dissabte, 28 de febrer de 2015

SABEM ON ANEM!

LLIÇONS GREGUES*

En les darreres setmanes, Grècia ens han donat lliçons que convé que tinguem ben presents en els propers mesos.

Les eleccions a Grècia del passat dia 25 de gener van ser una profunda reacció patriòtica que ens demostra la importància que té tenir un estat propi, sobirà i membre de la comunitat internacional. Prèviament, però, cal remarcar un fet que sembla que no se li vol donar gaire rellevància i que en té, i molta. Catalunya és actualment econòmicament més forta que Grècia. Efectivament, segons les estimacions del 2013, el producte interior brut de Grècia va ser de 182 miliards d'euros, mentre que el de Catalunya-Principat, va ser de 203 miliards. Cal tenir en compte, a més a més, que la població grega és de més d'11 milions de persones, mentre que la de Catalunya-Principat és de 7,5 milions. És a dir, que objectivament, Catalunya és una nació, que tot i l'espoli que pateix per part d'Espanya, és econòmicament molt més potent que una Grècia que, també s'ha de dir, en els darrers anys ha perdut, aproximadament, un 25% del seu producte interior brut.
Dit això, encara sorprèn més o, si es vol, encara és més rellevant, la resposta del poble grec. I és que el fet clau, en el món contemporani, no és tant si produeixes més o menys, si no si tens veu o no en tens a l'escena política. En d'altres paraules, si tens un estat o no el tens. Si el tens, et respecten. Si no en tens, no et respecten. Grècia, en aquest sentit, ens ensenya el camí. Si volem ser respectats, és a dir, si volem garantir que el benestar i la seguretat de la nostra gent, dels catalans i les catalanes, l'única via que tenim és constituir-nos en un estat sobirà, que naturalment, serà interdependent amb la resta del món, però que també tindrà una veu pròpia. I sobretot, i això és una altra de les lliçons fonamentals, no caure en el parany del discurs de la por. Els grecs i les gregues no han tingut por, i han guanyat. Tenen el futur en les seves mans. I decidiran sabent que la seva opinió compta.
Si això ho ha fet un poble que es troba molt més empobrit que Catalunya, només cal reflexionar sobre què podrà fer la Catalunya independent. Quan ens adonarem de la nostra força? Quan serem conscients i començarem a actuar com un poble digne que no cau en les trampes dels nostres enemics? Naturalment, el 9N ja va ser un primer pas. Però ara cal acabar la feina.

I aquí els grecs i les gregues ens tornen a donar una altra, tercera, lliçó per aprendre. Un cop escollit un parlament clarament compromès amb una Grècia digna i sense por, el nou president no ha tingut cap dubte en formar un govern transversal, compost per forces amb diferències ideològiques rellevants, fins i tot diria que extremes, però que comparteixen la necessitat d'afirmar la sobirania i la democràcia del poble grec per damunt de qualsevol altra consideració. Aquesta, probablement, és la lliçó que cal interioritzar més des de la perspectiva catalana. Precisament ara, que a casa nostra estem assistint a un festival de posicionaments d'un ultraradicalisme més que sospitós, ja que coincideix amb el procés, que sembla més proper que mai, d'assoliment de la Independència. Només cal mirar una mica la nostra història per comprovar que sempre que el moviment patriòtic s'ha desenvolupat amb força, paradoxalment ha aparegut un radicalisme social que ha intentat distorsionar-lo, quant no eliminar-lo. I ara estem vivint un nou exemple.
Per això és totalment condemnable o blasmable l'actitud de determinades forces que, havent aconseguit amb molts esforços una força democràtica considerable en els darrers anys, sembla que ara, quan han de demostrar a les clares, la seva maduresa, la seva fermesa, la seva contundència com a part del pal de paller del país, afluixin i, acomplexades ideològicament, caiguin de quatre potes en les trampes dels nostres enemics, afeblint el paper institucional del President de la Generalitat, i demostrant que no tenen un sentit d'Estat arrelat, sinó que els pot més el sentit de revenja i fins i tot gosaria dir d'odi, que els impedeix de veure-hi clar. Potser si es fixessin més en Grècia i menys en la direcció contrària, hi veurien més clar. I farien un favor a Catalunya.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 44, febrer 2015)

CATALONIA VOTES #39 IS OUT!

CÒMPLICES, COMPLICITATS*

Autor: Joan Carretero
President de Reagrupament Independentista

És realment esgotador veure com, cada vegada que hi ha un pronunciament d'una institució de l'Estat espanyol, hi ha una cursa de declaracions entre indignades i reptadores per part de l'anomenat catalanisme, que va des del catalanisme autonomista fins a l'independentisme institucionalitzat. És obvi que totes i cadascuna d'aquestes resolucions espanyoles són un intent d'anorreament de Catalunya, sense matisos, amb l'orgull propi del nacionalisme espanyol. Per part dels catalans, de l'estat espanyol només se'n pot esperar l'aniquilació cultural, econòmica, social, en definitiva, l'anihilació nacional.
Vull recordar que l'Estat espanyol actual és, sense cap mena de dubte, l'hereu de l'estat franquista. És l'estat franquista reformat. Molts recordaran que, en la darrera etapa de la vida del general Franco i en l'inici del regnat de Joan Carles I, es va discutir, sense molta convicció, entre reforma i ruptura i es va decidir que el que calia era reformar l'estat franquista. Esmentar que l'actual monarquia espanyola fou instaurada pel dictador Franco no està de més. A l'Estat espanyol no hi ha hagut res semblant a un trencament absolut amb la dictadura, ni cap condemna solemne del passat ignominiós i cruel del franquisme. Ara mateix governa amb majoria absoluta un partit que es nega rotundament a condemnar el franquisme.

Tots aquells catalans que, per presumptes "polítiques socials", voluntats federals i/o confederals, idearis tronats "d'esquerra", tots aquells que volen tornar a reformar Espanya, que diuen cercar terceres vies que no porten enlloc, no cal dir aquells que abracen i combreguen amb tot el que fa l'estat espanyol, són, encara que s'omplin la boca de consignes populistes, còmplices absoluts del franquisme i del seu estat hereu,  estat que té com a un objectiu fonamental acabar amb el "problema catalán".
Tots aquells polítics catalans, que preconitzen la independència de Catalunya, que pel 27 de setembre no cerquin, d'una manera franca i generosa, bastir un moviment unitari, amb l'objectiu d'assolir una majoria parlamentària prou sòlida que pugui assumir un acte de sobirania, una declaració unilateral d'independència amb la proclamació immediata de la república catalana, estan treballant, de facto, per aquest çestat espanyol que, en paraules del seu fundador, preferia "antes roja que rota". Només a partir d'aquest acte de sobirania i l'assoliment de l'estat al marge, el trencament amb Espanya i la creació real de tot el que cal pel funcionament de l'estat català, arribarà la independència de Catalunya.

L'esquinçament de les vestidures, les declaracions grandiloqüents, els moviments lúdico-reivindicatius i altres activitats que els catalans dominem molt, ens poden donar moltes satisfaccions, gairebé de caire onanista, però continuarem com el ruc lligat a la sínia de l'Estat espanyol pels segles dels segles. La complicitat amb l'Estat espanyol té aquest preu.

*(NOTA: Article publicat al Nació Digital, 27.02.2015)

dijous, 26 de febrer de 2015

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (7): MARÇ

Continuem amb la sèrie sobre les Independències al món. Aquest mes de març està força farcit d'aniversaris. Vegem-los:

Bòsnia i Hercegovina (1), Gal.les (1), Bulgària (3), Ghana (6), Maurici (12), Ciutat del Vaticà (13), Irlanda (17), Liechenstein (19), Tunísia (20), Namíbia (21), Pakistan (23), Grècia (25) i Bangladesh (26)

St. Patrick's Day a Irlanda
La presència en aquest llistat de Gal.les, malgrat no ser un estat sobirà, està plenament justificada, entre d'altres raons perquè el propi Secretari d'Estat dels Estats Units, en nom del President, cada any envia la felicitació corresponent.

Com sempre des de l'inici de la sèrie, la felicitació la farem a través del compte de twitter (@graccus). Enguany pot ser particularment interessant seguir el cas de Grècia, sobretot per la seva situació política i socioeconòmica.


diumenge, 22 de febrer de 2015

INVENTARI PER LA INDEPENDÈNCIA (2)

GOVERN MILITAR DE BARCELONA

TVE SANT CUGAT
AGÈNCIA TRIBUTÀRIA 
CENTRO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS

CASTELL DE SANT FERRAN, FIGUERES

CNI BARCELONA 
DUANA DEL PORT
"VIA LAIETANA", POLICIA NACIONAL

(CONTINUARÀ...)

NO FARÉ CAP COMENTARI...


... EM LIMITO A PENJAR EL QUE HE REBUT... JA DIREU... O NO!

dissabte, 21 de febrer de 2015

UN PRESSUPOST DE 80 MILIARDS D'EUROS

Aproximadament, el pressupost de la República de Catalunya serà d'un 80 miliards d'euros. Això és 80.000.000.000, o vuitanta mil milions d'euros. La de la Catalunya espoliada és d'uns 36 miliards, aproximadament. La primera xifra l'he obtinguda fent una mitjana de la dels estats que són referents immediats. He agafat,  en concret, la relació entre els seus pressuposts públics i el seu PIB. Aquesta ràtio és d'un 40%, de manera que a Catalunya, amb un PIB de 200 miliards d'euros, li correspon, si més no estadísticament parlant, un pressupost públic de 80 miliards. Una quantitat, que a més a més, es pot distribuir lliurement, en el sentit que no està condicionada per la decisió del govern espanyol, com sí que ho està en el cas del pressupost autonòmic. I molt.
Amb una quantitat tan immensa de diner públic, Catalunya pot transformar-se en un país capdavanter en molts pocs anys. Tant que no la reconeixerà, com aquell qui diu, ni la mare que la va parir.

Es pot bastir un estat amb totes les seves estructures corresponents, incloent les ambaixades (50 em sembla un nombre adient, a les quals caldria afegir, òbviament les corresponents a les Organitzacions Internacionals, tals com l'ONU, l'OTAN, per exemple), l'exèrcit (el qual als primers anys hauria de rebre un forta inversió per tal de posar-lo en marxa, naturalment), el nou Poder Judicial Català, les forces policials (incrementant el nombre de Mossos d'Esquadra i de Policia Local, òbviament), el servei d'intel.ligència i contraintel.ligència, la Marina Mercant, etc. 
I encara quedarien dotzenes de miliards per a fer polítiques socials, educatives, sanitàries, territorials, mediambientals i totes les infrastructures estratègiques o bàsiques adients per a fer una societat més cohesionada. I refer el sistema financer, impulsant l'estalvi popular. I naturalment, la recerca, el desenvolupament i la innovació. I combatre eficaçment l'atur i la pobresa, promovent la integració laboral, a més de fer de l'habitatge un dret no teòric, sinó real. 

Contraposar o diferenciar les polítiques nacionals i les socials és la gran mentida que no podem tolerar. No hi ha política més social que la independència. I no hi ha independència real sense una societat cohesionada i justa. Són dues cares de la mateixa moneda. Són indestriables. 
La Catalunya independent, naturalment, haurà de fer front a molts problemes. La corrupció, la delinqüència, continuaran existint. Es continuaran regalant rellotges, corbates i fulards, i altres cutrades. És inevitable. I tindrem criminals, violadors, estafadors, pederastes, com tenen les nacions similars a la nostra. Haurem de caçar els evasors fiscals, també. Però amb la Independència podrem disposar dels poders que aquestes mateixes nacions tenen per combatre´ls. I no només això. També podrem aportar la nostra experiència a la resta del món i podrem implementar polítiques de solidaritat i ajuda internacional molt més ambicioses, i que fomentin decididament la pau i el desenvolupament humà en aquelles regions del món més necessitades. També a Espanya, naturalment.
I tot això ho podrem fer, millor dit, només ho podrem fer, si comptem amb un estat propi, amb la Independència. La diferència entre la Catalunya Independent i la Catalunya espoliada per Espanya, tant pel que fa a la quantitat, com a la discrecionalitat, això és, al dret a decidir... això sí que és sideral.

Desconnectant-nos d'un estat que ens xucla, per connectar-nos al món i aportar la nostra més que reconeguda capacitat de donar i ensenyar a aquells que ho necessitin més.

La tenim a tocar. 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 44 (FEBRER 2015)

dijous, 19 de febrer de 2015

A QUÈ JUGUES ALFRED BOSCH?*

Autor: Ignasi Planas, cap de llista de Millor Barcelona (RCAT+SCI)

De sempre m’ha resultat difícil d’entendre que algú es cregui amb el dret de fiscalitzar si algú altre ha de presentar-se o no a unes eleccions. Les objeccions en tal sentit no amaguen sinó una deficient comprensió del fet democràtic, una intenció encoberta de substituir la manifestació universal de la voluntat ciutadana a través del vot, emparant-se en una opinió merament individual.

I això precisament, l’objecció a que Reagrupament i Solidaritat haguem bastit una candidatura a l’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona sota la marca de Millor Barcelona, és el que traspua tot l’article publicat aquest dimecres a directe.cat sota el títol de “A què juga Carretero?”


Dit això. És positiva la unitat de l’independentisme? Sembla evident que si. Té sentit doncs que Alfred Bosch hagi dinamitat el pacte independentista municipal que representava Unitat per Barcelona? Com explica Alfred Bosch haver ofert i haver fracassat en que els ex-PSC de Jordi Martí vagin a la seva llista? Com vol donar-nos lliçons d’unitat l’Alfred Bosch quan no ha aconseguit unió ni a dins del seu propi partit?

A Millor Barcelona tenim les coses clares. La capitalitat de Barcelona té tanta transcendència que l’independentisme ha de tenir-hi una representació nítida, inequívoca, compromesa, incondicional. Per tant, que no comptin amb nosaltres ni Ada Colau, ni el PSC, ni Duran Lleida. Per contra, que si que comptin amb nosaltres aquelles i aquells que creuen en una Barcelona al capdavant d’una Catalunya lliure, que creuen en una ciutadania activa, participativa i compromesa, en una ciutat oberta, socialment justa i econòmicament pròspera, conscients però en tot moment que aquests objectius seran plenament abastable només a partir de la recuperació de la llibertat i de la dignitat del nostre poble.

Hem fet un acord transversal de candidatura perquè hem forjat un acord a l’entorn d’una causa comuna i no d’un interès individual o de partit, hem triat construir i no destruir, hem triat sumar amb aquells que han volgut sumar i no restar. Aquesta és la raó del nostre pacte, de la nostra ambició i del nostre compromís per una Catalunya lliure i per una Millor Barcelona.


*(NOTA: Article aparegut al directe! el 19.2.2015)

Gran article! (JS)

dimecres, 18 de febrer de 2015

9 ANYS DEL DIA ON VA COMENÇAR TOT

Avui, al twitter, algú ha recordat que és l'aniversari, el novè, de la gran manifestació pel Dret a Decidir: el 18F. Va ser la primera. The One. Allà, allà va començar tot. Allà la imatge d'una Gran Via plena d'estelades ja marcava el camí. 
Amb una mica de nostàlgia, he repassat els posts que vaig escriure abans i després d'aquell esdeveniment. I la veritat, quasi m'emociono (ahahahah). Entre d'altres raons, perquè va ser la primera mani on el fill ens va acompanyar. Allà, puc dir amb orgull, que "jo hi era".

Recordo que la mani es va convocar pocs dies després del pacte de la Moncloa, quan Artur Mas va pactar amb ZP l'Estatut, de maner que el context polític era totalment diferent de l'actual.

En aquest post escrit abans de la mani, ja advocava per la creació d'un Moviment Civic per la Sobirania, davant l'escassa confiança que tenia amb aquella ERC tripartita... 

En aquest altre, escrit immediatament després, insistia en la creació d'un moviment civic o plataforma tipus watchdog. No cal dir que aquest moviment, amb el pas dels anys es va vertebrar primer al voltant de Reagrupament, i després, sobretot, al voltant de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un tercer post és tan premonitori que no puc resistir la temptació de reproduir-lo íntegrament:


MAS, CiU, RECTIFIQUEU, ENCARA SOU A TEMPS

La Manifestació de dissabte conté un missatge molt clar: el poble català té el dret de decidir el seu futur. I té una derivada: No a l'Estatut de la Moncloa, no a l'estatut troglodita, sota coacció militar.
Si encara li queda una engruna de dignitat al Sr. Artur Mas, ha de rectificar i desdir-se del seu pacte de la vergonya amb el caragirada d'en Zapatero. Si no ho fa, es convertirà en un símbol de la contrarevolució en termes nacionals i serà carn de canó dels partits ecspanyols (sigui el PP, sigui el PSOE). Una contrarevolució personificada en la figura rampant d'un Duran i Lleida que cada cop va més sobrat. CiU està a un pas de convertir-se en un obstacle per a la reconstrucció nacional del país que tant ha predicat al llarg dels darrers anys.
Penseu-vos-ho dues vegades. O sereu una rèmora i el poble català us bescantarà.


Artur Mas va trigar uns quants anys, però finalment va rectificar. Va deixar de fer l'idiota o, en paraules de Joan Sales, de deixar de ser imbècil.

També vaig fotre una mica de canya a la CUP, que recordo que no va donar suport a la manifestació. Això ho vaig fer en aquest altre post. Remarco, i cofoi que ho faig, que salvava de la crítica al MAPA, que seria precisament qui, tres anys després, va convocar el referèndum d'Arenys de Munt. Crack que és un...

Finalment, un darrer post, el cinquè, és el més triomfalista. Potser perquè ja havien passat uns dies, i la magnitud de la victòria, del tsunami, era tan gran, que ja tot començava a semblar possible. En aquest post, concretament, centro l'anàlisi en una de les meves obsessions: el front mediàtic. Sempre recordaré que cap dels tertulians radiofònics que a l'endemà van opinar sobre la manifestació, hi havien assistit! Cap ni un! Tots els va agafar d'imprevist! O bé l'havien menystingut. Brutal!
Tampoc em vull resistir a la temptació de reproduir el darrer fragment d'aquest darrer post, que també em sembla significatiu. I recordo que és de l'any 2006!. Deia el següent:

"Catalunya es troba molt més madura del que molts es pensen, per fer el pas definitiu cap a la Independència. El problema és que aquesta qüestió sempre s'intenta que no figuri a l'ordre del dia, que no es debati. Però la realitat és tossuda. No tinc cap mena de dubte, que a hores d'ara, els partidaris de la independència representem entre el 30 i el 40%, molt més del que diuen els sondatges oficials. Cal ser agosarats i no deixar que els altres ens construeixin la nostra realitat"

I ara que estem més a prop del 55 o del 60% ...

dimarts, 17 de febrer de 2015

ENDAVANT, SENSE COMPLEXOS!

La roda de premsa del President Mas d'aquest migdia ha tornat a ser una altra lliçó magistral. Tant que ha deixat calladets i moixos als periodistes torracollons. Literalment, s'han quedat bocabadats. Brutal. He gaudit com un camell. El President Mas és un crack. Ho sento, però algú ho havia de dir. 

Tres aspectes, entre molts altres, destaco de la intervenció d'avui.
El primer és l'oficialització d'un eufemisme, que si bé ja circulava abans, avui ha significat la seva definitiva consagració. Em refereixo, és clar, al concepte desconnexió. Dic que és un eufemisme, perquè naturalment el President l'usa per evitar la paraula de marres, que no li agrada ni gens ni mica que és el d'Independència. He de confessar que ja he renunciat a que d'una vegada per totes aquest home doni el seu braç a tórcer i la pronunciï sense complexos. L'home és com és, i ja des del principi no l'ha emprada, i ara ja no és el moment que fer-lo canviar. L'important són els fets. I l'home, cabut com és, no canviarà. De manera que si prefereix desconnexió, doncs endavant. De fet, de cabut no n´és l'únic, en la política catalana. Encara diria més, ser cabut sembla ser una condició sine qua non per fer política a casa nostra. Per altra banda, l'expressió desconnexió és molt gràfica, i molt comprensible per al comú dels mortals, de manera que és molt útil per fer-se entendre. No és un vocabulari per a iniciats, que diguem. En definitiva, que en els propers mesos tindrem la desconnexió fins a la sopa.
El segon aspecte que destacaria és, naturalment, la creació del Comissionat per a la Transició Nacional. Perfecte. Impecable. Si se'm permet la broma, jo hauria preferit una expressió més contundent, com per exemple, el Comissariat per a la Transició Nacional, de manera que el seu titular fos, lògicament, el Comissari per la Transició Nacional. Només amb aquest canvi, segur que més d'un o de dos, s´ho pensaria més abans d'obrir la seva boqueta espanyolista no fos cas que acabes a Can Elies. Bromes a banda, em sembla perfecta la decisió presa. I també és força encertada l'elecció del nou comissionat, que no comissari, en la persona de Carles Viver i Pi-Sunyer. Una persona que sense ser d'un independentisme fervorós, si més no aparentment, està acomplint amb eficàcia totes les tasques que li encomanen. A més es beneficia de la pàtina de progre que sempre ha portat penjada, i del fet que va ser vicepresident del Tribunal Constitucional espanyol, de manera que coneix la bèstia des de les seves entranyes, i a l´hora, és immune a les crítiques que li podrien llançar de ser una radical, atès que va comptar, en el seu moment, amb el vist-i-plau de tots els poders de l'Estat espanyol. La feina que haurà de fer serà immensa en aquests propers mesos. I penso que ha de comptar amb tota l'ajuda que necessiti i amb tota la protecció que s'escaigui... en tots els sentits.
El tercer i darrer aspecte que destaco és el d'Afers Exteriors, que, com era lògic esperar, ha sortit àmpliament reforçat. Perquè, com una servidora no ha parat de reclamar des de temps immemorials, el front internacional és clau, i ho serà més en els propers mesos. Constatació, per altra banda, que ara ja és acceptada per tothom. Però el President Mas ha anat encara més enllà i ja ha anunciat que si torna a ser President després del 27S, el govern que formi comptarà amb un Departament d'Afers Exteriors, amb tots els ets i uts, que substituirà a l'actual Secretaria d'Afers Exteriors i de la Unió Europea. És una notícia que porto esperant des del 2003, quan el llavors candidat Mas ja va prometre que ho faria. I que el 2010 no va acomplir amb l'excusa de l'adveniment de la crisi econòmica, les retallades, etc. Jo, sincerament, no tindria cap complex, i hauria anunciat avui l'ampliació del govern amb el nomenament d'un Conseller d'Afers Exteriors, fet que hauria posat histèrics els espanyols, per cert. Però, pels pocs mesos que queden de legislatura, comprenc que en la pràctica, aquesta Conselleria no hauria tingut temps de desenvolupar-se com déu mana, de manera, que potser sí que és millor esperar-se a la propera legislatura i començar com cal.

En definitiva, que la roda de premsa d'avui ha estat una lliçó de com liderar un procés amb dos collons. Això ja ha desfermat, a l'hora de picar aquest post, les ires espanyoles. El problema és que també n'hi ha, de desfermades, de catalanes. Però, si voleu que us digui la veritat, ja s´ho faran, perquè la seva actitud ressentida ad hominem només els farà corsecar-se per dins. I a l'últim, tindran dues feines. 

dissabte, 14 de febrer de 2015

QUIN MODEL D'EXÈRCIT PER A LA CATALUNYA-ESTAT?

El tema s'està convertint en un debat recorrent, darrerament. A la televisió, a internet, el debat cada cop hi és més present. És un bon senyal. Vol dir que ja ens ocupa i ens preocupa la Catalunya-estat, i hem deixat enrere el debat amb Espanya. És una pantalla passada.

I el debat, naturalment, només pot ser un: quin model de defensa, de política de defensa, tindrà la Catalunya-Estat. Deixo, doncs, de banda, qualsevol veleïtat psicopatològica que proposa una Catalunya-Estat sense exèrcit. No penso dedicar-li ni una línia més. No podem fer el ridícul.

Dit això, és obvi que l'Exèrcit de Catalunya, pot beneficiar-se del fet que es construirà des de pràcticament zero. I això pot permetre no caure en els errors dels exèrcits ja existents, i particularment, en el referent espanyol, del qual ens hem d'allunyar com de la pesta.

Dic que es construirà pràcticament des de zero, perquè, òbviament quan es produeixi la desconnexió amb Espanya, el Ministeri de Defensa Català assumirà el control de les instal.lacions militars espanyoles en territori català, per la qual cosa, ben bé no es començarà de zero. Probablement, també, una part dels militars espanyols d'origen català, tan professionals com voluntaris, passaran a dependre´n, si és que així ho volen, i fan el corresponent canvi de xip, imprescindible, per altra banda. I finalment, també cal tenir en compte que hi ha un determinat nombre d'empreses catalanes que ja estan en la indústria de la defensa, i que, lògicament, també estaran interessades en esdevenir contractistes del nou exèrcit. I segurament, també hi haurà d'altres empreses, jo goso dir que centenars o milers, que s´hi abocaran, un cop desapareguts els escrúpols de relacionar-se amb els militars espanyols.

I és que la formació d'aquesta estructura d'estat, la militar, probablement serà la que més interès atraurà tant des del punt de vista empresarial, com també pel que fa a la creació de milers de llocs de treball, tan directes com indirectes. 

Una ocupació que bàsicament serà d'alt nivell tecnològic en àmbits com la informàtica, el ciberespai, les comunicacions estratègiques, la indústria àeria i naval, etc.

De manera que ja és hora de prendre-ho seriosament i deixar de fer acudits dolents. En continuarem parlant.

CATALONIA VOTES #37 IS OUT!

dijous, 12 de febrer de 2015

ELS A10 JA SÓN A EUROPA!

Els que fa temps que ens afaitem ja sabem com acabarà el tema d'Ucraïna. Que els americans vindran a repartir uns quants mastegots i a posar una mica d'ordre. De moment els A-10, el terror de les forces terrestres, ja han aterrat a Europa, com aquell qui no vol la cosa. Llegiu aquest comunicat de fa només dos dies:

"The United States Air Force deployed 12 A-10 Thunderbolt aircraft as part of a Theater Security Package in support of Operation Atlantic Resolve to Spangdahlem Air Base, Germany. Approximately 300 Airmen and support equipment are deploying with the A-10s from the 355th Fighter Wing, Davis-Monthan AFB, Ariz. While in Germany these aircraft will forward-deploy to locations in Eastern European NATO nations. Units will conduct training alongside our NATO allies to strengthen interoperability and to demonstrate U.S. commitment to the security and stability of Europe," said U.S. Navy CAPT Greg Hicks, U.S. European Command spokesman"

Polònia, els països bàltics i els escandinaus estan en estat d'alerta. Tots ells volen una implicació més directa dels Estats Units i passen olímpicament de la iniciativa Merkel-Hollande per aconseguir apaivagar Putin. Saben que és del tot impossible. I no tenen cap por de les conseqüències. Si algú no té por d'enfrontar-se als russos són els polonesos... ho han fet tot al llarg de la història, peti qui peti...
Els Estats Units, per la seva banda, aquests dies estan entretinguts en les maniobres militars més importants de l'Àsia-Pacífic, les Cobra Gold, que se celebren a Tailàndia des del 1982. Enguany hi participen 9.000 soldats americans, tailandesos, japonesos, sudcoreans, indonesis, malais i de Singapur. Poca conya. Quan acabin, ja veurem què passa amb l'escenari europeu.

dimecres, 11 de febrer de 2015

L'EFECTE BENELUX

Contràriament al que se sol dir, el procés d'integració europeu no va començar ni el 1951, amb la creació de la CECA, ni el 1957, amb la creació de la Comunitat Econòmica Europea. Com a mínim, cal remuntar-se al 1921, quan es va signar la Unió econòmica entre Bèlgica i Luxemburg, coneguda com a UEBL, que preveia una durada inicial de 50 anys. El 1944, és a dir, quan encara no s'havia acabat la Segona Guerra Mundial, es va fer un pas més endavant i es va signar, a Londres, la Unió Duanera de Bèlgica, Holanda i Luxemburg, que va entrar en vigor el 1948. Naixia, llavors un nou acrònim: el Benelux. Els tres països, doncs, s'avançaven a la resta d'estat europeus de l'època, i ja van posar en pràctica el projecte d'iniciar la integració. 
Naturalment, quan el 1951 es va signar la CECA i el 1957 la CEE, aquests tres estats també hi eren, i, doncs, van formar part de la mítica Europa dels Sis, que van ser els fundadors del procés d'integració europeu, conjuntament amb la República Federal d'Alemanya, França i Itàlia. 

Seria una mica agosarat afirmar que, tal vegada, l'existència del Benelux va ser determinant per a l'activació del procés d'integració europeu. Però la veritat és que una mica d'això sí que hi ha. Sense la voluntat decidida d'aquests tres estats petits, probablement hauria estat més difícil que França i Alemanya, els dos actors centrals de la integració europea, acabessin també participant-hi.

Des de llavors, els països del Benelux, han esdevingut uns actors centrals de la integració europea. Bèlgica, de fet, i més concretament, Brussel.les, n'és la capital política. Holanda, per la seva banda, sempre hi ha tingut un paper central. Probablement hi ajuda el fet que en termes relatius, i més en concret, en termes per càpita, ha estat un dels estats que més ha contribuït al pressupost europeu, fins i tot superant a Alemanya. A banda de ser un enorme hub logístic intermodal de gran rellevància per a l'economia del continent. Finalment, Luxemburg, malgrat la seva modèstia física i demogràfica, sempre ha esdevingut un actor destacat i seu d'algunes de les institucions europees més importants.
En definitiva, i per concloure aquesta reflexió inicial, que ja dura massa, podem dir que l'efecte Benelux, consisteix en la capacitat d'influència o de protagonisme de tres actors petits, aconsegueix mobilitzar i dinamitzar actors molt més grans i centrals per tal que s'impliquin en un procés d'integració o d'unitat.

Salvant les distàncies, penso que podem aplicar aquest efecte al cas de l'independentisme català. 

El recent acord electoral entre Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència, vàlida per a la ciutat de Barcelona, i que porta com a nom el de Millor Barcelona (MBCN), pot ser interpretat com un primer pas cap a la necessària unitat de les forces independentistes. Aquí, RCAT i SCI, serien el Benelux, i l'objectiu lògic seria que la sinèrgia positiva que aquest acord generi, faci moure als dos gran partits centrals de la política catalana CiU (o com a mínim CDC) i ERC, que serien l'Alemanya i la França a escala europea.
En els pocs dies que fa que l'acord és públic, el retorn rebut ha estat excel.lent. Molta gent veu amb bons ulls que dues formacions que fins no fa gaire no es podien ni veure, i que, segurament, encara tenen ferides mig obertes, han estat capaces de deixar-les al marge i unir esforços per fer de Barcelona, un actor central en el procés d'independència, del qual, no cal dir, en rebrà uns beneficis extraordinaris com a Capital Nacional d'un nou estat sobirà.

En aquest sentit, si Millor Barcelona rep un suport ciutadà alt, serà una demostració fefaent que la unitat és allò que els catalans i les catalanes més desitgem: que totes les forces polítiques sobiranistes unexin esforços per afrontar el 27S amb les majors garanties d'èxit. És per això que cal treballar el més intensament possible per tal que aquest fet esdevingui una realitat.

Que el primer pas que significa la reconciliació entre dues formacions independentistes petites quantitativament, però amb una participació qualitativa molt alta en el procés en els darrers anys, decideixi finalment, més d'hora que tard, a les dues altres formacions centrals de l'independentisme a cercar l'acord i la unió (i si potser, també incorporant d'altres de més extremes) per obtenir un triomf total i absolut en les eleccions plebiscitàries del 27S.

Que així sigui. Ens hi juguem massa. Tot.

PRESENTACIÓ DE "MILLOR BARCELONA"

 Parlament de Joan Carretero, President d'RCAT

Parlament d'Ignasi Planas, Cap de Llista de Millor Barcelona,candidatura independentista formada per Reagrupament Independentista (RCAT) i Solidaritat Catalana per la Independència.

XIV JORNADES FOCIR: EL VÍDEO


XIV JORNADES FOCIR from FocirCat on Vimeo.

L'acabo de rebre. El Vídeo de les XIV Jornades FOCIR sobre quin model de diplomàcia pública per a Catalunya (15.11.2014)

dimarts, 10 de febrer de 2015

GRAN, ENORME, BRUTAL, ARTICLE D'EN BAÑOS...

Antonio Baños
Querida Cris,
Ante todo decirte que estoy bastante enfadado contigo. Y lo estoy porque aún espero que cumplas tu promesa de ir a hacernos unos callos a uno de esos sitios buenos (y baratos) que tú siempre encuentras. Pero en fin, seguiré hambriento y esperante. 

Te escribo a raíz de tu divertida intervención el otro día en 8tv frente a nuestro “presi” Eduardo Reyes. Bastante graciosa. Me gustó muchísimo la comparación que hiciste de nosotros con: “el primer negro que salió en TV3 hablando catalán”. Estoy totalmente de acuerdo. De hecho en un show mío en el CCCB el mayo pasado ya vinculé el black power con el cat power y el resultado fue muy cachondo. Igual que ellos, saliendo de los ghettos y dando la mano a gente que vivía de espaldas. Buena metáfora la tuya. 

Cristina Fallarás
En Súmate, nos vamos dando cuenta cómo aquella vieja “gauche caviar” tiene especiales y dolorosos sarpullidos cada vez que se topa con nosotros. Como los de Xavier Sardá en RAC1 por ejemplo, cuando el hombre acabó destemplado y cargado de tics clasistas. Hay un manifiesto displacer ante la evidencia de que el colectivo charna ya no encaja en aquel viejo, setentero y confortable cliché de Solé Tura o Juan Marsé: esos charnegos inocentes e incultos pero buenos proletarios y mejores personas que votan a la izquierda siempre en castellano para defenderse de unos burgueses catalanoparlantes que los explotan y los alienan. Unos charnegos que viven en Catalunya pero como leales españoles, porque la sangre remota es más poderosa que la comunidad presente (básicamente se trata de la tesis de aquel manifiesto de los 2.300 que firmara Amando de Miguel o Jiménez Losantos). El mito de Xarnatown, el lugar en el que Catalunya es sólo una autonomía leal a Felipe frente al opresor Pujolista que dice ser nación solo para robar nuestras plusvalias. El lugar donde se dice “plegar” y “rachola” y con eso se satisface el conocimiento de “lo catalán”. Un poco de Feria de Abril, un poco de butifarra y un mucho de folklore para mantener “las dos almas” de Catalunya separadas política y culturalmente. Lo nuestro y lo suyo. Un país, dos comunidades. Los “negros” en castellano y los “blancos” en catalán. Cómodo. 

También entiendo perfectamente que tu comentario iba dirigido a la “burguesía catalana” que, según tú, nos ve como objeto de curiosidad y risión. Sin embargo nuestra experiencia diaria (y desde hace ya muchos meses) es exactamente la contraria. El catalanismo más orgánico y clásico lo que ha hecho es darnos facilidades, calidez y buen rollo. Es más, Súmate ha servido, como me expresaba con vehemencia un alto cargo de Òmnium, para que ellos se diesen cuenta de que han perdido la viveza, el entusiasmo y el contacto con la calle que Súmate aporta. Trabajan con nosotros sin paternalismo ni condescendencia. Sin cambiarnos de idioma o ideología. Guay. 

Eduardo Reyes
Y sin embargo, muchos de esas “izquierdas españolas” tan cosmopolitas e internacionales a las que debemos confiar, según tú, nuestras vidas y futuro, no han parado de llamarnos (desde España y desde aquí) de nazis a subnormales, traidores o idiotas. Muchas de esas izquierdas españolas a las que deberíamos pertenecer por cuestión sanguínea, o porque lo dice nuestro DNI, nos han insultado y negado la existencia de forma reiterada. O peor, nos han sonreído displicentes en el mejor de los casos (y te lo digo de primera mano). Por lo tanto, si lo que pretendías era discriminar una vez más entre “ellos” y “nosotros”, catalanes y castellanos, llegas tarde. Los nuestros son todos aquellos que exigen votar, que quieren un nuevo país y a los que no les da miedo una catalanidad plena y nueva. Vengan de donde vengan. Vivan donde vivan. 

Total, que aparece Súmate y empiezan los cortocircuitos. Se rompe el plan. Y empiezan los nervios como con Sardá que acabó preguntando al borde de la histeria si admitiríamos a alguien que hablase catalán o algún licenciado en ingeniería. Y ahora tú con lo de los negros... 

Los nervios son normales. Desde esa perspectiva, y perdóname Cris, clasista, un negro hablando catalán es un exotismo, una risa para los intelectuales de verdad que saben hablar muchos idiomas. El negro que hablaba catalán en TV3 es una burla pintoresca del orden natural de las clases. Como un charna indepe. Como un proletario indepe. El problema aparece cuando no hay un sólo negro ni un solo charnego independentista. El problema aparece cuando estas personas “singulares” se organizan e intervienen políticamente. Y cuando lo hacen para suturar esa fractura, esa distancia en la que muchos nos querían mantener: inmigrantes contra catalanes de toda la vida. Y es exactamente eso lo que el proceso es. La sutura de las diferencias a través de la exigencia de nuestra soberanía política (no culturalista ni idiomática). 
Jiménez Losantos
El lío aparece cuando la cosa no va de identidades y cuando lo que se reclama es la soberanía popular y el voto. Proceso destituyente y nueva constitución. Cuando se va hacia una República y una nueva ciudadanía. Catalanas ¿De dónde si no? Y ahí os perdéis y acudís al “último cliché”: Tenéis buenas intenciones y buena fe pero os engaña y manipula la burguesía de siempre. Antes Pujol y ahora Mas. Os engañan porque vosotros no sois más que unos inocentes charnegos todo corazón pero incapaces de hacer política sin esos “progres ilustrados” que nos representaban tan bien. Más paternalismo, más condescendencia. 
No somos folklore, Cris, somos política. Y somos calle y somos urna y somos la catalanidad entendida más allá del provincialismo y la casa regional. Somos pueblo soberano. En castellano, catalán, mandarín y urdú.
Desde mi punto de vista, el primer negro que habló catalán en TV3 fue un gran tipo. Un tipo que decidió que, para él y sus hijos, éste iba a ser su país. Y entendió que hablar catalán era una buena idea porque le permitía prosperar, hacer más amigos, entender lo que se dice y escribe y por ello participar de la vida en común de forma plena. Lo alejó de cualquier ghetto. Un tipo que sabía que el catalán no le obligaba a dejar de hablar wolof, mandinga o castellano. Para nosotros, la comparación con primer negro que habló catalán en TV3 no es un exotismo o una burla. Es un gran modelo que te agradezco. 
Un modelo a seguir como el de aquella primera negra que sentó en los asientos delanteros de un autobús en Montgomery, Alabama. Como el primer negro que meó en un váter de blancos de Johanesburgo. El primer negro que habló catalán en TV3. Exacto, esos somos nosotros. 

Los primeros que no cumplen sumisos con el papel que se les había asignado. Que se rebelan a la tutela benevolente de los pijiprogres de aquí y allí. Siempre vigilantes a mantener el régimen del 78. Siempre atentos a que no se mezclase lo charna con lo catalufo. Cada uno con su clientela, como debe ser. 
Rosa Parks
Somos los primeros negros que llevamos estelada y gritamos independencia en castellano. Los primeros que pensamos en una catalanidad soberana y libre que nos permita desobedecer a la tiranía del gobierno de Madrid y visitar a la familia en el pueblo sin ningún problema y al mismo tiempo. Los primeros negros que rompen el cliché, que denuncian a las oligarquías de allí y a las de aquí. Que se solidarizan y se manifiestan con la gente de aquí y la de allí. Que está en las diadas y en las mareas. Con Gamonal y con Arenys de Munt. Los primeros que están dando una solución masiva, popular y democrática al colapso borbónico. 
Eduardo Reyes, el primer charnego independentista que habla en la tele es, efectivamente, igual que el primer negro que habló en TV3. Como el primer gay en salir públicamente del armario, como la primera mujer en licenciarse en una universidad. Somos lo mismo. Parte de un futuro que os rompe cómodos esquemas. Desde tu perspectiva somos pintorescos, lo sé. Pero desde la nuestra, el primer negro y Eduardo Reyes no somos lo singular, somos la nueva normalidad, la nueva mayoría. La nueva catalanidad forjada en las calles, asambleas y colectivos independentistas. Una catalanidad republicana, popular, masiva y multilingüe. 

Dijiste en tu intensa intervención televisiva que temías que “el procés” lo llevara Artur Mas de la mano. De hecho y paradójicamente, eso es lo que están esperando que pase, como agua de mayo, las izquierdas borbónicas: que haya un pacto, un diálogo, un acuerdo entre Mas, Rajoy, Rubalcaba, Fainé, Rossell y todas las élites y oligarquías catalanas y españolas. 

Problema en las calles, solución en los despachos. Tranquila Cris porque seremos nosotros, “los negros”, los charnas, los de las calles y asambleas, los de la estelada y la marea los que no lo permitiremos. Nosotros exigimos votar precisamente para que ellos no pacten. Eso, Cris, es más que evidente. Así que te invito a formar parte del nuevo Black-Cat Power. Gente que no somos tal y como deberíamos ser y que hace lo que no deberíamos estar haciendo. 

Cada vez somos más los negros hablando catalán en TV3... 

Salud y República Catalana 

Antonio Baños 
Socio de Súmate Comisión de Comunicación de Súmate 

Y sobre todo, tu amigo 

INVENTARI PER LA INDEPENDÈNCIA


Delegació del Govern Espanyol
Capitania General
Aeroport del Prat
Port de Barcelona


Quarter del Bruc


Escola Judicial


Palau del Govern Civil
















Quarter Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca
 
CIE Zona Franca
 Acadèmia Militar de Talarn
 

Quarter de Sant Climent de Sescebes

Tot això és nostre!

Genial iniciativa d'Inventari per la Independència, elaborat per una de les Sectorials de l'ANC,

Em permeto afegir alguns elements més:

15 THYPOON EUROFIGHTERS
 
18 EF-18
44 LEOPARD E2

And last but not least...


A veure si l'ajudem a acabar bé els estudis a aquesta bala perduda...