diumenge, 8 de novembre de 2015

LA GUERRA O LA REVOLUCIÓ

Els humans procurem no ensopegar mai dues vegades amb la mateixa pedra. De vegades ens en sortim. D'altres, no. 

Els humans catalans, però, acostumem a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Bé, aquest sempre, el podem limitar als darrers 300 anys. Tot i que també en trobaríem que dirien que ja amb el Compromís de Casp ja la vam vessar ben vessada, i una mica de raó sí que tindrien, tot i que hi ha una mica de trampa, perquè en en el context d'aquells anys, les coses no eren tan clares com uns segles després.
Ara ens trobem en una conjuntura molt delicada. Ja en els anys trenta del segle XX la dictomia entre la guerra i la revolució ens va jugar una mala passada. Tant que va acabar ni sense guerra (victòria, em refereixo), ni sense revolució (tot al contrari, reacció).

Que vuitanta anys després ens torni a passar el mateix, em sembla una veritable rucada. I demostra que no hem après les lliçons de la història.

Vegem-ne les raons.

Primer. Vull pensar que el principal estratega no s'ho juga tot a una sola carta. És a dir, fer que una minoria assumeixi un poder de vet sobre la majoria és quelcom impensable en el món civilitzat. Mai dels mais, es pot caure en aquest escenari, perquè se sobredimensiona un actor minoritari que, pel fet de ser-ho, té molts comptes pendents, molta bilis acumulada i vol cobrar-se´ls a foc lent, amb sadisme, si és necessari. La seva set de venjança és immensa i per res del món renunciarà a assedegar-la. De manera que per aquest camí res a pelar.

Segon. La inexistència d'un sentit d'estat. L'absència d'un estat, o millor dit, el patiment d'un estat en contra durant més de tres-cent anys, ha generat una cultura política totalment anòmala en el context europeu, on el que funciona és el tot o res, sense terme mig. No hi ha una consciència que hi ha quelcom comú que cal preservar i fomentar. No existeix, mentre que a totes les societats europees, a totes sense excepció, existeix. 
Tercer. Un purisme infantil digne d'un catòlic integrista o d'un comissari comunista, porta a esbiaixar la visió de la societat humana. Es critica una societat corrupta, però es pretén aspirar a una societat pura, angelical, on no hi ha corruptes, ni corruptors, on la bondat sempre triomfa i la maldat sempre perd, perquè naturalment és dolenta i és el que toca. És tan brutalment infantil, que de fet és mentida i una enganyifa perquè cap dels que la predica l'acompleixen fil per randa, la qual cosa fa que en definitiva, s'imposi el cinisme.

A aquestes alçades de la pel·lícula, he de confessar que no sé quin serà el seu final, però sí que sé que tenim la responsabilitat que això surti bé. I sortir bé vol dir que hem de posar per davant de tot la resolució del conflicte no només per acabar amb l'escarni constant, l'amenaça, l'odi que els espanyols senten per nosaltres, sinó també perquè podem aconseguir un país que no serà, ja ho dic ara, un paradís terrenal, però sí que podrà disposar -si no ens els deixem prendre- dels instruments necessaris per aconseguir una societat manifestament més lliure, justa, culta i neta.
És això el que ens juguem. I jo vull pertànyer a les generacions que ho aconseguirem. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada