diumenge, 27 de novembre de 2016

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 
1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,
Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 
2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.
3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.
4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada