diumenge, 31 de juliol de 2016

EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ I LA DEFENSA NACIONAL

A Catalunya hi ha, des de fa temps, instal.lada un cursa cap a l'esquerra, com a mecanisme per a desestabilitzar el procés independentista. És un recurs clàssic de l'espanyolisme, o més concretament, dels poders fàctics de l'estat espanyol, que ja van emprar al llarg del segle XX. Sempre que el catalanisme agafava embranzida, Espanya activava moviments radicals per trencar la transversalitat social i ideològica del patriotisme català i d'aquesta manera dividir-lo. Un cop el radicalisme havia esberlat la transversalitat del patriotisme català, naturalment, es liquidava l'agent, ja que la feina ja era acabada. Això va passar amb el faisme (compte, no dic l'anarquisme), l'stalinisme, i més darrerament, amb el felipisme i ara amb el colauisme i fenomens connexos.
La cursa cap a l'esquerra, en la qual es troben immersos molts partits, que lluiten per veure qui té l'esquerra més llarga, de vegades es troba en sorpreses. Darrerament, dos referents internacionals els han fet anar de corcoll. 

El primer referent és l'esquerra abertzale basca, que està posant en serioses contradiccions a la CUP, la qual, no per casualitat, cada cop es defineix més com anti-capitalista que com a independentista. Tant és així que l'allunyament entre els uns i els altres és cada cop més gran. Les lloances d'Arnaldo Otegi al President Mas, sense cap mena de dubte, van caure molt malament a ca la Gabriel. Pels anti-capitalistes, la independència és cada cop més un front més de lluita, una sectorial, al mateix nivell que el gènere, la classe, el medi ambient, les identitats personals, etc. Senzillament, és no entendre un borrall de la teoria revolucionària, que posa com a condició bàsica que tota opció revolucionària, per aconseguir-ho, ha d'assolir convertir-se en una classe nacional, identificant els seus interessos amb els del conjunt de la societat que vol transformar. En definitiva, per aquesta gent, la independència ha perdut el seu caràcter estratègic, i se'l degrada a una lluita més. Per això, més que en Bildu, aquesta gent s'associen amb grupuscles altermundialistes que fins i tot han assolit una quota de poder, sobretot a dins de les estructures decisionals claus, naturalment, a nivell nacional, perquè a nivell local o comarcal, no tenen gent.

Per cert, en aquest error de la sectorialització de la Independència, cada cop està caient més de quatre potes, la pròpia Assemblea Nacional Catalana, víctima de la seva obsessió, benintencionada, per eixamplar la base social que doni suport a la Independència. Aquesta base, ja existeix, i de sobres, de manera que no cal anar socialitzant tant, perquè si no la transversalitat se'n ressent. Lògicament. Un cosa és fer un paìs. Una altra és fer un govern.
El segon referent que ha fet aigües per als nostres  esquerrans, és, lògicament, Syriza, a Grècia. No feia pas gaire, que els admiradors, per no dir hooligans dels grecs sortien de sota les pedres. En el darrer any, però, tot s'ha capgirat, i ara, es consolen amb la figura rebel del professor-motard, en Yanis Varoufakis, que s'ha convertit en l'objecte del desig de tots els guais, davant de l'ara malvat Tsipras. Tanmateix, per aquesta esquerra, fins i tot ell és massa civilitzat, i la tendència és cada cop més a cercar referents a Llatinoamèrica, com si l'estructura social i econòmica catalana tingués les característiques de les societats llatinoamericanes, quan són totalment diferents. Això no obstant, no tene cap complex en traslladar el discurs i les pràctiques activistes de l'altra banda de l'Atlàntic a Catalunya, o, millor dit, a la metròpoli barcelonina, que és el que realment els interessa, com a bons jacobins que són. 

És per tot això, que resulta un descans, un revitalitzador, la construcció d'un nou espai polític que, no té cap mena d'intenció de competir en aquesta cursa cap a l'esquerra, i sí, per contra, en la construcció d'un espai transversal, meritocràtic i mesocràtic, progressista, però no acomplexat ideològicament, com és el del Partit Democràtic Català. Com ja vaig escriure en aquest bloc fa unes setmanes, vaig participar en la comissió sobre les bases fundacionals d'aquest partit. I quan ho feia, tenia molt clar que la nova formació havia d'apartar-se clarament de les batalletes per veure qui la té més llarga, l'esquerra. I realment, penso que ho hem aconseguit.
Un dels exemples, és en l'àmbit de la Defensa Nacional, en la qual, el PDC és a anys llum de la paranoia antimilitar d'aquestes formacions. Per això, una de les bases que es van aprovar i de les que estic més orgullós, és la que fa, precisament, referència a aquest àmbit. Tant és així, que la reprodueixo a continuació per a difondre-la al màxim. Diu això:

"III-XI (Catalunya) És un país amb un model de seguretat propi que defensa i garanteix la pau, la llibertat i la justícia dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que treballa per a fer front a les amenaces globals, i locals en matèria de seguretat pública i interior. Un país que és segur i compta amb un sistema d'emergències potent, i de qualitat i professional. El Partit Demòcrata Català es compromet amb les polítiques de seguretat i de defensa de les organitzacions internacionals en l'àmbit de la seguretat, dins del marc de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)"

Brillant! Clar i català. Sense cap complex. És així com m'agraden les coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada