En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.
La derrota de l'espanyolisme civil
El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.
El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.
El fracàs de la Família Adams
La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.
El setè de cavalleria al rescat
I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli...
La derrota exterior
Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil.
També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).
Un règim en estat d'implosió
Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:
El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.
Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.
Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.
Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.
Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada