dimarts, 15 de desembre de 2015

LA CUP TÉ POR

La CUP no s'esperava el que li ha caigut a sobre. La CUP, com la CNT el juliol del 36, s'ha trobat amb el poder davant dels nassos i en comptes d'entomar el repte, s'acolloneix. És així de trist. Totes les barrabassades que algunes cupaires han dit en les darreres setmanes, equivalen, salvant les distàncies, a les barrabassades que els incontrolats (molts d'ells simples quinzenaris) van fer al llarg de les primeres setmanes i mesos de la guerra. 

Hi ha quelcom patètic en aquesta manca d'agilitat per adonar-se que, en un moment, la situació ha canviat i que cal adaptar-s'hi que, o cavalques el canvi, o et fots de lloros... I la CUP sembla que no entén que té una gran oportunitat històrica, i prefereix amagar-se sota les faldilles de la Colau, o dels QWERTY. Prefereix fins i tot anar a la Sexta, o escriure al pamflet dirigit per l'infumable Enric Hernàndez, el gran fill del Periodico...

En una paraula, la CUP té por. Jo sempre pensava que a qui li tremolaria les cames i petarien les dents en arribar el moment decisiu, l'hora H, serien uns altres. I cony!, anava equivocat. A qui els tremola tot el cos és a aquelles que semblaven de ferro, de ciment armat, i possiblement era perquè ho eren, de ferro i de ciment armat, per això no tenen l'agilitat necessària per canviar el pas. Quan el discurs de la coherència és una excusa per no acceptar els reptes que cal encarar ens trobem davant d'una camama, d'una caricatura, d'un farsant.
La CUP capital Madrid? És això revolucionari? El Madrid del "no pasaran"? Va home va, deixeu-vos estar de punyetes, i digueu-ho clarament: tenim por, estem acollonides i preferim pelar els convergents del poble, que sabem qui són i on viuen, que la gent de l'Ibex 35 que ni els coneixem ni sabem quina cara tenen. Com els anarquistes que amb el seu primitivisme es van dedicar a liquidar els capellans de poble, sobretot els més innocents i sòmines, mentre els més culpables i malparits, així com els feixistes i l'alta burgesia, pel que s'hi jugaven, fotien el camp i es preparaven per si canviava la truita.

Jo, us ho juro, pensava que hi havia una CUP que mirava de cara, no que tenia complexos. Que odiava els espanyols per molt d'esquerra que fossin, perquè mentre no es demostri el contrari no hi ha ni un sol espanyol disposat a deixar que el poble català s'autodetermini lliurement. Ni un. Ni una. I encara que n'hi hagin, no seran realment els nostres germans fins que no siguem lliures, això sí, fraternalment, però lliures.
Jo ho pensava. Però ara veig que no, que la prioritat número 1 de la CUP no és el poble català i el seu benestar fonamentat en un poder popular fort. No, la seva prioritat és una altra que, paradoxalment, o no, coincideix amb la prioritat dels nostres enemics seculars: els espanyols. 

Per la CUP la sàvia dita, l'enemic del meu enemic... només s'entén si tenim clar que per a elles l'enemic és Artur Mas, per això, per a elles, Espanya, és la seva amiga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada