Els estats membres de la Unió Europea, cada dia que passa, cada atzagaiada que protagonitza el govern espanyol, es mostren cada cop més desacomplexats respecte el procés d'independència encetat a Catalunya en els darrers anys. És un canvi que cada cop és més perceptible.
El Parlament danès ha aprovat una declaració que aposta clarament per una negociació democràtica. I és que Europa, en particular, i les democràcies, en general no surten del seu astorament cada cop que el govern Rajoy, i el seu ministre d'Afers Exteriors, Garcia Margallo, obren la boca. La diplomàcia espanyola s'ha de multiplicar per anar tapant forats, que cada cop més són autèntiques fuites d'aigua. Espanya és un país totalment desprestigiat als ulls dels seus socis. I això, que es diu en privat, cada cop s'està a punt de ser dit en públic i a la cara.
Les eleccions del mes de maig, han deixat clar, als ulls de la comunitat internacional, tant dels governs com de l'opinió pública, que l'independentisme avança. El nombre de regidors escollits en llistes independentistes s'ha incrementat de forma considerable, mentre que els espanyolistes han patit un retrocès contundent. Per acabar-ho de reblar, tres Presidents de Comunitats Autònomes, tots ells ferms partidaris de la mà dura contra qualsevol veleïtat catalanista, han anunciat la seva dimissió arran de llurs fracassos electorals. Paradoxalment, el tres governaven les comunitats limítrofs amb la Catalunya-Principat, de manera que es pot ben bé parlar d'un efecte taca d'oli. Pels espanyols, les coses lluny d'arreglar-se, se'ls complica. I això, a hores d'ara, tots els governs europeus, i no europeus (com per exemple, el del Marroc), en són plenament conscients.
A aquesta percepció políticoelectoral, s'hi ha afegit dos esdeveniments que encara han fet més evident que Catalunya està ja en posició de sortida. Em refereixo tan a la xiulada de l'himne espanyol a la final de la Copa, com a l'absència de les principals autoritats espanyoles a la Final de la Champions League, celebrada a Berlin.
En el primer cas, el món va comprovar fefaentment, que les amenaces espanyoles no serveixen de res quan hi ha un poble decidit a prendre amb les seves mans el seu futur. La xiulada a l'Himne espanyol va donar la volta al món, i va provocar un estat catatònic a l'opinió espanyola que es va resoldre de la forma habitual: més catalanofòbia, sense cap complex.
Però, tal vegada des d'una perspectiva internacional, encara més rellevant va ser l'absència del Cap de l'Estat i del President del govern d'Espanya. Una absència que és tota una declaració d'intencions. D'intencions covardes, òbviament, porugues, de gent que sap que allà no els volen i que malgrat el seu deure era ser-hi, no van tenir els nassos d'anar-hi. La qual cosa demostra que estan tocats, molt tocats, per molt que ho tractin de dissimular amb actituds de pinxo i fatxendes.
Per això és tan important que l'actitud de fermesa i determinació, d'anar a per totes, es mantingui entre tots els catalans i les catalanes. I naturalment, entre els dirigents o líders polítics que volen encapçalar el procés. Precisament, dit sigui de passada, les actituds dubitatives, claudicants, que algun d'ell ha demostrat respecte el procés, li ha costat el càrrec ... malgrat que ho tenia tot a favor per ser reelegit. Només li calia obrir-se a la Catalunya real, i no a la que els mitjans de comunicació depenent dels grans conglomerats mediàtics, financers i empresarials, volen imposar. És una lliçó que, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, del proper setembre, cal tenir ben present.
PD. Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, hem sabut que el Consell d'Europa admet a tràmit una moció sobre el dret a decidir de Catalunya. Visca!
*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.48 (Juny 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada