diumenge, 31 de juliol de 2016

EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ I LA DEFENSA NACIONAL

A Catalunya hi ha, des de fa temps, instal.lada un cursa cap a l'esquerra, com a mecanisme per a desestabilitzar el procés independentista. És un recurs clàssic de l'espanyolisme, o més concretament, dels poders fàctics de l'estat espanyol, que ja van emprar al llarg del segle XX. Sempre que el catalanisme agafava embranzida, Espanya activava moviments radicals per trencar la transversalitat social i ideològica del patriotisme català i d'aquesta manera dividir-lo. Un cop el radicalisme havia esberlat la transversalitat del patriotisme català, naturalment, es liquidava l'agent, ja que la feina ja era acabada. Això va passar amb el faisme (compte, no dic l'anarquisme), l'stalinisme, i més darrerament, amb el felipisme i ara amb el colauisme i fenomens connexos.
La cursa cap a l'esquerra, en la qual es troben immersos molts partits, que lluiten per veure qui té l'esquerra més llarga, de vegades es troba en sorpreses. Darrerament, dos referents internacionals els han fet anar de corcoll. 

El primer referent és l'esquerra abertzale basca, que està posant en serioses contradiccions a la CUP, la qual, no per casualitat, cada cop es defineix més com anti-capitalista que com a independentista. Tant és així que l'allunyament entre els uns i els altres és cada cop més gran. Les lloances d'Arnaldo Otegi al President Mas, sense cap mena de dubte, van caure molt malament a ca la Gabriel. Pels anti-capitalistes, la independència és cada cop més un front més de lluita, una sectorial, al mateix nivell que el gènere, la classe, el medi ambient, les identitats personals, etc. Senzillament, és no entendre un borrall de la teoria revolucionària, que posa com a condició bàsica que tota opció revolucionària, per aconseguir-ho, ha d'assolir convertir-se en una classe nacional, identificant els seus interessos amb els del conjunt de la societat que vol transformar. En definitiva, per aquesta gent, la independència ha perdut el seu caràcter estratègic, i se'l degrada a una lluita més. Per això, més que en Bildu, aquesta gent s'associen amb grupuscles altermundialistes que fins i tot han assolit una quota de poder, sobretot a dins de les estructures decisionals claus, naturalment, a nivell nacional, perquè a nivell local o comarcal, no tenen gent.

Per cert, en aquest error de la sectorialització de la Independència, cada cop està caient més de quatre potes, la pròpia Assemblea Nacional Catalana, víctima de la seva obsessió, benintencionada, per eixamplar la base social que doni suport a la Independència. Aquesta base, ja existeix, i de sobres, de manera que no cal anar socialitzant tant, perquè si no la transversalitat se'n ressent. Lògicament. Un cosa és fer un paìs. Una altra és fer un govern.
El segon referent que ha fet aigües per als nostres  esquerrans, és, lògicament, Syriza, a Grècia. No feia pas gaire, que els admiradors, per no dir hooligans dels grecs sortien de sota les pedres. En el darrer any, però, tot s'ha capgirat, i ara, es consolen amb la figura rebel del professor-motard, en Yanis Varoufakis, que s'ha convertit en l'objecte del desig de tots els guais, davant de l'ara malvat Tsipras. Tanmateix, per aquesta esquerra, fins i tot ell és massa civilitzat, i la tendència és cada cop més a cercar referents a Llatinoamèrica, com si l'estructura social i econòmica catalana tingués les característiques de les societats llatinoamericanes, quan són totalment diferents. Això no obstant, no tene cap complex en traslladar el discurs i les pràctiques activistes de l'altra banda de l'Atlàntic a Catalunya, o, millor dit, a la metròpoli barcelonina, que és el que realment els interessa, com a bons jacobins que són. 

És per tot això, que resulta un descans, un revitalitzador, la construcció d'un nou espai polític que, no té cap mena d'intenció de competir en aquesta cursa cap a l'esquerra, i sí, per contra, en la construcció d'un espai transversal, meritocràtic i mesocràtic, progressista, però no acomplexat ideològicament, com és el del Partit Democràtic Català. Com ja vaig escriure en aquest bloc fa unes setmanes, vaig participar en la comissió sobre les bases fundacionals d'aquest partit. I quan ho feia, tenia molt clar que la nova formació havia d'apartar-se clarament de les batalletes per veure qui la té més llarga, l'esquerra. I realment, penso que ho hem aconseguit.
Un dels exemples, és en l'àmbit de la Defensa Nacional, en la qual, el PDC és a anys llum de la paranoia antimilitar d'aquestes formacions. Per això, una de les bases que es van aprovar i de les que estic més orgullós, és la que fa, precisament, referència a aquest àmbit. Tant és així, que la reprodueixo a continuació per a difondre-la al màxim. Diu això:

"III-XI (Catalunya) És un país amb un model de seguretat propi que defensa i garanteix la pau, la llibertat i la justícia dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que treballa per a fer front a les amenaces globals, i locals en matèria de seguretat pública i interior. Un país que és segur i compta amb un sistema d'emergències potent, i de qualitat i professional. El Partit Demòcrata Català es compromet amb les polítiques de seguretat i de defensa de les organitzacions internacionals en l'àmbit de la seguretat, dins del marc de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)"

Brillant! Clar i català. Sense cap complex. És així com m'agraden les coses.

dissabte, 30 de juliol de 2016

OBEIR, OBEIR I MIL VEGADES OBEIR

És tan elemental que fa mandra repetir-ho. Fins i tot vergonya. Com pot ser que hi hagi gent, fins i tot qualificada, que no ho vegi clar?

Cal obeir, obeir i mil vegades obeir. Obeir el Poble de Catalunya. Aquell qui el 27S va donar una abassagadora majoria independentista, que alguns pretenen obviar. El Parlament ha d'obeir el Poble de Catalunya. Punt. La democràcia és això, obeir qui obté legítimament la majoria a les urnes. I deixar-nos d'històries.
Qui posa l'accent en la pressumpta desobediència i n'omple titulars, és un espanyolista que té el cervell clavat a Espanya, al km. 0.

Amb la Presidenta Forcadell, sempre. Jo és que em negaria a anar a declarar davant dels jutges espanyols. Ja no ho haurien d'haver fet ni el President Mas, ni la vice-presidenta Ortega, ni la Consellera Rigau. I per descomptat, no hi ha d'anar el conseller Homs. Si tan xulos són, els espanyols, que hi enviïn la policia, a detenir-los.

Presidenta Forcadell, negui's a declarar, perquè fer-ho és donar-los reconeixement, i amb els jutges espanyols sempre tindrem les de perdre. Veure un polític o una política catalana emmanillada per seguir el mandat democràtic del poble, no només serà incomprensible arreu del món, sinó que de fet, no passarà mai. 

Ja ho he dit moltes vegades: la feblesa dels catalans és la fortalesa dels espanyols. Per això si ens plantem i no reconeixem els jutges espanyols, haurem trencat la coacció i la por escènica. Un jutge mai pot anar contra la voluntat democràtica dels ciutadans. 
A banda del fet que Forcadell serà la primera persona propera a ERC que serà encausada, de manera que això, per força, reforçarà la solidaritat entre les dues grans formacions independentistes. Com sempre, In Spain We trust.

Com va dir el President Puigdemont, queda un any justet per assolir la Independència. Ja hem d'anar deixant llast, i no cal esperar a quinze dies abans que s'acompleixi el termini. Hem de defensar i promoure la democràcia i ser durs, molt durs, amb aquells que ens volen fer callar. Ho estem aconseguint, però cal fer-ho públic a escala global.

I sigui dit de passada, si intenten empaperar la Presidenta del Parlament, aquest 11 de setembre ens hauríem de deixar de happenings descentralitzats i convocar davant del Parlament... Queda dit.

dimecres, 27 de juliol de 2016

CATALONIA ROADMAP TO INDEPENDENCE: THE 11 POINTS

11 Conclusions

  1. Currently, there is no room for manoeuvre to recognise the Catalan people's right to decide within the Spanish constitutional and legal framework. The only possible way of exercising this right is by disconnecting [from the Spanish state] and activating [our] own constituent process.
  2. The people of Catalonia have the legitimacy to begin [their] own democratic, citizen based, transversal, participative and binding constituent process, with the recognition, support and guarantee of Catalan institutions.
  3. Comparative experiences from other countries guarantee the path taken by Catalonia in building a singular constituent process model, given the social, cultural, political and economic circumstances that characterise us.
  4. Care must be taken that the methodological framework of the constituent process be agreed upon, public, transparent and shared by the whole of society and by the institutions that guarantee it. The constituent process must have the capacity to accommodate all ideological and social sensibilities from the word go, including when it is time to settle on the indicators, the calendar and all other matters affecting the method used to advance the [independence] process.
  5. The constituent process must include three phases: a first participative process phase, a second phase to disconnet from the Spanish state and call constituent elections to form a constituent assembly, which must draw up a constitutional project, and a third phase for the popular ratification of the constitution via a referendum.
  6. The prior participative process must have as its main body a Constituent Social Forum made up of representatives of organised civil society and political parties. The Constituent Social Forum must debate and formulate a set of questions on the specific content of the future constitution, which must be resolved by citizens via a citizen participation process. The result of this citizen participation will constitute a binding mandate for those who make up the constituent assembly, who must incorporate them into the constitutional project text.
  7. Following the citizen participation phase, the disconnection with the Spanish state will be completed via the approval of disconnection laws in the Catalan Parliament and via the democratic exercise of a unilateral mechanism that will serve to activate the formation of a Constituent Assembly. The disconnection laws are not susceptible to control, suspension or challenge by any other power, court or tribunal.
  8. The Catalan Parliament protects the constituent process that must take place in Catalonia. To that effect, the Parliament encourages the Catalan government to make available to citizens the resources needed to bring about a transversal, plural, democratic, open constituent debate with a social base. To that end, the Catalan Parliament will have to create a commission to monitor the constituent process.
  9. The Constituent Assembly, once it has been formed, chosen and constituted, will have full powers. The decisions of this assembly must be complied with by other public bodies and by all legal and physical persons. None of the decisions of the assembly be susceptible to control, suspension or challenge by any other power, court or tribunal either. The Constituent Assembly must establish mechanisms to guarantee direct, active, democratic participation by people and organised civil society in the debate process and as proposals for the constitutional project are drawn up.
  10. Once the Constituent Assembly has approved the constitutional project, a constitutional referendum must by called so that the people of Catalonia can approve or reject the text of the new Constitution peacefully and democratically.
  11. The constituent process must include gender perspective from the beginning, in a transversal manner with a dual strategy, with the aim of breaking our society's historical inertia and developing a constituent process that is also [constituent] for all people.

LA GRAN APORTACIÓ A LA HISTÒRIA DEL PARLAMENTARISME CATALÀ


Avui s'ha produït la tercera gran aportació de l'actual Cap de l'Oposició a la història del Parlamentarisme Català. A aquest pas, aquesta noia farà carrera... cap al descrèdit més absolut. Cosa que, políticament, m'encantarà. 

Anem a pams. La primera aportació va ser quedar-se de braços creuats quan es va cantar al Ple del Parlament, l'Himne Nacional de Catalunya. Tota una declaració d'intencions de la xavala.

Segona aportació. El massatge que va fer a l'agent espanyol De Alfonso, quan aquest va comparèixer, fa unes setmanes, en comissió parlamentària. Va ser de vergonya aliena, com va tocar el violí. Malauradament per a l'espia, el massatge no va tenir final feliç, atès que va ser destituït. Però ara sabem que la Justícia espanyola l'ha reintegrat. Vaticino que acabarà al Tribunal Constitucional, al Tribunal Suprem o al CGPJ.
Com deia, avui, però, s'ha produït la tercera aportació. Quan ha retret que el Govern i la majoria independentista (com m'agrada aquesta expressió, redéu!) es passaven per l'Arc del Triomf no sé ben bé qué. Aixx els tics subjacents del feixisme sociològic espanyol, com ataquen quan menys t'ho esperes, oi, xata?

Doncs bé, aquesta serà, sense cap mena de dubte, la seva aportació genuïna, personal i intransferible a la història del parlamentarisme català. Nivellàs, tu! Per sort, sempre estarem agraïts que hagi fet possible el mil vegades millor personatge del Polònia, que, per cert, i no per casualitat, m'hi jugo un pèsol, comparteix actriu amb la Gabriel.

EL BON ROTLLO DE L'ESPANYOLETA

El tarannà democràtic de la massatgista de De Alfonso

UNA ELEMENTAL LLIÇÓ DE PERIODISME...


Què s'ha votat avui al Parlament de Catalunya?

1. Lectura Catalana: "El Parlament obre la via cap a la Independència Unilateral"

2. Lectura Espanyola: "El Parlament desobeeix el Tribunal Constitucional"

Ara ja podeu jutjar quins mèdia fan una lectura i quins altres, l'altra. 

"MILOSEVIC" ALBIOL CONTINUA AMENAÇANT

ALBIOL, 2016
MILOSEVIC, 1999

Fins quan es tolerarà amb impunitat, les amenaces d'aquest individu? 

AHAHAHAH, EL TONTO DOMÈNECH ES QUEDA SENSE GRUP PROPI, COM EL PSC!


I ara, independentistes que heu votat a aquest tòtila, com se us ha quedat la cara? Estàveu advertits, no podeu al.legar ignorància (tret d'en Palà, que és un cas perdut)

dilluns, 25 de juliol de 2016

AIXÍ ÉS COM ES FAN LES COSES...

BREXIT AND CATALONIA

Brexit has become a colossal earthquake. It has provoked that two key events that occurred a few days later went almost unnoticed. I refer to the presentation of the EU Global Strategy document and the powerful NATO Warsaw summit. Both events seemed to concentrate much attention, until the unexpected outcome happened.

One of the key outcomes was Scotland's. If Brexit won by 51,9% in the whole UK, by nations, the reality was very different. In England (53,4%) and Wales (52.5%) Brexit triumphed, while in Scotland, with a brutal 62%, and in Northern Ireland (55.8%), Bremain won.
The Scottish result, needless to say, was the most striking. Less than two years after the referendum of self-determination, won by unionist, largely using the argument of fear and international isolation, the new scenario dooms Scotland to exit from EU, if it continues within the UK. A clear example of minorisation, since the democratic will of the Scottish Nation may end up being totally ignored.

Naturally, Scottish FM, Ms. Nicola Sturgeon considered this scenario totally unacceptable, and added that the possibility of a new indyref was worth to be studied carefully, taken into account the departure of the UK from the EU. And not only that, since she rushed to move to Brussels and met with two of the most important European politicians: the President of Parliament, and eternal chameleon, Martin Schulz, and the controversial and increasingly critized, President of the European Commission, Jean-Claude Juncker. In both cases she was received under a barrage of camera flashes that reached a worldy coverage. Ms Sturgeon, however, failed to meet with President of the European Council, Donald Tusk, who claimed scheduling problems.
Sturgeon proposed that, temporarily, until a new indyref takes place, a “Greenland in reverse” solution deserved to be analyzed. By this, she was referring to the fact that Greenland, an autonomous territory of Denmark, a EU member state, decided to get out, and since 1985, Greenland, even though under Danish sovereignty, is considered an EU associated territory. Thus, Scotland would remain a member of the EU, and at the same time, until a second indyref takes place, continue to be part of a non EU member UK.

This proposal and, in general, all the fuss that generated the Scottish theme, triggered all the alarms of the Spanish government, who show its fully opposition to this proposal, and particularly to the fact that Scotland remains in the EU once UK exited from it. The reason is obviously that this proposal opens a wide open door for the Catalonia case.
It must be stressed that the proposal of Scotland EU membership, received a surprisingly friendly reception in certain European circles: in France, Germany and Poland in particular. I do not mean official reactions at the highest level, but in certain political circles, in academic and research institutes. Something totally unexpected, showing that European politics is a game where pragmatism dominates well above the legal texts, considered by others as untouchables, almost sacred.
As expected, Scotland politicians resorted to the well-known argument, used in the Kosovo case, stating that its case is unique and not applicable to other cases, so as to disassociate themselves from the case of Catalonia, trying to avoid the more than certain Spanish veto to Scotland EU membership. A veto, however, that will never take place, because Spain is unable to veto anything in Europe once the major European partners are opposed, that is, without its permission.

In short, Brexit has opened a huge door for Catalonia. Probably the most significant impact is in a psychological scale. What seemed impossible is possible. It is a lesson that we must learn and remember. Catalonia President, Carles Puigdemont, proved right when he declared previously to the referendum day, that Catalonia must follow very close the campaing because it opened many expectations. 

BREXIT I CATALUNYA*

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha esdevingut un terratrèmol de dimensions colossals. Tant que ha fet passar quasi de forma desapercebuda dos esdeveniments clau que es produïren pocs dies després. La presentació de l'Estratègia Global de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, i la totpoderosa Cimera de Varsòvia de l'OTAN. Tots dos considerats claus fins que va saltar la sorpresa referendària.

Una de les derivades del resultat que de seguida va centrar l'atenció va ser Escòcia. Si en el conjunt del Regne Unit, el Brexit es va imposar pel 51,9%, a les quatre nacions, la realitat va ser molt diversa. Així a Anglaterra, amb un 53,4% i a Gal·les, amb un 52.5%, el Brexit triomfà, mentre que a Escòcia, amb un brutal 62% i al Nord d'Irlanda, amb un 55.8%, l'opció de continuar a la UE s'imposà.
El resultat escocès, no cal dir-ho, va ser el més cridaner. Menys de dos anys després del referèndum d'autodeterminació, en el qual els unionistes reeixiren, en gran part utilitzant l'argument de la por i de l'aïllament internacional, el nou escenari producte del referèndum europeu, deixa Escòcia condemnada a sortir de la Unió Europea si continua formant part del Regne Unit. Un exemple claríssim de minorització, on la voluntat democràtica de la nació escocesa pot acabant sent totalment ignorada.

Naturalment, la Primera Ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va anunciar que aquest escenari era del tot inacceptable i que la convocatòria d'un nou referèndum d'autodeterminació, tenint en compte la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, era una possibilitat que estava estudiant amb molta atenció. I no només això, sinó que li va faltar temps per traslladar-se a Brussel.les i entrevistar-se amb dos dels polítics europeus més importants: el President del Parlament, i etern camaleònic, Martin Schulz, i el polèmic, i cada cop més en la corda fluixa, President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que la reberen sota una pluja de càmeres i flaixos que donà la volta al món. Sturgeon, però, no va aconseguir entrevistar-se amb el President del Consell Europeu, Donald Tusk, que va al.legar problemes d'agenda.
Sturgeon en la seva visita, va proposar que, de forma transitòria, és a dir, fins que no se celebrés el nou referèndum d'autodeterminació, es podia aplicar l'opció “grenlandesa a la inversa”. Es referia al fet que Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, estat membre de la Unió Europea, va decidir sortir-ne, i des del 1985, n'és únicament un territori associat. Així, Escòcia podria continuar sent membre de la Unió Europea, i mentre no es fes el referèndum d'autodeterminació, continuar formant part d'un Regne Unit que ja no pertanyeria a la UE.

Aquesta proposta i en general, tot el rebombori que va generar el tema escocès, va disparar totes les alarmes del govern espanyol, que va sortir a sac per posicionar-se en contra de qualsevol possibilitat que Escòcia romangués a la Unió Europea. La raó, òbviament, és que aquesta possibilitat, obre una porta immensa per al cas de Catalunya.
Cal tenir molt present que la reacció a la proposta escocesa, de continuar formant part de la UE, va obtenir una acollida sorprenentment amable en determinats cercles europeus: a França, Alemanya i Polònia, particularment. No em refereixo a reaccions oficials al més alt nivell, però sí en determinats cercles polítics, acadèmics, d'instituts de recerca. Un fet totalment inesperat, que demostra que la política europea és un joc on el pragmatisme domina clarament per damunt dels textos jurídics, que alguns els volen convertir en textos sagrats, petris.
Com no podia ser d'una altra manera, Escòcia ha recorregut a l'estratègia kosovar, d'afirmar que el seu cas és “únic” i no aplicable a altres casos, per desvincular-se del cas de Catalunya, i d'aquesta manera intentar evitar el vet espanyol. Un vet que, de totes maneres, mai arribarà a tenir lloc, atès que Espanya no està en condicions de vetar res a Europa, si els grans socis europeus s'hi oposen. 

En definitiva, el Brexit ha obert una immensa porta per a Catalunya. Probablement, l'impacte més rellevant és a escala psicològica. Allò que semblava impossible, és possible. És una lliçó que cal aprendre i recordar. En aquest sentit, va ser el propi President Puigdemont qui fa poques setmanes ja va afirmar que Catalunya seguia amb molta atenció la campanya referendària, perquè obria moltes expectatives. No hi ha cap mena de dubte que els fets li han donat la raó.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.58, Juliol-Agost 2016)

diumenge, 24 de juliol de 2016

LLIBRES LLEGITS

Durant les darreres setmanes, he tingut temps, entre política i política, de llegir alguns llibres força interessants. Una lectura que penso continuar al llarg de les setmanes properes. 

El primer d'aquests llibres és The Blackbox Society del jurist Frank Pasquale. És un llibre recent que tracta d'una qüestió que considero clau. El poder dels algoritmes que condicionen la nostra societat contemporània. Els algoritmes són un mecanisme de caixa negra, que es diu, en el sentit que transforma uns inputs (entrades) en uns outputs (sortides) sense que se'n conegui el mecanisme i menys encara es pugui controlar d'una forma oberta. I això és rellevant en l'ambit del crèdit, de la informació, del consum, i de molts altres, atès que condiciona el nostre comportament diari. De fet, en funció de com es construeix un algoritme, és a dir, en quins són els seus components i llur pes respectiu, pot determinar la capacitat de consum d'una persona, d'una família, o pot enfonsar una empresa, si és invisible a la xarxa, perquè no figura en posicions tops del seu àmbit. Un dels elements que més m'ha cridat l'atenció és el fet que si dues persones cerquen la mateixa informació a la xarxa, obtindran respostes diferents, si el seu historial (per exemple, creditici o d'ingressos) difereix de forma ostensible. De manera que en la societat xarxa, la desigualtat, malgrat les aparences, es confirma i s'eixampla. 
Un altre llibre que he llegit darrerament, és la tercera edició, d'un dels experts més reconeguts en temes de terrorisme, com és Paul Wilkinson. L'edició original és del 2001, la que he llegit és del 2011, la qual cosa fa que, per exemple, centri gran part de la seva atenció en Al-Qaeda i no en Estat Islàmic, a banda, és clar, del seu principal referent d'interès, al qual dedica moltes pàgines com és l'estratègia contraterrorista de l'estat britànic a Irlanda del Nord, des de l'inici dels troubles a finals dels seixanta, fins l'acord de pau de Belfast del 1998. El llibre vol emfasitzar que en la lluita contraterrorista, l'estat liberal ha de preservar sempre els principis democràtics i l'estat de dret i no caure mai en la temptació de recórrer a mesures que els violin. Dit això, es mostra partidari de l'us de la intel.ligència, dels poders legislatius, i també examina el paper que en determinades circumstàncies ha de jugar l'exèrcit, sempre però, en concert amb el poder civil. Alguns dels casos que estudia amb detall, són clàssics dels episodis terroristes: l'assalt a l'ambaixada del Japó a Perú, l'atac de Mumbai, l'assalt a l'ambaixada iraniana a Londres, Entebbe, Munic, Waco, Dagestan, Moscou, Beslan. També destacaria la rellevància que dóna al terrorisme en els aeroports, les ambaixades, el possible ús d'armes de destrucció massiva, etc.

Publicat el 2012, el considero el llibre de capçalera del Ministre Margallo, perquè el seu objecte d'estudi és com els estats intenten evitar el reconeixement de la independència d'alguns dels seus territoris per part de la resta d'estats de la comunitat internacional. Ha reduït a tres els casos a estudi. Es tracta de Xipre, Sèrbia i Geòrgia. En els tres, han de fer front a moviments secessionistes que han obtingut un èxit relatiu en el sentit que han estat reconeguts per com a mínim un altre estat. Òbviament, ens referim a la República Turca del Nord de Xipre, reconeguda per Turquia, i només per Turquia; Kosovo, de llarg qui ha assolit més reconeixements internacionals, uns 113, però no ha aconseguit encara ser membre de l'ONU; i Abkhàzia i Ossètia del Sud, reconeguts per Rússia, i per uns altres pocs estats més (5 i 4, respectivament). L'autor estudia les estratègies diplomàtiques, mediàtiques, legals, que els tres estats esmentats, han emprat per impedir la plena normalització dels territoris separatistes, tot i que reconeix que en el cas de Kosovo, el més probable és que Sèrbia acabarà cedint, per aconseguir, en contrapartida, la plena integració a la UE.  Pel que fa a la RTNX, la perpetuació de la divisió pot acabar afavorint-la. Ara bé, em pregunto si els episodis recents a Turquia, poden tenir una conseqüència a l'illa. Jo no ho descartaria. En les darreres pàgines del llibre, l'autor sembla inclinar-se per una solució "més que una autonomia, menys que la independència", que es va fer famós en el cas kosovar, com a mecanisme per a gestionar els conflictes secessionistes, sense arribar, doncs, a la independència. Però comet una espifiada quan diu que "The problem is that the lure of the word independence often proves to be too much to resist -even if it results  in the secessionist entity placing itself in a glided cage" (190). És a dir, que la paraula independència és com un esquer que fa que sigui molt difícil de resistir, i que porta a seguir opcions que són racionalment perjudicials. Doncs, si no m'equivoco, li responc, hi ha pel cap baix, 193 estats, que no només no s'han resistit a la independència, sinó que no tenen cap intenció de renunciar-hi, oi? Per sort, aquesta espifiada, resta contrarestada per la darrera frase del llibre, on diu que "the current battles over recognition look likely to continue for many years yet, with more likely to come" (192). Amb això, òbviament, hi estic totalment d'acord.

Sí, ja sé que aquest llibre té els seus anys, però ja feia temps que el tenia pendent de llegir, i finalment he trobat uns dies per enllestir-lo. El títol ho diu tot, l'anàlisi, des d'una perspectiva bàsicament periodística, però amb un important aparell bibliogràfic, de les xarxes globals criminals. L'autor va viatjar arreu del món seguint-les i establint-ne les seves interrelacions i com la McMafia, s'aprofita del fenomen de la globalització i també de l'inicial expansió de les xarxes per internet (recordo que la seva primera edició és del 2008). I denunciant, quan cal, les complicitats dels responsables polítics, policials i d'altres àmbits. En definitiva que llegint-lo ens assabentem de quins problemes hi ha a Rússia, Israel, els països del Golf, Nigeria, Sudàfrica, Brasil, Xina, i molts altres indrets, i del paper que juguen els occidentals com a consumidors d'algunes de les principals commodities que nodreixen aquest mercat: el sexe, les drogues, els fraus, les armes... Penso que amb les recents revelacions dels Papers de Panamà, caldria completar l'estudi amb el món dels paradisos fiscals, que tenen una rellevància fonamental.

divendres, 22 de juliol de 2016

BRUTAL: PEP'S TAXI!

RESERVOIR MAS


Ahir, el Polònia va fer un recopilatori de gags i va tenir l'encert d'incloure el millor de tots, des de la meva modesta i humil opinió. I no he pogut resistir la temptació de tornar-lo a penjar. I ho faré totes les vegades que calguin.

EL VÍDEO

AVUI TOCA VOTAR

El mínim que es pot dir és que el Partit Demòcrata Català ha tingut un naixement complex. Fins i tot, algun representant de la vella política, és a dir, "à l'espanyola", s'ha passat de llest, i, probablement, aprofitant el buit de poder, ha donat carnassa a tots i totes aquelles que fa dies que no dormen obsessionats com estan en com matxacar-lo. I és que entre altres raons els demòcrates no patim cap complex ideològic, ni estem obsessionats en tenir l'esquerra més llarga. Però per llarga, la que tenim és la transversalitat. I aquest valor és el que fa realment por.

Avui, per sort, comença la part final d'aquesta primera etapa, la de l'elecció dels nous responsables del Partit. I aquestes són les meves opcions:

A la Presidència del Partit
Artur Mas i Neus Munté
A la Direcció Executiva Nacional 
Ignasi Planas (Renovació PDC)
A la Presidència del Consell Nacional
Mercè Conesa
A defensor de les persones associades
Enric Llauger

NO HO OBLIDEM MAI...


... paraules del nou magistrat de l'Audiència de Barcelona


Daniel de Alfonso: "Yo soy español por encima de todo"

dissabte, 16 de juliol de 2016

NO FER EL SÒMINES

Les caragirades de la CUP, s'han fet donetes fent aprovar una moció antimilitarista al Parlament de Catalunya. Alguna gent sensible s'han esvalotat, pensant que aquesta aprovació pot perjudicar els interessos de la Independència de Catalunya, els quals van inexorablement units a la formació d'unes forces armades catalanes modernes, integrades en el sistema de seguretat nacional -una realitat que va molt més enllà de la Defensa, per cert- i predisposades a intervenir allà on se'ls ordeni, bé per defensar els interessos nacionals, bé per assegurar la pau arreu del món. 

Primer de tot, cal diferenciar entre actitud anti-militar i anti-militarista. La primera és una veritable barrabassada, i ofereix un flac favor a la causa independentista. El compromís de la República Catalana de col.laborar activament en la seguretat regional i global, mitjançant les seves pròpies forces armades, serà un element cabdal a l'hora de decidir sobre el reconeixement de la nostra Independència per part d'una immensa part dels estats que formen la comunitat internacional. De manera que poca conya. De brometes, les mínimes, en aquest tema.
Soldats estonians
Per contra, jo sóc el primer anti-militarista, perquè considero que els militars no han de tenir més influència en la societat que aquella que deriva de l'acompliment del seu deure, i de l'obediència deguda al comandament suprem, que, en darrer terme, sempre serà una autoritat política democràticament escollida. Punt. 

Segon, és evident que una cosa és l'Exèrcit espanyol, amb tota una història xopa de sang catalana vessada com a conseqüència del foc dels seus fusells. I una altra és l'Exèrcit de la Catalunya Lliure que vertebrarem en els propers temps, tan aviat com ens deslliurem de l'actuació en territori català de les institucions espanyoles, començant pel seu Rei, poders clàssics i els seus acòlits. Seran com la nit i el dia.

Precisament un dels aspectes que més orgullós em sento del document de Bases Fundacionals aprovat en el Congrés del Partit Democràtic Català, és el seu desacomplexament total respecte la necessitat de garantir la seguretat dels catalans i les catalanes i fer-ho en el marc europeu i de l'OTAN, i amb unes forces armades pròpies. I a qui li piqui, que es grati. 
Soldats austríacs
Però, potser que examinem amb detall la moció aprovada pel Parlament, i en fem una anàlisi detallada. 

Punt 1: S'insta el Govern a realitzar totes les accions necessàries davant del Ministeri de Defensa i del Institut d’Habitatge, Infraestructura i Equipament de la Defensa per reclamar el traspàs a la Generalitat, o a l'ens local corresponent, i mitjançant els instruments jurídics corresponents, del patrimoni militar de caràcter immobiliari que es trobi en desús per tal de destinar los a usos públics de caràcter civil.

Aquest punt és perfectament assumible, sobretot si l'immoble en qüestió no registra activitat  certa, està en desús. De manera que cap problema.

Punt 2: S’insta el Govern, com exercici de coherència amb els valors de la pau,que prohibeixi els actes d’exaltació d’allò militar i de legitimació de la violència i de les armes, no permetent les desfilades militars i altres actes d’aquest tipus en espais civils de Catalunya.

També assumible, atès que no cal exaltar allò militar, només amb el reconeixement corresponent n'hi ha prou. Els militars catalans no voldran moixanes. Voldran reconeixement. Qui vol legitimar la violència? Ningú. Quina parida! I respecte les desfilades i altres actes es fan en espais militars i santes pasqües.
Soldats portuguesos
Punt 3: S’insta el Govern a prohibir les maniobres militars en espais no estrictament militars, com són els casos de les maniobres que es realitzen al Parc Natural de la Serra de Collserola, al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, a la serra de l’Albera i als pobles de Sant Climent Sescebes i Talarn, entre d’altres. Així com, promoure que els ens locals, en exercici de les seves atribucions i competències ho emulin.

Totalment d'acord. Les maniobres en espais estrictament militars. On si no?

Punt 4: S’insta al Govern a desautoritzar la participació i presencia d’avions de combat a l’exposició aèria, Festa al Cel, en qualsevol municipi en el que pugui celebrar.

Ok, hi participaran avions de transport, logística, d'entrenament, helicòpters, drones... En tot cas, sempre es pot crear una altra exposició aèria alternativa.

Punt 5: S’insta el Govern a evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar que tampoc sigui present a espais educatius i promocionals, com ara al Saló de l’Ensenyament, el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló d’Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove de Girona; i a l’Espai de l’Estudiant de Valls.

Perfectament salvable. A banda que es carrega l'autonomia dels centres educatius, que són ells els qui han de decidir si la volen o no, aquesta presència. Pel que fa a les grans fires esmentades, penso que han de ser elles les que han de decidir si volen que l'exèrcit català hi sigui o no. I aventuro sorpreses.
Soldats belgues
Punt 6: S’insta el Govern a no concedir ajuts i a no promoure activitats per part de l’Administració vers la indústria militar a Catalunya, incloent el suport a la R+D que sigui explícitament orientada al desenvolupament de la industria militar i armamentista.

La indústria militar i armamentista no es pot desvincular de la indústria civil, de manera que fent passar bou per bèstia grossa, solucionat.

Ja veieu com n'és de fàcil deixar que les diputades cuperes deixin de tocar el que no sona. Punt.

I és que en aquest món si hi ha quelcom important és no fer el ridícul. Ho potser sí... no fer el sòmines.

dijous, 14 de juliol de 2016

UN PARTIT NOU. RENOVAT



INDEPENDÈNCIA

TRANSVERSALITAT POLÍTICA

RADICALITAT DEMOCRÀTICA

NOVES CARES

IDEOLOGIA TRANSVERSAL

  • L'associat : màxim decisor del partit
  • Compromís amb la veritat i l'honestedat

ESTRATÈGIA NACIONAL

  • Unilateralitat, aspecte clau per constituir Catalunya en Estat independent

VALORS I ÈTICA REPUBLICANA

  • Funcionament intern escrupulosament democràtic
  • Renovació de formes, de compromisos i de persones
  • L'associat escull la direcció nacional i territorial mitjançant :
    • Eleccions Primàries
    • Llistes obertes amb elecció directa i democràtica
    • Debats de candidats

INCOMPATIBILITAT DE CÀRRECS


  • Un únic càrrec per persona
  • Una única funció per persona, executiva o institucional
Ignasi Planas i Marc Vinyoles
Rut Carandell

Teresa Casals
Rosa Fonoll

Jaume Fernàndez
Pere Nin

Ricard Cabré
Carles Bonaventura
Esther Ponsa
Anna Xirinachs

Rosa Cruz