dimarts, 10 de març de 2015

ELS INDECISOS NO SÓN EL PROBLEMA

Retorno a l'article d'en Cardús, que té el seu suc. En aquest post em referiré a un altre aspecte, que considero clau. Concretament al tema dels indecisos. En aquest bloc i en el seu antecessor, ja he dit per activa i per passiva que les indecisos no són el problema. Ara que ho diu en Cardús, penso, que la idea quallarà amb més força. Tot sigui a fi de bé.

Hi ha partits, i fins i tot líders polítics que s'omplen la boca de la importància d'aconseguir la quadratura del cercle: cal fer molts esforços per aconseguir que un seguidor del Real Madrid, partidari dels toros, amant del Chunguitos i consumidor de Tele5, voti a favor de la Independència? Cal forçar tant l'argument? Cal fer tots els papers de l'auca, per fer-se el simpàtic? Jo opino que no. En primer lloc, el nombre d'indecisos d'aquest tarannà és literalment ínfim. I en segon lloc, hi ha el perill de l'efecte rebot. L'obsessió per convèncer els indecisos pot fer destrempar els convençuts. I això sí que seria un drama.
Recordo, i ja ho he escrit moltes vegades, i ho predico allà on m'escolten, que el referèndum del Quebec del 1995, es va perdre,en gran part perquè en els districtes de majoria francòfona i de vot sobiranista, la mobilització no va ser total. Una proporció de sobiranistes del Quebec profund (si ja sé que sona cursi) no van anar a votar, i en aquests districtes que ja es donaven com a clarament favorables a la causa sobiranistes, el Sí a la Sobirania, en comptes d'aconseguir el 80 o el 85 o el 90% dels vots, va aconseguir només el 65, el 70 o el 75%. I van ser els centenars o uns pocs milers de vots que no anaren al Sí en aquests districtes, que probablement, feren que el suport quedés al 49.4%. Recordo que els sobiranistes quebequesos perderen per poc més de 30.000 vots.

Amb això vull dir que el 27S caldrà una megamobilització de tots els independentistes. No pot passar que cap independentista es quedi a casa. 

Certament, tenim un avantatge respecte els independentistes quebequesos del 1995 i els d'Escòcia del 2014. El nostre enemic és Espanya, una veritable fàbrica d'independentistes a preu fet. I també el fet que els avantatges econòmics i materials de la Independència són molt més elevats en el nostre cas que no pas en ells. No debades, Catalunya és espoliada sistemàticament per Espanya, i la Catalanofòbia és una ideologia transversal de tots els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.
Però també tenim un perill. El risc de voler caure simpàtic, de fer el bonista, d'anar de bon rotllo, de tractar els indecisos com a gent a salvar, que no tenen pesquis per pensar per ell solets... Tot això pot fer que algú tingui la temptació de segregar un discurs que assimili la independència a quelcom edulcorat, insípid, facilet, a l'abast de tothom, com si l'endemà de la victòria tot continuarà igual i res canviarà.

I això sí que no. La Catalunya independent no serà catanyola. Ha de quedar ben clar. I aquí li agradi, endavant, i  a qui no, que actuï en conseqüència. Però posar en risc un missatge clar i contundent, que emfatitzi l'orgull de ser català, la promoció de la llengua catalana, les enormes possibilitats de millora del benestar de les persones que significa la independència, no ho hem de permetre. La dignitat i el patriotisme, sempre.

De manera que, repeteixo, els indecisos, no són el problema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada