dilluns, 7 de novembre de 2016

Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors*

En aquest llibre recullo la major part dels articles que he publicat des del 2011 fins a l’estiu del 2016 en la secció d’Internacional de La Veu de Reagrupament. En la secció d’Internacional de tota publicació política, el més habitual és parlar, lògicament de l’actualitat en altres estats o nacions diferents de la pròpia. Així, quan vaig assumir la responsabilitat d’aquesta secció el 2011, vaig començar a escriure peces sobre els casos flamenc i escocès.
Però aviat se’m va fer evident que en el context del procés cap a la Independència de Catalunya, la dimensió internacional agafava cada cop més i més volada. Amb els antecedents de la manifestació a Brussel·les (2009), i l’esclat de les consultes independentistes municipals, començant per la d’Arenys (2009), així com, naturalment, les manifestacions del 10 de juliol (2010), i les de les Diades que va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana, el ressò internacional que assolí Catalunya no tenia precedents. Això féu que el front internacional esdevingués un dels principals escenaris d’enfrontament amb el govern espanyol.
En aquest sentit, no deixava de ser significatiu que del nou govern espanyol (2011), el ministre que més directament assumís l’oposició al procés independentista era, és, el d’afers exteriors. Tota una declaració d’intencions.
Va ser llavors que vaig comprendre que, per primera vegada, el focus de la secció d’internacional era, precisament, Catalunya i la seva Independència, perquè era, conjuntament amb el cas escocès (fins a la celebració del referèndum del 2014), l’objecte de seguiment de molts dels grans mitjans de comunicació globals. Per això vaig centrar el meu interès en aquesta dimensió. Això implicava, naturalment explorar les connexions entre el procés independentista i actors claus com eren, com són, la Unió Europea, els Estats Units o l’ONU i seguir com el govern català treballava aquestes dimensions.
Precisament, un dels avantatges de l’estructura cronològica del llibre és que el lector podrà copsar com la valoració que faig de la política exterior dels governs de la Generalitat, evoluciona en sentit positiu. Així, des d’una percepció clarament crítica de l’etapa entre el 2010 i el 2012, on els Afers Exteriors van caure en mans de persones properes a la figura de Duran i Lleida, i en conseqüència molt poc decidits a assumir uns plantejaments no ja independentistes, sinó tan sols sobiranistes, es passa al període entre el 2012 i els inicis del 2016, és a dir, el segon govern Mas, on certament es fa un pas endavant, però no s’opta, encara per a la formació d’una Conselleria d’Afers Exteriors pròpia. I això que, aquesta promesa ja havia estat esmentada pel llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ja el 2003**! És en aquests anys que té lloc l’aparició del Diplocat, que actuarà com un element de diplomàcia pública, recorrent a una estratègia de diplomàcia pública i de diplomàcia digital, molt en línia amb les transformacions globals de les maneres d’actuar dels serveis d’afers exteriors o cossos diplomàtics.
Però no és fins al 2016, que amb la formació del govern Puigdemont, finalment es fa realitat l’establiment d’una Conselleria d’Afers Exteriors, i el nomenament d’un responsable polític de primera línia, ni més ni menys que el cap de llista de la formació abassagadorament més votada en les eleccions parlamentàries de setembre de l’any anterior. I encara es fa més: es reforça la rellevància política del Delegat del Govern a Brussel·les, i s’eixampla la xarxa d’oficines exteriors arreu del món. Ambdues iniciatives van indignar el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics, però el fet cert és que s’ha anat endavant, sense cap tipus de dubte, i d’aquí la valoració positiva a la qual em referia més amunt.

Això no obstant, el llibre també vol deixar clar que si volem ser un Estat, i ho volem, ens hem de comportar com un Estat, seguint les declaracions fetes per un alt diplomàtic britànic en mitjans de comunicació catalans. D’aquí el títol. Cal transitar del soft al hard, entenent per aquesta darrera expressió, la construcció d’un Estat amb tots els atributs normals de qualsevol estat del nostre entorn immediat: des d’un servei diplomàtic eficient, passant naturalment, per una defensa, una intel·ligència, una justícia pròpies i una implicació en les estructures internacionals tals com la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides entre moltes altres.
Perquè és en la predisposició a bastir aquestes en les que es fixarà la comunitat internacional, i particularment els estats a l’hora de decidir si, en el moment donat, ens reconeixeran o no. Ras i curt, es fixaran què pot aportar una Catalunya independent a la llibertat, la seguretat i al benestar col·lectius, entesos en sentit molt ampli, però també concret.
I si hi ha una cosa clara, és que si bé la feina principal per assolir la Independència és dels catalans i les catalanes, el fet que es compti amb el suport internacional, pot escurçar o accelerar molt el procés, i sobretot anul·lar qualsevol temptació espanyola de contrarestar-lo. Però per a comptar-hi cal que al món percebin la nostra determinació per anar fins al final. Només que un estat, per exemple, dels 193 que formen l’ONU, posi la qüestió damunt la taula, ja haurem guanyat.
En definitiva, el llibre pretén ser una aportació a clarificar i a elaborar una estratègia que ajudi a donar una imatge de determinació total en l’objectiu que volem, per tal que els estats del món no tinguin ni el més mínim dubte sobre què volem i cap a on anem.

Espero que sigui del vostre interès.

* Article penjat a Geopolitica.cat, el 07/11/2016
** "Mas repta el Govern amb la promesa de crear una conselleria d'Exteriors" (El Peródico de Catalunya, 03/02/2003)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada