dilluns, 31 d’octubre del 2016

DEL SOFT AL HARD: PRESENTACIONS CONFIRMADES

Em plau anunciar que ja hi ha dues presentacions confirmades del meu darrer llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors.
La primera serà el 14 de novembre, a les 19.15 hores, a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret, de Barcelona, al carrer Roger de Llúria, 5 (a tocar de Plaça Urquinaona). A més d'una servidora, hi intervindrà l'Àlex Calvo,(foto) que és l'autor del pròleg. especialista en geopolítica i estudis estratègics i militars.
També està confirmada la presentació el dia 26 de novembre, a les 18.00 hores a la Llibreria Muntanya de Llibres, de Vic, carrer Jacint Verdaguer, 31, i on també participarà l'Eva Solé, coneguda patriota vigatana.
No cal dir que a tots aquells que hi podeu assistir, us hi esperem!

Altres presentacions s'estan lligant i ja s'anunciaran oportunament en aquest bloc. Naturalment si algú o alguna ho pot organitzar en la seva comarca, municipi o barri, i amb molt de gust hi aniré, només cal que es posi en contacte.

Finalment, us recordo quines són les llibreries a les quals a hores d'ara es pot comprar el llibre:

Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)
Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)
Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)
Endavant!

diumenge, 30 d’octubre del 2016

"EL FUTUR DELS CATALANS EL DECIDIRAN ELS CATALANS"

Les paraules més contundents que es van pronunciar ahir van ser les del portaveu del PDECAT, i no cap altres. Amb el matís, és clar, que també decidiran, i molt, les catalanes.

CIUDADANOS NECESSITARÀ ESCORTA... A MADRID!

Ahir es va veure de nou com els compatriotes de la diputada pokemon Arrimadas, estimen el seu partit. No contents amb no votar-los a Galícia i al País Basc, on van obtenir un significatiu 0,0, ara, repeteixo, els seus propis compatriotes, els empaiten pels carrers, els insulten i els assetgen. 

Sra. Arrimadas, sí que necessita escorta, sí. Però quan es passegi pels carrers de Madrid...

EL DIA QUE PEDRO SÁNCHEZ VA DONAR PEL SAC ICETA

Nova lliçó de realpolitik dels espanyols envers els catalanets que ho volen ser, però no tenen ni idea de com fer-ho. Ahir, en Sànchez va dimitir com a diputat per evitar votar contra el sistema. D'aquesta manera deixava amb el cul enlaire els catalanets del PSC, que van acabar fent-ho, i ara hauran d'assumir les conseqüències. 

Aquest episodi ens recorda, per enèsima vegada, que mai un espanyol és de confiar en el tema de Catalunya. Tard o d'hora, per molt que digui que estima Catalunya, en el darrer moment, o quan ho consideri adient, deixarà tirats als seus amigos catalanes, fins i tot aquells que de tant arrossegar-se per terra, llepant culs i vores madrilenyes, mai, repeteixo, mai, comptaran amb la plena confiança dels seus amos espanyols.

Encara que aquesta reflexió sigui inútil per als Iceta de torn, penso que sí que pot ser-ho per aquells que no siguin totalment dogmàtics, i vegin que un espanyol mai serà de plena confiança, mentre que, ni que sigui subconscientment, continuï mantenint actituds supremacistes... per molt d'esquerres que es presentin. Està bé que ens estimin, però no que ens considerin una part seva, i no un alter ego amb qui negociar i arribar a pactes, d'igual a igual.

divendres, 28 d’octubre del 2016

SPEAK ENGLISH, MR. PRESIDENT!*

El front internacional continua jugant un paper cabdal en el procés independentista. Oimés amb els esdeveniments que succeeixen a Escòcia, i que ens obliguen a fer-ne un seguiment ben proper. Pràcticament diari.

Naturalment, els escocesos recorren a l'estratègia kosovar, que és aquella que consisteix en presentar-se com un cas únic, irrepetible, per tal de no veure's condicionat per actors externs. I en el cas d'Escòcia, no cal dir que actors externs són Catalunya i Espanya. Nosaltres perquè hem d'estar a l'aguait per intentar treure el màxim de profit de la porta que han obert els escocesos, amb la seva aposta per continuar al preu que sigui dins de la Unió Europea, un cop es produeixi el Brexit. No debades, a Escòcia va guanyar àmpliament l'opció de mantenir-s'hi. I els espanyols, perquè farolegen amb exercir un dret de vet a qualsevol intent d'Escòcia d'esdevenir un Estat Membre de la UE. I dic farolegen, perquè quan arribi el moment, si arriba abans de la Independència de Catalunya, se l'embeinaran quan la Merkel i la resta els ho ordenin. Abans, però, això sí, hauran fet tot de declaracions estrafolàries i de cara a la galeria, per tal de crear la típica i tòpica por escènica que sempre utilitzen per acoquinar aquells que no els coneixen gaire. Però que amb nosaltres ja no funciona, lògicament.
Que els independentistes escocesos utilitzin l'estratègia kosovar, no ens ha d'emprenyar. No ho hem de considerar com un acte d'egoisme que perjudiqui els nostres interessos i que posi en qüestió la solidaritat entre els dos pobles. De fet, penso que en tenen l'obligació, d'emprar-la. I encara diria més, fins i tot, és possible que Catalunya la utilitzi abans que Escòcia. No debades, tenim uns actius potencialment més favorables que ells. Per exemple, l'euro. Clar que ells tenen el petroli... poca conya!

Escòcia, ha aconseguit situar-se al bell mig del debat europeu. Polítics alemanys, francesos, polonesos, han deixat clara la seva posició favorable a la continuïtat d'Escòcia dins la Unió Europea. Per la seva banda, el govern del Regne Unit sembla decidit a impedir-ho. La pròpia Primera Ministra, Theresa May, acaba de declarar que no contempla cap “sortida del Brèxit”, és a dir, que Escòcia no continuarà a la UE, malgrat la voluntat de més del 60% dels seus ciutadans. La indignació ha estat màxima, lògicament, i segur que Nicola Sturgeon no es quedarà de braços creuats. Clarament és una violació d'uns dels principis més sagrats del parlamentarisme, com és el consentiment dels ciutadans, i una demostració fefaent de l'intent de minoritzar el parlament escocès, per part del govern de Londres.

Tal i com he dit més amunt, des de Catalunya estant, a banda de potenciar, com s'està fent de forma més que excel.lent, la nostra presència a l'exterior, amb l'anunci de noves delegacions i una potenciació de la diplomàcia pública (i segur que també de l'altra) que posa dels nervis, ocupa i preocupa als ambaixadors espanyols i tots els seus subordinats, hem de seguir d'aprop els esdeveniments.
Però també hem de procurar afavorir als mitjans internacionals que parlin de nosaltres. I un dels elements que, si se'm permet, trobo a faltar és l'ús sistemàtic de la llengua anglesa en els discursos claus del President Puigdemont. Sota el seu antecessor, se'n féu un ús quasi regular, i això va obrir moltíssimes portes a nivell global. I no és que l'actual sigui precisament incapaç de parlar-lo, ben al contrari, com demostra la seva trajectòria professional prèvia, com un dels fundadors del Catalonia Today, una excel.lent iniciativa. Però trobo, que es perden excel.lents oportunitats per incloure algunes frases triades, en discursos com el de la qüestió de confiança o el debat de polític general, per exemple, per adreçar-se al món mundial i fer-ho directament en llengua anglesa. I si cal, també, en la francesa (m'estranyaria que no la parlés, sent de Girona), i perquè no, en espanyol (sobretot pensant en clau llatinoamericana, lògicament).

Estem en moments claus i no podem perdre cap oportunitat, tant en l'àmbit exterior com en l'interior. Per això s'imposa actuar amb fermesa i desacomplexament. Amb intel·ligència i audàcia.

*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 60, octubre 2016)

dijous, 27 d’octubre del 2016

La présence de l’amiral Kuznetsov en Méditerranée : normal ou non ? Le ravitaillement par l’Espagne : légal ?

26.10.2016
B2) Le passage du groupe naval russe constitué autour de l’unique porte-avions russe Amiral Kuznetsov, est suivi à la trace par les forces de l’OTAN (le commandement maritime allié) et a suscité quelque émois. Car ce groupe naval est équipé, cette fois, de son groupe aérien. Et sa direction face à la Syrie ne laisse pas d’inquiéter. Il est cependant nécessaire de garder la tête froide et de ne pas tomber dans le piège de la démonstration de force.
1° Le groupe naval russe peut-il naviguer en Méditerranée (Atlantique, Manche, etc). Est-ce légal ou légitime ?
Le passage du groupe naval est tout à fait légal et légitime. « La Russie a le droit d’opérer dans les eaux internationales » a d’ailleurs indiqué très clairement ce soir, le secrétaire général de l’OTAN, Jens Stoltenberg, lors de sa conférence de presse. NB : ce groupe ne peut pas normalement pénétrer dans les eaux territoriales (12 miles nautiques) d’un État sans son autorisation.
2° Est-ce nouveau ?
Non. Ce type de déploiement n’est pas rare ni vraiment nouveau. « Cela est arrivé avant. » confirme le secrétaire général de l’OTAN. « Nous avons vu le déploiement de navires de guerre russes et aussi du groupe naval en Méditerranée. Et nous avons aussi bien sûr vu également auparavant des visites portuaires des navires russes y compris vers des ports de pays de l’OTAN » note Stoltenberg.
NB : L’Amiral Kuznetsov a, en fait, déjà accompli sept missions en Méditerranée, la dernière fin 2013 / 2014 (détails sur le site). A cette occasion, il avait d’ailleurs fait deux escales successives, en février et avril 2014 à Limassol à Chypre. Régulièrement, d’ailleurs, la Russie déploie ses navires entre ses différentes bases maritimes faisant route du nord — Baltiisk (flotte de la mer Baltique) et Severomorsk (flotte duNord) ou Kaliliningrad — vers le sud — Sébastopol (mer noire) — ou vers l’Est —  Vladivostok (flotte du Pacifique). Elle utilise ainsi régulièrement les corridors maritimes internationaux : en Baltique, dans la Manche, à Gibraltar, dans le Bosphore ou dans le Canal du Suez. Des corridors qui sont non loin de pays membres de l’Alliance.
3° Est-ce connu ?
Oui. Un tel déploiement n’est pas discret. En général, c’est le but d’ailleurs. Le déplacement d’un groupe naval a des objectifs logistiques, militaires mais aussi politiques, de diplomatie publique, de propagande, de démonstration de force. La Russie utilise ce moyen aujourd’hui comme les Américains, et dans une moindre mesure les Français, les Britanniques ou les Chinois le font. Ce mouvement est d’ailleurs observé de très près par l’OTAN.
4° Qu’est-ce qui est différent ?
Ce qui fait la différence cette fois, c’est que le groupe naval de l’Amiral Kuznetsov part en Méditerranée au large de la Syrie dans une situation de guerre aggravée, où l’engagement russe aérien est majeur (vital pour le régime même). Il « peut être utilisé comme une plate-forme pour davantage d’attaques contre Alep et en Syrie » s’inquiète ainsi le secrétaire général de l’OTAN. Et il pourrait « aggraver la catastrophe humanitaire déjà en cours dans Alep et en Syrie ».
5° Les pays membres de l’OTAN (comme voulait le faire l’Espagne) ont-ils le droit de ravitailler ces navires ?
Oui en théorie, chaque Etat est souverain et peut décider d’accueillir ou de ravitailler n’importe quelle force qu’il souhaite. La décision de l’Espagne d’accueillir le groupe naval russe dans son port de la Ceuta (enclave espagnole au Maroc) n’est pas illégale. Jusqu’à nouvel ordre, il n’y a pas de guerre entre l’OTAN et la Russie. « Il appartient à chaque nation, chaque Allié, de décider individuellement s’il fournit un ravitaillement en carburant et des fournitures aux navires russes » si on écoute Jens Stoltenberg. S’il existe un problème, c’est d’ordre plus politique, souligne-t-on à l’OTAN (1).
6° L’Espagne a-t-elle le droit de ravitailler un navire russe ?
Non. Dans une situation de guerre en Syrie, où la Russie est un belligérant (reconnu officiellement comme tel par les 28, cf. les conclusions du dernier Conseil européen), l’Espagne n’a pas la marge de manœuvre décrite par le secrétaire général de l’OTAN. Au contraire. Elle doit se conformer à la réglementation européenne (décidée à l’unanimité). Je ne suis pas sûr ainsi que le ravitaillement d’un navire de guerre soit vraiment conforme à l’embargo décrété par l’Union européenne vis-à-vis de la Syrie en mai 2013. L’UE a ainsi notamment interdit toute exportation d’armes ou outils pouvant servir à la répression, à destination de la Syrie ainsi que toute aide d’ordre technique.
Le texte est assez complexe. Et de fins juristes pourraient peut-être y trouver des failles. Mais il est clair qu’en agissant ainsi, un gouvernement européen contourne la décision qu’il a lui-même contribuée à adopter. Selon moi, la décision européenne, même complexe, interdit réellement toute aide technique (le ravitaillement en est une) pouvant servir à la répression en Syrie (ce que pourraient faire les navires de guerre russes et leurs avions à bord).
« Sont interdits la vente, la fourniture, le transfert et l’ex­portation à destination de la Syrie, que ce soit par les ressortissants des États membres ou depuis le territoire des États membres (…) de certains équipements, biens et technologies susceptibles d’être utilisés à des fins de répression interne (…) qu’ils proviennent ou non de leur territoire. […] Il est interdit: a) de fournir, directement ou indirectement, une aide technique (…) ou d’autres services en rapport [avec cette interdiction] (…) aux fins d’une utilisation en Syrie (….). »
(Nicolas Gros-Verheyde)
(1) Devant les pressions, l’Espagne a finalement renoncé à accueillir les navires russes. Ou, plus exactement, les Russes ont modifié leur plan de navigation, renonçant à leur escale, après une demande d’information espagnole…

dimecres, 26 d’octubre del 2016

dimarts, 25 d’octubre del 2016

NET I POLIT COM UNA PATENA

SENSE MERDERADES ESPANYOLISTES, 
ÉS AIXÍ COM M'AGRADA A MI!

diumenge, 23 d’octubre del 2016

L'ENYOR DEL FRANQUISME

L'episodi, magníficament resolt, de l'estàtua del dictador al Born ha posat al descobert les vergonyes d'aquells que enyoren el franquisme, no perquè ho fossin, de franquistes, no, sinó perquè en monopolitzaven, i manipulaven, la seva oposició, i per això es consideraven els amos i senyors del carrer.
També ha posat de manifest l'estultícia dels sectors espanyolistes que han mirat la punta del dit i no on apuntava aquest dit, i han confós la contundència democràtica dels catalans, amb un simple rebuig del franquisme. Si se n'ha de ser de sòmines, pensar que ens hem aixecat només contra el franquisme!
La revolta, indignada, dels patriotes catalans contra l'estàtua franquista era, first and foremost, contra l'intent patètic, covard, de l'esquerra engrunes d'obviar que han passat quaranta o més anys, i que ja no estem en la situació dels anys 70s, que aquesta pantalla ja està més que superada.

Era també una revolta contra l'intent de manipular la memòria del 1714, barrejant-la amb el franquisme, quan no tenen res a veure, i que demostra que aquesta gentola es pensen que el món va néixer amb ells i elles. Doncs, no, abans de Franco, ja assassinaven pels carrers, i vosaltres no sou els salvadors de res, o en tot cas, ho són aquells que hi van deixar la pell a les comissaries del règim, la carn de canó que era servida en safata, mentre els dirigents del partido, s'ho passaven de conya a la Romania de Ceacescu. 
Ara, algunes velles glòries, però sobretot els potes negres, és a dir, els fills d'aquella generació, pretenen esborrar la realitat política catalana. Una realitat que no els agrada, perquè està marcada pel procés independentista. Un procés realment de masses, que el partido, ni en els seus millors moments de glòria, hauria pogut somniar mai. Resulta commovedor veure com els potes negres tenen dificultat per respirar l'atmosfera independentista. Necessiten mascareta d'oxigen. Per això, en el seu delírium tremens, s'han auto-otorgat el títol del millor partit de la història de Catalunya. Què patètics que sou! 

S'ha de reconèixer però, l'habilitat en acomplexar l'esquerra nacional catalana. En això sí que han triomfat, i fins i tot sectors independentistes hi han caigut de quatre potes. Però, per sort, els darrers esdeveniments han posat les coses a lloc.
La utilització del franquisme, per lluitar ideològicament contra l'independentisme, ha aixecat ampolles entre la bona gent, que no ha entès aquesta frivolitat, aquesta barrabassada de tornar a treure el franquisme al carrer, i davant del Born. I per això us hem castigat. 

Aneu fent el paripè, i acabareu com tots els moviments comunistes oficials que per odi a l'independentisme petitburgès i transversal, us arrenglerareu amb el bunker. Espero i desitjo que una part de vosaltres, després d'aquest episodi lamentable, però profundament significatiu i que de fet, ha tingut un efecte més que saludable, haureu obert els ulls.
La Independència és irreversible i no hi haurà enyorança per aquells que han fracassat en impedir-la. No oferirem flors als que heu fracassat. Serem generosos, i us oferirem una República, independent i lliure, que podrà fer molt més no només per la seva gent, sinó també pel món, que una comunitat autònoma espoliada i sotmesa a Espanya.

CATALUNYA HA RIBOTAT EL PSOE*

Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.
M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakismetotal, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.

Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.
El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.
Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.

En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.

*(Post penjat al Nació Digital, el 10.10.2016)

ADDENDA: Aquest és el darrer article al Nació Digital. Després de més de quatre anys, el conveni signat entre Reagrupament i l'esmentat mitjà s'ha trencat per les imposicions dels nous responsables periodístics recentment nomenats. Concretament la Directora i el Sudirector  i cap d'Opinió. Una llàstima.

dijous, 20 d’octubre del 2016

JA HA CAIGUT! REDÉU!


El poble català s'ha comportat. Ja n'hi ha prou d'aquest història. (Vídeo)

HO DIU UN CATEDRÀTIC EN DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES SOCIALS...

Em permeto reproduir íntegrament l'opinió d'en Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

UNA MERDA D'EXPOSICIÓ...
Avui he vist l'expo "Franco, Victòria, República" del Born... disculpeu el llenguatge, però, es que, és una merda d'exposició. Podria ser que, en el fons, els continguts fossin correctes, no ho poso en dubte, atès que el Manel Risques és un bon historiador. Tanmateix la museografia és un desastre, sembla un plafó mal fet d'alumnes de primer de ESO (o del centre parroquial de la Torrassa si voleu), vaja si els meus alumnes em presenten això els suspenc. No hi ha ordre, ni jerarquia de continguts, les imatges son minúscules, els textos excessius, massa lletra i petita, no hi ha recursos museogràfics, els audiovisuals son patètics, i el cap dissecat de Franco una horterada kitsch, vaja insostenible... Sense entrar en la circulació caòtica... Si pensàveu anar no cal que perdeu el temps, com jo he fet. El plat fort son les escultures de l'exterior (que haguessin quedat millor a l'interior posats a fer), s'han ubicat amb pretensions d'instal·lació (ara sembla que polítics i historiadors també volen ser artistes), però el fet que estiguin tal qual no aporta cap missatge crític. Es a dir si vols ser crític contextualitza (Franco cap per avall o en un container de porqueria... o quelcom creatiu i/o crític). La resultant es una vulgaritat mediocre que, no m'estranya, ofèn a la gent amb senderi que al capdavall no sap si es una exposició franquista o el contrari.... 
Aquests covards visionaris de l'Ajuntament que no tenen cap projecte ni cultural, ni de memòria històrica, que no han estat capaços de canviar el nom del passeig Joan de Borbó, ni han tingut coratge per restituir l'escultura de la República dalt del cim de l'obelisc de Diagonal, que no han aixecat ni monuments ni plaques en memòria de la nostra gent, que s'han negat a col·laborar en qualsevol projecte de musealització o de recuperació del patrimoni de la Guerra Civil... Ara aquests carallots pensen que traient del magatzem dues escultures feixistes i reintegrant-les a la via pública ja han complert amb la memòria històrica. I, a més a més, tota aquesta baluerna es fa amb la fantasia que podràn ocultar la incòmoda memòria del 1713-1714, de conflicte entre Catalunya i Espantya, la que han esborrat del Born, i que això els ajudarà, suposadament, a guanyar punts en l'imaginari de l'entorn electoral neo-colonial... Tot plegat inversemblant i lamentable.... I repeteixo... he vist moltes exposicions a la vida... i n'he fet unes quantes... i això és del pitjor que mai hagi vist quant a forma i context. Vergonya que l'Ajuntament de Barcelona hagi promocionat aquesta basura... Suposo que el clan del pont aèri, els del circulo eqüestre, grup Godó, Caixa i símils, davant d’aquesta demostració grotesca de la cultura creativa de Barcelona, s’hauran fet un fart de riure.

THIS IS HOW SPANIARDS SEE THE WORLD

TO KILL BULLS IS
CULTURE
MAKE BALLOT BOXES AVAILABLE IS A
CRIME

Hey Brussels, Got it?

THAT'S FUCKING AWESOME!

The Francos equestrian statue, retrieve by Mayoress Colau, painted and with a pig's head at the top. Oh boy, Catalans Patriots are inspired. Please, don't stop. We want more! And we have until January!


FUCKING AWESOME!

dijous, 13 d’octubre del 2016

NOU LLIBRE, COMPREU-LO, LLEGIU-LO!

Em fa molta il.lusió presentar-vos el meu nou llibre, que porta per títol, Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que recull la major part dels articles que he anat publicant des del 2011 a la secció d'Internacional de La veu de Reagrupament, la revista mensual de Reagrupament. Bàsicament es tracta d'articles que analitzen políticament l'evolució de la política exterior catalana en els darrers temps, i com ha fet un salt qualitatiu impensable, sobretot si recordem el nefast inici del mandat d'Artur Mas, en el qual els Afers Exteriors era un monopoli dels homes de Duran i Lleida. Per sort, i per la mobilització del poble català, la política exterior va fer un gir de 180 graus i va orientar-se clarament cap a la difusió del projecte independentista. Haver seguit aquesta transició ha estat una veritable experiència, que relato en el llibre. Lògicament, no es tracta d'un treball acadèmic, sinó polític. Això no obstant, en alguns dels articles, hi ha una profunda càrrega acadèmica. O com a mínim he intentat incloure-la.

Quant al títol, doncs, lògicament, em refereixo a la necessitat de construir estructures d'estat en els afers exteriors. Passar de la diplomàcia soft, a la hard, és a dir, la pròpia d'un estat normal, sense que això impliqui, lògicament, abandonar l'anterior, però sí inicidir més en les estructures diplomàtiques estàndards. En aquest sentit el desplegament de cada cop més delegacions del Govern, de la Generalitat, arran del món, és, sense cap mena de dubte, va en la bona direcció.

En aquest sentit, també vull destacar el pròleg a càrrec del Professor i Analista de Defensa i Estratègia, Àlex Calvo. De lectura obligada. Excel.lent. En poques línies, Calvo ha sintetitzat el que jo he intentat exposar en el llibre. No us el perdeu.

I res més, només em queda demanar-vos que el compreu, el llegiu i, si ho considereu adient, comenteu-me'l. El seu preu és de 12 euros. Aviat anunciaré l'acte (o actes) de presentació!

Fitxa del llibre

Títol: 
Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors
ISBN
9781365282881
Edition
First Edition
Publisher
Lulu
Published
September 24, 2016
Language
Catalan
Pages
98

GENERALISMO RAJOY, BÉ... DE FET, TRUMP



Vídeo senzillament, brutal, i que s'adiu perfectament amb el fet que avui hem sabut que Espanya jutjarà tres catalans per posar urnes i deixar que voti la gent. Hem arribat al final del camí.

Només comparar la democràcia espanyola amb la dels Estats Units és un insult a la intel.ligència. 

Escolteu el vídeo, i si no l'enteneu, feu el fotut favor d'aprendre anglès. Entre d'altres raons, perquè sereu més lliures!

dimecres, 12 d’octubre del 2016

ALLO EU? ALLO BRUSSELS?

As pro-Spain thugs realized they are losing ground in Catalonia, threats come to the front. Here, Mr. Xavier Garcia Albiol, leader (and puppet) of People Party Catalan wing post three guns against a Catalonia TV edutainment show. (Of course, lately he changed it arguing it was an error... as always  ). 

Allo EU, is there anyone there? Still with the old "internal problem" excuse? Really?

PD. Do not expect any political consequence, for Spaniards to bully Catalans is a must.

EL BÚNKER, HISTÈRIC, JA AMENAÇA

Aquest individu és un perill, per Catalunya i per Europa.
Els que no reconeixen la Democràcia Catalana

NO OBLIDEU MAI LA CANÇÓ DE LA DHARMA

Ai! La gent vol viure en paU
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana.
Són uns fills de puta acabats,
sempre foten la punyeta.
Estats-carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

PEPE, EL CABRÓ (QUE NO CABRA) DE LA LEGIÓN, LA PALMA....

A la pobra bèstia, la jubilació li ha durat tot just un any. I és que ja es veia que anava una mica encetat, el cabró. Quina vida més dura ha hagut de passar amb els oficials del Tercio ... Pepe, descansa en pau, ara sí!

GOITA QUE BUFONS QUE ESTAN....

.... FINS I TOT EL GUÀRDIA CIVIL!

dissabte, 8 d’octubre del 2016

LISÉE CITA CATALUNYA COM A EXEMPLE

En el seu discurs de victòria, pronunciat aquesta passada matinada, el nou líder del Partit Quebequès, Jean François Lisée ha citat Catalunya com a exemple a seguir. Ho fa cap al minut 39'50.

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.
En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.
Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.
El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 
Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.
La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt.