dilluns, 19 de setembre de 2016

LLIBRES LLEGITS (2)

Segon lliurament, a les acaballes, de l'estiu dels llibres llegits en les darreres setmanes. Tres, en concret.

El primer dels llibres que vull comentar és de lluny el més sòlid. En una paraula, brutal. Ja feia temps que el volia llegir, i no ha estat fins a aquestes darreres setmanes que ho he aconseguit. Val a dir que no és una novetat, precisament, atès que va aparèixer el 2007. Però els bons llibres no tenen anys. The Darker Nations de Vijay Prashad, és senzillament una passada. Hi estudia el desenvolupament del Tercer Món, com a força política al llarg del segle XX, des dels seus inicis esperançadors, la seva expansió de la mà del Moviment de països no aliniats (NAM) en el context de la Guerra Freda, fins a la seva crisi coincidint amb l'auge del neoliberalisme, en els setanta i sobretot posteriorment. Un dels elements que m'ha atret més l'atenció és la formulació d'un model específic d'estat postcolonial com és l'estat d'alliberament nacional (national liberation state), caracteritzat no només per la seva diversitat cultural -a diferència del model d'estat-nació europeu- sinó també per la voluntat, si més no inicial, de controlar els seus recursos naturals, i també d'assegurar la seva sobirania nacional, en un context, repeteixo, tan difícil on les superpotències enfrontades només distingien entre aliats o enemics. En aquest sentit, la crítica que fa als defensors de les tesis de la modernització política, i dels papers dels militars, referint-se sobretot a l'obra de Samuel Huntington, és molt interessant (pgs. 140-150, i també cal llegir les notes corresponents!),

El llibre es divideix en tres parts, i els capítols corresponents porten per nom el de les ciutats que van protagonitzar aquesta història. Atès que no és la meva intenció fer-ne una ressenya en profunditat, em limito a assenyalar alguns elements que considero imprescindibles.

En primer lloc, els capítols que més m'han impressionat han estat Buenos Aires, Tehran, Havana i sobretot, de forma destacadíssima, Algiers. L'anàlisi que fa de l'evolució, o més aviat, de la degeneració de l'Algèria post independència, i més en concret, de la lluita de classes que s'hi donà, és, senzillament brutal. I la conclusió és sempre la mateixa: quan els revolucionaris triomfadors aposten per la desmobilització de les "masses", la revolució entra en perill de mort. Quina lliçó que més d'unes haurien d'aprendre, en ple segle XXI. 

En segon lloc, la denúncia que fa de l'evolució d'estructures nascudes de la pròpia iniciativa dels països del Tercer Món com és la FAO. Recorda que els seus tres objectius fundacionals el 1945, eren la reforma agrària, la creació de cartels de commodities (productes bàsics o de primera necessitat), i la seguretat alimentària. Amb el pas dels anys, la primera va desaparèixer de l'agenda global, la segona només es va concretar bàsicament en un únic cas, el petroli, a través de l'OPEP, i que lluny de preocupar-se pel desenvolupament del Tercer Món, va caure sota la influència d'alguns dels estats amb més poder com Aràbia Saudita i Veneçuela (molt abans del Chavisme, s'entén) que la van distorsionar. I només el tercer objectiu continua vigent si bé (afegeixo jo) sota l'amenaça constant de les grans corporacions que l'amenacen en totes les seves dimensions.

També és interessant assenyalar la divisió que es va produir a partir dels darrers seixanta i els setanta, entre el corrent dretà del NAM, que va acabar cedint a les exigències del FMI, del BM i les interminables rondes comercials, i el sector esquerrà que si oposà amb el màxim de tossuderia, Entre els primers, no cal dir, els Tigres asiàtics (amb Singapur de forma destacada), l'Índia (sobretot quan arribà al poder la segona generació postindependència), el Brasil. Entre els segons, Cuba i Líbia.

Prashad és també mot crític amb el socialisme de mercat, desenvolupat a Occident, primer, però després a molts altres llocs, atès que es tracta d'un socialisme de consum, no de producció, i que repercuteix clarament en les relacions comercials entre els països rics i el Tercer Món, en detriment, per descomptat, sempre dels segons (tret de les seves èlits nacionals, és clar). L'anàlisi dels fracassos de Tanzània, Perú, Jamaica, etc. són en aquest sentit, ben clarificadors,

Com no podia ser altrament, dues crítiques: l'autor pressuposa que el Tercer Món és un conjunt (o hauria de ser) un conjunt homogeni i coherent, cohesionat per l'experiència del colonialisme occidental. Tanmateix, la veritat és que considero que de fet, el més correcte seria parlar de Tercers Mons, en plural, atesa l'enorme diversitat en tots els àmbits dels seus membres. 

L'altra observació a fer és que en el darrer capítol, Mecca, on a banda de denunciar clarament l'aliança entre les monarquies tradicionalistes islàmiques i els Estats Units, per acabar amb el nacionalisme àrab i sobretot amb l'herència de Nàsser, se li escapa una clara animadversió cap al paper del Pakistan, adversari des des la Independència de l'Ìndia. 

Respecte a l'aliança anti-Nasser, Prashad sembla remuntar-se al 1957, aproximadament, per trobar les arrels del gihadisme contemporani, una interpretació, doncs, que no la situa en la guerra d'Afganistan, com sovint es fa. 

En definitiva, un llibre fonamental per conèixer el món contemporani. Tal vegada, ara caldrà llegir-se el que es considera l'obra continuadora del propi autor, que duu per títol Poorer Nations, i que en aquest cas parla del Global South, en les darreres dècades i fins a l'actualitat.

Aquesta segona obra, és més recent, però no ben bé del moment actual, ja que publicada el 2012, i escrita l'any anterior, lògicament, no esmenta els esdeveniments més recents, com l'auge de l'Estat Islàmic, arribant només, a les reaccions posteriors de la mort de Bin Laden i a la caiguda de Gaddaffi a Líbia. Tot i això, es tracta d'un llibre força interessant que explica l'evolució de la Guerra contra el Terror i les dissensions entre la comunitat d'intel·ligència i la Casa Blanca i el Pentagon, sobretot durant les guerres d'Irak i Afganistan. La creació del Departament de Seguretat Interior (Homeland Security), que pretenia coordinar totes les agències d'intel·ligència i policials dels Estats Units, va fracassar de forma miserable, en benefici d'organitzacions molt més veteranes i consolidades com la CIA o el FBI, per la qual cosa va haver de buscar-se la vida per tenir unes competències pròpies. També emfatitza l'autor les més que tenses relacions entre els Estats Units i el Pakistan, i sobretot el paper clau de l'agència d'intel.ligència d'aquest país, l'Inter-Service Intelligence (ISI), i les seves relacions perilloses amb molts grups islamistes, En definitiva, una obra molt interessant.

Val a dir que l'autor, que amb anterioritat havia escrit un llibre dedicat a la història de la NSA (Agència de Seguretat Nacional), va haver de passar un temps a la presó, per filtrar informació confidencial quan era militar en els anys 80, en el que podem considerar com un precedent dels whistleblowers que ara estan tan de moda.

 
Ens trobem, ara sí, davant un llibre acabat de sortir del forn, a diferència dels dos anteriors. Així que el vaig veure a la biblioteca, el vaig agafar en préstec i l'he llegit d'una tirada, o quasi. L'interès que va suscitar-me s'ha satisfet a mitges. Hi ha punts interessants i d'altres de més banals, i fins i tot alguns de francament ridículs que voregen l'espanyolada, més cutre, tipus "jamón, jamón". Un exemple és la portada. La famosa foto de les Açores, és possiblement la més retallada de la història. Dels quatre protagonistes de la trobada, el primer que és tallat és el llavors primer ministre portuguès, i doncs, teòricament, l'amfitrió, Durao Barroso, cosa que per altra banda, no em produeix una especial repugnància, atès l'individu en qüestió, exemple clar de llepa de tots els amos que se li posen al davant. Però, no contents amb això, en la portada es va un pas més enllà i es carreguen fins i tot al propi Tony Blair i d'aquesta manera, només queden els dos big guys, sempre però amb la maneta que ens informa sense dubtes sobre who is in charge, i l'altra amb una cara de fiel escudero que tomba d'esquena.

I és que ens trobem clarament, davant d'un llibre neocon made in Spain. L'autora s'apunta a l'escola de la frivolitat, per dir-ho suaument, quan es refereix al règim franquista, al qual tracta desacomplexadament com si no hagués estat un règim dictatorial, sinó com un given data, que diríem acadèmicament. O per baixar el nivell, sembla que consideri el dictador com un abuelete muy simpático, que és com l'actual cap de l'estat espanyol el definia quan el visitava en la seva infantesa.

Dos altres elements que no puc deixar de remarcar és l'estructura de l'obra i l'aparell bibliogràfic. La primera és totalment descompensada, atès que un sol capítol, el Segon, ocupa gran part del text, les pgs. 65 a 187, a més l'absència d'una numeració dels apartats i subapartats, en dificulta el seguiment. I `pel que fa a la segona, és un veritable desgavell trobar la referència, si és que hi és, perquè hi ha alguna que no he estat capaç de trobar-la. 

Al marge d'aquestes el llibre estudia com Aznar va portar a terme una revolució (ressonàncies thatcheristes, aquí) en la política internacional espanyola, posicionant-se clarament a favor de les tesis atlantistes neocons de Bush i la seva gent, i que per fer-ho va utilitzar l'estratègia antiterrorista, sobretot arran els atemptats de l'11S als Estats Units, que li va servir d'excusa per atraure l'atenció de la Casa Blanca. Sempre he pensat que, efectivament, la crisi d'ETA ve donada sobretot arran que es converteix en objecte d'interès dels Estats Units i aquests actuen en conseqüència, i amb l'eficàcia i l'eficiència que els caracteritza. El llibre, però, no acaba d'entrar en el detall d'aquesta col.laboració, probablement perquè l'autora no ha tingut accés a la informació reservada al respecte. En aquest sentit, penso que és molt més interessant les aportacions d'algú que sí que va estar en la cuina d'aquesta col.laboració, com és el cas de l'ara coronel de la Guàrdia Civil, i antic responsable del Servei d'Informació a Guipúscoa, Manuel Navarrete Paniagua, que en alguna entrevista remarca la trascendència de la col·laboració amb els Estats Units.

Per contra l'autora es conforma a descriure l'estratègia espanyola basada en quatre gran àrees, l'econòmica, la diplomàtica (sobretot a l'ONU i altres OO.II.), la cultural (un fracàs total, per cert), i la de defensa (més aviat antiterrorista). 

En definitiva, un llibre que té un cert interès, però que no deixa d'intentar fer passar bou per bèstia grossa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada