícul de continuar presentant idees de “bombero” que encara demostren que alguns no saben ben bé cap a on volen anar.

Per exemple. Un president de Catalunya, per definició, no pot viatjar en classe turista. Això no ho fa ni déu. I si ho fa algú, és que és un friqui. O per exemple, uns assessors en la construcció del nou estat, no poden dedicar-hi les hores lliures i a més fer-ho de franc. No senyor. Si hi ha alguna cosa sagrada en la vida és el simbolisme de l'estat i els seus protocols i cerimonials. Aprenem una mica de la resta del món. No siguem tan pagats de nosaltres mateixos, pensant onànicament que som l'hòstia, i mirem arreu, si us plau.

Vaja, que si un observador estranger aterra a Catalunya i veu que, per exemple, els assessors de construir un nou estat, ho fan en els seus moments d'oci i esbarjo, no podrà més que pensar “són bojos aquests catalans!”. I tindrà tota la raó del món mundial.

*(NOTA: Post penjat al ND, 16.03.2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada