dimarts, 29 de desembre de 2015

QUATRE PEL.LÍCULES

Aquestes vacances aprofito per veure pel.lícules que tenia pendents, i puc jurar que entre renec i renec que adreço a aquelles que intenten boicotejar el procés, he vist pel.lícules que paguen molt la pena. Deixo de banda, la d'Stars Wars, que em va semblar poca cosa. 
De les quatre que avui parlo, la més recomanable, sense cap mena de dubte, és The Homesman (2014), un western diferent, una mica depriment i decrèpit, però excel.lent. Encara diria més, brutal, que va en la línia d'una altra boníssima cinta com va ser True Grit (2010). Si en aquesta, destacava el paper de Jeff Bridges, en la més recent, no puc més que fer una reverència a un altre veterà, Tommy Lee Jones. A més, és un western diferent, ni que sigui pel fet que les dones tenen molt més protagonisme que els homes. I això sí que és realment excepcional.
Les altres tres pel.lícules que he vist estan a molta distància de la primera. Certament, The Bridge of Spies (2015), és interessant, però massa superficial per al meu gust. I amb aquesta mania de menysprear els polítics i d'afalagar la gent normal. M´ha recordat també a una altra pel.lícula protagonitzada pel mateix actor, Charlie's Wilson War (2007), en la qual la política, també torna a sortir malparada.
Pel que fa a Sicario (2015), és una pel.lícula entretinguda, si bé amb escenes molt dures. La presència de Benicio del Toro, li dóna un valor i una consistència. Però aquí també, es cau en la sensació que és com una mena de remake de Traffic (2000), fins i tot en l'escena final, on el futbol substitueix, això sí, el baseball.
Finalment, The Revenant (2015), amb Leonardo DiCaprio, és també interessant, un western antic, situat al 1820, de manera que oblideu-vos dels winchesters, i que recorda, again, si fa no fa, a un altre clàssic, com és Jeremiah Johnson (1972), protagonitzada en aquest cas per Robert Redford, un actor veterà que sempre ha estat un referent per a l'anterior.

Encara em queden per veure dues pel.lícules més, ja en parlaré, si em vaga, és clar!

LA BÈLGICA DEL SUD?*

Els atemptats gihadistes a França del novembre, com també els anteriors del mes de gener, han desfermat un debat entorn la problemàtica que per a la seguretat europea en general, i per a França en particular, representa el cas de Bèlgica, i més concretament, algunes ciutats dormitori, com és el cas de Molenbeek, situada a pocs quilòmetres del cor del centre polític i administratiu de la Unió Europea, de Brussel.les. El fet que alguns dels autors dels atemptats esmentats, així com d'altres d'anteriors, que també van commocionar tota Europa, hi residien, la van convertir en l'objectiu d'interès mediàtic global. Des de França, sobretot, ja fa temps que es critica el model de seguretat pública existent al país veí, que es considera massa fragmentat políticament i que això incideix en una enorme descoordinació que afavoreix l'actuació dels gihadistes que volen atemptar al cor d'Europa. Fins i tot s'arriba al límit d'afirmar que en determinats barris d'aquesta, i d'altres ciutats de la connurbació brussel.lenca, la policia no gosa entrar, fet que provoca que siguin en la pràctica veritables ghettos on grups radicalitzats cada cop més esdevenen l'autoritat de facto.
Naturalment, en aquest descarregar les responsabilitats en el veí del nordest, per part de les autoritats franceses, molts analistes han vist un evident intent de fugida endavant per evitar assumir les responsabilitats pròpies en la incapacitat dels serveis d'informació (els famosos Renseignements généraux) d'avortar aquests atacs i evitar la mort de dotzenes de ciutadans que gaudien de la nit parisenca. Com a mínim, de forma parcial, si més no.

Bèlgica, com també el cas de moltes ciutats del Regne Unit, són a escala europea, els principals focus d'activisme gihadista. De tots dos països han marxat cap a Síria i Iraq, el major nombre de combatents forasters (foreign fighters) gihadistes procedents d'Europa. Però si en el cas del Regne Unit, la insularitat esdevé un obstacle important a l´hora de moure's, en el cas belga, aquest no existeix, i facilita els desplaçaments pel continent, travessant diversos dels territoris dels Estats membres. I això ha dut al retorn dels controls policials en les fronteres interiors, i al desplegament de l'exèrcit i de cossos paramilitars (tipus gendarmeria) en alguns dels països afectats.

En definitiva, els atacs terroristes han desfermat una certa temptació d'instrumentalitzar-los a nivell polític. Aquesta desagradable manipulació la podem veure corregida i augmentada en el cas espanyol, en referència a Catalunya, i més concretament, al procés independentista que, com és ben conegut, es va consolidar definitivament arran dels resultats electorals del 27S.

Concretament, un dels principals argumentaris de l'estratègia anti-independentista del govern espanyol, així com d'algun dels principals think tanks que els assessora, és el correlacionar sistemàticament el moviment independentista amb grups o faccions gihadistes, i alertar del perill que una “hipotètica” (des del seu punt de vista, és clar!) República Catalana seria una mena d'estat titella manipulat pels gihadistes. Aquesta associació es basa en l'existència d'un important nombre de població islàmica resident a Catalunya, i en el fet que, particularment, a l'àrea metropolitana de Barcelona és on s'han produït en els darrers anys més detencions de suposats o reals gihadistes, a nivell de tot l'estat espanyol, al marge, és clar, de Ceuta i Melilla.
A ningú no se li escapa, però, que aquí, també ens trobem en una matussera manipulació política i policial, que obvia el fet que va ser a Madrid on va tenir lloc l'atemptat més mortifer, com és ben conegut. També obvia el fet que el propi govern espanyol no té cap complex en difondre missatges que lluny de reforçar la seguretat entre els ciutadans, van adreçats a posar-la en qüestió, i a desfermar una guerra de competències sobre la lluita anti-terrorista amb la policia de la Generalitat, quan el que pertocaria és, no només una actuació conjunta en aquest àmbit, sinó una plena integració dels Mossos d'Esquadra en els organismes europeus i internacionals de lluita contraterrorista.

En definitiva, aquesta actuació irresponsable per part del govern espanyol, no és més que un argument més, per concloure definitivament el procés d'independència que, com ja s'ha dit, es va consolidar el 27S. Només d'aquesta manera, amb uns cossos policials que treballaran sense intromissions forasteres, i amb unes unitats militars encarregades de garantir la integritat nacional i, si s'escau, la pau al món, podrem gaudir d'una Catalunya el més segura possible.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 53. DESEMBRE 2015)

dilluns, 28 de desembre de 2015

BRUTAL VÍDEO


Peshmergues destrueixen un vehicle suicida de l'Isis 

COMPTE AMB ELS SUPORTS A LA CUP!

La CUP va sortir viva de la ratera de Sabadell, on tot estava preparat per a la victòria dels NO-NO. Del no a Mas i del no a la proposta d'Acord cap a la Independència, que JxSí va presentar, i que inicialment havia de ser un preacord, però que les diputades cupaires no van voler validar, actuant de forma covarda, com ja vaig emfatitzar en una entrada anterior. Les pintades als afores del poliesportiu on es va celebrar la votació, fetes la vigília, demostraven de forma fefaent que l'escenari escollit era territori de l'odi a Mas. La compareixença estrambòtica de l'Anna Gabriel, el seu posat crispat, tens, que tot just podia dissimular -de fet, aquesta noia no sap dissimular, és traslúcida, el seu humor, es veu d'una hora lluny- les seves penques d'intentar passar el mort de nou a JxSí, demostrava ben a les clares que se sabia perdedora. Res a veure amb les rialles, les abraçades, els petonets, les manyagues que es feien en grup la nit de l'ANO al Bages, és a dir, al seu pati particular. 
Anna Gabriel eufòrica a Manresa
Anna Gabriel moixa a Sabadell
La CUP va sortir viva, perquè ara ja podríem estar parlant d'eleccions. I redéu que cada cop hi ha més gent que les demana a crits. Però les persones que van mantenir el tipus, les suposades 1515 persones que van votar SÍ-Sí, és a dir, aquelles que prioritzen, lògicament, ser ciutadanes de la República Catalana a ser súbdites d'esquerra del Rei d'Espanya, van plantar cara a l'ensarronada espanyolista. Les he de felicitar, i, modestament, em sento coresponsable de la seva gesta, atès que vaig fer tot el possible per ajudar-les, des de la xarxa, i he de dir que les entrades que van registrar les meves xarxes, van ser notablement superiors a les dels dies normals. Per això me'n sento satisfet. 
Pintades als afores del Palau d'Esports de Sabadell
Però el perill encara no ha passat. I va ser, com no, la pròpia Gabriel, la que va assenyalar quina és la seva darrera esperança per evitar la investidura de Mas i el suport a l'Acord cap a la Independència. Quan s'hi referia, la seva cara s'il.luminava de fe sectària. I em refereixo és clar a les entitats que donen suport a la CUP, però que no en formen part de la militància estricta: els anomenats suports o les entitats que formen la Crida Constituent. És en elles, ahir es va veure de forma clara, on la Gabriel diposita les seves esperances, més que en les assemblees territorials de la CUP, que suposo que considera massa patriotes. Per contra, només cal donar un cop d'ull al llistat de les entitats de la Crida Constituent, per comprendre que és el rovell de l'ou del sector espanyolista, precisament el que va fracassar ahir a Sabadell, tot i jugar en camp propi. Són les següents:

La immensa majoria d'elles, són clarament partidàries del No-No, un simple cop d'ull als seus webs ho demostra, encara que no totes, com és públic i notori en el cas de Poble Lliure.

Tanmateix, el proper dia 2 de gener, es reunirà l'anomenat grup d'acció parlamentari (GAP) de la CUP, que és qui, aparentment donarà el parer final. Segons el diari ARA, el GAP el formen una seixantena de representants territorials i un per cada una de les entitats esmentades, en total, una setantena i escaig de persones. La implantació territorial de la CUP, fa que el territori tingui un gran pes, en detriment de les organitzacions esmentades, i això, en principi sembla realment favorable a les tesis del Sí-Sí. Cal recordar que a l'ANE d'ahir, qualsevol militant de les entitats va poder votar, mentre que, repeteixo, si ho entenc bé, al GAP només podrà votar un representant per entitat i els representants territorials, que, en principi, sembla més proclius a l'acord.
Per això, si és evident que la decisió sembla clarament favorable al Sí-Sí, cosa que explicaria ben a les clares la cara d'emprenyada de la Gabriel ahir en la compareixença davant la premsa (sense preguntes, per cert), és en les properes hores que cal anar amb molt de compte, que no intentin una nova ensarronada o capgirar un resultat que sembla més que cantat, en principi. Cal anar amb peus de plom, perquè l'espanyolisme rabiós intentarà evitar un resultat que sembla bastant clar, i que serà inclinar-se a donar suport al Sí-Sí. 
Pintada a Cornellà de Llobregat
La gent normal de la CUP no pot badar, i el conjunt dels independentistes que necessitem la vostra presència en l'avantguarda per la lluita per la Independència i la República, us intentarem ajudar amb totes les nostres forces. Paraula d'honor.

COMUNICAT DE REAGRUPAMENT SOBRE L'ASSEMBLEA DE LA CUP

Davant el resultat d’empat en l’assemblea de la CUP d’ahir i, per tant, sense saber encara quin serà el futur immediat del govern del nostre país,manifestem :
-Advertim que la CUP pot acabar posant per davant les seves disputes internes al projecte comú de independència que afecta a tot un país.
-Convé sempre tenir present que Catalunya va parlar el 27S i va donar 1.600.000 vots a Junts pel Sí i 300.000 a la CUP .
-Reclamem a la CUP que en el moment transcendental que viu Catalunya, faci un pas decidit cap a la llibertat i  la dignitat dels catalans i catalanes i permeti la continuïtat i l’èxit del procés cap a la independència.
-Unes noves eleccions el mes de març són l’opció menys favorable pel procés, però si s’arriba a aquest punt, des de Reagrupament  apostem de nou per una candidatura unitària i transversal amb un punt molt clar en el programa que es comprometi  a fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) si hi ha majoria al Parlament.

diumenge, 27 de desembre de 2015

PRESIDENTA FORCADELL...

Presidenta Forcadell: Convoqui sessió d'investidura ja i acabem d'una vegada!

US PRESENTEM L'AMIC DE L'ANNA GABRIEL, UN FEIXISTA ESPANYOL



Les anti-capitalistes de l'extrema esquerra espanyola, han empatat gràcies al vot d'un feixista espanyol. És això ètic? És això revolucionari? I un bé negre! (que no un toro)



AGRAÏMENTS

Vull agrair de tot cor el paper que ha desenvolupat el corrent Poble Lliure en l'ANE de la CUP d'avui, fent front al que era en tota regla una ensarronada espanyolista, com s'ha demostrat amb la presència de declarats enemics de la Independència de Catalunya entre les assistentes. Tinc la total certesa que s'ha avortat un intent d'acabar amb el procés independentista i ha estat gràcies a la seva actuació i a la de veterans militants independentistes, alguns d'ells amb molts anys de presó a les seves espatlles.

Ara la decisió es trasllada al 2 de gener. Tinc el convenciment que s'ha evitat una operació d'estat impulsada pels serveis d'intel.ligència espanyols, com, d'altra banda, era d'esperar, atès que Espanya s'hi jugava molt. També tinc l'esperança que, finalment, es prengui una decisió tan òbvia com és optar per ser ciutadanes d'una República Catalana abans que súbdites del Rei d'Espanya.

1515 ANTI-CAPITALISTES QUE PREFEREIXEN SER SÚBDITES A CIUTADANES

1515 ANTI-CAPITALISTES (INCLÒS UN FEIXISTA ESPANYOL, COM A MÍNIM), PREFEREIXEN SER SÚBDITES D'ESQUERRES QUE CIUTADANES DE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA

THE TRUE VOTE AT CUP NATIONAL ASSEMBLY

TODAY'S TRUE VOTE AT 
CUP NATIONAL ASSEMBLY IS BETWEEN


BEING CITIZENS OF THE 
REPUBLIC OF CATALONIA ...


OR KING OF SPAIN SUBJECTS!

IS THAT SIMPLE!

LA INTEL.LIGÈNCIA EUROPEA ES POTENCIA AMB L'INTCEN*

En un article anterior ens preguntàvem si arran dels atemptats a París del passat mes de novembre, havia arribat l’hora de potenciar el Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Unes setmanes després hem conegut la resposta. I ha estat una resposta contundent i rotunda.
A principis del mes de desembre s’ha fet públic el relleu del seu màxim responsable. El fins llavors cap de l’INTCEN, el finès IIkka Salmi, ha estat rellevat pel que podem considerar un dels més importants agents d’intel·ligència europeus, l’alemany Gerhard Conrad, procedent del Bundesnachrichtendienst (BND), és a dir, el Servei d’Intel·ligència Federal alemany, encarregat de la intel·ligència exterior, això és, ras i curt, de l’espionatge. El BND és una de les principals agències d’intel·ligències europees i es caracteritza per estar directament subordinada a l’Oficina de la Cancelleria, i no de cap ministeri federal. En conseqüència, sota les ordres de la mateixa Angela Merkel. El fet, doncs, que el nou màxim responsable de l’INTCEN procedeixi d’una de les principals agències d’intel·ligència europea, és una clara indicació que, definitivament, aquesta instància que, de fet, no és una agència pròpiament dita, sinó una unitat administrativa integrada en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), està molt probablement cridada a ser potenciada i a assumir un protagonisme més important en els pròxims temps.
El seu nou responsable directe, Gerhard Conrad, concretament, ha destacat al llarg de la seva carrera professional, com un dels màxims experts en el món àrab i ha participat en operacions d’intel·ligència a l’Orient Mitjà, que li han valgut diversos sobrenoms tals com Mr. Hezbollah, MrHamas, el James Bond alemany o el nou Lawrence d’Aràbia alemany. Uns sobrenoms que, en alguns casos, no són precisament neutrals. Per comprendre’ls, cal donar un breu cop d’ull a aquella part de la seva biografia que és coneguda.
Nascut el 1954, i casat amb una altra agent del BND, Conrad és un especialista en el món àrab, amb el grau de doctor, que va aprendre la llengua a Damasc, i que la parla sense accent, fet que aplana molt la relació amb molts dels seus interlocutors, sobretot en els moments de conversa no oficial, els quals, com és sabut, sovint són els més claus. Des del 1996 ha participat en moltes de les negociacions per a l’alliberament d’ostatges en mans de les diverses organitzacions armades àrabs, i ha teixit una xarxa de relacions estretes tant amb els israelians, com també amb actors tan antagònics com el mateix líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah (foto superior), i amb els seus protectors iranians. La seva participació en dues d’aquestes negociacions, particularment, ha estat les qui li han reportat més reconeixement.
Concretament les aconseguides, després d’intensíssimes negociacions, els anys 2008 i 2011. La primera va permetre el retorn de les despulles de dos soldats israelians a canvi de l’alliberament de cinc presoners i de les despulles de 199 combatents morts durant la Guerra entre Israel i Hezbollah del 2006. La segona, el 2011, va significar el retorn a casa del soldat israelià Gilad Shalit, capturat per Hamas el 2006, a canvi de l’alliberament de 1027 presoners, palestins o araboisraelians la majoria. 
Per aquestes missions, Conrad ha rebut reconeixements com la Creu Federal al Merit, o l’AntiDefamation League Paul EhrlichGunther K. Schwerin Human Rights Award. Àdhuc el mateix Primer Ministre israelià, Benjamim Nethanyahu, va agrair personalment la tasca de Conrad en l’alliberament de Shalit.
En definitiva que, com dèiem més amunt, tot sembla indicar que la Unió Europea ha decidit potenciar la seva intel·ligència. Ara caldrà veure com es compatibilitza això amb el funcionament ordinari de les agències d’intel·ligència nacionals, sobretot amb les de més pes com són les britàniques, les franceses, i naturalment, les mateixes alemanyes. Sense oblidar, per descomptat, la resta, de dimensions més modestes.
*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 19.12.2015)

dijous, 24 de desembre de 2015

LA LLAVOR DE L'ODI O L'INFERN QUE ESPERA A LES 3.577 CUPAIRES A SABADELL

Els qui tenim una certa edat, els qui tenim un cert currículum en la militància independentista, en el meu cas es remunta al 1983, però n'hi ha d'altres que, naturalment, és molt més anterior, sabem perfectament que l'elecció del lloc on celebrar una reunió política, tipus congrés o assemblea, ho és tot menys neutral. 

L'exemple obvi que em ve al cap va ser les famoses Assemblees del MDT del 1986, quan es va produir l'escissió (aiiix quants anys fa d'allò!). Uns van escollir fer-la a Barcelona i uns altres vam escollir fer-la a València. I la tria, repeteixo, ho era de tot, menys innocent. L'efecte seu, podem dir, és cabdal. Qui controla el territori, l'escenari, controla l'assemblea i s'alça amb la victòria. De calaix. I això és encara més clar en aquelles organitzacions on la participació no està del tot controlada, és a dir, on és més laxa. En el cas de les cupaires, sembla que l'únic que cal per participar-hi no és ser militant de quota, si no tenir l'aval de la teva assemblea local. Diuen que hi ha unes 500 persones que han estat rebutjades i no podran participar. Però a ningú se li escapa que l'efecte seu farà que les assemblees locals cupaires de Sabadell i rodalies seran les que expendiran més avals d'assistència, per raons òbvies.
Bé, doncs si us fixeu en la foto, això és el que trobaran les participants en l'assemblea cupaire. Odi. Un odi total, letal. Tipus Gemma Ubasart, per entendre'ns. O de la Marina aquella impresentable que ara no recordo el seu cognom. Algú capaç de parir aquesta pancarta és un malalt mental que hauria de ser tancat a un psiquiàtric. 

Per altra banda, cal recordar que ja l'efecte seu va ser determinant en l'Assemblea Nacional Oberta (ANO, per cert) que es va celebrar al Bages fa unes setmanes. Territori de la femella alfa Anna Gabriel, per entendre'ns, i que va donar el resultat que va donar. Patètic.

En el cas de Sabadell, em ve al cap ara que qui circula per allà és una altra impresentable, sectària fins a la medul.la que porta per nom Esther Vivas, que no sé si és de la CUP, però que tinc per segur que no li costarà gens ser avalada per l'assemblea local corresponent. Només cal escoltar-la a les tertúlies de Catalunya Ràdio, per certificar el seu sectarisme més absolut i el seu espanyolisme integral. 
És aquesta fauna de l'extrema esquerra espanyola i espanyolista la que vol manipular l'assemblea de la CUP i destrossar les esperances de milers, de centenars de milers, de milions de catalans i catalanes. Amb l'aval corresponent del CNI, naturalment.

En definitiva, que, com sempre, els independentistes haurem de lluitar. De fet és el nostre destí, lluitar fins a la victòria, Ningú no ens va dir que seria fàcil. Però ja hem fet molt camí i ja hem guanyat, però la reacció espanyolista, ferida de mort encara es guarda algunes fuetejades més producte dels espasmes que de res més. 

Jo confio molt amb gent amb la que porto dècades lluitant, i que diumenge seran a Sabadell. Gent que conec, que confio i que estimo, encara que algun cop hagi discrepat amb ells. Gent que no pocs d'ells han patit la repressió en les seves pròpies carns, sent torturats per la policia franquista, per la policia de la transició, per la policia del PSOE i del GAL, gent que saben distingir perfectament el que era una gris o un marró del que és ara un mosso d'esquadra. Gent que més aviat tenen dificultats en expressar-se davant una càmera de televisió o d'una escarxofa de ràdio, perquè són gent d'acció, no com aquests modelnos que es pensen que parlant a La Sexta o escrivint al diari dirigit per l'Enric Hernàndez, el gran fill del Periódico de Catalunya, ja estan fent la Revolució i assaltant el Palau d'Hivern. Colla de freakies! que diria aquell.
Gent als quals confiaria la meva vida, i la dels meus éssers estimats si fos necessari. I per això no tinc cap dubte que tindran una actitud digna. I per això els exigeixo i els commino que derrotin d'una vegada a aquests sectaris que estan fent un mal terrible al país, a la moral de la gent, a l'autoestima i al record de tots aquells i aquelles que no han tingut la sort d'arribar al dia d'avui, però que amb el seu patriotisme sincer, han fet possible que siguem avui on som.

AIXÒ ÉS EL QUE ESPERA A LES CUPAIRES EL 27D

Això és el que espera a les 3.577 assistentes a l'Assemblea de la CUP del proper diumenge a Sabadell. Com es pot veure, un terreny neutral, que permetrà un desenvolupament d'un debat tranquil, assossegat i serè, del qual depèn el futur de Catalunya, si més no fins al 9 de gener.

Tot i que no caldria afegir res més, demà afegiré un altre post al respecte. Ara a dormir, ni que sigui amb un llum obert, per no somniar amb àngels Gabriels malignes....

Torp - Els Segadors ( Catalan National Anthem ) Thrash Metal version

dimecres, 23 de desembre de 2015

10 COVARDES!

Teníem entès que la taula única de negociació JXSí-CUP havia de donar lloc a un pre-acord que seria el que se sotmetria a votació en l'Assemblea de la CUP del dia 27 a Girona. Doncs, bé, resulta que finalment, el document que es votarà és només la proposta de JxSí, sense el vist-i-plau de les diputades cupaires.

El presentar un document que no és un pre-acord és clarament una jugada bruta que ja condiciona la votació. Elles no s´han volgut mullar.

En definitiva, elles s'han cagat a les calces. Han tingut por, són unes covardes. No s'han volgut mullar. Com tampoc ho van fer a la Mesa del Parlament. Com tampoc ho van fer en les dues votacions d'investidura. S'han tornat a escaquejar. El seu regne no és d'aquest món. 

Cal ser molt dur amb aquesta gent que estan fent patir molts catalans i catalanes amb la seva actitud. Cap mena de comprensió envers elles. Milers de votants cupaire s'estan trencant el cap de tant picar les parets, de ràbia que senten per tot plegat.

Tot i que encara mantinc l'esperança que l'Assemblea aprovi l'acord amb JxSí, cada cop em fa més mandra pensar que haurem d'aguantar 18 mesos amb elles. 

Bé, de fet, després d'aquesta nova traïció, si, finalment l'assemblea aprova l'acord, aquestes 10 diputades haurien de dimitir totes. Bé, de fet, n´hi ha un que ja ha anunciat que dimiteix "per motius personals i familiars", però les altres 9 haurien de dimitir ipso facto, i ser reemplaçades per les 9 següents. Perquè això de prendre el pèl al personal, realment no fa gràcia.

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 
Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.
I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 
3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.
Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 
  • 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

  • 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

  • 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

  • 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

dimarts, 22 de desembre de 2015

PROPOSTA D'ACORD CAP A LA INDEPENDÈNCIA, 22.12.2015

LA GRAN OPORTUNITAT DE LA CUP*

La victòria, contundent, inapel.lable, de l'independentisme en les eleccions del 27S, cal que sigui gestionada amb molta intel.ligència. Fins a cert punt és lògic que aquestes darreres setmanes la gent normal passem angúnies perquè el pacte entre les dues formacions vencedores no arriba. Molts ja voldríem, fa setmanes, que tot ja estigués en marxa. Però, tal vegada, és que encara no som conscients del que realment vam aconseguir en aquella data. Vam aconseguir una fita històrica. I no és conya.

Hem derrotat democràticament Espanya.
És quelcom que mai cap altre poble, dels molts que s'han independitzat d'Espanya al llarg dels segles, no ha aconseguit mai. Som, per dir-ho en termes futbolístics, uns cracks! I això, als espanyols els té aturmentats. No se'n saben avenir.

A veure, ells troben lògic que els seus adversaris siguin independents perquè els van derrotar militarment: ho van fer els holandesos, els portuguesos, els anglesos (a Gibraltar, amb l'ajuda catalana, per cert), tots i cadascun dels pobles llatinoamericans, els filipins, els marroquins, els africans de la Guinea... Van sortir per potes i de forma indigna, del Sàhara...
Ara, que uns els derrotin per la via democràtica, no ho acaben de capir. Vull dir que per ells és una derrota indigna, vergonyant, pussil.lànime, de poble capat, de poble perdedor. No ho conceben i no s'ho acaben de creure.

Per això, és súmmament important que continuem donant exemple. Les lluites d'alliberament nacional, sempre tenen uns trets que es reprodueixen de manera quasi matemàtica, independentment de l'entorn geogràfic on es desenvolupen. Sigui a l'Àfrica, a l'Àsia, a Amèrica, i per descomptat a Europa.

I un d'aquests trets és l'estratègia del front patriòtic, un concepte que amb el pas dels anys ha anat evolucionant, si voleu, i que en l'actualitat equival al de transversalitat. Els catalans i les catalanes hem protagonitzat en els darrers anys una veritable revolució democràtica, de la qual alguns o bé no en són conscients, o bé la intenten obviar, ignorar, com si no s'hagués donat mai.
En la transversalitat, per definició, hi trobem gent de dretes, d'esquerres, de centre, perquè una nació, i això és marxisme elemental, no és una ideologia. No hi ha nacions de dretes, ni nacions d'esquerres. Les nacions, són el locus on es desenvolupa la lluita de classes, i qui guanya, sempre, és aquella classe que assoleix esdevenir nacional, és a dir, aquella, els interessos de la qual són percebuts com els interessos del conjunt. Per descomptat, cap classe pot esdevenir nacional si es percep que té una subordinació estratègica o tàctica a un altre entorn nacional, com pot ser, en el cas que ens ocupa, l'espanyol.

En aquest context, per una banda, és evident que el corrent ampli de l'independentisme, el mainstream, representat per la coalició Junts pel Sí, i personificat en el lideratge d'Artur Mas, però també d'Oriol Junqueras i fins i tot del propi Raül Romeva, ha desconnectat de qualsevol veleïtat espanyolista. Una de les proves més fefaents, la tenim en la dissolució per la via ràpida de la federació CiU, que va permetre extirpar el tumor duranista. Aquest corrent, que internament no deixa de ser heterogeni, com és públic i notori, aposta clarament per un àmbit català de decisió, sense caure en cap parany ideològic espanyol.

En el cas de la CUP, que, de lluny, és el corrent minoritari de l'independentisme, però tanmateix necessari, àdhuc imprescindible, i que també, com s'ha demostrat recentment, és internament heterogeni, aquesta desconnexió sembla, paradoxalment, que encara no s'ha esdevingut del tot. I el fet és realment sorprenent, perquè l'acord amb Junts pel Sí, considero que és una gran oportunitat per la CUP per esdevenir un referent per a una part importantíssima de la societat catalana.
La CUP està immersa en una cursa per esdevenir el referent de l'esquerra no socialdemòcrata, en competència directa amb opcions que obvien la revolució democràtica catalana, perquè el seu referent és Espanya, i només utilitzen Catalunya i la seva lluita nacional com un ariet per guanyar el poder a Madrid. Llavors, aconseguir un acord amb l'independentisme majoritari per la CUP, en bona lògic ha de passar per incidir en el vessant social en el sentit més ampli del terme i no pas en altres vessants de tipus institucional o simbòlic que s'allunyen molt dels interessos -i de les necessitats- principals dels seus votants, tant que ni tan sols figuren en el seu programa electoral.

En aquest sentit, la CUP amb un pacte amb l'independentisme majoritari pot aconseguir dos objectius: de manera immediata, convertir-se realment en un referent dels sectors que propugnen una fonda transformació social, en detriment dels seus competidors ideològics espanyolistes. I en segon lloc, en un termini de 18 mesos, assumir un molt més gran protagonisme en el marc de les forces polítiques que es disputaran l'hegemonia dins de la República Catalana.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 14.12.2015)