dissabte, 19 de novembre de 2016

EL FRONT D'ESQUERRES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

A aquestes alçades de la pel·lícula, ja ho hauríem d'haver superat. Però sembla que costa més del compte. És molt senzill: ho intentaré explicar el més comprensiblement possible.

El frontpopulisme és històricament, el gran adversari de l'independentisme. Ja va passar els anys trenta. També va passar en els setanta. I ara, quaranta anys després, malda per repetir la jugada.
Entenem per frontpopulisme, l'aliança de partits d'esquerres que pretén assumir la representació de la catalanitat, però no per aconseguir la independència, sinó com a palanca per conquerir el poder a Madrid. Pel frontpopulisme, diguem-ho clar, sota el discurs de combatre la dreta espanyola, el que es pretén és liquidar l'independentisme. 

Per això no hi ha enemic més ferotge al qual eliminar que la transversalitat independentista. Que en l'actualitat representa JuntsXSÍ i, en el terreny civil, l'Assemblea Nacional Catalana. 

El virus del tristpartit continua ben viu. Però tot plegat, es tracta d'un miratge, perquè el radicalisme esquerranista a Catalunya, s'esvaeix a Madrid, on l'esquerra espanyola sempre acaba pactant amb la dreta espanyola. Només cal recordar la figura de Santiago Carrillo. I és que, com sempre, no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres.
Aquesta mentalitat de colonitzat, tan ben exemplificada en la figura d'en Xavier Domènech o de la pròpia Colau, per no parlar dels Rabells, Coscubielas, ha trobat una bona acollida en gent d'ERC i de la CUP, i en llurs respectius entorns, sobretot els mediàtics.

El somni eròtic d'aquesta gent és reeditar un tristpartit. l'objectiu del qual és fer fora del Govern català al masisme, en tant que hereu del pujolisme.

Però ha de quedar clar un parell de coses:

Primera: la independència no es farà en contra de l'antic espai convergent. Abans es deia que "sense Convergència no hi ha Independència" i és veritat, en el sentit que el partit on sempre han militat més independentistes, ha estat l'antiga Convergència. La qual cosa, per altra banda, i espero que s'entengui, no volia dir que Convergència fos independentista, sobretot sota el pujolisme. Tanmateix, considerar que l'actual PDECAT és el mateix gos però amb un collar diferent, és no entendre res, Un 20% dels seus membres, no hem estat mai militants de CDC. I, encara més important, un percentatge que no se sap, si més no entre la gent del carrer, però que tot indica que és molt gran, d'antics militants convergents no han fet el pas d'entrar al PDECAT. De manera que mantenir l'ortodòxia esquerranista envers la nova formació, és, repeteixo, un error dels grans.
La segona, és que el front d'esquerres no portarà a la Independència, perquè no és el seu objectiu. De fet, existeix, precisament, per evitar-la. De manera que qualsevol independentista que el voti o hi militi, s'està tirant pedres a la seva pròpia teulada. Ja sabem que existeixen independentistes que avantposen la ideologia d'esquerres. Però precisament, la tasca dels catalans normals, és fer-los entendre que en qualsevol país normal, el referent nacional és el prioritari, i que només des d'un profund arrelament nacional es pot arribar a l'internacionalisme. Això ho saben des dels Estats Units, a Veneçuela, a la Xina i al Vietnam. Allà on sembla no entendre's aquesta obvietat és, casualment, a nacions com Catalunya, Quebec o Escòcia, on sempre trobaràs progres que fan gala d'un cosmopolitisme ben tronat, i que naturalment, no és gens ni mica innocent,.
En definitiva, l'objectiu d'Espanya, és destruir la transversalitat, un principi, val a dir, del que sempre ha fet gala Reagrupament. Espero i faré tot el possible perquè no se n'ensurtin. Només cal recordar el brutal resultat de les eleccions del 27S, amb més d'1,6 milions de vots, i que quan tingui lloc el referèndum, no en tinc cap dubte, s'incrementarien en 400 o 500,000 més, molts procedents de la CUP, dels QWERTY, alguns d'UDC i dels PSC, i, evidentment de l'abstenció. I també, molt important en una societat molt bastonejada, de l'efecte cavall guanyador, és a dir, de votants que s'hi decantaran per que sempre volen formar part de la majoria, atès que tenen terror a que se'ls consideri minories, per raons psicològiques i naturalment també històrico-polítiques que no són precisament difícils de deduir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada