diumenge, 21 de juny de 2015

DE DEFENSA, JA EN PAGUEM*

Un tòpic que sentim sovint en contra de que la Catalunya independent disposi d'unes forces armades és que això comportaria una despesa inassumible. Aquesta afirmació omet però que actualment ja n'estem pagant unes. Ens proposem amb aquest article aportar les dades necessàries per desmuntar aquest tòpic absurd.
Un dels àmbits d'estudi on més ha treballat l'independentisme és el dels tributs i, més concretament, la manca de reciprocitat entre l'esforç fiscal català i el retorn per part de l'Estat espanyol. No ens hi allargarem gaire. El Principat de Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, el 20% del seu PIB i el 23% dels impostos[1]. Si tenim present que l’any passat l’Estat espanyol va invertir el 0,9% del seu PIB en defensa[2], ens surt una xifra de 9.596 milions d’euros. A partir d’aquí, vegem que aportem els catalans a la defensa en funció de les tres primeres magnituds exposades:

● Segons població (16%): 1.535,36 MEUR
● Segons PIB (20%): són 1.919,20 MEUR

● Segons tributs recaptats (23%): 2.303,04 MEUR

Vist això, resulta evident que els catalans ja estem pagant unes forces armades. Per tant, certs plantejaments que afirmen que al nounat Estat català li seria impossible finançar la seva pròpia defensa només poden ser fruït del desconeixement ingenu o de la mentida conscient. 
Un altre element en qüestió és quin retorn econòmic té l’aportació econòmica catalana a la defensa. En tots els països aquest retorn té dues vies: el personal del Ministeri de Defensa (sigui militar o civil) i els contractes de material, manteniment i serveis. Respecte al personal, al Principat no hi tenim grans aquarteraments ni centres administratius, de forma que el retorn en forma de consum per part del personal és més aviat escàs. L’única excepció (a escala local) és l’Acadèmia General Bàsica de Sots-oficials, situada a Talarn, que representa una font d’ingressos important per aquest municipi del Pallars Jussà.

No obstant, allà on hi ha un retorn més important és l’àrea referent al material, manteniment i serveis. No deixà de ser curiós que un país com el nostre, amb una tradició industrial que no desgranarem ara, no disposi de cap factoria de les principals empreses de defensa de l’Estat. Que empreses com Airbus tinguin els centres de producció i disseny a Andalusia i Madrid respectivament[3] no s’explica sense determinades decisions polítiques. El mateix podem dir de Navantia[4] i de l’antiga Santa Bábara[5] (ara dins de General Dynamics). No hi ha cap dels sistemes d’armes que fabriquen que no pugui ser produït pel teixit industrial català, ja sigui de forma immediata o amb determinades modificacions en alguns centres de producció.

Si bé hi ha moltes més empreses de defensa, ens limitarem a exposar aquí l’ocupació que generen les tres que hem esmentat.


● Airbus: 3.000[6]
● Navantia: 5.620[7]
● G.D.-Santa Bárbara: 1.800[8]


Recordem que estem parlant de llocs de treball directes, no hem d’oblidar les empreses subcontractades per altres tasques. Però només amb les xifres aportades ja tenim 10.420 llocs de treball directes i altament qualificats. Alhora, cal recordar que aquestes empreses no només treballen per al mercat local, sinó que tenen clients a escala global. 

Tanquem l’article aquí, doncs no era la intenció fer un estudi detallat sobre el retorn econòmic de la despesa en defensa. Es fa evident que una Catalunya independent pot abordar perfectament la despesa de la defensa, doncs ja n’estem pagant una. I com ja vam demostrar anteriorment, la despesa en defensa no es contraposa al benestar[9]. Però no només això, també pot ajudar a redreçar la situació econòmica del país. O els hi direm als milers d’aturats i “expats” que nosaltres som purs i castos i no volem indústria de defensa?


Documents relacionats

*(NOTA: Post penjat al bloc de la SEM, 19.06.2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada