dilluns, 25 de juliol de 2016

BREXIT I CATALUNYA*

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha esdevingut un terratrèmol de dimensions colossals. Tant que ha fet passar quasi de forma desapercebuda dos esdeveniments clau que es produïren pocs dies després. La presentació de l'Estratègia Global de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, i la totpoderosa Cimera de Varsòvia de l'OTAN. Tots dos considerats claus fins que va saltar la sorpresa referendària.

Una de les derivades del resultat que de seguida va centrar l'atenció va ser Escòcia. Si en el conjunt del Regne Unit, el Brexit es va imposar pel 51,9%, a les quatre nacions, la realitat va ser molt diversa. Així a Anglaterra, amb un 53,4% i a Gal·les, amb un 52.5%, el Brexit triomfà, mentre que a Escòcia, amb un brutal 62% i al Nord d'Irlanda, amb un 55.8%, l'opció de continuar a la UE s'imposà.
El resultat escocès, no cal dir-ho, va ser el més cridaner. Menys de dos anys després del referèndum d'autodeterminació, en el qual els unionistes reeixiren, en gran part utilitzant l'argument de la por i de l'aïllament internacional, el nou escenari producte del referèndum europeu, deixa Escòcia condemnada a sortir de la Unió Europea si continua formant part del Regne Unit. Un exemple claríssim de minorització, on la voluntat democràtica de la nació escocesa pot acabant sent totalment ignorada.

Naturalment, la Primera Ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va anunciar que aquest escenari era del tot inacceptable i que la convocatòria d'un nou referèndum d'autodeterminació, tenint en compte la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, era una possibilitat que estava estudiant amb molta atenció. I no només això, sinó que li va faltar temps per traslladar-se a Brussel.les i entrevistar-se amb dos dels polítics europeus més importants: el President del Parlament, i etern camaleònic, Martin Schulz, i el polèmic, i cada cop més en la corda fluixa, President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que la reberen sota una pluja de càmeres i flaixos que donà la volta al món. Sturgeon, però, no va aconseguir entrevistar-se amb el President del Consell Europeu, Donald Tusk, que va al.legar problemes d'agenda.
Sturgeon en la seva visita, va proposar que, de forma transitòria, és a dir, fins que no se celebrés el nou referèndum d'autodeterminació, es podia aplicar l'opció “grenlandesa a la inversa”. Es referia al fet que Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, estat membre de la Unió Europea, va decidir sortir-ne, i des del 1985, n'és únicament un territori associat. Així, Escòcia podria continuar sent membre de la Unió Europea, i mentre no es fes el referèndum d'autodeterminació, continuar formant part d'un Regne Unit que ja no pertanyeria a la UE.

Aquesta proposta i en general, tot el rebombori que va generar el tema escocès, va disparar totes les alarmes del govern espanyol, que va sortir a sac per posicionar-se en contra de qualsevol possibilitat que Escòcia romangués a la Unió Europea. La raó, òbviament, és que aquesta possibilitat, obre una porta immensa per al cas de Catalunya.
Cal tenir molt present que la reacció a la proposta escocesa, de continuar formant part de la UE, va obtenir una acollida sorprenentment amable en determinats cercles europeus: a França, Alemanya i Polònia, particularment. No em refereixo a reaccions oficials al més alt nivell, però sí en determinats cercles polítics, acadèmics, d'instituts de recerca. Un fet totalment inesperat, que demostra que la política europea és un joc on el pragmatisme domina clarament per damunt dels textos jurídics, que alguns els volen convertir en textos sagrats, petris.
Com no podia ser d'una altra manera, Escòcia ha recorregut a l'estratègia kosovar, d'afirmar que el seu cas és “únic” i no aplicable a altres casos, per desvincular-se del cas de Catalunya, i d'aquesta manera intentar evitar el vet espanyol. Un vet que, de totes maneres, mai arribarà a tenir lloc, atès que Espanya no està en condicions de vetar res a Europa, si els grans socis europeus s'hi oposen. 

En definitiva, el Brexit ha obert una immensa porta per a Catalunya. Probablement, l'impacte més rellevant és a escala psicològica. Allò que semblava impossible, és possible. És una lliçó que cal aprendre i recordar. En aquest sentit, va ser el propi President Puigdemont qui fa poques setmanes ja va afirmar que Catalunya seguia amb molta atenció la campanya referendària, perquè obria moltes expectatives. No hi ha cap mena de dubte que els fets li han donat la raó.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.58, Juliol-Agost 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada