dilluns, 30 de novembre de 2015

VIDEO 40 ANYS DE FRANQUISME, AL PUNT-AVUI TV

Finalment, sí que l'havien penjat, el vídeo del programa sobre els 40 anys del franquisme, emès el passat 19 de novembre -no 25, com apareix al web. 
El podeu veure aquí

L'ONU I CATALUNYA*

Unes declaracions recents del Secretari General de l'ONU, el senyor Ban-Ki Moon sobre Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació, van aixecar una tirallonga de reaccions positives, algunes, crítiques d'altres, que convé aclarim per desfer malentesos.
Abans, però, contextualitzar el cas. Les esmentades declaracions les va fer a Madrid, en ocasió del 60è aniversari de l'ingrés d'Espanya a l'ONU... I, sí, no m´he equivocat, era el 60è aniversari i no el 70è aniversari com correspondria... si Espanya n'hagués estat membre fundadora.
Però Espanya, el 1945, i això és molt important tenir-ho present, i no deixar de remarcar-ho mai, no en va ser de membre fundador, perquè en va quedar explícitament exclosa, atesa que la seva consideració d'estat filofeixista, és a dir, clarament favorable a les potències feixistes que estaven a punt de ser definitivment derrotades en la Guerra Mundial. Espanya era un estat pària, i ho va continuar sent fins que l'adveniment de la Guerra Freda li va permetre fer el salt del feixisme a proclamar-se avantguarda de l'anticomunisme. D'aquesta manera va posar-se sota l'ala protectora d'uns Estats Units en plena paranoia respecte el perill roig, sobretot a partir del moment que els soviètics van desenvolupar la seva pròpia bomba atòmica i els comunistes xinesos van proclamar la República Popular de la Xina, tots dos esdeveniments produïts el 1949. De fet, Espanya no va ser admesa a l'ONU fins a l'any 1955, és a dir, deu anys després de la seva fundació. Hi va entrar a l'hora que la resta d'estats que durant la guerra havien col.laborat amb el nazisme, d'alguna manera o una altra: Albània, Àustria, Bulgària, Hongria, Romania, Itàlia, Finlàndia, Portugal. En definitiva, que el silenciament d'aquests deu anys de vagar per l'espai sideral, que diria aquell, és altament significatiu.
Respecte, ara sí, les paraules del Secretari General de l'ONU, concretament, va afirmar que Catalunya no figura en la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms susceptibles d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és cert. Cal dir que el Dret a l'Autodeterminació ja s'havia inclòs com un dels punts de la Carta de l'Atlàntic, aprovada el mes d'agost de 1941 i que va ser el precedent de la creació de l'ONU. En el seu punt 3, efectivament, es reconeixia que “tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació”. Quan finalment es va constituir l'ONU, quatre anys més tard, una de les primeres decisions que es va prendre va ser elaborar una llista de territoris no autogovernats o tutel.lats. Aquesta llista la van fer els territoris administradors, és a dir, els que n'exercien el control. I, naturalment, en ella no figurava Catalunya. Ara bé, el fet que no figurés Catalunya, en cap cas no vol dir que no tingui el dret a l'Autodeterminació, atès que aquest dret, com es deia en la Declaració de l'Atlàntic, es predica a “tots els pobles”, i no només als que figuren en la llista de l'ONU. I de fet, molts pobles han assolit la independència per la via de l'autodeterminació, sense figurar-hi. Per exemple, el cas d'Algèria, que no era pas considerada una colònia, sinó un territori metropolità i per això tampoc va figurar mai en la llista.
La conclusió és que, en la seva desesperació posterior a la seva humiliant derrota en les eleccions del 27S, els espanyols van intentar manipular les paraules del Secretari General de l'ONU, convertint-les en una arma llancívola contra la Catalunya victoriosa. Una mostra més del seu patetisme, i del seu mal perdre.
Però el més bo del tema, és que el Secretari General de l'ONU, va apostar clarment pel diàleg i l'entesa entre “les parts”. Això és, va fer el que diplomàticament s'entén com una calbotada en tota regla a l'actitud tancada per part de Madrid, del govern espanyol, de negociar res amb Catalunya, d'igual a igual, és a dir, sense imposar condicions i molt menys des de posicions de força preconcebudes. En definitiva, una nova i humiliant derrota diplomàtica d'Espanya, al qual Ban-Ki Moon li va marcar un gol per tota l'esquadra, i el que encara és més divertit, a domicili i amb el senyor Rajoy mirant-lo amb cara de beneit. És a dir, amb la que té.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 52, Novembre 2015)

diumenge, 29 de novembre de 2015

"LES PEDRES DEL CAMÍ" ES MULTIPLIQUEN...

Alguna, fa dos mesos aproximadament, parlava de les pedres del camí. La ironia ha estat que ara elles s'han convertit, també, en pedres. Però això jo no pot desanimar els fidels al seu poble. 

Novament el Poble Català ha de cridar a l'Au Fènix, i de les cendres de les il.lusions traïdes. aixecar-se de nou. Ni som els que més hem patit. Ni som els que ho deixarem córrer. Endavant, malgrat tots els cups que rebem, no hi ha Déu que ens aturi. Som molts, molts més que ells, i només faltaria que ens dobleguessin. 

UNA RECTIFICACIÓ ENCERTADA I VALENTA

Llegeixo o escolto que l'esborrany de Constitució Catalana que elabora el jutge Santiago Vidal i els seus col.laboradors, fruit d'un procés de participació ciutadana, ha rectificat el redactat inicial, que es va presentar el passat mes de gener, i ara contempla l'existència d'un exèrcit català, sense confondre'l, com apareixia inicialment, amb les forces encarregades del manteniment de l'ordre públic (és a dir, els mossos d'esquadra i la policia local).

Celebro i felicito aquesta rectificació. És un símptoma de maduresa i de realisme, que allunya la iniciativa de qualsevol deriva engrunista que afectava mortalment la seva credibilitat, no només davant els ulls dels catalans i les catalanes, a les que ens deixava en una situació d'inseguretat intolerable, sinó també davant dels ulls de la comunitat internacional, i particularment, davant dels ulls dels nostres aliats europeus. 

És una rectificació també valenta, molt valenta, que es pren en un context on el bonisme de les engrunes sembla ideològicament hegemònic, que ofega i que pretén convertir Catalunya en una ideologia que faci d'ariet per aconseguir el govern d'Espanya. És l'estratègia, gastada i deslegitimada del frontpopulisme. Si abans els catòlics deien que Catalunya serà cristiana o no serà, en les darreres dècades s'ha imposat el discurs de si Catalunya serà d'esquerres o no serà. I naturalment, ni una cosa ni l'altra. Sinó tot el contrari, que diria un marxista, seguidor de Groucho Marx, per descomptat.

A partir d'aquesta acceptació, és a dir, que Catalunya ha de tenir el seu propi exèrcit, o si voleu, per copiar als japonesos o als israelians, les seves forces d'autodefensa, tot és discutible i negociable. Però els mínims han de donar-se. El fals dilema, que no es dóna enlloc, entre exèrcit sí o exèrcit no, que des d'alguns sectors engrunistes pretenien imposar, ha quedat desplaçat per un debat entorn de quin model d'exèrcit: professional?, voluntari?, hard?, soft?, a la suïssa? a la francesa?. etc aquí tot es pot discutir, i és necessari fer-ho, però partint des de posicionaments de sentit comú.

També cal dir que si aquesta rectificació s'ha produït ha estat en gran mesura per la resposta de molts catalans i catalanes que presentaren esmenes al redactat inicial. Aquesta reacció demostra que tenim una societat sana, dinàmica, desperta, valenta, i que malgrat la intoxicació engrunista, que per definició sempre ens deixa pendents del que diguin fora de Catalunya, s'ha sobreposat i, com ja es va demostrar, de forma gloriosa, el 27S, ara la sobirania ens pertany i l'hem de saber gestionar. En tenim l'obligació.

AHAHAHAH

Aquests idiotes, volen guanyar als despatxos o on sigui, allò que perden a les urnes, allò que no aconsegueixen en democràcia... Hem d'acabar amb ells...

dissabte, 28 de novembre de 2015

ENTRE ARQUÍMEDES I TESEU

L'enèsima punyalada trapera que han clavat les xicotes de la CUP (utilitzo el genèric no masclista, com veieu) ha estat publicar un text pretenciós al diari que amb més odi, més ràbia va demostrar contra la Independència de Catalunya, en la darrera campanya electoral. Un diari, el director del qual, el gran fill del Periódico, Enric Hernàndez, factoria El País, per entendre'ns, no es va estar de dir les mentides més grosses, les intoxicacions més infumables que no havia sentit mai, com a mínim des de l'època dels GAL, naturalment. Doncs, sí, en aquest diari, les xicotes de la CUP, van abocar la seva vomitera plena d'odi, marcant paquet de la seva basta cultura, amb citacions clàssiques a cada cantonada, per demostrar que han anat a la universitat i que tenen no sé quants títols... i suposo que també per sublimar el seu enorme complex d'inferioritat, però vaja, en això no entraré, que és el seu fotut problema, i ja el resoldran elles soletes, si és que se n'adonen que el tenen, el problema, perquè si no, difícilment faran res per resoldre´l.
Arquímedes
No entraré en el contingut del text, per la meva pròpia salut mental, i perquè és una demostració fefaent del seu elitisme el fet que es dediquin a perdre el temps buscant cites clàssiques quan el poble pateix, quan el poble és humiliat dia sí i dia també per Espanya, amb els seus ministres i vicepresidentes, amb un somriure d'orella a orella, fardant d'haver posat de genolls els catalans i les catalanes. A tots i totes, 

Però això, a elles, els importa un rave: elles el que volen és que el pijo de poble que sempre les ha donades pel cul, i després s'ha anat amb la rosseta de torn, pagui, que pateixi, i la resta del món que es foti. Per no haver-les convidat mai a cardar al seu Audi, sí, com el del vídeo, perquè de fet, el seu univers simbòlic no va més enllà de l'Audi del seu veí pijo...

La resposta de la gent de seny, dels que tenen com a mínim sentit d'estat, d'estat català, naturalment, ha caigut, pel que fa al títol, en la trampa de l'elitisme, però bé, potser és una concessió per tal d'establir el diàleg. Ara, a aquestes alçades de la pel.lícula, qualificar Madrid de govern central, em sembla molt d'esquerres engrunes o Qwerty. 

A veure si tenim clar que el nostre govern central és el de Barcelona, i només el de Barcelona. 

A veure si tenim clar que el Minotaure de marres, ja el vam matar el 27S, i que la situació actual només es pot responsabilitzar a aquells que fa unes setmanes es van negar a que Catalunya tingués un govern. 

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes aplicant un pla de xoc contra la crisi, parint lleis a punta pala i fent pam-i-pipa als feixistes espanyols... Desmuntant les estructures opressores que ens atenallen, i castigant amb el nostre més absolut menyspreu al búnquer espanyol i a les rates contrainsurgents de l'esquerra engrunes i dels qwerty.

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatres setmanes fent que el Consejo de Estado, el Tribunal Constitucional, es reunissin dia sí i dia també, en reunions extraordinàries i maratonianes per anul.lar totes les lleis aprovades per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya. Treurien fum, i tal vegada els seus membres acabarien dimitint al.ludint sobrecàrrega laboral i estar amb síndrome de burnout.

A veure si tenim clar que el Borbó no tindria temps de llegir tots els discursos ridículs, cínics i inútils que li plantessin davant, per no deixar d'amenaçar-nos.
Teseu matant el Minotaure
A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes fent viatges arreu del món recollint suports internacionals, i que a més a més de l'ambaixador de Suïssa, molts altres diplomàtics i membres de governs ens haurien obert la porta de bat a bat, i no hauria passat mai això que ha passat a la Xina, per exemple....

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes elaborant la Constitució de la República de Catalunya, en un procés participatiu, democràtic, a la catalana, que diríem, ampliant la base social amb unes institucions amb una qualitat democràtica infinitament superiors a les espanyoles, cosa, per altra banda, gens difícil. 

A veure si tenim clar que ser reactius és una estratègia equivocada, Hem de ser proactius i ser nosaltres qui portem la iniciativa política. Portem tres o quatre setmanes que només les entomem, i això no és bo. Precisament, ara que el govern espanyol està en funcions, i les Corts espanyoles (més espanyoles que mai) estan dissoltes, és quan hauríem d'aprofitar més i fer més feina, i passa totalment el contrari...

A veure si tenim clar, que probablement, ja ens haurien aplicar l'art. 155, i ja seríem al cap del carrer...

A veure si tenim clar, en definitiva, que la victòria, la que vam assolir de forma gloriosa el 27S serveix per exercir-la i executar-la, i no és un florero que només serveix de decoració o com una medalla simbòlica.

TOTES LES ÀNIMES DE TESEU*

per Raül Romeva, Marta Rovira i Josep Rull

Punt i final. El període autonòmic ha rebentat costures. A Catalunya ja fa temps que creix la percepció que no només no tenim un Estat a favor, sinó que el que tenim ens va a la contra. El govern espanyol, que sempre s’havia negat a considerar Catalunya de manera diferenciada de la resta de Comunitats Autònomes, ens tracta, ara sí, com un cas especial (i no per bé). Ens trobem, novament, atrapats a l’interior d’un laberint dins del qual ens espera el govern de l’Estat, un ésser institucionalment implacable, una mena de Minotaure que combat un clam legítim, però sobretot pacífic i democràtic, amb coces i esbufegant amenaces.
Els darrers gestos de l’executiu central posen de manifest la seva decisió que qui exerceixi de President, a Catalunya, ja no sigui, de facto, aquell que decideixen les urnes catalanes, sinó aquell qui administra la clau de la caixa comuna (estatal).
El 27 de setembre (avui fa dos mesos) les urnes van atorgar 72 diputats i diputades a Junts pel Sí i la CUP, i així van dir, alt i clar, que havia arribat l’hora d’alliberar-se del laberint dedalià. Junts pel Sí i la CUP serien com Teseu, encarregat de fer front al Minotaure-Estat. Tanmateix, igual com a la CUP conviuen moltes ànimes, el mateix succeeix a Junts pel Sí, on trobem des de socialcristians fins a ecosocialistes, passant per liberals, republicans, socialistes i, també, independents diversos. Lluny de ser un problema, aquesta diversitat esdevé la veritable força de Teseu. La nostra força col·lectiva.
És precisament aquesta ànima múltiple la que ens ha permès superar els primers obstacles: constitució d’un Parlament -i d’una mesa- clarament independentista, i adopció d’una declaració solemne a favor de l’inici del procés -annex inclòs- que deixa clara la voluntat manifesta de caminar cap a la condició d’estat al servei de les necessitats més urgents i inexcusables. Per això hi parlem, entre d’altres, de la necessitat de lluitar contra la pobresa energètica, o de garantir l’accés universal a l’habitatge, la sanitat i l’educació. Perquè, diguem-ho un cop més, un Estat que posa en perill la salut i la vida de la gent amb arguments de caràcter legalista i centralista és, des del punt de vista social, un Estat clarament fallit. Així mateix, altres qüestions igualment urgents, tant des de la perspectiva social com pel què fa al disseny d’un veritable procés constituent, continuen vives en les taules de negociació actualment vigents, i estem segurs que enriquiran encara més el compromís compartit.
No ens hem aturat. Continuem avançant, conscients tanmateix que el fil (això és, la paciència i la confiança) que ens guia, subjectat per una Ariadna-ciutadania, no és infinit.
Però tot plegat, per què, o més ben dit, per a què? Doncs fonamentalment per a tres coses. Primer, per construir una nova legalitat (incloses les estructures necessàries) que ens permeti, arribat el moment acordat, substituir l’actualment obsolet marc autonòmic. Segon, per posar en marxa el procés constituent que ha de garantir que, un cop més, el procés el pilota l’Ariadna-ciutadania. No oblidem que el procés no quedarà mai complert si no es ratifica, via sufragi popular, una proposta de text constituent, per la qual cosa hem de ser molt conscients que allò que ens ha de preocupar, sobre tot, és com eixamplem l’espectre i els suports (dins i fora), sense perdre’n pel camí. I tercer, tot plegat ho hem de fer sense oblidar les urgències socials.
La nostra condició de ni-autonomia-ni-Estat, però també l’absència d’un govern constituït i estable, ho fa tot molt més difícil. Heus aquí la pressa, però sobretot la transcendència, d’allò que estem fent.
El proper repte sabem quin és: dotar-nos d’un govern adequat al moment (no serà, per tant, un govern autonòmic), però prou fort per fer front amb garanties a les embestides minotàuriques. En això estem treballant, conjuntament, les diferents ànimes d’aquest Teseu modern.
El primer debat -fallit- d’investidura, va concloure amb una proposta de la part de Junts pel Sí. En primer lloc, es va proposar dotar-nos d’una presidència que respongui a un govern d’ampli espectre, en què funcions governamentals rellevants es repartirien entre tres àrees de responsabilitat posant d’aquesta manera èmfasi en les prioritats a les quals cal fer front de manera urgent. Per això parlem de tres Comissions de Govern (una econòmica, una centrada en l’Estat del Benestar i una que s’ocupi dels afers institucionals i d’exteriors). Bàsicament es tractava que el govern de transició trobés l’equilibri entre la gestió del dia a dia, i al mateix temps pogués donar compliment al mandat ciutadà de posar en marxa aquelles iniciatives, tan legislatives com estructurals, que necessitem per encarar el canvi de legalitat que reclamem. Des de llavors, la proposta ha seguit evolucionant. Així, en les reunions subsegüents hem proposat establir diversos mecanismes de coordinació entre la Presidència de la Generalitat, la Vicepresidència i les presidències de Comissió Governamentals amb el mandat de gestionar la desconnexió/transició nacional. Finalment, donada l’excepcionalitat del moment, al cap de 10 mesos se sotmetran la Presidència i l’acció de Govern a ratificació parlamentària, a través d’una qüestió de confiança, amb l’objectiu d’avaluar conjuntament l’evolució dels compromisos acordats.
La virtut d’aquesta proposta, pensem, és que, igual com succeeix amb la Declaració d’inici del procés, o amb els resultats sorgits de les taules de negociació sectorials (blindatge de drets fonamentals, pla de xoc social, i procés constituent), són el resultat d’un diàleg i d’un aprenentatge compartit. No és el relat ni la proposta de ningú en particular, sinó que és la síntesis de totes elles. Ningú hi perd i tothom hi guanya molt. Entenem que això és el què emana del mandat democràtic rebut el 27S. Aquesta és la gènesi de tot bon acord. Que no deixi vencedors ni vençuts. En altres paraules, que venci la democràcia i, conseqüentment, les persones, en plural.
*(NOTA: Article apregut al web de Junts pel Sí, 27.07.2015)

dimarts, 24 de novembre de 2015

ÉS L'HORA DE L'INTCEN?*

Quan el passat mes de gener van tenir lloc els atemptats a París, la reacció d’alguns europolítics va ser reclamar la potenciació d’un servei d’intel·ligència europeu, i particularment del ja existent Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN), que en l’actualitat depèn del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), encapçalat per la italiana Federica Mogherini. Naturalment, la reacció en calent no va rebre, que se sàpiga, una resposta per part de Brussel·les. Tanmateix, els darrers atemptats d’aquest novembre a la mateixa ciutat, podrien fer que algunes peces és movessin en aquest sentit.
Federica Mogherini
A hores d’ara, l’INTCEN és un òrgan administratiu, de fet no és una agència, ni té un reconeixement legal específic. Relativament petit, amb una setantena de membres, la meitat dels quals, són membres dels serveis d’intel·ligència dels diferents estats membres que hi són assignats. Té la seva seu al cor del complex de la Unió Europea a Brussel·les. El seu responsable directe és el finès Ilkka Salmi, antic cap del Supo (Servei de Seguretat i Intel·ligència de Finlàndia). Una de les divisions que el composen, la d’Anàlisi, per cert, la dirigeix un espanyol, José Miguel Palacios.
Ilkka Salmi
L’INTCEN no és un òrgan operacional. No recol·lecta dades, ni tracta amb informació personal, ni realitza operacions clandestines o encobertes. La seva tasca principal és per contra, la de l’anàlisi estratègica, que té com a objectiu aconsellar, avaluar i, si s’escau, alertar, de possibles riscos, als responsables de prendre decisions. Per fer-ho, es basa en la recerca d’informació en obert, en les xarxes socials, però també en tota aquella informació que li arriba de la presència d’instàncies de la UE arreu del món, o, naturalment, dels propis serveis d’Intel·ligència dels Estats Membres. També en el seu funcionament d’estar en alerta en mode 24/7, és a dir les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.
José Miguel Palacios
El producte de tot plegat són uns 500 reports anuals, molts dels quals de caràcter confidencial, secret o molt secret que es difonen dins del SEAE i altres instàncies europees i d’aquells governs d’Estats Membres.
Però un hipotètic creixement o potenciació de l’INTCEN, no semblava gaire probable fins al moment actual, atès que s’encavalcaria funcionalment amb la tasca realitzada pel conjunt d’agències d’intel·ligència europees. Actualment, 27 dels Estats Membres de la UE disposen d’una o de diverses d’agències d’intel.ligència. És a dir tots tret d’un, i encara en aquest darrer cas no és ben bé segur. De totes elles, però, les que assumeixen un protagonisme singular, per història, i pel seu potencial actual són les britàniques, franceses i alemanyes. Unes agències que vetllen de forma molt gelosa per les seves competències i que cadascuna d’elles disposa d’uns canals d’informació, d’uns recursos, que difícilment els comparteixen per raons òbvies. A més, les relacions més que estretes d’algunes d’elles amb agències extra-europees, i singularment, amb les dels Estats Units -entre d’altres, es podria veure seriosament compromesa, si es decantessin per reforçar l’agència europea. I és que la confiança és la paraula clau en el món de la intel·ligència, i particularment, en l’àmbit de la col·laboració entre elles.
Superar unes cultures d’intel·ligència molt arrelades a cada estat membre, i també els llaços de confiança bastits al llarg del temps entre determinades agències europees entre elles i amb d’altres extra-europees, faria quasi impossible la preeminència de l’INTCEN respecte a les agències d’intel·ligència nacionals.
Però hi ha dos elements que poden modificar aquesta situació. La primera, la de la nova conjuntura de guerra amb el terrorisme gihadista. No debades, si ja arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, el President Bush va declarar l’inici de la Guerra contra el Terror, ara es pot dir que el President Hollande i el seu primer ministre, Manuel Valls, acaben de declarar, taxativament, que França està en guerra. I aquesta declaració pot arrossegar amb ella tota la Unió Europea i l’OTAN si, com es comença a parlar França decideix invocar diverses clàusules de solidaritat existents en llurs ordenaments respectius.
La segona és que no es tracta d’un procés immediat. Segurament caldria basar-se en la metodologia de les bones pràctiques. Aquesta consisteix, d’entrada, a renunciar a impulsar una agència des de dalt, ordenada i dirigida principalment pels responsables polítics. Per contra, es tractaria de treure les lliçons corresponents d’aquells casos on la col·laboració bilateral o multilateral ha estat exitosa i ha acabat donant lloc a un procés d’integració, en gran part perquè aquest ha respost a l’interès compartit i a la generació d’una confiança mútua fonamentada en l’expertesa dels actors directament implicats. A partir d’emular i adaptar, si s’escau, aquests casos, al voltant del món de la intel·ligència, es podria bastir una intel·ligència europea més sòlida i cohesionada. Un procés, però, que necessitaria un espai de temps considerable per madurar. I el problema és que, lògicament, el temps és el que més escasseja, si es vol evitar nous episodis d’atacs indiscriminats com els que acabem de patir al cor d’Europa, que ens fan comprendre que també haurien pogut tenir lloc a qualsevol altre racó de la Unió. Fins i tot, per descomptat, al nostre.
Cal dir que l’INTCEN no és l’únic instrument de què disposa la UE en el camp de la intel·ligència. Hi ha altres organismes tals com l’Estat Major de la Unió Europea (EUMS), format exclusivament per militars, i que col.laboraestretament amb l’INTCEN, i que també té la seu a Brussel·les. El Centre de Satèl·lits de la UE (EUSC), localitzat a Torrejón (Espanya). I, amb una presència cada cop més rellevant, l’agència policial EUROPOL, aquesta sí amb una personalitat jurídica pròpia i encarregada de temes de lluita contra la delinqüència, la criminalitat i la seguretat. Té la seu a La Haia.
Reunió de l'Europol
Fora de l’entramat de la UE, cal assenyalar també l’existència del Club de Berna, i del seu Grup Contra-Terrorista (CTG), format per tots els estats membres de la UE més Suïssa i Noruega, que actua com un àmbit d’intercanvi d’informació, i d’avaluació de situacions de riscos.
Michel Barnier visitant l'OTAN
Per acabar, cal afegir que ara fa uns mesos, el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va sorprendre tothom nomenant el veterà polític francès, Michel Barnier, com a Assessor Especial de la Comissió per a la Seguretat i la Defensa. Una decisió que va ser llegida com un intent de tenir una certa veu des de la Comissió en aquesta àrea que, en principi, correspon gestionar a la ja esmentada Federica Morgherini en la seva qualitat d’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Des del seu nomenament, Barnier, un polític amb molta experiència, i antic comissari de la mateixa UE, s’ha dedicat a viatjar i a reunir-se amb diverses responsables de l’àmbit de la seguretat i la defensa, a més a més d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació internacional, afegint, doncs, una nova veu procedent d’una instància, com és la UE, que més aviat va sobrat, que mancat, precisament, de veus. Sobretot, en aquest àmbit competencial.
*(NOTA: Post penjat a Geopolítica.cat, el 17.11.2015)

diumenge, 22 de novembre de 2015

INTERVENCIÓ DE GHISLAIN PICARD


Interessant intervenció de Ghislain Picard, Cap de l'assemblea de les Primeres Nacions i del Labrador, ahir, en el Consell Nacional del Partit Quebequès

Sovint quan faig conferències sobre la situació al Quebec, una de les preguntes més repetides fa referència, precisament, a les relacions entre els Pobles Autòctons i els Quebequesos. Aquesta intervenció d'un líder autòcton, ajuda a entendre la visió que ells tenen al respecte. Contràriament al que hom podria esperar, el Cap Picard no adopta una actitud de bon rotllisme, diplomàtica, i no es talla un pèl a l'hora de referir-se a alguns dels temes candents que avui centren l'atenció  en les relacions bilaterals. També és cert, però, que així que pot, ataca amb contundència tant el govern federal, com l'actual govern quebequès, tots dos clarament contraris a la sobirania del Quebec i que respecte als Pobles Autòctons practiquen una política paternalista. O de desinterès, en algunes temes considerats claus.

EL FRANQUISME CONTINUA BEN VIU, I ES DIU ESPANYOLISME!

Ho vaig dir l'altre dia a l'espai l'Illa de Robinson d'El Punt Avui TV, el vídeo del qual, no sé per quines raons, no s'ha penjat: el franquisme, Franco, continua ben viu 40 anys després de la seva mort. I vaig posar l'exemple clau: 

Quantes vegades vam sentir en la darrera campanya electoral, la del 27S, l'expressió "Quan els tancs entrin per la Diagonal" o les seves derivades més o menys actualitzades?

Doncs això, que el franquisme continua ben viu, tan viu que actua com un element acoquinador de la voluntat democràtica del poble català que el mou a l'autocensura, a la por, al típic i fastigós "I què diran a Madrid?", a convertir aquesta merda de ciutat en el centre del món mundial en l'imaginari col.lectiu d'un poble esclau. 
Que no està viu el franquisme? Cony si n'està de viu! I ara, el representa el búnquer espanyolista, que no vol trencar el cordó umbil.lical que l'uneix amb la història dels darrers setanta anys, la de la Cataluña del 39, aquella Catalunya que precisament va començar quan els tancs entraven per la Diagonal.

I tot i així...
I tot i així, vam derrotar aquesta llosa que ens ofegava, aquesta creu que els nostres avis i els nostres pares i fins i tot, en el seu tram finalíssim, la meva generació, els nascuts als 60, vam haver d'arrossegar. Però estem tan donats pel sac, que fins i tot quan guanyem, no ens n'adonem que hem guanyat, és com l'esclau que per molt que lluita per la seva llibertat, quan l'assoleix, no sap què fer-ne, perquè, paradoxalment, el món que coneixia se li ha esvaït. O la del pres que després de trenta o quaranta anys engarjolat, i socialitzat en la vida penitenciària i en la seva quotidianitat, quan surt en llibertat no s'acostuma a una vida sense regles injustes, sense horaris taxatius, a una vida on els altres prenen les decisions per ell  i ell només ha d'obeir. I acaba penjant-se, perquè no s'adapta a la vida en llibertat.

El franquisme continua alive and well, i una de les funcions primàries que ha de fer la República Catalana és desfer-se'n. Extirpar aquest tumor que encara resta, d'aquesta malignitat que hem arrossegat des de fa massa temps.

dissabte, 21 de novembre de 2015

VULL UN CROISSANT DE XOCOLATA!


FÀSTIC

Ei, rata contrainsurgent. Quan Merkel intervé Grècia, la lies. 
Quan Espanya intervé Catalunya, calles com una puta. Fàstic que fots!

QUATRE GOLS COM LES QUATRE BARRES!

Definitivament, hem passat pantalla d'aquesta gentussa!


 
"Eeeeehhhhh, al TC, al Consejo de Estado, váis!"

THIS DUMB-ASS IS PUTTING EUROPE AT RISK

At the middle of one of the fiercest terrorist attacks to the heart of Europe that have costs dozens of lifes, this dumb-ass called Mariano Rajoy, Spanish First Minister, is playing politics of the lowest style by avoiding share sensitive security information to Catalonia´s (interim) Prime Minister, Artur Mas, because of the pro-independence stand of the latter

Simply said, that puts all Europe at risk. Whereas all the main political leaders are being informed of the last terrorism developments and the measures to counter it, including Basque Country President, Mr. Rajoy hysterical reaction against Catalonia FM, cannot be qualified but as irresponsible and sectarian. And a danger for EU security.
We have to bear in mind that Catalonia is number one in almost all Spain's rankings in international related areas, such as tourism, international trade, foreign residents, and so on. Thousands of foreign owned firms are located in Catalonia. And thousands of tourists from around the World swarm Catalans towns, specially, of course, Barcelona, in any given day.
President Artur Mas reviewing Mossos d'Esquadra's formation
Also, that Catalonia's Government is in charge of Public Security at large, and it has a Police Force of 17.000 strong men to secure it with the collaboration of Local Police Units (like Barcelona's Guàrdia Urbana), with about 11.000 more men. Catalonia's Police, known as Mossos d'Esquadra, has successfully foiled jihaddists plots previously and has a number of high qualified personnel in counterterrorism, swat, anti-riot, eod units, among others
Catalan police officers in anti-terrorism operation
So the implication of this political motivated boycott from Spain top politician is risking not only Catalan lifes, but also thousands of permanent, temporal residents or tourist in Catalonia. 

It can also be qualified as a backstab to EU and NATO allies, since is putting at risk all the decision both organisations take.
Guàrdia Urbana officers (Barcelona´s local police)
So we urge european and international leaders and organisations to order Mr. Rajoy to stop his criminal behavior, and, as long as Catalonia government is not participating in european and security decision making bodies -a situation, by the way, that won't last long- to provide to Catalonia authorities, and of course, to President Mas, the last updated and complete information available in order to secure lifes in Catalonia.

dimecres, 18 de novembre de 2015

DEMÀ, DE NOU, AL PUNT AVUI TV!

Demà torno a participar a la tertúlia de l'Illa de Robinson, d'El Punt-Avui TV. Serà a les 19.00 hores i parlarem del franquisme i dels 40è aniversari de la mort del dictador. Una delícia!

Us hi espero (a través de la pantalla)!

QUAN LA PANCARTA "INDEPENDÈNCIA" ERA REPRIMIDA, LA BLANCA JA HI ERA

"La pancarta d'Independència més gran que s'havia fet fins aleshores" (14.03.1982)
L'article de la Blanca Serra que he reproduït en el post anterior, m'ha fet recordar que quan vaig començar a treballar políticament, a partir del 1983, a La Crida, encara ressonava la repressió que ella i cinc persones més (la seva germana Eva, en Carles Castellanos, en Ramon Pelegrí, la Teresa Lecha, i la Mait Carrasco), van ser objecte arran de desplegar una enorme pancarta, "la pancarta d'Independència més gran que s'havia fet fins aleshores", en paraules d'un altre destacat militant independentista. 

La van desplegar durant la manifestació contra la LOAPA, celebrada el 14 de març de 1982, quan encara governava la UCD. La grandària de la pancarta, que obria el pas del bloc independentista, separat del bloc autonomista, va fer-la ben visible i això va ser considerat inadmissible pel governador civil (càrrec que ara no existeix, pels més joves), que llavors era, vés per on les casualitats de la història, un tal Jorge Fernandez Díaz, exacte, l'actual Ministre de l'Interior. Doncs bé, aquest va decretar la detenció de tots cinc, aplicant-los la llei de defensa de la democràcia, aprovada arran del 23F que tot just acabava de passar. Els cinc detinguts van ser empresonats fins al 23 d'abril. Durant aquestes setmanes, una campanya popular n'exigí la llibertat. I val a dir que l'únic polític que ho va denunciar com un atac a la llibertat d'expressió va ser l'Heribert Barrera.
Amb aquesta brevíssima immersió en la història de l'independentisme, vull remarcar el fet que hi va haver anys en què exhibir una pancarta d'Independència equivalia a passar-te unes setmanes a la Model o a la Trinitat. Gràcies a la feina de molta gent, ara això és impensable, naturalment. 

Però n'hi ha alguns que no només volen posar en perill tot el que hem aconseguit, de forma molt inconscient. Si no que fins i tot, ja han votat, en dues ocasions, de la mateixa manera que ho hauria fet el Fernàndez Díaz si fos ara diputat del Parlament de Catalunya. 

Quina puta ironia, oi?

COP DE CUP*

per Blanca Serra
Així és titula el llibre que el diputat de la CAC sortint David Fernàndez i l’ara entrant Julià de Jòdar van dedicar a presentar i analitzar els orígens i futur de la Candidatura d’Unitat Popular. On estem en aquest moment d’aquest cop de CUP? 

Hi ha hagut un llarg recorregut des que l’últim estatut d’autonomia ens va ser retornat trinxat i més repolit que si l’haguessin ribotat amb l’article 155 de la CE . Aleshores es digué que hi havia unes quantes escletxes en la pròpia Constitució Espanyola per reclamar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació: es va parlar dels articles 1.2, 2, 92, 150.2 168. Es va anar al Parlament espanyol a proposar l’aplicació en especial de l’article 150.2 . Cap de les escletxes proposades va demostrar ser-ho realment, tot i que avui encara hi ha forces polítiques – PSOE-PSC, CSQEP, UDC – que fan veure que s’ho creuen i encara insisteixen en un referèndum pactat amb l’estat i en una reforma de la CE, fórmula que els permet anar fent la viu-viu i enganyant aquells que ja volen ser enganyats.
La CUP va esquivar aquestes escletxes a les que no veia cap sortida insistint en la seva estratègia de treball de base i acció municipalista en l’horitzó d’un Països Catalans independents i socialistes.

Mentrestant és el moviment social de base, colpejat per la crisi econòmica, social i política el que ha anat configurant un conjunt de protestes i propostes encaminades a un trencament de l’estatus quo polític i autonòmic: és un conjunt de moviments que o bé han adoptat un objectiu de regeneració de l’estat espanyol sense trencar les seves estructures històriques polítiques i econòmiques ni tant sols posar en qüestió la monarquia borbònica o bé han anat més enllà i proposen una ruptura històrica amb i de l’estat i un procés constituent cap a una república catalana independent. Són dues sortides clarament diferents i que no responen socialment a les clàssiques esquerres/dretes que ens és tan còmode d’utilitzar i és tan fals de reduir-ho tot a aquest esquema: per un cantó uns burgesos capitalistes , la majoria d’ells vistos com corruptes de manual, lligats als seus interessos de classe que no volen realment trencar l’estatus quo per no perdre poder i que la última carta a la que s’aferren és posar el seu home a la presidència d’una CAC definitivament devaluada, amb el parlament i el govern al seu servei, i unes classes populars força desorientades, sentimentalment manipulables que ens sembla que no volen veure allò que més els convé, que voten tant CUP, com CSQEP com Cs i fins i tot alguns despistats PSC-PSOE, però que són la base necessària per a construir la futura república catalana.
Jo diria que la CUP no ha arribat a elaborar una comprensió d’aquesta situació i d’aquests canvis i que es veu sobrepassada quan es veu la necessitat de sortir del cau municipalista i constituir-se en referent polític nacional, i sobretot del Principat. Una part de la CUP, com ara torna a passar, en nom de la necessitat revolucionària d’atenir-se a les necessitats de les bases dels moviments socials i no deixar-se portar pels cants de sirena del poder, es resisteix a implicar-se en unes institucions que veu totalment inútils i fins i tot corrompudes i corruptores. Finalment, tot i que una part de la CUP no ho veu bé, s’entra en el parlament de la CAC on es demostra que, si mantens fermament un peu i mig al carrer, tens possibilitats de remoure coses o que “passen coses” com han dit els propis representants en les seves valoracions i campanyes posteriors. De tota manera la CUP continua demostrant que té problemes greus per llegir altres realitats com la construcció d’organitzacions com l’ANC (hereva de la Plataforma pel Dret de Decidir), com tot el moviment dels referèndums populars ( no ens enganyem, només de manera puntual trobem la CUP realment implicada en aquests tipus de moviments); gairebé sempre la CUP es mira amb recel aquests moviments de masses i amb això no fa més que per una banda renunciar a treballar-hi dins lluitant per una orientació rupturista i de justícia social i per altra banda regalar un moviment de masses importantíssim a sectors polítics com CIU que només aspiren a reconduir-lo en funció dels seus interessos: frenar-lo quan ho creguin convenient, o fins i tot anul·lar-lo si els molesta.
La CUP tenim un dèficit de debat polític i d’anàlisi de la realitat política i de classe dels Països Catalans bastant greu i això no es resol només amb organigrames organitzatius, i munts de ponències i reunions sinó també topant amb les diverses realitats, aprenent a construir aliances conjunturals, arriscant-nos a arribar a acords temporals i a curt termini per aconseguir objectius que representin un avanç per a les classes populars.

La realitat no és tan senzilla i el nostre país, com tants altres, no es redueix a un bloc compactat de dretes i esquerres , unionistes i independentistes, dolents i bons, volent fer el país que volem sense comptar amb el país que tenim. I tenim un país i les seves classes socials realment molt complex que demana filar molt prim i no etiquetar la gent i els grups socials com si fossin blocs històricament immòbils, quan la situació precisament a la nostra terra es dibuixa amb unes classes populars i treballadores que s’encaminen a una precarització estructural que costarà molt de revertir i una petita i mitjana burgesia composta d’autònoms autoexplotats i sectors que estant perdent rellevància econòmica i, per tant, política, que estan sotmesos als grans poders oligàrquics financers. Aquí sí que, malgrat que hi ha uns interessos objectivament antagònics entre aquests grups socials hi ha marge per a un marc de consens conjuntural que inclogui les mesures aprovades en la primera resolució del nou Parlament.
Us presento la realpolitik. Fot, oi?
Quin és el cop de CUP en aquesta situació?: doncs jo diria que es mou, com ha passat en altres moments, entre uns que en nom de la coherència revolucionària i les necessitats de les masses reclamen una reorientació radical del procés independentista que aparti els sectors que representa CDC “per a guanyar-ho tot” (quan de fet la por a guanyar i a haver d’embrutar-se les mans compartint quotes de poder en enfrontaments amb aquest mateix poder és una de les característiques d’aquests malalts d’esquerranisme tal com els va analitzar en el seu moment el sr. Uliànov) i uns altres que en nom de la coherència reclamen un marc de consens on puguin confluir interessos contraposats de cara a la construcció d’una República Catalana independent, construcció que no pot prescindir d’un marc social ampli, no lligat a les oligarquies però si inevitablement a grups socials no estrictament populars.
"menys carxofes mediàtiques i menys xerrameca
a través dels mitjans i més treballar
"
Jo diria que ara per ara resulta extraordinàriament angoixant per a molta gent veure com els representants de la CUP s’alineen en el grup del NO juntament amb PP, Cs, PSC-PSOE, CSQEP i que això bloqueja les possibilitats de la resolució aprovada fa uns dies; també veig clar que les explicacions que intenten donar-nos no “arriben” a la gent:¿és que tothom s’ha conjurat per ser manipulat pels convergents i els seus aliats i han sucumbit a les pressions mediàtiques perquè són babaus de mena? O hi ha alguna cosa que s’està fent malament?: menys carxofes mediàtiques i menys xerrameca a través dels mitjans i més treballar perquè tiri endavant ara mateix el contingut de la resolució; molta gent està compartint amb el cor encongit la idea que el procés és mort i enterrat per molt de temps i els enterradors han vingut de nosaltres mateixos. Molta gent pensem que s’està donant massa importància a una estructura autonòmica, (Parlament, Govern Autonòmic) peça fonamental de l’arquitectura política espanyola, que té els dies comptats, una carcassa inservible per a tirar endavant el procés constituent i per atraure la mirada favorable internacional, i en canvi no estem treballant en un autèntic Pla B d’Assemblea d’Electes catalans, construïda amb els materials d’enderroc de l’autonomia més les forces municipals, més les forces vives del país i que fins i tot pot no tenir en compte aquell famós article 145 de la CE que prohibeix compartir projectes comuns amb altres comunitats. 
Els col.legues del "NO"
*(NOTA: Publicat a Llibertat.cat, 15.11.2015)

COMENTARI

Old Rockers never die, que diríem. 

Article lúcid, que posa el dit a les múltiples nafres de l'infantilisme revolucionari. Fins i tot coincideix amb un de meu en referir-se a papà Ulianov. I és que hi ha coses que són de calaix! Aquests nens estan alienant-se a tota la classe mitja, que després, quan la necessitin els farà una botifarra com una casa de pagès. Això sí, seran tots ells titulats superiors i amb molts màsters i doctorats, com semblen voler pressumir darrerament. Però el procés de grapització (de GRAPO, nens i nenes) serà de cavall.

Bé, la veritat que jo doni suport a aquest article em temo que faig més mal que bé a la posició que defensa en l'actual debat. Però què collons, només faltaria que a aquestes alçades m'hagi d'autocensurar per uns quants crios de merda!

He reproduït el text tal qual, però he emfasitzat les frases clau i, naturalment, he afegit il.lustracions que no apareixien en l'original