dimarts, 31 de març de 2015

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (8): ABRIL

El mes d'abril que demà encetem presenta els següents aniversaris d'independència o de diades nacionals 

Senegal (4), Dinamarca (16), Síria (17), Zimbabwe (18), Israel (23), Tanzània (26), Holanda (27), Sierra Leone (27), Sudàfrica (27), Togo (27), Japó (29)


D'aquests casos, potser caldria destacar el de Sudàfrica, el Freedom Day, que commemora l'aniversari de les primeres eleccions després de l'apartheid, i que van donar la victòria a Nelson Mandela. Van tenir lloc el 1994.

Com sempre, felicitarem aquests països des del nostre compte de twitter.

DIVERTIMENTO

Aquest post, ho confesso, és un divertimento. Ara que estic de vacances docents, em puc permetre el luxe de dedicar-hi una estoneta.

A veure, anem a pams. Es tracta de veure si els periodistes que han cobert la notícia del pre-acord sobre el full de ruta, han fet bé la seva feina o, siguem benèvols, ja que estem en setmana de passió, s'han oblidat d'aportar informació rellevant d'aquest tema. En el document del pre-acord hi figuren set signatures, que representen a sis entitats diferents -atès que hi ha dos signants que representen un sola entitat. Aquestes entitats són CDC, Rcat, ERC,ANC,AMI i OC.

La pregunta que vull sotmetre a consideració és si els periodistes han estat fidels a aquest ínput informatiu, o si bé, han tingut, repeteixo ja que estem en setmana de passió, algun problema d'oblit, perquè ni se'm passa pel cap (i ara!) de pensar que es deu a alguna altra motivació, menys excusable.

El guanyador

Nació Digital
Sens dubte, la notícia més completa, des del nostre, sempre modest, punt de vista, és la proporcionada pels companys del Nació Digital, on apareixen les sis entitats signants en el titular, i naturalment, en el cos de l'article

Accèssits

324
Directe
Els accèssits recauen en els companys del 324 i del Directe, atès que les sis entitats signants apareixen en el subtítular de la notícia. En el cas del Directe, cal esmentar que afegeixen un guionet entre CDC i Reagrupament, cosa que podria ser qüestionable, però vaja, no ve d'un pam.

Passable
Vilaweb
La crònica de Vilaweb, en el cos de l'article, no en el titular ni en el subtitular, apareixen les sis entitats, amb el cas de CDC-Reagrupament, novament enllaçats per un guionat.

Regular
ACN
La crònica de l'ACN, comet l'errada de només mencionar 5 de les entitats signants en el titular. Tot i que després ho esmena en el cos del text, on apareixen les sis entitats signants, i on novament apareix el guionet de marres.


Els suspesos
La Vanguardia

El Singular Digital


Ara

El Periódico de Catalunya


E-notícies
Cinc són els mitjans suspesos, atès que no informen acuradament sobre quines són les sis entitats signats del pre-acord de full de ruta. Ni La Vanguardia, ni El Singular Digital, ni l'Ara, ni l'E-notícies, ni El Periódico de Catalunya donen una informació completa,atès que coincideixen en ignorar per complet la presència de Reagrupament en l'acte. Crida realment l'atenció que dos mitjans com El Singular Digital  i l'Ara, tinguin aquest error, repeteixo, sense cap mena de dubte (i ara!) voluntari. Sobretot, en el cas del darrer, atès que el seu responsable, diríem que és un periodista suficientment informat al respecte.

En el cas del diari El Punt-Avui, no he pogut accedir al seu contingut, per la qual cosa no l'he pogut incloure en aquest divertimento.

Bé, penso que amb aquest post he posat el meu gra de sorra per aclarir quins són els mitjans catalans que donen una informació completa i sense risc de caure en l'oblit (involuntari, naturalment) en un tema tan sensible com el que ens ocupa. 


MARES I PARES DEL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Josep Rull i Andreu, Terrassa (1968), 
Coordinador General de CDC

Rut Carandell i Rieradevall, Barcelona (1966)
Vicepresidenta de RCAT

Marta Rovira i Vergés, Vic (1977)
Secretària General d'ERC
Carme Forcadell i Lluís, Xerta (1956)
Presidenta de l'ANC


Josep Maria Roigé i Rafel, Balaguer (1960)
Vicepresident AMI

Josep Andreu i Domingo, Montblanc (1956)
Vicepresident AMI
Muriel Casals i Couturier, Avinyó 1945
Presidenta OC
A manca, provisional, d'una Constitució Catalana, a hores d'ara ja podem parlar d'unes mares i uns pares del procés cap a la Independència. Naturalment, és una simplificació. En som milers, milions de mares i pares cap a la Independència. Però sovint és necessari concretar els fets importants en noms i cognoms. I a hores d'ara aquests són els noms de les dones i els homes que amb la seva signatura representativa, vull dir a títol de representant d'una entitat, ens permetran emprendre amb una energia tsunàmica el darrer tram del procés cap a la Independència. Que s'apartin les criatures i les malesherbes, incloses les herbes bastardes, traïdores i coents, que canvien de trinxera com qui canvia de camisa. No ens aturarà res ni ningú! 

Ah, i, cap dubte al respecte: tots ells seran objecte d'una immediata i rabiosa querella espanyola. Un altre senyal que el camí serà el correcte.

PREACORD DEL FULL DE RUTA UNITARI




divendres, 27 de març de 2015

CONNECTAR-SE AL MÓN*

La paraula desconnexió, pronunciada pel President Mas ara fa uns dies, ha fet fortuna. Naturalment es referia a desconnectar Catalunya de la seva dependència espanyola. Una connexió que ens xucla la sang i els quartos. Mai no podrem tirar endavant si no executem de forma clara i contundent aquesta desconnexió i aconseguim que els nostres recursos que produïm, que els nostres diners que generem, els podem controlar de forma sobirana, i no que se'n vagin a Madrid i en perdem un munt. Cal que ens connectem al món, però que l'endoll el controlem nosaltres, els nostres representants polítics, les nostres empreses. En definitiva, els catalans i les catalanes, que creem una considerable riquesa bruta que si en tinguessim el control generaríem unes polítiques socials i econòmiques que millorarien el nostre benestar material. Connectats amb la xucladora Espanya, repeteixo, no hi ha futur.

El govern espanyol, amb el senyor Rajoy al capdavant, ha intentat contra-argumentar, i ho ha fet aprofitant dos esdeveniments recents: la inauguració de la connexió de la MAT entre els estats espanyol i francès, en territori català. I arran la confirmació de la construcció del Midcat, una infrastructura estratègica de proveïment de gas algerià a Europa que passarà també per Catalunya. En ambdós actes polítics, Rajoy va remarcar la importància de la connexió entre els estats del món. Pretenia presentar Mas com un aïllacionista o un partidari de l'autarquia. Òbviament no se´n va sortir, atès que oportunament s'han fet públics informes i reports sobre el nivel d'internacionalització i globalització de l'economia catalana, amb miles d'empreses que exporten arreu.

Aquest (fals) elogi de la connexió global, contrasta amb els fets que el govern espanyol porta a terme. Un d'aquests fets és la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de l'Acció Exterior aprovada pel Parlament de Catalunya a les darreries del 2014. I també contra la creació de dues oficines de la Generalitat a Vienna i Roma.

En què quedem, doncs, Senyor Rajoy? La connexió internacional és bona o no ho és. Perquè quin sentit té intentar impedir que la Generalitat implementi una política d'acció exterior. Que no havíem quedat que connectar-se amb el món és fonamental?

Pel govern espanyol la resposta és obvia. La Política d'Acció Exterior és bona depèn de qui la faci. Si la fa ell, és bona. Si la fa el govern català, és dolenta. I fixem-nos que no em refereixo a la política diplomàtica, la qual consisteix en negociacions d'estat(s) a estat(s) i signatura de tractats que vinculen les parts. No, em refereixo a establir relacions amb organismes o entitats de fora del país, per tal de fomentar els intercanvis de tot tipus, des de econòmics, culturals, polítics. És a dir, exercir una actuació exterior imprescindible en el context global actual.
Aquesta voluntat d'impedir l'actuació exterior de la Generalitat, que per altra banda, porta dècades fent-la, demostra ben a les clares el tarannà retrògrad del govern espanyol i entra en una flagrant contradicció amb el discurs de cara a la galeria. Com es pot pretendre evitar que un actor com Catalunya, que té una vocació global multisecular és com intentar posar portes al camp. Una bestiesa. Per això, el més assenyat és connectar-se al món directament, i deixar de ser la reserva estratègica d'Espanya. És urgent.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 45, Març 2015)

dimecres, 25 de març de 2015

ELS PRESIDENTS AMB LES VÍCTIMES DE L'ACCIDENT

Els Presidents Mas i Hollande i la Cancellera Merkel al lloc de l'accident
Els Presidents i la Cancellera escolten atentament, i amb respecte,
les explicacions en francès, ofertes pel prefecte de la 

Provença-Alps-Costa Blava, Michel Cadot

A POLÒNIA, A LITUÀNIA, A LETÒNIA...

A Polònia

A Polònia

A Lituània

A Letònia
Una esquadra del model Stryker de vehicle de combat d'infanteria dels Estats Units participa en unes maniobres a Polònia i els països bàltics, cridant, naturalment, molt l'atenció dels ciutadans d'aquests països que estan més que preocupats per la feble resposta de la Unió Europea a l'expansionisme del President Putin. Sobretot per l'actitud de la cancellera Merkel que va de tova amb el mandatari rus. No cal dir que en aquesta actitud hi té molt a veure els enormes interessos empresarials entre Rússia i Alemanya, que els països bàltics i la pròpia Polònia (i Moldàvia i Geòrgia, i fins i tot els països escandinaus), veuen com una amenaça, davant el risc que es converteixin en una moneda de canvi. 

Per altra banda, aquesta actitud submissa de la Merkel amb Rússia, no deixa de contrastar amb l'actitud duríssima amb Grècia, la qual cosa resulta un exemple paradigmàtic de com la realpolitik encara gaudeix d'una mala salut de ferro a Europa.

AL TWITTER, ARA

ENTREVISTA A ARTUR MAS A EUROPE1

Quin pàjaru, aquest Elkkabach, però el president ha estat excel.lent, en el contingut i en el seu francès.

SEGON DEBAT DELS CANDIDATS A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

GREECE INDEPENDENCE DAY


On behalf of the People of Catalonia, I congratulate the People of Greece as you celebrate the 194th anniversary of your Independence Day

EL MEU CONDOL A TOTES LES FAMÍLIES


Mein Beileid an alle Familien-My condolences to all families

diumenge, 22 de març de 2015

90 YEARS AGO AND FEW THINGS HAVE CHANGED...

Two mounted Civil Guards in front of Camp Les Corts main entrance
In 1925, at the time of the First  Spanish Military Dictatorship (the second was Franco's) headed by Capitan General Miguel Primo de Rivera, then FC Barcelona's Camp Les Corts stadium, was closed for six months after FCB fans jeered the Spanish national anthem. 

After 90 years, attitudes of both, FCB supporters and Spanish rulers, have not changed even an inch. Barça people continue booing Spanish national anthem and Spanish rulers want to finish with Catalan Independence movement.

Fortunately, the World does change, and now is impossible for Spanish rulers to use coercion against the democratic will of Catalans. And we will express loud and clear not only in football stadiums but also in ballot boxes soon enough.

MILLOR MANRESA


Manifest Fundacional de Millor Manresa


Les properes eleccions municipals seran molt importants a Manresa. Manresa ha de decidir si se suma amb força i claredat al moviment per l’alliberament nacional i la independència de Catalunya.

Manresa, a més, aspira a tenir un important paper en aquesta nova Catalunya que està a punt de néixer com a ciutat vertebradora de les comarques centrals. No pot continuar sent una ciutat conformista i ha de reivindicar -se amb força davant de tota la nostra nació.

La nostra ciutat aspira, a la vegada, a tenir un ajuntament plenament democràtic, amb pressupostos participatius, plenament transparent en la seva gestió i que consulti directament a la ciutadania les importants decisions que ha de prendre.

Parlament de Ramon Payàs, dirigent nacional d'RCAT

La ciutat ha de resoldre greus problemes de mobilitat, ha de millorar les comunicacions, ha de protegir amb fermesa els espais verds, i ha de posar en valor tot el seu patrimoni.

Per nosaltres el govern de Manresa ha d’estar plenament bolcat a atendre les necessitats socials dels nostres veïns més indefensos, els seus greus problemes de treball i d’habitatge. En les seves prioritats de govern han de figurar les mancances dels barris fins ara més poc assistits i en aquest sentit ha de deturar de seguida la forta degradació del barri antic.
Per tot això, per fer realitat una Manresa millor, en la perspectiva d’una Catalunya independent, hem sumat forces per tal de fer-ho possible tot creant la candidatura Millor Manresa.

dissabte, 21 de març de 2015

ARTICLE DE SUSO DEL TORO*

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.
Carl Schmitt
La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.
Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.
¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.
L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.
En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.
La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.
El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".
Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.
La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.
Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.
*(NOTA: Article penjat al diari Ara, 20.03.2015)
Comentari de graccus: Article genial, article que mai podrà escriure un periodista o un tertulià catalanet. Només el pot escriure algú que coneix els budells de l'espanyolisme. No he inclòs el títol, perquè no m'agrada gens ni mica. De la resta, tot és interessant, encara que l'autor fa trampa, quan deixa oberta la porta a un hipotètic armistici. Aquí, o s'està embarassada o no s'hi està. Punt. No hi ha terceres vies. O s'és un estat o no s'és un estat independent. A no ser que es refereixi al cas de Kosovo... On alguns estats el reconeixen i d'altres, cada cop menys, no. Però si fos això, em decepcionaria l'autor. Paradoxalment l'escepticisme de l'autor sobre la possibilitat que Catalunya se'n surti és molt ... espanyola. Els espanyols sempre han pensat dels catalans que som mesells i tous, i en el fons no ens prenen seriosament. Probablement no gosen ni imaginar una Espanya sense Catalunya, ja que en comptes de veure-ho com una oportunitat per a regenerar-se ho veuen com un cataclisme apocalíptic. 
Ara l'article és brutal. I diu obvietats i veritats com a punyalades. M'he permès la llibertat de posar en negreta les frases clau. I naturalment, les fotos les he posades per fer el post més digerible. Clau, la frase referida a Carl Schmitt, i la seva recepció a Espanya, és una constatació que sempre m'havia cridat l'atenció. Gran també la referència al sòmines aquest del Monedero i els seus cinc segles de vida en comú... jo és que amb aquesta suposada esquerra espanyola tan tronada, al.lucino.

A SABADELL, A REUS, A GIRONA...

Acord Reagrupament amb CiU a Sabadell
Sense pressa, però sense pausa, la taca d'oli del patriotisme desacomplexat i compromès amb el benestar de la gent i amb una Catalunya millor, es va estenent. De la mateixa manera que la catalanofòbia va in crescendo entre els predicadors de l'odi fins i tot en moments tristos on un mínim de decòrum obligaria a guardar un respectuós silenci, la bona gent comprèn que ha arribat el moment de sumar esforços i bastir acords que ens alliberin definitivament d'un llast que ens impedeix progressar i ens estigmatitza com a poble. 
Ferran Pujol amb Joan Carretero,a Reus
En els darrers dies a Sabadell, a Reus i a Girona, Reagrupament ha conclòs acords locals de cara a les eleccions properes en la mateixa línia que els ja esmentats en un post anterior a Barcelona, Manresa i altres poblacions del país. És un exercici de patriotisme i de dignitat, en uns moments on veiem que aquests elements escassegen en determinats àmbits. També és un exemple de regeneració, perquè la gent de Reagrupament no tolerarem que ni els nostres socis ni ningú espoliï res o en tregui profit personal. 
Rosa Cruz, Joan Carretero i Carles Bonaventura, a Girona
Cal fer el possible i l'impossible per a que aquestes eleccions locals reforcin les estructures d'estat necessàries per a la consecució d'un triomf esclatant de l'independentisme en el mes de setembre, que serà l'única manera d'assolir un país més lliure i socialment just. De retruc, o correlativament, cal que el nombre més petit possible d'espanyols que pretenen impedir-ho aconsegueixin el mínim de presència institucional local en el mínim de municipis de Catalunya. 

La gent de Reagrupament som la garantia que no hi haurà ni tripartits espanyols tronats ni que la catalanofòbia posarà les seves grapes en els governs locals de casa nostra. Ni tampoc que els residus que prediquen terceres vies mortes i enterrades, tindran cap possibilitat d'embolicar la troca. Tot i que, la veritat, ja no pinten res, malgrat que hi ha malànimes que els intenten magnificar per obtenir avantatges espuris...

CATALONIA VOTES #42 IS OUT!

DE FRICADES, LES MÍNIMES*

Una servidora està en la militància independentista per a bastir un estat català, una República de Catalunya, que proporcioni benestar als catalans i les catalanes i promocioni el fet català en la seva globalitat com una aportació a l'enriquiment del conjunt de la Humanitat. Punt.

Hem de reconèixer que, pel que fa a la construcció d'un estat, no és que siguem gaire precursors. A hores d'ara ja hi ha quasi dos-cents exemples en els quals ens podem inspirar, o com a mínim aprendre, que és la actitud que defineix les persones despertes, crítiques i que no es miren el melic. Aquelles que, com deia el professor de filosofia a l'escola, “no viatgen com si fossin una maleta”. En aquest sentit, penso que és molt important tenir clar que de fricades, les mínimes.

M'explico. Una de les creus que hem hagut d'arrossegar en la lluita per la independència, ha estat el fer front a l'autonomisme, al reformisme, és a dir, bàsicament, al que  anomenem la tercera via. Avui sortosament difunta, morta i enterrada.

Això no obstant, les experiències autonomistes o com volgueu anomenar-les van intentar associar el cas català a un cas particular, una estratègia que naturalment tenia per objectiu evitar que Catalunya arribés el corol·lari lògic de tot moviment nacional que era el de la formació d'un estat. D'un estat català. D'una República Catalana. Efectivament, el particularisme català, que no independentisme, pretenia reformar l'estat espanyol, per tal d'encaixar-hi la Catalunya no sobirana. I fins i tot n'hi hagué que van anar més lluny, i es plantejaren reformar tota Europa, convertir-la en l'Europa de les Regions, per tal que Catalunya hi tingués una veu pròpia, sempre sense que es produís el trencament amb Espanya.

Naturalment, les campanyes reformistes, encaixistes, no rupturistes, van acabar fracassant, tant a Espanya com a Europa, i això ens ha portat on som ara. Però, la pressió malaltissa del reformisme, de l'encaixisme, va generar uns residus, uns detritus en la societat catalana, que encara són perfectament identificables. Són aquells que presenten la creació de l'estat català com un fet únic o totalment innovador en la història del món mundial, on hi haurà un abans i un després, atès que els catalans som una cosa a banda de la resta. Són aquells que diuen, per exemple, que l'estat català ha de tenir l'espanyol com a llengua oficial, o  aquells que al.lucinen amb el fet que no ha de tenir exèrcit propi, o que ha de tenir el Borbó com a Cap d'Estat, o que ha de continuar jugant la Lliga Espanyola, i no sé quantes fricades més.
Per favor, repeteixo, de fricades, les mínimes. Ara que hem aconseguit reconduir la nació catalana cap al camí correcte, lògic, assenyat, de la independència i la construcció d'un estat que podrà ser tot l'interdependent que es vulgui amb el món mundial, però ni més ni menys que la resta dels quasi dos-cents altres estats, no podem fer el ridícul de continuar presentant idees de “bombero” que encara demostren que alguns no saben ben bé cap a on volen anar.

Per exemple. Un president de Catalunya, per definició, no pot viatjar en classe turista. Això no ho fa ni déu. I si ho fa algú, és que és un friqui. O per exemple, uns assessors en la construcció del nou estat, no poden dedicar-hi les hores lliures i a més fer-ho de franc. No senyor. Si hi ha alguna cosa sagrada en la vida és el simbolisme de l'estat i els seus protocols i cerimonials. Aprenem una mica de la resta del món. No siguem tan pagats de nosaltres mateixos, pensant onànicament que som l'hòstia, i mirem arreu, si us plau.

Vaja, que si un observador estranger aterra a Catalunya i veu que, per exemple, els assessors de construir un nou estat, ho fan en els seus moments d'oci i esbarjo, no podrà més que pensar “són bojos aquests catalans!”. I tindrà tota la raó del món mundial.

*(NOTA: Post penjat al ND, 16.03.2015)