LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (2)*

Capítol 9: El referèndum del 30 d'octubre de 1995

Els 13 mesos i escaig que han transcorregut entre la victòria del Partit Quebequès i la celebració del Referèndum sobre el futur del Quebec han estat apassionants. Malgrat les crítiques que l'oposició liberal ha llançat en el sentit que el nou executiu sobiranista no s'ha dedicat a governar, a resoldre els problemes més urgents, sinó a preparar la consulta i a cercar aliats entre la societat, sobretot a través d'un gran desplegament propagandístic, i a accedir a les demandes que determinats grups li feien (per exemple, signar convenis col·lectius en condicions clarament avantatjoses per als funcionaris), el fet cert és que, globalment, la preparació del referèndum ha anat paral.lela a la gestió del govern que, si més no durant el primer any, ha estat qualificada com a positiva. En altres paraules, que el procés envers el referèndum, tot i haver mobilitzat una quantitat considerable d'esforços, no ha destorbat l'acció diària dels diversos ministeris.

Jacques Parizeau (1930-2015)

Ja en el discurs d'intencions pronunciat per Jacques Parizeau, el 14 de setembre, trobem els eixos bàsics del posicionament sobiranista:

"(...) La sobirania, tal i com la concebem, és el contrari del replegament en un mateix. Els quebequesos han estat, a l'Amèrica del Nord, l'electorat més favorable  al lliure canvi, primer amb els Estats Units, després amb Mèxic. Els adults quebequesos formen el grup més bilingüe de l'Amèrica del Nord, i tenim la intenció d'intensificar els nostres esforços en aquest sentit. Oberta al món, a cavall entre dues civilitzacions, els quebequesos importen i exporten amb èxit productes industrials i culturals.

La sobirania del Quebec és la continuació d'aquesta voluntat d'obertura, de participació en el concert de les nacions, en l'intercanvi d'idees, de cultures, de productes. Volem ser plenament ciutadans del món, sense mitjancers i amb igualtat, sense animositat, sense agressivitat."

Les 11 nacions autòctones del Quebec

En definitiva, la sobirania era tot el contrari de tancament en un mateix. És poder participar d'igual a igual amb la resta de països. Les paraules de Parizeau havien estat ben buscades. Gràcies a l'electorat quebequès, efectivament, s'havia pogut aprovar l'acord de lliure canvi amb els Estats Units, el 1988, quan una part considerable de l'opinió pública del Canadà anglès n'era contrària, com ja hem vist. Quant al coneixement de llengües, és evident que de tota l'Amèrica del Nord, els quebequesos en el seu conjunt són els més avançats. Així, el 59,5% dels anglòfons saben el francès; el 31,4% dels francòfons, l'anglès, i el 46,5% dels al·lòfons, el francès, la qual cosa fa que, globalment, més d'una tercera part del conjunt de la població del Quebec sigui bilingüe. Precisament, en el discurs abans esmentat, Parizeau deixava clar que el projecte d'un Quebec sobirà incloia també les minories no francòfones.

"Formant nosaltres mateixos una minoria en l'interior d'un país, el Canadà, el qual no reconeix la nostra existència com a Nació, poble o societat diferent, som extremadament sensibles als problemes de les nostres minories i tenim la intenció de ser impecables respecte a aquesta qüestió.

Tant és així que els militants del Partit Quebequès ho han inscrit dins el seu programa polític i jo, en tant que primer ministre electe, reafirmo el nostre compromís d'incloure dins la Constitució del Quebec sobirà més drets per a la minoria anglòfona del Quebec dels que mai la Llei fonamental del Canadà hagi concedit als francòfons del Canadà.

(...) Les nostres relacions amb els 60.000 conciutadans de les onze nacions autòctones del Quebec seran marcades per aquest mateix esperit de respecte i obertura. En els 70, el Quebec fou la primera província del Canadà en signar un tractat modern amb algunes d'aquestes comunitats autòctones. En els 80, el Quebec fou la primera província de recobnèixer que els autòctons eren nacions diferents dins del Quebec. En els 90, el Quebec es compromet també en aquesta posició capdavantera, tot concedint als autòctons una àmplia autonomia governamental. En aquest sentit, permetrem que els autòctons quebequesos siguin els més responsables del seu propi desenvolupament de tota l'Amèrica del Nord"

Assemblea Nacional del Quebec

En un món cada vegada més integrat i interdependent, què entèn el Partit Quebequès quan parla de sobirania? Segons consta en el programa del Partit Quebequès, aprovat en l'11è Congrés de 1991 i ratificat en el 12è (1993), la sobirania del Quebec significa que,

• Tots els impostos recaptats al Quebec ho seran per l'Estat del Quebec o per les administracions que en depenen
• Totes les lleis que s'apliquin a les ciutadanes i ciutadans quebequesos i sobre el territori quebequès, emanaran de l'Assemblea Nacional del Quebec
• Tots els tractats, convencions o acords internacionals seran negociats pels representants de l'Estat quebequès i ratificats per l'Assemblea Nacional del Quebec

Com es pot veure, el projecte sobiranista no s'adiu amb la visió clàssica dels Estats Nació, els quals posen l'emfasi en les fronteres i les duanes. Més aviat és una teorització moderna d'una comunitat política sobirana i clarament abocada envers l'exterior. Per als sobiranistes, doncs, l'Assemblea Nacional és l'unica instància on resideix la voluntat popular del Quebec.

A finals de setembre de 1994, es constituïa el nou govern quebequès, on destacava la creació d'un Secretariat per a la Reestructuració, una instància expressament dedicada a preparar la reforma de l'Administració pública quebequesa en cas que el Quebec esdevingués sobirà. Aquest òrgan també estava encarregat d'identificar i avaluar els costos dels encavalcaments governamentals engendrats pel sistema federal i estudiar les fórmules de repartiment dels actius i del deute amb el govern federal. 

Sobiranistes 1995

Un altre tret a destacar del nou govern era la presència quantitativament i qualitativament important de dones. En el primer sentit, perquè dels 21 membres del govern, 6 eren dones. En el segon, perquè dels 7 ministres membres del Comitè de Prioritats, 3 eren dones (Pauline Marois, Louise Harel i Louise Beaudoin), totes elles amb una llarga militància sobiranista. Igualment, Parizeau nomenà delegats regionals 14 diputats pequistes, els quals serien encarregats d'informar-lo d'aquelles qüestions governamentals que impactessin en els seus respectius territoris. Aquesta mesura era un primer pas cap a l'ambició procés de descentralització dels poders envers les regions i els municipis que el PQ havia inclòs en el seu programa electoral.

Quant a l'estratègia concreta fins a la convocatòria del referèndum, el PQ preveia els següents passos:

1. La presentació i publicació d'un Avantprojecte de Llei
2. Un període d'informació i de participació per tal de millorar el projecte i de redactar una Declaració de Sobirania que n'esdevindrà el preàmbul
3. El debat del Projecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec i la seva adopció per part de l'Assemblea Nacional
4. L'aprovació d'aquesta Llei per part de la població mitjançant un referèndum
5. Un període de discussió amb el Canadà sobre les mesures transitòries a prendre, particularment respecte el repartiment dels actius i del deute; aquest període servirà igualment per a la preparació de la nova Constitució del Quebec
6. L'accessió del Quebec a la sobirania

Com es pot veure, respecte al programa del 1991, s'abandonava la proposta d'una declaració solemne que afirmava la voluntat del Quebec d'accedir a la seva plena sobirania. Aquesta primera renúncia fou deguda al fet que es valorà que un pas com aquest podria donar lloc a una certa inestabilitat. Com veurem tot seguit, aquest no serà l'únic canvi. Entre la proposta inicial i la definitiva, és a dir, la que seria sotmesa a referèndum, els canvis seran importants. D'aquests canvis, ens n'ocuparem més endavant.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.161-165. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.