dimarts, 30 de juny de 2015

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (11): JULIOL

Allò que deia pel mes de juny, és perfectament aplicable, potser amb més força i tot, pel mes de juliol. És a dir, que els mesos càlids són propensos a les independències. En el cas d'aquest mes, fins i tot, es donen dos dels esdeveniments més rellevants com són els aniversaris de les Revolucions americana i francesa. La primera, la de la Independència dels Estats Units, de llarg la que més impacte ha tingut pel seu caràcter eminentment revolucionari, de trencament amb una legalitat insuportable, i popular. La Declaració d'Independència dels Estats Units ha de ser un document estudiat i fins i tot après a les escoles, perquè la seva transcendència posterior ha estat enorme.

La segona, la de la Revolució Francesa, és un referent universal en la lluita per la llibertat i els drets dels ciutadans i també dels pobles, que va obrir la porta a moltes altres revolucions democràtiques.

A banda dels Estats Units i França, però, també hi ha molts altres estats que esdevingueren tals en aquest calorós més de juliol (bé, com a mínim a l'hemisferi nord):

Burundi (1), Canadà (1), Rwanda (1), Somàlia (1), Bielorússia (3), Estats Units (4), Cap Verd (5), Veneçuela (5), Comoros (6), Malawi (6), Illes Salomó (7), Sudan del Sud (9), Bahamas (10), Mongòlia (11), Kiribati (12), Sao Tomé i Principe (12), Montenegro (13), França (14), Colòmbia (20), Bèlgica (21), Egipte (23), Libèria (26), Maldives (26), Perú (28), Marroc (30), Vanuatu (30)

Com sempre, felicitarem aquests països des del nostre compte de twitter.

L'AMIGA DE L'ALFRED BOSCH, DEL FACHIN, DEL PALÀ ....

Això és la Catalunya espanyola, la que volen que siguem, la del Ibex 35, la de l'Herrera, la de l'Évole, la de la Sexta, Antena 3, Tele5, la del Duran Lleida, la de l'independentisme teletubbie, la del Fainé i la de l'Oliu, la dels fatxanets, la de tota la deixalla, la morralla, el rebuig, el detritus, en una paraula, la de la merda espanyola. Veure aquesta desgraciada pixant-se a la cara de tots els Catalans i les Catalanes que al llarg de generacions han donat la seva vida per un Poble net, endreçat i lliure, em fa un mal insuportable i juro que no pararé fins a destrossar-los. En una paraula: 

Això és Espanya!

dilluns, 29 de juny de 2015

ORGULLÓS DE SER CATALÀ!

Hem fet (i farem!) gestes enormes i mobilitzacions massives amb una disciplina prussiana. La força serena, tranquil.la i compromesa amb la Llibertat de tots els catalans i les catalanes. Enorgullim-nos i menyspreem els cafres que quan són més de trenta ja munten un sarau!

PER UN BARÇA EN UNA CATALUNYA LLIURE

Mapa de punts de recollida de signatures: http://goo.gl/ZQ07uI
Telèfon gratuït d'atenció: 900 828 818

diumenge, 28 de juny de 2015

AL MAJÈSTIC, AMB EL PRESIDENT (2005)

Una foto que m'han passat i que ignorava, i que, ara, m'omple d'orgull!

dissabte, 27 de juny de 2015

DESACOMPLEXAMENT EUROPEU*

Els estats membres de la Unió Europea, cada dia que passa, cada atzagaiada que protagonitza el govern espanyol, es mostren cada cop més desacomplexats respecte el procés d'independència encetat a Catalunya en els darrers anys. És un canvi que cada cop és més perceptible.

El Parlament danès ha aprovat una declaració que aposta clarament per una negociació democràtica. I és que Europa, en particular, i les democràcies, en general no surten del seu astorament cada cop que el govern Rajoy, i el seu ministre d'Afers Exteriors, Garcia Margallo, obren la boca. La diplomàcia espanyola s'ha de multiplicar per anar tapant forats, que cada cop més són autèntiques fuites d'aigua. Espanya és un país totalment desprestigiat als ulls dels seus socis. I això, que es diu en privat, cada cop s'està a punt de ser dit en públic i a la cara.
La millor manera de continuar en el procés és que el poble català demostri una fermesa inquebrantable en l'objectiu d'assolir la Independència.

Les eleccions del mes de maig, han deixat clar, als ulls de la comunitat internacional, tant dels governs com de l'opinió pública, que l'independentisme avança. El nombre de regidors escollits en llistes independentistes s'ha incrementat de forma considerable, mentre que els espanyolistes han patit un retrocès contundent. Per acabar-ho de reblar, tres Presidents de Comunitats Autònomes, tots ells ferms partidaris de la mà dura contra qualsevol veleïtat catalanista, han anunciat la seva dimissió arran de llurs fracassos electorals. Paradoxalment, el tres governaven les comunitats limítrofs amb la Catalunya-Principat, de manera que es pot ben bé parlar d'un efecte taca d'oli. Pels espanyols, les coses lluny d'arreglar-se, se'ls complica. I això, a hores d'ara, tots els governs europeus, i no europeus (com per exemple, el del Marroc), en són plenament conscients.

A aquesta percepció políticoelectoral, s'hi ha afegit dos esdeveniments que encara han fet més evident que Catalunya està ja en posició de sortida. Em refereixo tan a la xiulada de l'himne espanyol a la final de la Copa, com a l'absència de les principals autoritats espanyoles a la Final de la Champions League, celebrada a Berlin.

En el primer cas, el món va comprovar fefaentment, que les amenaces espanyoles no serveixen de res quan hi ha un poble decidit a prendre amb les seves mans el seu futur. La xiulada a l'Himne espanyol va donar la volta al món, i va provocar un estat catatònic a l'opinió espanyola que es va resoldre de la forma habitual: més catalanofòbia, sense cap complex.
Però, tal vegada des d'una perspectiva internacional, encara més rellevant va ser l'absència del Cap de l'Estat i del President del govern d'Espanya. Una absència que és tota una declaració d'intencions. D'intencions covardes, òbviament, porugues, de gent que sap que allà no els volen i que malgrat el seu deure era ser-hi, no van tenir els nassos d'anar-hi. La qual cosa demostra que estan tocats, molt tocats, per molt que ho tractin de dissimular amb actituds de pinxo i fatxendes.

Per això és tan important que l'actitud de fermesa i determinació, d'anar a per totes, es mantingui  entre tots els catalans i les catalanes. I naturalment, entre els dirigents o líders polítics que volen encapçalar el procés. Precisament, dit sigui de passada, les actituds dubitatives, claudicants, que algun d'ell ha demostrat respecte el procés, li ha costat el càrrec ... malgrat que ho tenia tot a favor per ser reelegit. Només li calia obrir-se a la Catalunya real, i no a la que els mitjans de comunicació depenent dels grans conglomerats mediàtics, financers i empresarials, volen imposar. És una lliçó que, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, del proper setembre, cal tenir ben present.

PD. Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, hem sabut que el Consell d'Europa admet a tràmit una moció sobre el dret a decidir de Catalunya. Visca!

*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.48 (Juny 2015)

N'APRENDREM MAI?








dijous, 25 de juny de 2015

GREAT!


Spain: Calls for Catalan Independence... por TonyAndon

EL PERIODICO DEL CNI, HI TORNA

Content i cofoi amb els resultats de les eleccions municipals darreres, on va aconseguir marcar l'agenda a Xavier Trias, que va fer mans i mànigues per amagar qualsevol referència a la Independència, i això ho va pagar amb la derrota, El Periódico del CNI hi torna, i ara pretén que el conjunt dels catalans i catalanes també beguem oli. 

L'enquesta publicada avui, és bàsicament un element no d'informació, sinó bàsicament de manipulació, A banda de la ridiculesa de donar representació parlamentària als duranistes, que és tenir molta mala llet, i que demostra la ràbia immensa per la desaparició d'aquest dic de contenció espanyol que es deia CiU, l'enquesta té per objectiu clar impulsar un front anti-independentista, que per més cinisme se li dóna el nom de Catalunya en Comú. És a dir, El Periódico del CNI no només no informa, si no que es converteix en un actor necessari que vol intervenir políticament per fer tot el possible per derrotar l'independentisme desacomplexat, que per primera vegada governa a Catalunya.

Tregui-la del fons del calaix, President
Davant d'aquesta conxorxa espanyolista, que aplega la dreta i l'esquerra espanyoles, amb la col.laboració d'uns quants tontos útils catalans (útils per Espanya, s'entén, tipus Roger Palà, per exemple), jo aconsello al President Mas que remeni el calaix i tregui del fons la necessària i imprescindible Declaració Unilateral d'Independència. Fent-ho aconseguirà la credibilitat necessària per discipilinar els indepedentistes, que,tot s'ha de dir, una mica de disciplina, i menys moralina teletubbie (una abraçada!), necessiten.

Cal tenir molt clar que la batalla, electoral, s'ha de convertir en una Gran Elecció Patriòtica, on ens juguem el futur de Catalunya. És a dir, fer exactament el contrari del que va fer el senyor Trias, amb els lamentables resultats que la seva mollesa, per no dir covardia, van comportar.

dimecres, 24 de juny de 2015

L'ILLA DE ROBINSON: EL VÍDEO

Aquí teniu l'enllaç del vídeo del programa L'Illa de Robinson, on vaig participar ahir.

dilluns, 22 de juny de 2015

DEMÀ, A L'ILLA DE ROBINSON!

Demà, una servidora participarà al programa L'Illa de Robinson d'El Punt TV, a una tertúlia per parlar .... dels Països Catalans, la seva vigència, el seu significat, la cultura popular... Buf, com xalaré!
Aquells que no la rebeu, sapigueu que al cap d'una hora (aprox) es penja el vídeo corresponent.

A partir de les 19.00 hores, per cert!

diumenge, 21 de juny de 2015

DE DEFENSA, JA EN PAGUEM*

Un tòpic que sentim sovint en contra de que la Catalunya independent disposi d'unes forces armades és que això comportaria una despesa inassumible. Aquesta afirmació omet però que actualment ja n'estem pagant unes. Ens proposem amb aquest article aportar les dades necessàries per desmuntar aquest tòpic absurd.
Un dels àmbits d'estudi on més ha treballat l'independentisme és el dels tributs i, més concretament, la manca de reciprocitat entre l'esforç fiscal català i el retorn per part de l'Estat espanyol. No ens hi allargarem gaire. El Principat de Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, el 20% del seu PIB i el 23% dels impostos[1]. Si tenim present que l’any passat l’Estat espanyol va invertir el 0,9% del seu PIB en defensa[2], ens surt una xifra de 9.596 milions d’euros. A partir d’aquí, vegem que aportem els catalans a la defensa en funció de les tres primeres magnituds exposades:

● Segons població (16%): 1.535,36 MEUR
● Segons PIB (20%): són 1.919,20 MEUR

● Segons tributs recaptats (23%): 2.303,04 MEUR

Vist això, resulta evident que els catalans ja estem pagant unes forces armades. Per tant, certs plantejaments que afirmen que al nounat Estat català li seria impossible finançar la seva pròpia defensa només poden ser fruït del desconeixement ingenu o de la mentida conscient. 
Un altre element en qüestió és quin retorn econòmic té l’aportació econòmica catalana a la defensa. En tots els països aquest retorn té dues vies: el personal del Ministeri de Defensa (sigui militar o civil) i els contractes de material, manteniment i serveis. Respecte al personal, al Principat no hi tenim grans aquarteraments ni centres administratius, de forma que el retorn en forma de consum per part del personal és més aviat escàs. L’única excepció (a escala local) és l’Acadèmia General Bàsica de Sots-oficials, situada a Talarn, que representa una font d’ingressos important per aquest municipi del Pallars Jussà.

No obstant, allà on hi ha un retorn més important és l’àrea referent al material, manteniment i serveis. No deixà de ser curiós que un país com el nostre, amb una tradició industrial que no desgranarem ara, no disposi de cap factoria de les principals empreses de defensa de l’Estat. Que empreses com Airbus tinguin els centres de producció i disseny a Andalusia i Madrid respectivament[3] no s’explica sense determinades decisions polítiques. El mateix podem dir de Navantia[4] i de l’antiga Santa Bábara[5] (ara dins de General Dynamics). No hi ha cap dels sistemes d’armes que fabriquen que no pugui ser produït pel teixit industrial català, ja sigui de forma immediata o amb determinades modificacions en alguns centres de producció.

Si bé hi ha moltes més empreses de defensa, ens limitarem a exposar aquí l’ocupació que generen les tres que hem esmentat.


● Airbus: 3.000[6]
● Navantia: 5.620[7]
● G.D.-Santa Bárbara: 1.800[8]


Recordem que estem parlant de llocs de treball directes, no hem d’oblidar les empreses subcontractades per altres tasques. Però només amb les xifres aportades ja tenim 10.420 llocs de treball directes i altament qualificats. Alhora, cal recordar que aquestes empreses no només treballen per al mercat local, sinó que tenen clients a escala global. 

Tanquem l’article aquí, doncs no era la intenció fer un estudi detallat sobre el retorn econòmic de la despesa en defensa. Es fa evident que una Catalunya independent pot abordar perfectament la despesa de la defensa, doncs ja n’estem pagant una. I com ja vam demostrar anteriorment, la despesa en defensa no es contraposa al benestar[9]. Però no només això, també pot ajudar a redreçar la situació econòmica del país. O els hi direm als milers d’aturats i “expats” que nosaltres som purs i castos i no volem indústria de defensa?


Documents relacionats

*(NOTA: Post penjat al bloc de la SEM, 19.06.2015)

dilluns, 15 de juny de 2015

LA LLIÇÓ MAGISTRAL DEL DOCTOR FRANCESC VENDRELL

Divendres passat vaig assistir a l'acte d'investidura de doctor honoris causa del diplomàtic Francesc Vendrell i Vendrell per la Universitat Ramon Llull. Va ser un acte acadèmic com correspon, rigorós, però també molt proper, i del qual vull destacar el discurs d'acceptació, que de fet va ser una autèntica lliçó magistral, com corresponia a l'esdeveniment.

Concretament, la lliçó que va pronunciar el Doctor Vendrell tractava de les causes dels conflictes en el món contemporani. En concret en va distingir vuit. A continuació faig una recopilació de les piulades que vaig fer in situ, atès que, òbviament, no vaig poder fer una anotació completa del seu contingut per la pròpia naturalesa de l'acte. Segur que aviat tindrem a la nostra disposició el seu contingut íntegre i el podrem llegir amb més tranquil.litat, i sobretot aprendre'n.
Passo doncs, a relacionar algunes de les piulades que vaig fer, i que naturalment, recullen aquelles frases que més em van cridar l'atenció, amb el benentès que n'hi ha moltes altres que també haurien d'haver estat recollides (només els fragments en cursiva són frases pronunciades pel doctor Vendrell, segons les vaig recollir jo):
  • "Hi ha quatre raons que porten a la creació d'un estat: descolonització, per voluntat del Consell de Seguretat, consentiment de l'estat preexistent, dissolució d'un estat existent". Anotació al marge: Vendrell posà alguns exemples al respecte. Pel que fa a la descolonització aquí va remarcar que els territoris colonials eren aquells que apareixien en un llistat, elaborat per la pròpia ONU poc després de la seva constitució, de "pobles (o territoris) no autònoms" sota la dependència dels estats membres, que cal dir que eren llavors només 51. A mesura que nous estats membres s'incorporaven a l'ONU, s'incloien a la llista aquells territoris no-autònoms que depenien d'ells (tot i que en alguns casos es generava un conflicte atès que el nou estat membre considerava que aquests territoris no eren colònies, sinó part integral del territori nacional. Això va passar, per exemple, en el cas de Portugal, amb Angola i Moçambic, i també amb Espanya, respecte el Sàhara Occidental, En aquests casos de conflicte, qui té la darrera paraula és l'Assemblea General, que votava en un sentit o en un altre. Pel que fa als estats creats per voluntat explícita del Consell de Seguretat, Vendrell va esmentar el cas d'Israel. Quant al consentiment de l'estat preexistent, és a dir, va esmentar els casos, més recents, d'Eritrea, Timor Est i Sudan del Sud. Finalment, respecte els casos de dissolució o crisi d'un estat existent, va exemplificar-ho amb l'antiga URSS i Iugoslàvia. Em sembla que va ser aquí on va especificar el seu convenciment que si Catalunya i el País Basc van aconseguir assolir l'autonomia, va ser aprofitant la transició de la dictadura a la democràcia.
  • "Obsessió per la intangibilitat de les fronteres dels estats". Aquí va fer una referència concreta al cas africà, i sobretot als antics territoris colonials francesos. Com se sap, les fronteres actuals de molts estats africans deriven de la famosa Conferència de Berlin de 1885. Em va semblar interessant, però la reflexió que va fer respecte el fet que les actuals fronteres estatals de moltes de les antigues colònies africanes de França, prèviament havien sigut fronteres internes, diguem-ne "franceses". És així com ho vaig interpretar.
  • "Les Comissions de la Veritat són útlis si estan ben creades i amb poders reals per investigar". Cal tenir en compte que Francesc Vendrell va tenir una participació de primer nivell en la formació d'aquest tipus d'organitzacions al llarg de la seva carrera diplomàtica, sobretot en el cas de l'Amèrica Central.
  • "S'ha pagat un preu massa alt pel pacte del silenci a l'Estat espanyol". Frase d'una contundència brutal, que apunta, segons el meu parer, a una crítica claríssima a la situació actual en tots els àmbits (polític, econòmic, judicial...)
  • "A finals dels 80 s'hauria d'haver creat una Comissió de la Veritat a l'Estat espanyol". Em sembla que aquesta frase va anar precedida d'una "Ara ja és tard...", com dient que ara ja no hi ha remei. Nova expressió contundent d'una valoració extremament crítica de l'evolució política de l'estat espanyol a les darreres dècades. Qualsevol sap que plantejar aquesta possibilitat ni tan sols ara, més de vint anys després, és literalment impensable, quan encara es prohibeix sistemàticament la recerca de les dotzenes de milers de desapareguts durant la guerra, i on ha estat impossible jutjar qualsevol responsable de la dictadura franquista.
  • "La independència judicial espanyola deixa molt que desitjar després de 38 anys de democràcia". Novament posa el dit en la nafra. A ningú se li escapa que el desprestigi de la Justícia espanyola és enorme en tots els sentits, com així ho demostren els diferents rànkings internacionals de transparència, de confiança, d'independència, etc,
  • "Per acabar em pregunto si el govern espanyol no té l'obligació moral de negociar" . En referència a Catalunya, és clar. Un diplomàtic que ha fet de la negociació entre les parts per aconseguir resoldre conflictes la seva raó de ser... Un diplomàtic de l'ONU que va tenir una paper clau en la celebració del referèndum d'autodeterminació de Timor Est del 1999, el resultat del qual, per cert, va obrir les portes a la seva Independència el 2002, suposo que no pot acceptar, i jo diria que ni tan sols entendre, la negativa sistemàtica d'un estat democràtic a negociar les demandes pacífiques i amb un suport popular innegable, d'una part de la seva pròpia ciutadania.

En definitiva, com es pot veure, una lliçó magistral, que cal tenir en compte, sobretot en les properes setmanes, que com ja s´ha vist en els darrers dies, el risc de l'odi i la temptació de l'assetjament a l'enemic, que no adversari, sobretot per part de determinats sectors (i que recorden l'actuació de les milícies pro-indonesies, com les Aitarak, Besi Merah Putih, Laksaur o Mahidi  del 1999) és cada cop més gran.

diumenge, 14 de juny de 2015

SEGONA, BREVÍSSIMA, ANOTACIÓ ALS FETS D'AHIR

Com s'ho farà la nova batllessa de Barcelona per governar amb un govern local format només per 11 regidors? Molt fàcil, avui ja surt a un El Singular Digital: recórrer a la mobilització popular. És de calaix. Ja que a nivell institucional no tens prou força, empres els recursos on sí que pots marcar la diferència. I en el cas de la Colau. és la mobilització dels cafres que la seguiran allà on calgui i es concentraran allà on els ordenin a cop de piulada.
Tota la cultura de l'activisme digital dels darrers anys es posarà al servei de la batllessa per tal d'ajudar-la a superar els tràngols que haurà de passar i, sobretot, per impedir que hagi de passar pel tub de les exigències dels qui, com l'Alfred Bosch, li plantejaran per continuar donant el suport. Si es pensen que la podran collar, van ben errats. El mal ja està fet, la guineu ja ha entrat al galliner, i ara, seguint una estratègia a mig camí entre l'estalinisme clàssic i els moviments populistes llatinoamericans, anirà infiltrant-se en les estructures de poder (la policia, en primer lloc, en aquest cas, la Guàrdia Urbana, fixeu-vos que dependrà directament de Presidència), i després, la resta. Allà on prevegi oposició, enviarà a dotzenes o centenars, o si cal milers de cafres a fotre bronca i a acoquinar a qui calgui.
La Barcelona sense estelades ni res de res
Jo és que la veritat, ja em veig un 11 de setembre a la Meridiana ple de banderes espanyoles amb les sigles UHP, que no vol dir Uniros HijoPutas, però casi, com la que ahir havia a la Plaça Sant Jaume, on no vaig saber veure cap estelada, per cert. (Bé pel facebook algú va dir que n'hi havien tres, però arraconades... Sense comentaris, encara pitjor). 
El CNI ha mogut peça. Ningú no va dir que seria fàcil. Però cal tenir en compte que ara hi ha una nova variable que intentarà tocar-nos el que no sona. L'agent Colau, amb la col.laboració mediàtica de la Sexta, naturalment, és a dir, del Grup Planeta, és a a dir, de l'espanyolisme desacomplexat, ens presenta un repte, un darrer repte, que hem de derrotar. No és el temps de quedar-se a casa, o sortim i plantem cara i anem a per totes o això s'acaba.
El 27S s'acosta i la Unitat Independentista ha de ser un deure. Qui no ho entengui, haurà de ser assenyalat sense cap mena de complex. Ens hi juguem massa. Ens ho juguem tot.

PRIMERA, BREVÍSSIMA, ANOTACIÓ ALS FETS D'AHIR

Una revolucionària amb la banda borbònica i la vara militar
L'espectacle d'ahir, sobretot a Badalona i a Barcelona ens indica que ja estem plenament en l'etapa d'incrementar la tensió social que hi havia en l'operació Horizonte después elaborada pel CNI i a la qual el govern espanyol va destinar uns 12 milions d'euros.

Abans, però, si voleu un tema totalment simbòlic o marginal. Fixeu-vos en la foto de la senyora Colau, tot i que, en aquest cas seria generalitzable a tots i cadascun dels recentment elegits màximes autoritats municipals. No sé si hi ha hagut alguna remarcable excepció. Em refereixo, és clar, a la banda i a la vara, símbols de l'autoritat municipal... Són dos símbols que, com a catalans ens han de repugnar, però aquí es demostra que la Història, i particularment la Història Nacional de Catalunya, no gaudeix d'una bona salut. O si, voleu, que els nostres polítics i polítiques, independentment de la seva ideologia, no tenen ni punyetera idea (perdoneu-me la meva candidesa) d´història o no li donen cap mena d'importància.
Hi ha coses que mai no entendré
La desaparició de les institucions històriques catalanes arran del decret de Nova Planta del 1716, va tenir una especial incidència en el poder municipal, que es va oligarquitzar. És a dir, amb altres paraules, el poder municipal va caure en mans d'unes minories, bàsicament, els botiflers, els partidaris de Felip V (de fet era Felip IV per als Catalans). També es va militaritzar i naturalment es va castellanitzar, tant en la dimensió politico-administrativa, com naturalment, lingüístico-cultural. El model castellà de municipi es basava en els ayuntamientos, és a dir, concentració de nuclis dispersos, i en la figura de l'alcalde, paraula d'origen àrab, i de contingut eminentment militar, atès que prové d'al-qaeda, que vol dir la base, és a dir, una mena de fort o destacament militar, probablement en territori encara en disputa o que servia per controlar les rodalies. A grans trets, aquest esquema no va variar al llarg del segle XIX, quan es va substituir els corregimientos per les províncies, tret del fet que la dimensió militar va afeblir-se... en benefici d'una visió més civil...i política, atesa la creació del governador civil, veritable agent del govern espanyol de torn que acoquinava quan calia les autoritats locals. Naturalment, les dues dictadures del segle XX, van comportar un retorn de la rellevància dels militars i dels partidaris, sempre minoritaris de l'estat espanyol a Catalunya, fossin membres de la Unión Patriótica, o del Movimiento Nacional.

Joan Fiveller, membre del Consell de Cent
La transició política va comportar una democratització dels ajuntaments, en el sentit que els seus membres van passar a ser d'elecció popular, però no va comportar un canvi d'estructures ni tan sols de símbols. L'estructura del poder local espanyol continua sent eminentment oligàrquica en quant a la distribució del poder. Sempre poso l'exemple que a la Barcelona medieval i moderna, existia el(s) Consells dels Trenta, dels Quaranta, fins i tot el Consell de(ls) Cent, és a dir, quan Barcelona tenia unes poques dotzenes de milers d'habitants, el seu govern local el composaven 100 membres. En l'actualitat, i com a derivat del model castellà-espanyol, una ciutat com Barcelona amb 1,6 milions de ciutadans, el seu govern està en mans de tot just una quarantena d'individus.

Franco i altres caps militars amb la vara
I pel que fa als símbols, els ja esmentat la banda i la vara, sembla increïble que s'hagin convertit en la visualització del poder municipal, és a dir, que encara s'exhibeixin impunement i sense cap vergonya. La banda és clarament un símbol borbònic, o que com a mínim s'ha associat, a Catalunya, amb el borbonisme. Que regidors republicans catalans l'acceptin resulta un insult a la memòria històrica.

Però encara és pitjor amb el tema de la vara. Símbol de poder militar, la seva exhibició és repugnant i l'acte de lliurament de l'objecte hauria de ser suprimit. Més encara, el primer que s'hauria de fer en rebre-la seria trencar-la amb un cop de genoll ben sec i ben contundent, i oblidar-se'n d'ella d'una punyetera vegada. Les vares dels alcaldes estan xopes de sang i són un instrument de subordinació dels ciutadans a una autoritat incialment militar. Això és el que haurien de fer, si més els ciutadans electes d'ideologia independentista i democràtica.

dijous, 11 de juny de 2015

10 COUNTRIES DEAD WITHIN TWO DECADES* (Excerpt)

Spain




It’s not surprising that Spain risks suffering from the consequences of the financial crisis. Its public debt ratio currently stands at a staggering 97.7% and it will continue to rise this year in 2015 and hit over 100% before it even starts thinking of falling – supposedly by 2017. That alone is enough to make the country implode and for someone else to fill the void. Unemployment increased to 23.78%in the first quarter of 2015, a rise from 23.7% in the last quarter of 2014 and it is set to remain at that level for this year at least with economic austerity measures failing to have any effect on the country. But, there are even greater worries coming the way of the Spanish government which will lead to greater destruction than anything economics can do to it. The country risks seeing the western region of Catalonia and the growing independence movement make even greater breakthroughs in popularity. Many (and a growing number) of Catalans believe that the region has fewer and fewer cultural ties with the rest of Spain. Catalonia has been part of Spain since the 15thcentury but now they believe more than ever that the time is right to gain independence. Plus today it is one of the richest industrial regions of Spain. In 2013 they formed a300-mile human chain around the country making sure that they at least symbolically cut themselves off from the Spanish. Spain could see its geography changing and its image will be most certainly damaged.

*(From here)

dimecres, 10 de juny de 2015

FRANCESC VENDRELL, UN AMBAIXADOR CATALÀ AL MÓN


Aquest divendres, dia 12 de juny, a les 12 h a l'Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, tindrà lloc l'acte d'investidura de doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull al diplomàtic, advocat i alt funcionari de les Nacions Unides,Francesc Vendrell i Vendrell

Durant l'acte, l'homenatjat parlarà de “la funció de les terceres parts en la negociació i l'execució d'acords intraestatals: una aproximació basada en l'experiència d'intervenció de l'ONU en conflictes intraestatals”.

Penso que és un gran encert aquesta tria. Francesc Vendrell és un ambaixador català al món. És el català que sempre he pensat que més lluny ha arribat en la Diplomàcia. I ho ha fet sense renunciar a res, i per descomptat, sense canviar, espanyolitzant-se'l, el seu nom de pila.

La comparació entre Vendrell i the gang of four, és inevitable. Em refereixo, és clar, als quatre pàjarus, tots ells diplomàtics franquistes, que no paren de tocar el que no sona en contra de la Independència de Catalunya, a l'hora que es fan un tip, fins al ridícul, d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Com ridícul és el de fer-se dir Raimundo, diplomàtic franquista des del 1954(!), Fernando, diplomàtic franquista des del 1965 (!), Eudaldo i Eugenio, tots dos diplomàtics franquistes des del 1971.

Ja els vaig pentinar ara fa unes setmanes, amb motiu del seu segon atemptat intel.lectual a, naturalment, La Vanguardia.
Francesc Vendrell en una entrevista a la BBC
Per contra, en Francesc -Francesc, sempre, aquí i a la Xina popular- va ingressar al cos diplomàtic de l'ONU, el 1968. Tota una declaració d'intencions, mentre els altres servien a Franco i als seus botxins. I hi ha desenvolupat una tasca diplomàtica ingent al llarg de més de quaranta anys. Estratosfèrica. 

Potser el seu currículum més detallat el trobem en el web de la prestigiosa John Hopkins University,on continua impartint docència, concretament en la més que destacadíssima The Paul Nitze School of Advanced International Studies. Concretament, hi diu:

Adjunct Professor of International Relations Mediator-in-Residence, UN Department of Political Affairs, 2014-15; Senior Visiting Fellow, LSE, London since 2011; Chair of the Board of the Afghanistan Analysts Network since 2010; and Senior Adviser, Inter-Mediate, London since 2012 

Background and Education: Special Representative of the European Union for Afghanistan (2002-2008); Personal Representative of the Secretary-General and Head of the United Nations Special Mission for Afghanistan (2000- 2002). In a diplomatic career spanning forty years, thirty-four with the UN and over six with the EU, has been involved in mediating a variety of conflicts; EU special representative for Afghanistan; UN Special Envoy for Afghanistan, Bangladesh, East Timor, Cambodia, Papua New Guinea, Myanmar, Armenia, Azerbaijan and Central America; has served as director of the Asia and Pacific Division at the UN Department of Political Affairs and as director for Europe and Americas in the Office of the UN Secretary-General; previously an appointed diplomat-in-residence and visiting professor at the Woodrow Wilson School at Princeton University; a lecturer of Constitutional Law at the University of Papua New Guinea, director of studies at the Hague Academy of International Law and adjunct professor at Yale University and Rutgers University; Companion of the Order of St. Michael and St. George; holds the Order of Wazir Akhbar Khan of Afghanistan; M.A., University of Cambridge; LL.B., King's College London; Bachelor in law, Barcelona University

Vendrell i Catalunya
Però encara hi ha més. Francesc Vendrell, naturalment, és un diplomàtic internacional, i això marca. Però també és català. I això també marca. De manera que quan se li ha preguntat pel procés, ha respost com tot un diplomàtic... català. Fixem-nos-hi.

Francesc Vendrell entrant al Palau de la Generalitat


En una entrevista al dia Ara (17.11.2012), es mostrava així de contundent,

"El Regne Unit és un exemple de com encarar un problema de nacionalitat des de la maduresa democràtica respectant la voluntat dels escocesos. En canvi, la immaduresa democràtica d'Espanya es mou per un sentiment, que no és compartit en altres països europeus, que nega que un territori pugui decidir sobre el seu futur."

Brutal, i fet des del coneixement profund del món diplomàtic internacional i europeu.

Més. En una entrevista a Vilaweb (23.02.2014), Vendrell, referint-se a la nul.la voluntat del govern espanyol de negociar afirmava que,

"El que sí que cal dir és que hi ha pocs casos on un govern democràtic elegit democràticament no vulgui acceptar en absolut qualsevol tipus de consulta en una part del seu territori. És poc corrent que un estat democràtic (els EUA, Canadà, Europa) diguin que ho impediran. I no crec que ho impedeixen, al final. Tampoc no crec que utilitzin la força."

I reblava,

"Per què el punts de vista del poble català no pot ser pres en compte? I no em faci parlar més, que ja són les sis passades"

La veritat, no calia que parlés més...

Lògicament, el govern català ha demanat consell i el parer en diverses ocasions a l'Ambaixador Vendrell. I de ben segur que ell ha respost afirmativament. 
Princeton University
No és sobrer recordar que està vinculat a dues organitzacions amb les quals el govern Mas, a través del Diplocat, està treballant o col.laborant de forma intensa en els darrers mesos.

Em refereixo, per una banda, al grup de consultoria diplomàtica Independent Diplomat, del qual és membre del seu Consell Assessor, conjuntament amb rellevants diplomàtics americans, britànics, australians, com Gareth Evans, fundador de l'International Crisis Group (ICG) i també amb l'ex-President d'Eslovènia, Danilo Turk

I de l'altra, al Liechenstein Institute on Selfdetermination at Princeton University (LISD), del qual Vendrell va ser professor no resident, i on el 2013 encara va pronunciar una conferència. El LISD, segons el seu web,

"...supports teaching, research, and publication about issues related to and emerging from self-determination, especially pertaining to the state, self-governance, sovereignty, security, and diplomacy with particular consideration of socio-cultural, ethnic, and religious issues involving state and non-state actors."

Precisament, el passat 16 de març, el LISD, en col.laboració amb el Diplocat, va organitzat una taula rodona sobre The Political Future of Catalonia. Views from a Global Perspective”, on es va discutir sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya i analitzar el futur polític del país des d’una perspectiva global. La taula rodona comptà amb Carles Boix (Universitat de Princeton), Wolfgang Danspeckgruber (Liechtenstein Institute on SelfDetermination), Albert Royo (DIPLOCAT) i, naturalment, Francesc Vendrell (Johns Hopkins University).
Vendrell amb A. Royo i C. Boix, a l'acte al LISD (16.03.2015)
Un President de la República
Francesc Vendrell seria un candidat ideal per ocupar el càrrec de President de la República de Catalunya, si aquest càrrec assumeix un paper eminentment protocolari o representatiu, a l'estil del President d'Alemanya. Seria la culminació d'una carrera dedicada tota la vida al diàleg, la mediació i la resolució del conflicte arreu del món. Però sempre amb Catalunya al cap i al cor.