dissabte, 30 d’abril de 2016

CATALUNYA COM A PROBLEMA D'INTEL·LIGÈNCIA*

El Cercle d’Economia, una de les entitats més reconegudes de la societat civil catalana, presidida actualment pel catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, Anton Costas, acaba de convidar a fer una conferència al màxim responsable, el seu director, de fet, del CNI, el general Felix Sanz Roldan. Una invitació que no es pot desvincular del moment polític que travessa la política catalana i també l’espanyola, i que ja per ella mateixa, és una autèntica declaració d’intencions. O és que és una casualitat que, precisament ara, se’l convidi? Naturalment que no. I tampoc no és cap casualitat, que en els seus darrers posicionaments públics, el Cercle cada cop sembla més combatiu en contra del procés independentista i crític amb el govern català i l’actual majoria parlamentària independentista. Fins i tot podem dir que està a punt de traspassar totes les línies vermelles de la proverbial prudència de la qual sempre ha fet gala a l’hora d’opinar sobre la situació política en cada moment de la seva ja dilatada història. I precisament, el fet de convidar el cap de la Intel·ligència espanyola, no pot ser interpretat més que com un pas més en aquesta direcció.
Segons les cròniques periodístiques de l’acte, el conferenciant convidat es va limitar a fer una intervenció de cara a la galeria, donant una sèrie de dades genèriques, i fins i tot demostrant una capacitat de seducció notable envers l’audiència, que, tot sigui de passada, i veient la llista d’assistents, entre els quals no hi havia cap membre destacat del govern català, per cert, ja anava predisposada a ser seduïda.
Naturalment, però, la part més interessant va ser el de les preguntes d’aquesta mateixa audiència i el de les respostes del conferenciant. I com no podia ser d’una altra manera, “la” pregunta va aparèixer: em refereixo a la de l’actuació del CNI a Catalunya, que és el mateix que preguntar per la seva actuació en contra del procés independentista.
I és aquí, en la resposta que el general Sanz Roldán va donar, on es va veure clar que o bé prenia el pèl a l’audiència, o bé que la seva dosi de cinisme és màxima. I és que va contestar a l’esmentada pregunta, sempre segons les cròniques periodístiques, que l’actuació del CNI a Catalunya era la mateixa que la que podia ser a Castella La Manxa! Això és el que jo dic una resposta “café para todos“. Tret que, naturalment, no és creïble.
Per a un servei d’intel·ligència com el CNI, que té com a objectiu prioritari la Seguretat Nacional i prevenir, alertar sobre les amenaces en el conjunt de l’estat espanyol, és obvi que Catalunya no té la mateixa rellevància que Castella La Manxa, entre altres raons perquè concentra un potencial risc de militants gihadistes immensament superior que Castella La Manxa. De manera, que, tècnicament parlant, la resposta és una veritable barrabassada. No debades, els think tanks de la intel·ligència espanyola (Elcano, GEES, IEEE, etc.) s’han fet un tip d’alertar, amb òbvies intencions polítiques del risc gihadista a Catalunya, per tal de difondre el missatge que una Catalunya independent seria poc més que un objectiu fàcil del terrorisme gihadista.
En definitiva, és que fins i tot parlant des d’una perspectiva tècnica i no política, la resposta no s’aguanta.
Passa, però, i a ningú no se li escapa, que la intervenció del senyor SanzRoldán -i la voluntat dels qui el convidaren- tenia una evident dimensió política. En els darrers anys han sortit diverses notícies que informaven que elCNI estava portant a terme campanyes per influir en el procés polític català, en contra, naturalment, de l’expansió de l’independentisme, particularment en moments tan sensibles com les eleccions del 2012, o bé intentant influir en entitats de tanta rellevància com el mateix F.C. Barcelona, per evitar que, com a mínim, s’hi posicionés a favor. Fins i tot es va parlar d’una operació dotada amb 10 milions d’euros de pressupost per aconseguir que les opinions contràries a la independència fossin més visibles en els mitjans de comunicació de masses, i a fe de deu que, començant per TV3, i no cal dir 8TV, aquest increment dels contraris a la independència ha estat més que notable entre els tertulians i col·laboradors habituals d’aquestes cadenes, mentre que a les d’àmbit estatal, els partidaris de la independència pràcticament són testimonials.

Hi ha, però, aquí una reflexió que cal tenir en compte. El senyor Sanz Roldanmai reconeixerà que dedica ni un sol agent, ni un sol cèntim a combatre l’independentisme català. I això per una raó ben senzilla. Si ho fes, la resta de serveis d’intel·ligència europeus, que vol dir, la resta dels estats europeus per als quals treballen, posarien el crit al cel. Perquè cada agent, cada cèntim que Espanya gasta contra l’independentisme català és un agent menys, un cèntim menys que gasta en la lluita contra l’amenaça col·lectiva més important a la qual ha d’enfrontar-se la Unió Europea actualment, que és la del gihadisme, en totes les seves diferents manifestacions. És a dir, que cada agent, cada cèntim que dedica Espanya a combatre l’independentisme català, és una amenaça més gran per als milions de ciutadans que viuen a la Unió Europea. Per això, mai dels mais, Espanya, i molt menys el senyor Sanz Roldán, reconeixerà que destina milions d’euros i centenars d’agents d’intel·ligència a lluitar contra la Independència de Catalunya.
Perquè si ho fes, correria el risc que molt probablement, molts dels serveis d’intel·ligència europeus, començant pels francesos, probablement, aconsellarien llurs governs respectius, que donessin suport a la Independència de Catalunya, per tal de tapar el forat negre que representa la negativa espanyola a negociar de forma civilitzada amb Catalunya un acord mútuament beneficiós d’entesa política i que de retruc també beneficiaria al conjunt de la UE.
Clar que perquè aquest consell es produís, també caldria que es complissin, de la part catalana, dues condicions imprescindibles. La primera, que els serveis d’intel·ligència europeus constatessin la determinació catalana, del poble, però també dels seus dirigents, d’arribar fins al final, i de no anar de bluf, com seria acabant acceptant qualsevol proposta tipus Devo Plus a l’escocesa, o tercera via. I la segona, la determinació del nou Estat Català, de contribuir responsablement a la seguretat interior (policia) i exterior (defensa) del conjunt de la Unió Europea. D’aquesta manera, la seguretat europea guanyarà en potència, i s’haurà esborrat una possible via d’entrada del terrorisme gihadista al cor d’Europa.
*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 23.04.2016)

ELS ATACS ESPANYOLS, DESESPERATS, NO S'ATUREN ...

però n'hi ha que pensen que SEPARATSXSÍ, millor....

AMBASSADORIAL VISIT

President of Catalonia, Carles Puigdemont, receives Italian Ambassador, Stefano Saninno, at the Palau de la Generalitat, 29.04.2016

dimecres, 27 d’abril de 2016

SHAME ON YOU, SPAIN!

He de confessar que jo pensava que en el darrer moment, ni que sigui per a copiar-nos, els espanyols es posarien d'acord, i evitarien les eleccions, que representaran una pasterada brutal d'euros, dit sigui de passada.
Pensava que acabaria havent una gran coalició, ni que fos per imperatiu de Merkel. Però com sempre passa, a aquestes alçades de la pel·lícula, sobrevalorava Espanya. 

I és que a la Merkel, i de fet a tota la Unió Europea, els importa un rave el que passi a Espanya. I ni s'han molestat a arreglar el merder espanyol. Senzillament, l'ignoren, conscients com són que amb una simple trucada de telèfon se'ls fa quadrar i punt.

De fet, aquest és el principal problema que afronta la internacionalització de la Independència de Catalunya: el de la insignificància internacional d'Espanya. Si fos una potència rellevant, tot el que passaria al seu interior tindria un impacte internacional. Però no és el cas.

Artur Mas, un patriota
Probablement una de les lliçons més fonamentals d'aquest episodi, és la diferència entre el personal política espanyol i el català. Dit planerament, els espanyols no tenen cap Artur Mas ni res que se li assembli. Estan a anys llum.
Mas va demostrar que no estava agafat a la cadira. Que el país va per endavant, que les seves ambicions personals. Ni Rajoy ni el nen sociata li arriben a les soles de la sabata. Però sobretot, la misèria del primer, és immensa.

I l'orgull que sento per en Mas, i pel seu decidit compromís amb Catalunya, el situa en moltes pantalles més endavant que aquesta morralla espanyola.

Decididament, qui surt més guanyador, més reforçat, de tot plegat, és ell. I amb ell tot es possible en el futur immediat.

El Borbó, un idiota
Per contra, qui surt més malparat, és el Borbó petit. La seva primera prova com a cap de l'estat ha resultat un fracàs absolut. És un maldestre. No sap acomplir amb el seu deure. De fet, no és la primera vegada que la pífia. El seu pare, el va deixar amb el cul enlaire, quan va abdicar, i amb la patata calenta de Catalunya. La gestió de la resta de la seva família, no cal dir que ha estat un desastre.

Però és que ara, ha ensopegat on mai va ensopegar el seu pare. El fet que proposés un candidat a la Presidència del Govern, que no sortís investit, és totalment inèdit. Al seu pare, no li va passar mai. I en canvi, al xaval, a la primera de canvi, pam ensopega i queda en ridícul per l'ambició desmesurada del nen sociata, que volia ser President tan sí com no. 
Quin ridícul més monumental, tan de l'un, com de l'altre. Ja es ben bé cert que la degeneració de la monarquia espanyola, és totalment imparable. Ara només faltava la tieta, amb els fons del Panamà.

El gran fill del Periódico de Catalunya
Comparar la cobertura mediàtica de la negociació catalana de fa uns mesos, amb la negociació espanyola dels darrers dies, deixa entreveure com n'es de Gran Fill del Periódico de Catalunya, els seu director i els seus acòlits. Us enrecordeu com de cruel, d'insultant, de menyspreador, d'odiós eren les seves notícies en referència al primer, sempre intentant menyspreant, rabiós com estava pels resultats del 27S, arribant quasi a l'insult? I en canvi, ara que els polítics espanyols han fet el ridícul a escala mundial, tota la colla no fa més que llançar consignes a favor de l'entesa, l'amplitud de mires, la reconciliació, etc. etc. Quina diferència entre l'odi envers Catalunya i al bavisme envers Espanya. Fan venir basques!

Una legislatura catalanòfoba
L'XI Legislatura de les Corts Generals, serà recordada per ser una legislatura la principal raó de ser de la qual va ser la catalanofòbia. Va ser tan gran l'impacte del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, que els espanyols no es van recuperar. De fet, encara van zombies. 
A ningú se li escapa que, si ha estat tan breu, és pel vet, o si es vol, l'apartheid, que tant el PP com el PSOE han posat a trobar una sortida pactada al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Punt. Aquest i només aquest, n'ha estat la causa. Amb l'acord dels dos grups independentistes catalans, una majoria hauria estat possible. Però es va rebutjar. La demostració més fefaent que ja no som Espanya. Ni ganes.

Allò que sorprèn, és que ni els propis afectats, ni els mèdia catalans normals, no denunciessin arreu aquest racisme espanyol, que pretén aplicar un cordó sanitari a les principals forces polítiques de Catalunya. O potser ja no sorprèn, ja es dóna per descomptat.

El partit puta de l'Ibex 35
Si hi ha un partit que ha fet el ridícul, a banda dels sociates, és el partit que es va impulsar des de totes les plataformes de l'Íbex 35. Els naranjitos. Un partit que estava disposat a anar-se al llit amb qui fos, al preu que fos, amb l'únic objectiu de fotre la majoria a Catalunya. Amb el suport entusiasta de la gran banca, amb la Caixa i el Sabadell, inclosos, naturalment. Un partit que es va fotre una notable castanya, en comparació amb les previsions que tenia abans de la cita electoral. Un partit que pensava que guanyaria a Catalunya i va ser derrotat contundentment. És el partit de l'auto-odi català, que a la resta de l'Estat ha anat arreplegant candidats impresentables, que han protagonitzat episodis lamentables, de vergonya aliena, i que molt probablement, en la propera campanya electoral, no descarto que sigui escombrat pel PP, després d'haver caigut en la trampa d'haver pactat amb el PSOE. Qui es refiarà d'ell?

Els amics cupaires
Probablement, la CUP tornarà a fer el préssec i no es presentarà. O potser, no és que faci el préssec, és que fa un favor a l'esquerra espanyola i espanyolista, i tornarà a donar suport (oi, Arrufat?) als podemites, i al seu representant a Catalunya, el tal Domènech, que tornarà a passar-se la propera campanya, assegurant que tindran grup parlamentari propi, i que el referèndum és bufar i fer ampolles... I el més terrible és que segur que n'hi hauran, d'independentistes, que s'ho empassaran. No podem oblidar que tota aquesta colla, van llençar com un kleenex, la línia vermella del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Però bé, reflexionar sobre aquest món, és una activitat a la qual renuncio per a la meva integritat psíquica.
Hi ha, però, un detall que cal tenir en compte. El factor Otegi. Otegi ha donat una nova empenta a l'esquerra abertzale, i el seu discurs desacomplexat envers l'esquerra espanyola podemita, és un regal del Senyor, i deixa en calces els estirabots cupaires, que tenen enormes problemes d'auto-estima. No hi ha cap mena de dubte, que el terreny de joc es modificarà respecte les eleccions del desembre.

I last but not least
Tal i com ha dit Artur Mas a París, les eleccions del 26J representen una oportunitat per a l'independentisme. Naturalment, que l'opció guanyadora seria una candidatura transversal independentista, idealment de les tres forces (CDC,ERC i la CUP), però això no serà possible. Tampoc sembla possible el pacte de les dues primeres. Llavors, només queda que CDC, jugui la seva darrera carta electoral, abans de la seva metamorfosi en una nova força política perfectament preparada per a la Independència, amb un candidat fort. Idealment, penso que aquest candidat ha de ser... Artur Mas. Cal apostar fort i fer d'aquesta oportunitat que ens han deixat els espanyols en safata, una nova victòria de l'independentisme, i una nova humiliació de l'espanyolisme. 
A ningú se li escapa que la presència d'Artur Mas en la campanya, posarà dels nervis els espanyols. La histèria serà immensa. Fins i tot, jo jugaria la carta de presentar llistes al País Valencià i a les Illes. Si hi ha algú que ho pot fer, és en Mas. Per a xulos, nosaltres.

Naturalment, ignoro la predisposició de Mas a fer-ho, però sí que tinc clar dues coses: la primera és que la seva candidatura tindrà un efecte cohesionador per a molts catalans i catalanes que de segur recompensaran el seu sacrifici del mes de gener. La segona és que, atès les eleccions tindran una certa cobertura mediàtica internacional, aquesta es podrà aprofitar per fer campanya per la Independència, de manera que serà molt més útil que anant fent conferències, per aquests mons de Déu amb la respiració odiosa i, probablement, pudenta, de l'ambaixador espanyol de torn al seu clatell.

MARE DE DÉU SENYOR!


THE DUDE, 18 ANYS DESPRÉS...i com passen els anys!

dilluns, 25 d’abril de 2016

ELS DILLUNS AL SOL

Passen els dies... i sense notícies del Panamà, oi Duran? Ja se sap que a la taula d'en Bernat... Potser millor, així, els teus dos col·legues no estaran tan excitats amb la probabilitat de fer-te cantar què se'n van fer dels 19 milions de forat, que m'han dit que frisen per preguntar-t'ho, a la seva manera, en Luís i en Javier. Que juraria que no és la dels advocats, precisament.

diumenge, 24 d’abril de 2016

HURT

Hurt 

I hurt myself today
To see if I still feel
I focus on the pain
The only thing that's real
The needle tears a hole
The old familiar sting
Try to kill it all away
But I remember everything

What have I become
My sweetest friend
Everyone I know
goes away
In the end
And you could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt

I wear this crown of thorns
Upon my liar's chair
Full of broken thoughts
I cannot repair
Beneath the stains of time
The feelings disappear
You are someone else
I am still right here

What have I become
My sweetest friend
Everyone I know
goes away
In the end
And you could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt

If I could start again
A million miles away
I would keep myself
I would find a way

dissabte, 23 d’abril de 2016

EL CERCLE D'ECONOMIA I EL DIRECTOR TROGLODITA DEL CNI

En plena ofensiva espanyolista contra el Govern, el Parlament, i la immensa majoria de la poble de Catalunya, el Cercle d'Economia va i convida a una conferència el Director del CNI, Fèlix Sanz Roldan. Sí, exactament, el mateix que fa uns quants anys va ser titllat pel New York Times, literalment, de troglodyte, arran d'uns posicionaments polítics clarament colpistes. Un 10 per als pijus del Circulo! I com s'ha d'interpretar aquesta conferència? Com un avís per a navegants? És que el Cercle ha decidit deixar de fer de bon jan i pressionar el govern de la Generalitat? Una invitació, en definitiva, poc encertada.
I és que l'home, que ja té una edat, en les diferents cròniques que he llegit sobre la seva conferència, semblava que prenia l'audiència per tonta.

Doncs, va i resulta que li pregunten que si el CNI té una atenció especial envers Catalunya, i, òbviament, envers el tema de l'independentisme. I la resposta és de manual. No se li ocorre de
contestar res més que el CNI dedica els mateixos esforços a Catalunya que a Castella La Manxa! I es queda tan panxo. Tractant a la seva audiència d'idiotes. I l'audiència comportant-se, efectivament com a idiotes, perquè...

1. Si com diu el senyor director del CNI, el seu objectiu fonamental és la lluita contra el gihadisme, llavors no té cap lògica que Catalunya no sigui un escenari preferent de l'actuació del CNI, perquè naturalment aquí hi ha una potencial concentració de gihadistes molt més gran que, posem, a Castilla La Manxa. De manera que, si fos cert que, el CNI dedica els mateixos esforços a aquesta darrera comunitat autònoma que a Catalunya, estaria cometent una enorme irresponsabilitat.

2. El CNI, amb el seu director al capdavant, mai dels mais, no pot reconèixer que dedica ni un sol dels seus agents, ni un sol cèntim del seu pressupost de 243 milions d'euros, a lluitar contra la independència de Catalunya. Perquè dedicar un agent o un cèntim del pressupost a combatre l'independentisme català, és un agent menys i un cèntim menys per invertir en la seguretat nacional en la lluita contra el gihadisme, i que, en conseqüència posa en perill tota la seguretat de la Unió Europea, principalment, i de la resta del món. 

3. De manera que el CNI mai reconeixerà públicament que dedica tots els esforços possibles a la lluita contra la Independència de Catalunya. Si ho fes, els seus aliats li retraurien, i de fet, seria una raó de pes perquè la resta d'estats europeus reconeguessin la Independència de Catalunya, perquè no volen tenir un soci que no posa tota la carn a la graella en un tema tan sensible, com és la urgència contra el gihadisme. A París, a Brussel.les, a Berlin, a Roma o a Lodndres, per exemple, posarien el crit al cel!
En conclusió, Fèlix Sanz Roldán va mentir descaradament, dient que no té Catalunya com a objecte prioritari. L'ha de tenir com a mínim per dos motius:

a) Perquè és un dels focus principals de gihadisme
b) Perquè s'hi està desenvolupant un potentíssim procés d'independència

Però el servei d'intel.ligència espanyol no reconeixerà mai que dedica esforços ingents a la lluita contra la independència, per les raons ja argumentades més amunt.

De fet, de la pròpia Bèlgica, molt afectada en els darrers temps pel terrorisme, ja s'ha escrit que una de les raons d'aquests atemptats és la pràctica nul.la coordinació de les diferents agències d'informació belgues i dels diferents serveis policials, en relació al pols entre flamencs i valons. Per això és inimaginable que França, per exemple, toleri un pols semblant a la frontera del sud. I atès que els catalans i les catalanes ja hem decidit democràticament que la Independència és el nostre futur com a poble, dins el context europeu i mediterrani, tard o d'hora, quan sigui inevitable, els serveis d'intel.ligència francesos aconsellaran el seu President l'acceptació de la independència de Catalunya.

En definitiva, que el CNI no dedica esforços a lluitar contra l'independentisme, és una veritable camama, un engany en tota regla. Oimés quan ja s'ha publicat que en anteriors exercicis pressupostaris espanyols s'hi van dedicar milions d'euros, incloent, naturalment, la guerra bruta i les operacions psicològiques (psyops).

Que no som babaus!

divendres, 22 d’abril de 2016

EL LLIBRE DE DEMÀ

Si demà us compreu un llibre, permeteu-me que us suggereixi aquest que tot just acabo de rebre. Un magnífic regal de Sant Jordi. Escrit per en Tomàs Callau i en Jordi Miró, es tracta de la biografia de Marcel·lí Perelló (1897-1961), un dels militants més destacats de l'independentisme inicial, co-conspirador en un dels esdeveniments claus de la història d'aquest moviment polític, com és el Complot del Garraf, i després dirigent d'Estat Català i, encara més endavant de l'exili a Mèxic. Un llibre doncs, que resulta imprescindible.

Naturalment, no seré fals i diré que ja l'he llegit. Encara no ho he fet, però un simple cop d'ull a l'obra, editada per Llibres de l'Índex, ja ens permet veure que es tracta d'un treball seriós i ambiciós, no només per les seves més de 400 pàgines, sinó per la documentació que inclou i per la informació que ens aporta l'índex. Els autors han treballat en arxius públics, personals i familiars, i això ja és un punt positiu. Concretament són de gran interès els annexos.

En definitiva, una nova aportació a la història gloriosa de l'independentisme. Hem d'agrair als dos autors l'esforç que han fet per engegar i culminar aquest projecte, i espero que les moltes presentacions que faran en les properes setmanes i mesos serveixin per difondre'l i que els joves independentistes d'ara aprenguin, s'empapin de la vida d'aquesta gent tan ignorada i bescantada per la política oficial.

Només per acabar vull afegir un detall personal. Vaig conèixer a la UAB en Carles Perelló, fill de l'aquí biografiat, i em va impressionar la seva força i contundència, tan poc present en molts professors universitaris. I és que els testos s'assemblen a les olles.

Autors: Tomàs Callau - Jordi Miró
Títol: Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la Independència
Editorial: Llibres de l'Índex
ISBN: 978 84 945376-0-8
Març 2016

dimecres, 20 d’abril de 2016

CATALANS A L'ALCÀRRIA


Sardana: Catalans a l'Alcàrria

Autor de la Música: Soms i Janer, Joaquim
Autor de la Lletra: Millan, Lluís
Comentaris: 
Lletra:

Primera lletra:

Dolça mareta aimada 
que lluny de tu que n’estic 
pàtria meva enyorada 
no veig ton cel bonic.
El pastor per la muntanya 
la blanca vela pel mar 
seràs sempre Catalunya 
nostre guiatge clar.
La traïció volgué enfonsar-te
i el pit donàrem amb afany 
que Catalunya sols pot ésser 
per els valents catalans.
El camperol deixà 
la falç l'esteva 
el llibre l’estudiant 
l’obrer l'empresa
Tots a lluitar 
ben alta la senyera
i vencerem
que la pàtria ho espera
Anem cap Aragó 
cap a Castella 
el món va contemplant 
la nostra gesta
Tots endavant
i que la historia digui
que som ben dignes
d’ésser Catalans


Segona lletra:

Terres altes de l'Alcàrria 
fusells sempre vigilants 
planúria immensa i freda 
trinxeres i alzinars
ací fa temps ja lluitaren 
els nostres avantpassats 
i un camí ens assenyalaren 
el de llibertat.
Pluges i vents. bales i obusos 
nosaltres Ferms aguantarem 
fins que a triadors i a intrusos 
per sempre mes foragitem.
Matí tranquil, blau cel 
ja lluenteja
de resplendents estels 
d'estranys enveja
Rierols de sang 
entre mig de blat deixen 
pits catalans
que heroics la terra reguen.
La pau i llibertat 
vencent assolirem
i sempre combatrem 
qui ens la vulgui usurpar
i es podrà dir 
que a l'Alcàrria lluitaren 
els catalans
fins vèncer o morir.

UNA IMATGE QUE COLPEIX

Aquesta imatge, aparentment banal, colpeix, emociona, ha de tocar el més íntim de tota persona ben nascuda, de tot català digne. És la Salut Miró, que dóna la seva sang per tal de poder localitzar, a través de l'ADN, les restes del seu germanastre, mort a la Batalla de l'Ebre. 

Això, això sí que és revolucionari. Això sí que fa vessar totes les llàgrimes del món. Això és el que s'hauria d'haver fet fa molts, molts anys, si hi hagués hagut una transició plena, és a dir, una ruptura amb la dictadura. Davant d'aquesta foto, no hi ha Coscus, Ravells ni Boades que valguin. No hi ha ni Colaus, ni Domènechs, ni Camats, que pintin res. Això, això és el que compta.

La Salut, probablement, un dia va veure marxar el seu germanastre, fusell a l'espatlla, el va acomiadar, com tants catalans i catalanes ho van fer amb els seus pares, els seus germans, els seus fills, els seus companys, i mai, mai més cap d'ells els van tornar a veure. I després de més de setanta anys, la Salut i molts d'altres no han perdut l'empenta de tornar-los a casa. És realment commovedor.
Felicito el govern local de La Garriga per oferir de forma gratuïta el servei d'extracció de sang dels seus veïns que es troben en aquesta tesitura. I em pregunto on collons és la CNN, Al Jazeera o la BBC, que no graven aquestes imatges i les difonen arreu del món mundial. (De TV3 espero poc, ja que es preocupa més de censurar vídeos dels seus col.laboradors, per no fer emprenyar els espanyols).

dimarts, 19 d’abril de 2016

QUAN ESPANYA FA ELS DEURES EN DEFENSA ... I CATALUNYA VA DIENT QUE NO ELS FARÀ"*

Autor: Bernat Ferrer

L'antiga sectorial de Defensa de l'ANC assegura que la comunitat internacional reclamarà a l'Estat català una posició en matèria de seguretat exterior. "De fet, sabem que ja s'ha preguntat", asseguren

Un tinent de la Marina nord-americana s'exclamava en la seva tesi de la manca de consistència dels posicionaments independentistes en l'àmbit de la Defensa. Malgrat aquesta crítica, tímidament, tant Carles Puigdemont com Artur Mas han apuntat recentment que l'Estat català haurà d'articular una "estructura de seguretat, interna i internacional, pròpia d'un país". En aquest marc, l'antiga sectorial de Defensa de l'ANC, la Societat d'Estudis Militars (SEM), explica a El Món: "Els estats funcionen com a estats, i quan el procés d'independència vagi de veritat ens preguntaran què pensem fer en matèria de Defensa. De fet, sabem que ja s'ha preguntat què pensem fer amb la part del dèficit que ens toca, i què pensem fer en l'àmbit de la seguretat."
"Espanya aporta unes capacitats X a la seguretat internacional. El que no permetrà la comunitat internacional és que aquestes capacitats siguin menys en cas de divisió de l'Estat espanyol. Si ara, per exemple, s'aporta 5, el resultat del divorci hauria de ser 4 i 1. No permetran res que vagi per sota d'això. Si no ets capaç d'assegurar la teva sobirania, ets la porta d'entrada a França, i París no ho permetrà, i el conjunt d'Europa sempre seguirà preferint l'Estat espanyol que un forat negre." Qui s'expressa en aquests termes a El Món és un dels portaveus de la SEM, que prefereix restar en l'anonimat per por a les represàlies que tem que podria patir en l'àmbit laboral.

Els diversos documents que la SEM ha elaborat sobre la Defensa catalana, de fet, eren citats per l'oficial nord-americà com una de les poques mostres de documentació consistent sobre la matèria elaborades des de l'independentisme, per bé que des d'un àmbit "amateur". Així mateix, l'entitat assegura que ha estat contactada per representants d'organismes internacionals per conèixer les seves reflexions de primera mà.
"La Defensa és clau per al reconeixement internacional, és una qüestió de reciprocitat. Si vols jugar a la lliga dels grans, t'has de comportar com els grans. I fer els deures que fan tots, en la mesura de les teves possibilitats", assegura el portaveu del think tank. "De fet, l'Estat espanyol fa els deures. Si nosaltres anem dient pel món que no estem disposats a fer-los, haurem de continuar sent espanyols. La resta del món dirà que li sap molt de greu la situació del català, però els soldats espanyols, més bé o més malament, compleixen. I la comunitat internacional sap que per aquest costat d'Europa no entrarà qui sigui, quan vulgui i com vulgui."
En cas d'independència, sosté, hi haurà quatre exigències nítides: "Que siguem responsables de la nostres fronteres, de lesinfraestructures crítiques, de l'espai aeri -que ara per ara arriba fins a Múrcia- i de la zona econòmica exclusiva -que arriba fins a Marsella." Amb aquestes ramificacions territorials, avisa, la voluntat d'encetar el debat sobre seguretat no és gratuït.
Sense dades d'opinió 
La SEM veu "verd" el debat polític català sobre la matèria. "La classe política evita entrar en un debat que creu que li restarà vots, quan el cert és que no hi ha cap enquesta del CEO que digui quanta gent voldria unes forces armades catalanes. Quan es faci, llavors en podrem inferir alguna cosa. Mentrestant, tot el debat està ideològicament contaminat", sostenen. I avisen: "És molt irresponsable posposar aquest discurs, perquè et genera un efecte contrari a fora."
Malgrat aquesta crítica, CDC està preguntant a la seva militància què opina del futurible exèrcit català, i a MES també hi ha qui comença a reflexionar sobre la matèria. En aquest context, el portaveu del think tank avisa la militància convergent: "Si diem que complirem els tractats, el de la UE reclama ser solidaris en defensa. I l'opció que diu d'un exèrcit europeu…, el cert és que ni hi és, ni se l'espera. No pots formar part d'una entel·lèquia!" I ironitza: "Quan siguem independents, anirem a París i els direm que hem de fer l'exèrcit europeu, i es trauran la boina i diran que clar, que mai no hi havien pensat, que els catalans sóm collonuts i que gràcies per ensenyar-los el camí!"
"Malgrat la integració europea, no hi ha cap estat que estigui delegant aquesta sobirania. I fracassarà constantment la proposta d'un exèrcit europeu, perquè és el nucli dur de cadascun dels 28 estats membres", sosté el portaveu.

"Malgrat la integració europea, no hi ha cap estat que estigui delegant aquesta sobirania. I fracassarà constantment la proposta d'un exèrcit europeu, perquè és el nucli dur de cadascun dels 28 estats membres", sosté el portaveu.
...i "subcontractar" la Defensa? 

En certs ambients de l'independentisme, com es podria inferir de l'enquesta de CDC, hi sura la idea de "subcontractar" la Defensa del futurible Estat català. "Això és immoral!", s'exclamen des de la SEM. "Resulta que els pacifistes estan proposant donar suport al mercenarisme, cosa que en tots els tractats internacionals es declara com a il·legal. Resulta que Blackwater és el pitjor que hi ha, diuen, però nosaltres posarem la nostra defensa en mans d'aquesta colla de mercenaris. Perquè, al final, la qüestió és aquesta: si lluites per diners, si qui tens al davant te'n dóna més, canvies de bàndol", exposa.

I si, en comptes d'encarregar la seguretat exterior a una empresa, s'encarrega a un altre país? "Molt bé. I els morts que els posi França?", respon taxatiu. "Hem de començar a funcionar com un estat", conclou.
L'entitat també es posiciona clarament en contra de la possibilitat de militaritzar els Mossos, com suggereix el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). "No pots agafar una gent que ha entrat en un cos amb unes condicions i passar-lo automàticament a unes altres condicions, és irresponsable", avisen. I formulen el següent cas hipotètic: "Si segresten un avió a Líbia i es dirigeix a Barcelona, com el faràs baixar? Amb l'helicòpter dels Mossos? És més, l'agent dels Mossos voldrà pujar a l'helicòpter? Perquè no és la seva feina..."
El precedent de Lituània 
És evident que articular cap tipus de política de Defensa en l'actual marc autonòmic és plenament inconstitucional. Per tant, la SEM és conscient que la República catalana naixerà coixa en aquest àmbit. "Des de Catalunya no podrem aportar des del primer minut aquestes capacitats", asseveren. "I això des de fora ho saben, i ningú no ho exigirà des del minut zero", vaticinen.
I, com a exemple, posa el cas de Lituània: "La diferència de no tenir conselleria -o ministeri- de Defensa a tenir-ne, la diferència és un DOGC. I a partir d'aquí es pot comissionar algú com a oficial, és una potestat governativa. Si en un DOGC es diu que a partir de demà hi ha un ministeri de Defensa i que es creen les Forces de Defensa de Catalunya, i a l'annex de nomenaments es designen tal i tal, aquests poden anar-se'n un any a l'acadèmia militar de Sandhurst, per exemple. I tindran la mateixa formació que tindrà un oficial júnior de l'exèrcit britànic. A Lituània ho van fer així, amb els americans. I allò era un campi qui pugui. I ara són modèlics."

I si la britànica Sandhurst no es vol posar en aquest conflicte, el Col·legi de Defensa Bàltic, o l'Acadèmia Naval de Dinamarca també podrien acollir aquests proto-militars catalans. "Si hi ha voluntat, això es pot fer.", rebla. "Tot plegat va de reciprocitat: ens reconeixeran si assegurem que complirem els nostres deures. I hem de dir que ho farem, però no pas sols. Perquè no en sabem. I si volen que complim els deures, ens han de formar. Al final, tot anirà així", exposa. "El problema és dir el que diem ara, que no farem els deures, que passarem de tot", insisteixen.
L'impacte econòmic 
Creat l'Estat català, i creat l'exèrcit català… quines partides econòmiques s'hi haurien de dedicar? "A veure, de Defensa ja en paguem. No és una partida que ara, com a ciutadans de la Catalunya autonòmica, ens estiguem estalviant. Part dels nostres impostos ja van a temes de Defensa, entre 1.600 i 2.400 milions d'euros anuals, depenent de com es calculi", s'exclamen des de la SEM. Per tant, en el nou marc polític, exposen, aquesta partida no seria pas de nova creació.
A més, asseguren que actualment Catalunya pateix un greuge notable en l'àmbit militar: "El retorn és pràcticament zero: la indústria d'aviació militar catalana de la República va ser saquejada, i es va traslladar a Andalusia o Castella. S'ha exclòs Catalunya del complex industrial militar, per posar-lo a llocs on hi havia tradició industrial nul·la. Per què al Ferrol o a Cadis hi ha drassanes, i en canvi no n'hi ha a Tarragona o Barcelona? No és per casualitat. Per què es fan tancs a Santa Bárbara, a Andalusia, i no pas a Martorell? A la Pirelli de Vilanova s'hi havien fet components per a tancs."

I, mirant nord enllà, recalca que la sueca Saab, "que de tant en tant fa cotxes", eminentment és una empresa dedicada a sistemes de Defensa. "Des de fa 70 anys que fan avions. I ara també fan submarins. Es calcula que el 80% de la facturació de Saab és de defensa, i dóna feina a 16.000 persones." I hi afegeix: "I a Nourega hi fan míssils, i els EUA estan a punt d'adquirir-los-els." "També pot evitar la fugida de cervells, si entens que la I+D en aquest camp és clau", hi afegeix.

De la mateixa manera que parlar de Defensa és tema tabú entre l'independentisme, la SEM considera que també és un factor que pot intranquil·litzar part de la ciutadania actualment dubtosa. "No parlar de com es garantirà la seguretat, o de l'impacte econòmic associat, també pot fer que molta gent no acabi de fer el pas cap a l'independentisme", valoren.

*(NOTA: Penjat a elMón, 16.04.2016)

SHAUN RIORDAN: "SI VOLEU SER INDEPENDENTS, COMPORTEU-VOS COM UN PAÍS INDEPENDENT’*

Shaun Riordan és un ex-diplomàtic britànic que coneix bé com funcionen els serveis diplomàtics i quines febleses tenen, perquè hi va treballar en llocs tan diferents com ara els Estats Units, la Xina i l’ex-Iugoslàvia. Precisament per això fa temps que reflexiona i treballa en allò que anomena ‘nova diplomàcia’ (ja va escriure un llibre amb aquest nom, ‘The New Diplomacy‘, l’any 2003). Ara treballa de professor i assessor i és l’autor del primer volum de la col·lecció que ha estrenat la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR ) per a acostar el pensament emergent al nostre país.

Autor: Vicent Partal

—Insistiu que la diplomàcia i el servei diplomàtic, tal com el vau conèixer fa anys, és mort…

—El món ha canviat enormement i tot és tan diferent que el paper que es reservava abans a la diplomàcia ja no té gaire sentit. Avui tinc al meu mòbil més informació que la que puc arribar a processar. Però no és només això. Abans la diplomàcia era cosa dels estats i avui la diplomàcia és cosa de les societats, de tothom, dels estats, però també de les ciutats, de les regions, de les ONGs, de les empreses.

—En aquest context poseu l’accent en la diplomàcia pública i la diplomàcia digital. De què parlem?
—La diplomàcia pública, la que fan les societats en conjunt, ha crear les condicions polítiques i socials perquè les propostes específiques que puga fer un país reben un acolliment favorable. I evidentment l’ús de les eines digitals en un món com el que vivim ara pot ser d’una gran importància per a aconseguir aquest objectiu. Però no parle de tenir un Twitter! Ha de ser una cosa molt més consistent.

—Fa anys es va posar de moda el ‘soft power’: que en termes diplomàtics era més eficaç de tenir una bona imatge que no de tenir un bon exèrcit.
—Sempre que això no es confonga amb tenir marca. Els països seriosos no tenen marca, no creen marca. Espanya en això ha comès un enorme error amb aquesta ‘Marca España’ que fins i tot té un comissionat. La cosa important és el contingut, allò que tu pots oferir a la comunitat internacional. Si tens algun contingut, la cosa funciona i si no ja pots intentar fer una marca que això no val de res.
—No creieu, doncs, que la ‘Marca España’ ajude Espanya.
—Espanya no té política internacional d’ençà que va plegar Felipe González. Aleshores sabien què volien. Sabien que els seus camps prioritaris eren l’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica i sabien què volien fer. Ara hi ha marca, però darrere la marca no hi ha res. És ridícul.

—És un error, doncs, que la incipient diplomàcia catalana ha d’evitar.
—No estic gens segur que avui necessiteu un servei diplomàtic com el d’un estat. Molts estats voldrien poder-se llevar del damunt el servei diplomàtic que han heretat i que és una llosa.

—Quin consell donaríeu, doncs?
—Els catalans heu de saber què podeu oferir al món, en què sou bons. I no heu de tenir manies a l’hora d’actuar internacionalment. Si voleu ser un estat independent cal que us comporteu com un estat independent. D’eines per a fer treballar internacionalment, n’hi ha moltes!

—Què faríeu si poguésseu dirigir la política internacional catalana?
—Sobretot aportar possibles solucions a grans crisis. Per exemple, Catalunya té un paper claríssim a jugar en la crisi de l’emigració i en la Mediterrània. Hauríeu de desenvolupar polítiques en aquest sentit que ajudassen a trobar solucions. Si proposeu solucions tothom us escoltarà.
—Quins creieu que són els punts forts de Catalunya internacionalment?
—Catalunya pot contribuir a pensar en la Mediterrània com una sola àrea econòmica. Això interessa. Catalunya és una potència turística mundial i podria ajudar els altres països a desenvolupar aquest sector. Imagineu-vos, per exemple, que Catalunya ajuda Kossove en matèria turística. Espanya no us podria dir res, perquè no els reconeix, i Europa, que està molt enfadada amb Espanya per la seua actitud sobre Kossove, ho trobaria fantàstic. Si podeu ser part de la solució als problemes que tothom té us escoltaran segur.

—Fins i tot sense un cos diplomàtic propi?
—I tant! La societat catalana té actius molt poderosos. Tothom sap a Europa que la societat civil catalana és particularment activa. Això és un gran actiu. Tothom admira Barcelona. Això és un gran actiu. Teniu una gran oportunitat, perquè en aquests camps teniu una cosa que és real i que funciona. Feu-la treballar al món. Innoveu. Penseu en el futbol…

—Què voleu dir, en el futbol?
—En el Barça. El Barça és admirat arreu del món pels seus valors. Això de portar a la samarreta la Unicef, el gust de fer-ho bé, la manera com juga. Això ja ho teniu i si ho projecteu a l’exterior pot ajudar a millorar molt la imatge de Catalunya. Un problema que els europeus tenim és com contrarestar l’enorme poder cultural dels Estats Units. Ells tenen Hollywood, tenen la música rock, tenen Google, tenen la NBA… Què tenim els europeus? Futbol! Per exemple. El futbol posiciona Europa al món i el FC Barcelona és molt important per a aconseguir aquest impacte.
—I quins punts febles té Catalunya, en aquest context?
—Crec que en teniu dos de molt clars. El primer és que de vegades sembleu més preocupats per la forma que no pas pel contingut. I això és dolent. I el segon que, com més nacions sense estat, tendiu a copiar allò que fan els estats vells i, en canvi, l’època reclama idees noves i fresques.

—Hi ha cap model a copiar? Potser Noruega?
—Sí. És un bon exemple. Noruega és un país petit que ha aconseguit un respecte internacional enorme. Ha desenvolupat una manera de resoldre conflictes que és molt útil al món. No ha creat cap gran servei diplomàtic, però avui tothom sap que necessita de Noruega per a resoldre els problemes de Sri Lanka o de Palestina. Ells saben fer d’intermediaris i han bastit la seua política internacional entorn d’aquesta capacitat. Els catalans podríeu fer una cosa semblant amb el turisme o amb la Mediterrània. Si aneu a ajudar Kossove en matèria de turisme tindreu del vostre costat Alemanya, França, la Gran Bretanya, els Estats Units… I si Espanya s’enfada què? Si proposeu maneres d’entendre la Mediterrània, si ajudeu a resoldre l’enorme crisi dels emigrants i refugiats tothom us escoltarà. Avui el món és això: ja no és el moment de fer grans recepcions als salons de l’ambaixada.

(NOTA: Penjat a Vilaweb, el 17.04.2016)