dijous, 31 de març de 2016

17 MILIONS D'EUROS!

Ahir vaig assistir al 3er esmorzar de la FOCIR, per escoltar el Secretari d'Afers Exteriors, en Jordi Solé. L'acte es va fer en una de les sales de l'Institut d'Estudis Catalans. El ponent va parlar sobre les línies d'actuació de la Secretaria, els recursos dels que disposa, i la orientació de l'acció exterior de la Generalitat. Un tema d'allò més sensible, i que excita summament els espanyols, com ja he comentat en ocasions anteriors. La presentació va anar a càrrec de la Mònica Sabata, presidenta de la FOCIR.

Dues reflexions em va generar la sessió. La primera és el pressupost amb el que compta la Secretaria per a fer una activitat immensa, com es pot veure aquí, incloent la xarxa de delegacions i la cooperació internacional al desenvolupament (CID).  
Concretament, el pressupost del que podem dir que és l'Enemic Número 1 d'Espanya, els Afers Exteriors de la Generalitat és d'exactament 17 milions d'euros. Dels quals, a més, 7,2 milions, es dediquena la CID. De manera que, la temible xarxa de delegacions de la Generalitat ha de compartir un pressupost de menys de 10 milions d'euros! I tenint en compte que la Secretaria compta amb poc menys de 100 persones... El propi Jordi Solé, va demostrar la magnitud de la tragèdia quan va reconèixer que el pressupost del municipi del qual ell n'és el batlle, Caldes de Montbui (Vallès Oriental), amb poc més de 17.000 habitants, és superior a aquesta quantitat. Terrible! I fixeu-vos el terrabastall que munten els espanyols, per aquesta minúcia. Això no pot ser!

L'altre tema que em va cridar l'atenció és la pressió que es palpava en l'ambient de determinats representants d'ONGD, per marcar d'aprop els pressupostos de la Secretaria, buscant lògicament, aconseguir un trosset en forma de subvencions. Jo, la veritat, no acabo d'entendre que el 42% del pressupost d'Afers Exteriors es dediqui a CID. Això jo diria que no passa enlloc del món. Som els més flowerpowers i multicultis del món mundial.... Si no fos que...

Si no fos que... ja no ens mamem el dit. Ja ho he escrit altres vegades: a mi tot aquest entourage de les organitzacions solidàries, multicultis, flowerpowers, que es presenten com la bondat en la terra, com l'ètica activista, que et miren per damunt de l'espatlla perquè es consideren moralment superiors, em fan activar les alarmes. Cal dir que constitueixen un autèntic poder fàctic, engreixat amb enormes subvencions d'ajuntaments, diputacions, governs d'aquí i d'arreu del món, i el que em preocupa, com sempre, és la seva accountability, és a dir, si realment donen comptes del que fan i qui ho fa, la seva transparència, en definitiva. Paradoxalment, poques hores després de la sessió, cap al vespre, es coneixia la dimissió de la directora de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), un organisme autònom vinculat a la Secretaria (o al Departament). Digueu-me malpensat, però jo no penso que existeixin angelets a la terra, i quan veig individus que es pretenen comportar com a tals, tendeixo a la desconfiança. 

En definitiva, la CID és absolutament un deure cívic i solidari, no ho nego, però, com sempre, no cal que siguem els primers de la classe, i menys encara tenint present quina és la nostra situació com a país.

Per altra banda, és de calaix que la tasca de CID es podrà fer de forma molt més efectiva si s'és un estat independent que una comunitat autònoma espoliada, de manera que no posem el carro davant dels bous. 

Siguem normals i fem les coses amb sentit i responsabilitat. I ara, la prioritat és la promoció de la política exterior de la Generalitat, sobretot en els propers 15 o 14 mesos, per raons òbvies. Suposo que se m'entèn,

JA EN SÓN 4, DE MOOCs

Avui he rebut el Certificat de Participació del meu quart MOOC (Massive Open Online Course), que he estat realitzant les darrers setmanes. El curs, From State Control to Remote Control: Warfare in the 21st Century, impartit per professors de la Universitat de Bath, al Regne Unit, tractava sobre els canvis que s'estan donant en la guerra del segle XXI. La tesi central és que el control de l'estat de la direcció de la guerra està sent cada cop més desplaçat en benefici del control a distància (en el doble sentit físic i també polític). Centrant-se en els conflictes actuals, del segle XXI, els casos estudiats són lògicament, l'augment de l'ús dels drones, de les companyies militars privades, i també al recurs de les unitats d'operacions especials. Les implicacions ètiques, humanes, polítiques, legislatives que se'n deriven són importants. Un curs molt interessant, que a més a més, com tots els MOOCs té els valors afegits d'obtenir una enorme quantitat d'articles i referències que encara et donen més coneixements, i la d'interactuar amb altres learners (no estudiants) d'arreu del món, molts dels quals són autèntics especialistes i practicants, i dels quals s'aprèn encara més.

QUE DESOBEEIXIN ELLS!

Això que escriuré ara és molt senzill. Però sembla que hi ha alguna gent que li costa d'entendre-ho. Perquè hi ha gent que encara no s'ha assabentat que el 27S vam guanyar i vam apallissar els espanyols.

Perquè hi ha gent que, després de viure tota la vida lluitant contra el poder, quan l'aconsegueix, no se'n sap avenir. I perquè quan el té, no sap què fer amb ell a les mans. La seva vida ja no té sentit, perquè es definia sempre a la contra. Són així de limitats i limitades.

A veure, ha de quedar clar que els qui han de desobeir són els espanyols, perquè van perdre. Fer apel.lacions a la desobediència des del poder, i la CUP, encara que es faci el ximple, en té, de poder, encara que no li resulti estètic dir-ho, és de psiquiàtric total. 
Perquè dimonis hem de desobeir, si hem guanyat? Algú es pensa que els espanyols gosaran tocar un pèl a un polític català pel tema del procés? I un bé negre amb potes rósses! Una altra cosa és el postureig judicial, si voleu. Però cap, repeteixo, cap polític català entrarà a presó per això. Els espanyols no tenen el que s'ha de tenir per fer-ho!

Aquí el que ha de quedar clar és qui mana. I manem nosaltres. Perquè vam guanyar democràticament. I si no, que es digui clar. Es digui clar que la democràcia, a Catalunya, no s'aplica. Oi que això és una bajanada, en ple segle XXI i dins la Unió Europea?

Els espanyols, com sempre, juguen a la por escènica. Amb les seves audiències nacionals, amb els seus tribunals suprems i constitucionals, amb els seus guàrdies civils amb les ulleres fosques, amb els seus fiscals i els seus generals... tot això és un postureig que no s'ho empassa ningú. Perquè en el precís moment que algú entrés a la presó per defensar la democràcia, la Independència seria immediata i no d'aquí 15 mesos.

Dit això, doncs, qui apel.li a la desobediència, qui vulgui sortir a fer no sé quins happenings, que sàpiga que alegra d'allò més als espanyols, perquè els fa creure que ells van guanyar. I no, no van guanyar ni de conya.

De manera que menys fricades, i més feina seriosa, que s'han d'aprovar les lleis i anar cara a barraca.

dimecres, 30 de març de 2016

LA DIPLOMÀCIA DEL TÍPEX*

La reacció del govern espanyol a la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat furibunda. Cega. Han anat a sac i sense control. Era un comportament més que esperable, i que demostra fefaentment la rellevància estratègica d'aquesta àrea de govern. Es confirma tot allò que, des de sempre, hem mantingut des d'aquesta secció. Que la política internacional és una dimensió fonamental del procés cap a la Independència. De calaix.
El que no era previsible, i això ja és més problemàtic, és la resposta que ha donat el govern català. Inicialment, es va parlar que el nom del Departament es mantindria intacte, malgrat les fatxenderies dels espanyols. Fins i tot, es va dir que no s'usaria ni el típex per modificar-lo. Va ser una resposta contundent i ferma. Tanmateix, pocs dies després, i de forma força lamentable, hom va optar per la, diguem-ne, diplomàcia del típex , davant l'ofensiva espanyola i la seva ràpida acceptació, com era d'esperar, del Tribunal Constitucional. Una embeinada amb totes les de la llei. Així el nou Departament ha passat d'anomenar-se Departament d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, a Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, si més no de manera transitòria, mentre el Tribunal Constitucional espanyol mantingui la suspensió dels articles referits precisament a la creació d'aquest nou Departament. Un canvi merament simbòlic, però que té dues mancances evidents.
La primera és que no ha servit de res, perquè ara els espanyols volen recórrer també el decret de canvi de nom. A veure, els espanyols són cafres, això ja ho sabem. Però no idiotes. Si fossin idiotes, no faria 300 anys que ens toquen els nassos. Per dir-ho suaument.
La segona és que ha deixat molta gent amb cara de pòquer. Començant per qui escriu aquestes ratlles. No havíem quedat que no es faria servir el típex? I bé que s’ha fet servir, tu! La impressió que la gent ha tingut ha estat una baixada de pantalons amb tots els ets i uts. Però no havíem quedat que del Tribunal Constitucional n'hem de fer cas omís? Els partits del búnquer espanyol han parlat, amb un somriure d'orella a orella, de tremolors de cames i petament de dents. I ho han fet amb una vehemència que els delatava la seva set de victòria, ni que sigui mínima, després de grans i solemnes derrotes, de les quals ni s'han refet, ni es refaran.
La qüestió és si aquesta diplomàcia del típex serà una flor que no fa estiu, producte d'un moment de feblesa, o es generalitzarà a totes i cadascunes de les topades que els espanyols provocaran en la seva estratègia de contenció del full de ruta aprovat pel Parlament el 9 de novembre. Esperem que sigui el primer cas. Si és el segon, tindrem un problema.
Per sort, altres notícies ens han alegrat els darrers dies i han soterrat el mal gust de boca que ens havia quedat.  Dues, en concret.
La primera és la celebració, el passat dia 15 de març, d'una sessió d'un subcomitè del Comitè d'Afers Exteriors de la Cambra de Representants dels Estats Units, dedicada a la “política dels Estats Units envers els Moviments d'Autodeterminació Nacional”. En aquesta sessió, Catalunya va ser objecte d'un especial interès, i el propi president (chairman ) del subcomitè en qüestió, el Representant Dana Rohrabacher, va apostar perquè els Estats Units consideri que els moviments d'autodeterminació pacífics aporten i incrementen la pau i l'estabilitat al món. Per la seva banda, un dels experts que hi van participar, el professor Paul Williams, de l'American University, va alertar dels riscos que pot córrer la Unió Europea si denega el reconeixement de la Independència de Catalunya, afirmant, a més a més, que aquesta opció seria considerada com clarament antidemocràtica, tenint en compte que la Unió Europea ha reconegut dotzenes de nous estats en els darrers vint-i-cinc anys.
La segona: l'entrevista simultània que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va concedir a cinc grans mitjans de comunicació internacionals i que va tenir un gran impacte per la seva contundència i determinació. I també perquè demostra que el suposat desinterès del món per la Independència de Catalunya és una enredada. Cal seguir per aquest camí. Sense dubtes. I sense típex.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 56, MARÇ 2016)

dilluns, 28 de març de 2016

ELS DILLUNS AL SOL

Avui, dilluns de festa catòlica per excel.lència, al Luis i al Javier encara tenen la mosca al nas amb el seu company en Josep Antoni. Em refereixo, és clar, a la notícia de fa una setmana, dels 19 milions d'euros de forat del xiringuito de lo pelat. En Luís, que sembla més espavilat, avui li ha preguntat que què pensa que diria en Manuel Carrasco i Formiguera d'aquest forat. En Josep Antoni ha fet cara de sorpresa, i en Luís li ha retret que el prengui per ignorant. Que mirar a Internet és molt fàcil i es poden saber moltes coses, i que ell ha mirat la història d'Unió i que no li quadra amb la imatge que d'ella es té ara... En Josep Antoni ha anat canviant de cara mentre sentia aquestes raonaments... se n´ha sortit per la tangent. Això no li ha agradat a l'altre, i em sembla que ha decidit assumir el seu paper a Celda 211. Ufff, que comença a tenir-ho pelut, lo pelat... Mira que si l'altra decideix també reprendre d'Anton Chigur a No country for old men, la cosa se li posarà realment complicada...

BLACK BRIGADE (1970)


Les vacances serveixen per veure curiositats. I avui, navegant per la xarxa, m'he trobat aquesta pel.lícula i he decidit veure-la. I la veritat és que m'ha agradat... dins uns límits. Fa poques setmanes, es discutia intensament sobre el racisme i la indústria cinematogràfica, concretament arran dels Òscars. Doncs bé, aquí tenim una pel.lícula on quasi tots els seus protagonistes són actors afroamericans, que amb el pas dels anys tindran, alguns d'ells, un destacable renom. Fins i tot en pel.lícules com La Guerra de les Galàxies. Es tracta d'un film militar, però que toca el tema del racisme, i de fet el podem situar entremig de pel.lícules del gènere, com The Dirty Dozen (1967) i el moviment de la blaxpoitation. En aquest sentit, el film té més un interès sociològic i polític que no pas cinematogràfic. Cal recordar que el principal argument de la pel.lícula, que se situa al 1944, és el fet que la unitat composta exclusivament per soldats afroamericans, en els tres darrers anys, mai ha entrat en combat, i estava sempre destinada a tasques de servei, com netejar les letrines i enterrar els morts de les trinxeres. Naturalment, la desmoralització o el desengany dels seus membres, tots ells voluntaris, és enorme.
També té coses curioses. El protagonista blanc, no és altra que el Messala de Ben-Hur, l'actor Stephen Boyd. Representa un oficial de l'Amèrica profunda (redneck), òbviament racista, que passa de menysprear els seus subordinats, a empatitzar amb ells, amb els escassos supervivents, de fet, al final. Tanmateix, hi ha un diàleg que deixa clar que, segons el seu parer, a l'exèrcit no hi ha races, només soldats... sense pronunciar-se, òbviament, respecte el conjunt de la societat. Tampoc se li pot demanar massa. vaja. Resulta curiós, tanmateix, que malgrat ser el protagonista principal, amb el pas dels anys, la seva foto desapareixerà dels cartells anuncis de la pel.lícula en benefici de la resta de protagonistes, tots ells afroamericans.

Altres curiositats, per no dir crítiques ferotges, que ha rebut el film és de tipus històrico-militar. Així els uniformes que apareixen, segons alguns, corresponen a la Guerra de Corea i no a la Segona Guerra Mundial. Les unitats que apareixen, mai van estar en el front de guerra on s'esmenten. Les armes, sembla que també estan equivocades. L'escenari on es va rodar la pel.lícula no és Alemanya, sinó una zona molt coneguda i concorreguda del nord de Califòrnia, fet que li treia molta credibilitat. I finalment, l'acció sembla donar-se en plena calor, quan l'entrada de les forces americanes a Alemanya va ser al mes de març.

Dit això, la pel.lícula acaba amb una clara denúncia. Els protagonistes supervivents, veuen com els reforços que arriben, entre els quals un camió militar amb una bandera sudista, passen pel seu costat sense saludar-los, com ignorant-los, i fins i tot un d'ells els llença una pala, en senyal de menyspreu. Sense ser conscients que han estat els que han ocupat la presa i, probablement han salvat la vida de molts d'ells.
Més info

EUROCOP SPEAKS CATALAN

The European Confederation of Police (EuroCOP) is the umbrella organisation for 35 police unions and staff organisations in Europe.

Based in Luxembourg, we represent the interests of over half a million police officers in 27 European countries Today, EuroCOP is tackling issues from police cooperation across borders to a safer working environment for police officers on the street. We are determined to contribute to European policy debates and provide added value by giving a practitioners perspective.

EuroCOP was established in November 2002, and is an independent, non-profit and secular organisation and has no affiliation with any government or political party. Financed through member contributions, EuroCOP is open to any organisation representing police officers in member countries of the European Union or the Council of Europe.

EuroCOP is a non-profit organisation representing the voice of European police officers. Striving to protect the rights, safety, values, and position in society of European police officers, EuroCOP is building stronger channels of communication and cooperation on policing across Europe.

Since EuroCOP’s creation in 2002 we have been fighting to promote four key goals:

         •  A Social Europe for the Police         
         •  Internal Security in Europe         
         •  Safety for the Police         
         •  Solidarity and Network building


By working towards the realisation of these goals EuroCOP is supporting European police forces to keep our society safe and secure.

By 2020 EuroCOP envisions European police officers operating together in an environment of equality, safety and support, provided with the rights, resources, and training to keep Europe’s citizens safe and secure for the long term future.

Achieving EuroCOP’s mission and making our vision for the future a reality is built on clear set of strategic objectives that guide our priorities and actions over the coming five years. EuroCOP’s three strategic objectives are:
  • Raising EuroCOP’s profile
  • Building EU policy that supports European police officers
  • Establishing policing best practice

Àngels Bosch, Eurocop President

Deputy General Secretary of the Catalan Police union: Sindicat de Policies de Catalunya. From Barcelona, Catalonia. She has been with the police since 1992.

"EuroCOP is a key organization where police across Europe can denounce the precarious situation in which many police officers find themselves. Most police officers must work and serve the citizens without adequate resources.

I want politicians to be committed to the police. Police officers risk their lives every day on the streets to protect citizens. In exchange, they should be offered adequate labour conditions, decent wages to support their families and, of course, the necessary resources to serve citizens as they deserve."

(NOTE: Content from Eurocop website)

dijous, 24 de març de 2016

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 56 (MARÇ 2016)

ANONYMOUS CONTRA ISIS


Anonymous contra ISIS. Amb les lògiques precaucions que amb un vídeo com aquest cal tenir, no deixa de tenir interès l'argumentari que el grup activista desenvolupa. Sobretot en referència a la demanda de no discriminació dels musulmans en la societat europea. També és rellevant el reconeixement que la seva acció se centra sobretot en la dark net, és a dir, en aquella part de la xarxa utilitzada per criminals, terroristes, delinqüents, i ben probablement, les agències de seguretat i d'intel.ligència, i que es troba fora de l'abast de la immensa majoria d'internautes.

HOUSE OF BIG DATA...



dimecres, 23 de març de 2016

EXCEL.LENT FEINA DE LA DELEGACIÓ DEL GOVERN A BRUSSEL.LES


La Delegació del Govern de Catalunya a Brussel.les, encapçalada per Amadeu Altafaj, ha ajudat als Catalans i les Catalanes afectades pels atemptats de Brussel.les i s'ha coordinat amb el Govern, a través del Conseller Raül Romeva. Una excel.lent feina.

LA SEGURETAT, UNA ESTRUCTURA D'ESTAT

Reunió del President de la Generalitat amb el Gabinet de Coordinació Antiterrorista de Catalunya

dimarts, 22 de març de 2016

THE DROP (2014)

Les vacances són una excel.lent oportunitat per, si no tens res més excitant a fer, actualitzar-te en termes de pel·lícules que en el seu moment no vas tenir oportunitat de veure, o que ni tan sols les coneixies.

Aquest és el cas de The Drop (2014), a la qual he arribat després de llegir sobre la màfia txetxena. I que resulta ser, ni més ni menys, que la darrera pel·lícula de James Gandolfini, un actoràs com n'hi havia pocs. 
Es tracta d'una pel.lícula sòlida i que guanya molt gràcies a l'actuació del seu protagonista principal i del propi Gandolfini, que fa de secundari de luxe. 

Malgrat que transcorre a Brooklyn, i no a New Jersey com The Soprano, i malgrat que aquí els mafiosos són, repeteixo, els txetxens i no els italo-americans, hi ha escenes que són d'un paral·lisme que tomba d'esquena. Tant que no pot ser casualitat, sinó que deu estar fet a posta. 

Em refereixo, és clar al diàleg següent:

Cousin Marv: "Find my money." If we knew where their money was, it would mean we knew who robbed us. Which would mean we were in on it, which means they'd shoot us in the face. These fucking Chechnyans.
Bob: Chechens, Marv.
Cousin Marv: What?
Bob: They're Chechens. They're from Chechnya, but you call them Chechens.
Cousin Marv: Yeah, they're from Chechnya.
Bob: Yeah, I said that. You don't call people from Ireland Irelandians, do you?

I que recorda al mític episodi de Pine Barrens dels Soprano:

Tony Soprano: [over the phone] It's a bad connection so I'm gonna talk fast! The guy you're looking for is an ex-commando! He killed sixteen Chechen rebels single-handed!
Paulie 'Walnuts' Gualtieri: Get the fuck outta here.
Tony Soprano: Yeah. Nice, huh? He was with the Interior Ministry. Guy's like a Russian green beret. He can not come back and tell this story. You understand?
[hangs up]
Paulie 'Walnuts' Gualtieri: You're not gonna believe this. He killed sixteen Czechoslovakians. Guy was an interior decorator.
Christopher Moltisanti: His house looked like shit.

No em direu que les referències no són òbvies. Però no contents amb demostrar la descarada ignorància de l'americà mig (és un dir) sobre tot allò que passa enllà de les seves fronteres, hi ha també el següent diàleg:

Fitz: I don't understand a fucking word you're saying. It's like you're speaking Brazilian.
Cousin Marv: It's not fucking Brazilian. Brazilians speak Portuguese.

Clar que també es pot interpretar com un cert patriotisme continental americà... però vaja, no, em penso que no.

En definitiva, una pel.lícula recomanable, ben interpretada i que ens deixa una mica tocats tot pensant que va ser la darrera d'un actor que va morir jove, i que ens hauria pogut donar molts anys i moltes pel.lícules més. 

dilluns, 21 de març de 2016

ELS DILLUNS AL SOL

Ja és ben bé allò que n'hi ha que neixen amb una flor al cul, eh? I, sense cap mena de dubte, en Josep Antoni n'és un d'ells. En Luis i el Javier no se'n saben avenir, com al seu company de dilluns al sol, la setmana passada li van fer un homenatge, que es veu que hi va anar mooolta gent, no independentista, naturalment. I fins i tot m'atreviria a dir que ni tan sols sobiranista. I és que, és clar, s'havien de pagar els serveis prestats durant dècades. 

Però l'alegria de l'aturat de luxe, sogre al marge, és trista i dolguda. I poques hores després de la festassa, on, sense cap dubte, el Josep Antoni es va emocionar, es feia pública que el seu xiringuito té un forat de 19 milions d'euros. Sí, sí, 19, tu! I la pregunta és, com quatre gats mal comptats poden generar 19 milions d'euros de deute? Són moltes suites al Palace, això, oi? 19 són molts milions! I no és que vulgui fer llenya de l'arbre caigut, com una amiga m´ha retret darrerament, no, és que estem parlant d'un massa forestal equivalent als boscos de Bialoweza, pel cap baix... Al Luis i al Javier, en assabentar-se'n, els ha pujat la mosca al nas i fins i tot han començat a fer plans... que si segrest express... perquè els 19 quilos han de ser per algun lloc, recony! En Josep Antoni, per apaivagar-los els ha explicat no sé què d'un preconcurs d'acreedors, però ells, lògicament no han entès un borrall i, pitjor encara, s'han pensat que amb aquest vocabulari els volia aixecar la camisa... Jo no donaria un duro pel coll d'en Duran... I això que els del Polònia, seguint sense cap mena de dubte, els raonaments d'aquest modest i humil bloc, l'han tornat a treure, aprofitant el rampell de neo-duranisme que es va donar la setmana passada... Però la pregunta es manté: continuarà en Josep Antoni el proper dilluns al sol? O li hauran tallat la gola? Vés a saber...

NI NEO-DURANISME, NI PROCESSISME

En homenatge a Josep Ballarín,
 i a tots els membres de la 
Lleva del Biberó* 
Aquests són els dos obstacles que hem d'evitar en els moments presents. I sobretot, els han d'evitar aquells que han assumit la màxima responsabilitat política, naturalment per voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Anem a pams.
El neo-duranisme. Ja m'hi he referit anteriorment. La temptació de tornar a pantalles passades, fa dues setmanes que es va concretar en determinades declaracions més que desafortunades de determinats dirigents polítics. La diferenciació entre sobiranisme i independentisme, a hores d'ara, a aquestes alçades de la pel.lícula, ja és, literalment, insostenible. Qui no aposta per la Independència, és un partidari de la dependència. Punt i final. No hi ha res més a dir. Espanya és irreformable. O en tot cas és reformable, sí, però de forma centrípeta, és a dir, recentralització pura i dura. I això ho sap tothom. La fricada aquesta de la plurinacionalitat podemita, a la bolivariana, no se la creu ni el tete ni la tato. I no hi ha més cera que la que crema. Aquells que juguen a fer la puta i la ramoneta a hores d'ara, és a dir, els qwerty, els hem d'obligar a decidir què volen ser quan siguin grans, però de cap de les maneres els hem d'amanyagar i menys encara fer-nos els simpàtics, donant-los peixet i cove. No senyors, ells han de decidir si volen situar-se al bàndol espanyol, amb els feixistes i el bunquer, o al bàndol del poble català que està conquerint la llibertat i la Independència. Ho dic així, perquè no vull semblar excessivament partidista. Altrament, ho diria d'una altra manera. Hi ha coses que hem deixat enrere de forma definitiva, i els simpàtics que ens donen copets a l'esquena però si poguessin ens apunyalarien, és una d'aquestes coses. Som els que som, i si volem ser més, ho hem d'aconseguir demostrant determinació, coratge i una rotunda voluntat de victòria, i no fent-nos els simpàtics i riure les gràcies a aquells que, repeteixo, a la mínima que poden ens farien la pirula, que es diu acadèmicament.
Quant al processisme, és l'actitud dels defensors de l'statu quo, d'aquells que estan collonudament bé amb aquesta eterna situació de no-resolució del conflicte, perquè en treuen tot el profit possible, sobretot, ai las, la individual. I també, perquè un canvi en aquest statu quo, la posaria en risc. Aquí també l'excusa de la paranoia del 48% s'utilitza. I molt en temo que quan algú digui que hem arribat al 50%+1, els processistes diran que encara no n'hi ha prou, i que cal el 52 o el 53 o el 55% (com a Montenegro, recordeu?), o fins i tot el 60%, i així que passin 3, 5, 10 anys més i ells vivint de la camama i el poble putejat i alguns de la gent gran que són els que van patir més el feixisme espanyol, anar morint amb el gust amarg de no veure amb els seus ulls la seva pàtria lliure. Als processistes, però, això no els fa ni fred ni calor. Pagats com són d'ells mateixos, la seva única obsessió és continuar sent el gall del seu galliner, sigui aquest local, comarcal o nacional. Cal una determinació clara, un calendari. Si en el seu moment es van dir 18 mesos, doncs sia, i si poden ser 15 millor, i si han de ser 20, tampoc passa res. Però prou de cagamandúrries. I prou sobretot, de tenir idees genials i de voler convertir-se en l'avantguarda de tota l'Europa, que el més calent encara el tenim a l'aigüera, i com cantaven els Manel els guapos també tenen problemes. I una servidora, la veritat, només aspira a ser un europeu normalet, arregladet, i, per damunt de tot, a deixar de ser, d'una puta vegada, independentista.

*Sobretot, als que hi deixaren la pell, al Segre, a l'Ebre i arreu, als 15, 16 o 17 anys, i que no van tenir l'oportunitat de viure'n 96.

UNA POLÍTICA EXTERIOR SERIOSA*

No hi ha cap mena de dubte que un dels elements més destacats dels canvis polítics que s'han produït recentment a Catalunya, ha estat la formació de la Conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, encapçalada per Raül Romeva. S'ha donat així compliment a una proposta que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, va incloure en el seu programa electoral. L'impacte internacional de la creació d'aquest departament ha estat també important. Els mèdia internacional han esbombat la constitució del Ministry of Foreign Affairs català com una demostració fefaent que Catalunya va de veres cap a la Independència. Una demostració que s'ha vist reforçada també per contundents declaracions tant del President de la Generalitat, com del propi titular de la Conselleria, en aquest sentit. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, un altre element que assenyala la importància estratègica d'aquest Departament, ha estat la reacció histèrica del Govern, dels partits del búnquer i, per descomptat, dels mèdia espanyols. El primer ja ha presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la nova Conselleria, amb l'objectiu darrer de suprimir-la. Aquesta resposta maldestre dels espanyols, no cal dir, ens afavoreix sobremanera, perquè els retrata com uns autèntics troglodites, ja que negar a un govern com el català la capacitat de desenvolupar afers exteriors a aquestes alçades de la història, és com impedir a algú que respiri amb l'excusa que consumeix oxigen. Però els espanyols ja fa molt temps que han perdut els papers, i a més, ara tenen problemes immediats com és el de formar el seu propi govern, després de passar tres mesos enfotent-se de la situació a Catalunya. Ara proven el seu propi xarop, i bé que els ho recorda, dia sí i dia també, que tenen un govern en funcions, el propi President Puigdemont.
Deixant, doncs, molt clar el meu entusiasme, que és compartit, no en tinc cap dubte, pel conjunt de Reagrupament, no debades, en diverses ocasions ja havíem aprovat en els nostres documents orgànics, la demanda de la constitució d'aquesta Conselleria, vull reflexionar sobre algun aspecte concret sorgit arran la primera compareixença del Conseller i del seu equip directiu a la Comissió d'Afers Exteriors corresponent del Parlament de Catalunya, que va tenir lloc el passat dia 9 de febrer. 

En l'àmbit concret dels Afers Exteriors, naturalment, la intervenció del Conseller va ser impecable, i no va tenir cap problema en rebatre les crítiques molt pobres, dels grups de l'oposició, a les quals ni tan sols val la pena ni referir-s'hi. Tanmateix, hi vaig trobar a faltar dos aspectes que penso que cada cop seran més clau a mesura que s'escurcen els 18 mesos que, en teoria, ha de durar aquesta legislatura.

Una primera mancança, clau, és la de no considerar els Estats Units, o com a mínim no esmentar-lo,  com una prioritat en l'Acció Exterior de la Generalitat. A veure, si hi ha una veritat en aquest món és que la Independència de Catalunya haurà de comptar amb el suport dels Estats Units, a no ser, que tots ens tornem bojos i votem un govern monocolor de la CUP, cosa, ara per ara, bastant incerta. Cal tenir en compte, a més a més, que en els darrers mesos, ja s'havien fet interessants progressos en aquest respecte, fins al punt que una delegació catalana ja va ser rebuda per diferents congressistes americans, tal i com ja es va remarcar en aquesta mateixa pàgina en un número anterior. Per definició, els Estats Units han d'estar al capdamunt de les prioritats de tota actuació exterior, i el fet que no s'esmentés explícitament, ho vaig trobar a faltar.
En segon lloc, i, en referència a la Unió Europea, a la qual, en aquest cas sí, se la reconeix com a prioritària, penso que ha arribat el moment, amb el nou equip, d'emfasitzar, paral.lelament, l'actuació bilateral amb alguns dels principals estats membres, i molt concretament, ja ho he dit en anteriors ocasions aquí mateix, amb França. Catalunya és el pati del darrere de França, i a cap potència internacional, i França ho és, no li agrada que li remenin el pati del darrere. Ara bé, si veu que hi ha moviment, França voldrà controlar-lo, no fos cas que una altra potència internacional acabi assolint una posició avantatjosa davant dels seus propis nassos. Per això el govern català ha de fer entendre, ni que sigui per enèsima vegada, al govern francès que anem a per totes, i que és millor fins i tot pels seus interessos estratègics, que acabi decantant-se per reconèixer la Independència de Catalunya. Per aconseguir-ho ha d'oferir a Paris propostes llamineres, en l'àmbit, per exemple de les infrastructures, transport, defensa, i fins i tot algun tipus d'entesa més formal entre ambdues Repúbliques.
En definitiva, el que plantejo, esquemàticament, és que ha arribat l'hora d'accelerar, paral.lelament a la via de la Unió Europea en tant que conjunt, la via de les relacions bilaterals amb aquells Estats amb els que ens uneix una relació especial. No dic que, segurament, no s'hagin ja fet passos en aquest sentit, però sí que sostinc que ara és el moment de prémer l'accelerador, tot evitant els boicots que, sempre que pot, Espanya fa dins l'organigrama de la UE. Per això és necessari reforçar les relacions bilaterals amb països com França o Itàlia, sense oblidar Alemanya. I fer-ho sense cap complex. Fins i tot públicament. Fet que, segurament, posaria de nervis els diplomàtics i els ministres espanyols. Perquè ja és el moment d'implemenatar una política exterior seriosa i guanyadora.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 55, Febrer 2016)

PS. Aquest post va ser escrit el mes de febrer. Sobre els darrers esdeveniments que han afectat la Conselleria, en parlo en l'article del mes de març de LA VEU, de propera aparició.

diumenge, 20 de març de 2016

AL POLÒNIA TAMBÉ PARLEN DEL NEO-DURANISME

A una servidora, se li torna a pujar la mosca al nas amb els guionistes del Polònia, quan veu aquest esquetx del Mas i el Duran. Precisament quan poc abans havia penjat un post on criticava el neo-duranisme (1 i 2). No és la primera vegada que els meus posts són replicats per la gent del Polònia. Repeteixo, no passa reeesss, molt content d'inspirar-los. I fins i tot un cert orgull -vanitat?- personal ... i intransferible

dijous, 17 de març de 2016

BRUTAL!

UK Border Force cutter HMC Protector today flying Gibraltar flag (17.03.2016)

dimecres, 16 de març de 2016

SENSE JUTGES, MESTRES I DOCTORS...

Ahir penjava un article de la Societat d'Estudis Militars sobre la pregunta freaky inclosa en l'enquesta per als militants i simpatitzants de CDC. Sí, la que es referia a l'exèrcit en la Catalunya Independent. Realment, vaig tenir una gran decepció en llegir-la. Que una fricada com aquesta hagués sortit en un qüestionari d'ERC i de la CUP, ho hagués entès i no m´hauria estranyat gens ni mica. Ara en un partit seriós, realment va fer mal. Vol dir que la cosa és per preocupar-se.
A veure si ho entenem: els Estats s'han construït arreu del món amb unes estructures bàsiques, una de les quals és l'exèrcit. Fins i tot, hi ha entesos que diuen que l'Exèrcit és l'estructura estatal per excel.lència, al voltant de la qual es vertebra la resta, en un procés dinàmic. I això tant als estats democràtics com als no democràtics. Aquí i a la Xina Popular, que diria aquell. 

Mireu, sabeu què us dic? que jo ara no voldré, en la Catalunya independent ni jutges, ni mestres, ni doctors, apa! Estructures verament autoritàries que condicionen molt més la quotidianitat dels ciutadans que les militars, sobretot en temps de pau.

Oi que no té cap sentit? L'exèrcit, la institució militar, en un estat democràtic, és fonamental, com ho demostren tots els estats democràtics del món. No només garanteix la seguretat, sinó que també és un factor de dinamització econòmica, de creació d'ocupació, d'innovació tecnològica que beneficia a la societat, de vertebració i reequilibri territorial, d'igualtat en tots els sentits -i cada cop més també en el de gènere-, d'educació, etc. 

Qui pensi que no tenir exèrcit ens farà caure més simpàtics a la resta del Món, s'equivoca lamentablement. Serà ben bé el contrari. Seria un obstacle insalvable.

La pregunta a fer és quin model de Defensa Nacional, i doncs, d'Exèrcit (o de Forces de Defensa si sou primmirats) necessitem per a un país amb les dimensions del nostre i amb les prioritats estratègiques que tenim. I punt. Un exèrcit que també s'ha d'implicar en els reptes regionals i internacionals, perquè no vivim aïllats de la resta del món i a molts pocs quilòmetres de les nostre fronteres, de la nostra costa i del nostre espai aeri passen coses que ens afecten d'una manera o una altra i, o ens hi posem o d'altres ho faran a la seva i nosaltres en rebrem les conseqüències.
El repte de construir un Exèrcit Català modern, avançat, integrat en la societat, és de dimensions èpiques, però no tinc cap mena de dubte que ho farem, com va passar en la immediata transformació de la indústria catalana civil a una de militar en els primers mesos del 1936, fet que va proporcionar una gran quantitat de recursos a tots els fronts de guerra, sense els quals, probablement la resistència hauria estat molt menor. I ho farem fàcil, i ho farem bé.

Ara només cal que respirem fondo i veiem les coses clares. Som un poble que ha de construir un Estat, un estat que tingui tots els elements que el caracteritzen. I sobre allò que cal discutir és de quina model d'exèrcit serà el més adient per a assolir un estat més avançat, en tots els sentits.

IVAN VEJVODA TESTIMONY ON CATALONIA

IVAN VEJVODA
Senior Vice President / Programs
The German Marshall Fund of the United States

United States Congress
House of Representatives
Committee on Foreign Affairs
Subcommittee on Europe, Eurasia and Emerging Threats
Hearing:
U.S. Policy Toward National Self-Determination Movements
March 15, 2016
Washington D.C.

TESTIMONY
(...) Spain is also a country to be observed. While for a long time it was the Basque country in where separatists waged a campaign of terror with the desire for independence it is Catalonia that is today the part of Spain that in everyones’s focus. The last elections results in Catalonia show that that there is a rising tide by parts of Catalan political elites and society to seek independence. Questions arise whether the demands for greater self-government will be granted by the central government in Madrid or not. And even if these demands were met would that assuage those seeking independence It is the young who have swollen the ranks of those who wish to see an independent Catalonia. And then there always is the question: if it does secede, which will not happen tomorrow by any measure – will the EU accept it as a new member and under what rules of the road. Many an open question. (...)

DR. PAUL WILLIAMS TESTIMONY ON CATALONIA (15.03.2016)

Creating a Strategic Framework for Addressing the Conflict between Sovereignty and Self-Determination: Earned Sovereignty
Testimony of Dr. Paul Williams
Rebecca I. Grazier Professor of Law and International Relations
American University
President and Co-Founder, Public International Law and Policy Group
House Committee on Foreign Affairs
Subcommittee on Europe, Eurasia, and Emerging Threats
“U.S. Policy Toward National Self-Determination Movements”
March 15, 2016

"(...) Once the Scottish referendum was put to rest, the EU immediately faced another self-determination crisis—this time in Catalonia. On November 9, 2014, almost 2 million Catalonian voters turned out to participate in a non-binding referendum for independence. Eighty percent of those who voted favored independence from Spain.(42) The referendum was approved by the Catalonian Parliament on September 27, 2014, and was originally slated to be a binding vote similar to the one held in Scotland. In the run up to the referendum, Catalonian regional Premier Atur Mas set forth a legal basis for a binding referendum.(43) The Spanish Prime Minister, Rajoy, however, vowed to use the Spanish courts to block what he considered an unconstitutional vote.(44) Within two days of the announcement of the referendum date, the Spanish government filed a request for the Constitutional Court to declare the referendum illegal.(45)

Interestingly, despite the potentially destabilizing impact of this ongoing dispute within Spain, the domestic legal debate may be largely irrelevant to the EU. If Catalonians eventually choose independence, they will seek international recognition as an independent state based on the will of the people, not on provisions of the Spanish constitution. As the International Court of Justice (ICJ) noted when reviewing the legality of Kosovo’s declaration of independence, there is no international legal bar against a sub-state entity declaring independence.

Without a coherent and cohesive approach to these movements, the EU has placed itself in an impossible and precarious position. If the EU were to consider recognizing Catalonia, this action could encourage further referenda in Belgium, Cyprus, Slovakia, Romania, and possibly Italy, which are all grappling with their own self-determination movements, raising opposition from these members.

However, if the EU denies recognition to Catalonia, this may generate a frozen economic conflict in the core of Europe that would drain political capital and economic resources from an economically fragile Spain. This frozen economic conflict will also create a “state,” with the Euro as its currency and seven million Catalonians that could retain their EU citizenship while living outside the EU. Furthermore,in many European states, non-recognition would be perceived as anti-democratic. Such a move would be extremely difficult to justify, given that nearly three-dozen states have achieved recognition by EU member states in the past twenty-five years. (...)

Notes
(42) The referendum posed two questions to the Catalonian people. The first asked whether Catalonia should become a state. The second asked whether the state should be independent. Eighty percent of voters answered affirmatively to both questions. About 10 percent voted “yes” to the first question only, and 4.5 percent voted “no” to both questions. BBC: Catalonia Vote: 80% Back Independence – Officials (Nov. 10, 2014), The Economist: Voting in their hearts (Nov. 15, 2014), BBC's Catalonia Profile (Jan. 15, 2015).

(43) Tom Burridge, Catalonia president signs independence referendum decree, BBC (Sep. 27, 2014)

(44) Fiona Govan, Spain blocks Catalonia referendum on Independence, TELEGRAPH.CO.UK (Sept. 29, 2014)

(45) Ashifa Kassam, Catalonia Independence Referendum Halted by Spain’s Constitutional Court, THE GUARDIAN (Sept. 29, 2014)

DANA ROHRABACHER, U.S. REPRESENTATIVE

“Over time, it is natural for populations of people to move and change, just as the characteristics of governments change. We should, and must, expect this. Yet, U.S. foreign policy thinking too often acts as if the borders of a nation-state are set in stone. As circumstances change, the United States must be open to the possibility that peacefully changing borders makes sense and promotes stability. Around the world today, the existing borders have been set by empires and flukes of history just as much as by the will of the people. If self-determination movements seek to change their political situation, we should consider the possibility that addressing those grievances will improve, not harm, peace and stability. This hearing will provide Members the opportunity to discuss these concepts and examine whether or not recent U.S. policy has adequately addressed these issues.”

Representative and Chairman Dana Rohrabacher words at House's Subcommittee on Europe, Eurasia and Emerging Threats Hearings on U.S. Policy toward National Self-Determination Movements, 15.03.2016

dimarts, 15 de març de 2016

CONSIDERACIONS SOBRE L'ENQUESTA DE CDC*

Soldats danesos a l'Afganistan
La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recentsnotícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la neceasitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"

Les possibles respostes eren: 
  • A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
  • B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
  • C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre
Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.
Soldats estonians a l'Afganistan
Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.
Soldats eslovens a Mali
Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.
Soldats nord-catalans a Mali
Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.

*(NOTA: Post de la SEM, penjat el 15.03.2016)