divendres, 30 de setembre de 2016

UN POST-GRAU QUE S'HO VAL... I A GIRONA!

Totes aquestes persones són els excel·lents docents de la 12a edició del Postgrau Semipresencial de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG) que s'inicia el proper 14 d'octubre.

Més informació: www.resoluciodeconflictes.org

OSONENCS DEMÒCRATES, VOTEU-LA!

GRAAAAN, EL SOMETENT!



dijous, 29 de setembre de 2016

ÉS A DIR, REFERÈNDUM ... I A GUANYAR-LO


I EL PRESIDENT HO HA FET...


Tal i com era de preveure, l'arrassada ha estat total. El President Puigdemont s'ha fet la fleuma aquesta sense despentinar-se. I, el que és més important, amb estil. Recorrent a un referent brutal: el Pokemon Go. Volent-ho o no, ja ha rebatejat a aquesta colona espanyolista que es pensa que ens mamem el dit, com a Pokemon Girl.

Chapeau President! 

Només una petita anotació que considero imprescindible fer. En tots els discursos presidencials, hi ha d'haver un fragment en anglès, on cal adreçar un missatge de complicitat al món, per tal que es vegi que no només ens adrecem als espanyols, sinó al conjunt del món mundial. I si cal en francès, i perquè no, també en espanyol (en clau llatinoamericana, per descomptat).

dimarts, 27 de setembre de 2016

I TAL DIA HA FET UN ANY... DE LA VICTÒRIA! ENDAVANT!

Per primera vegada en la història els espanyols van ser derrotats democràticament. Ja res ha estat el mateix, la història ens mira i ens commina. Enllestim la feina d'una vegada.

Visca Catalunya!

dilluns, 26 de setembre de 2016

I ARA EL 6È....

Certificat del 6è MOOC acabat. De lluny, aquest ha estat el més freaky, però tot i així, interessant!

COM LES GASTEN ELS "COMPAÑEROS" ESPANYOLS...

La veritat, no he seguit gaire les dues campanyes electorals basca i gallega. Només calia mirar l'espanyolisme rampant de TV3 i 324 que sempre les informaven en clau espanyola, per treure'm les ganes d'estar-ne assabentat. Molt més importants eren les eleccions a Berlin o d'altres més o menys simultànies.

Però, segons sembla, el boicot espanyol a la candidatura de Bildu, ha arribat a extrems de bogeria. No només les televisions espanyoles no informaven dels seus actes, sinó que ni tan sols treien la foto de la candidata, com es pot veure en aquesta imatge de La Sexta (6).

Sí, sí, La 6 és la televisió progre, guai, podemita, la que l'esquerra acomplexada catalana no para de visitar, i mata per assistir-hi. Doncs, bé, aquesta gent s'han dedicat a boicotejar la llista abertzale (ja prou atacada amb la no presència d'Arnaldo Otegi, el qual per cert, no ha perdut l'ocasió de dir que ell hauria investit Artur Mas), per terra, mar, aire, i sobretot per la Xarxa.

És lògic que, sent una televisió privada, informi com vulgui, però, l'ètica periodística aquí brilla per la seva absència. Segur que veient aquesta foto, el Director del Periódico-CNI, li deu agafar salivera. Com li agradaria ombrejar els candidats d'un determinat partit, segur que pagaria per fer-ho.

Bé, certament, aquestes trapelleries espanyoles tenen un impacte entre la gent menys polititzada, però la millor manera de combatre-les és ser damunt del territori, no deixar ni un barri, ni una comarca al marge de la nostra acció política,

I també és una advertència a l'independentisme d'esquerra acomplexat, aquell que des del faristol del Congrés de Diputats, tracta als sociates i als odiemos de compañeros, sense saber que si tenen l'ocasió, aquests li clavarien quatre punyalades traperes a l'antic venedor del Corte Inglés.

diumenge, 25 de setembre de 2016

SIGNES DELS TEMPS*

Com un signe dels temps, Catalunya ha assolit un ressò internacional com mai abans ho havia assolit, i la dimensió o el front internacional ha esdevingut un dels principals camps de batalla contra el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics. No deixa de ser significatiu que el ministre espanyol que més, inútilment, tot s'ha de dir, s'ha oposat al procés independentista, sigui el d'afers exteriors. Tota una declaració d'intencions.
I és que el balanç d'aquests darrers anys pel que fa a la visibilitat internacional de Catalunya és francament positiu. Guardo encara una notícia publicada el 2003, on el llavors encara candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, prometia que si guanyava, crearia la Conselleria d'Afers Exteriors... Una promesa que no es va acomplir fins a les darreries del 2015, i que ha provocat una reacció histèrica dels espanyols i la corresponent intervenció del seu Tribunal Constitucional, que no va perdre l'oportunitat de tornar a fer el ridícul, ja que intentar que una nació com Catalunya, amb un PIB superior a Grècia, Portugal o Irlanda, no pugui desenvolupar els seus afers exteriors amb normalitat, és com intentar posar portes al camp.

Però hi ha una cosa que vull destacar per damunt de les altres: el que he anomenat silenci eixordador de la comunitat internacional respecte el cas català.
Em refereixo al fet que davant una demanda clarament democràtica, avalada electoralment, d'independència de Catalunya, cap nació del món, repeteixo, cap nació, ha gosat donar la cara pel govern espanyol, i oposar-s'hi públicament. Brutal. Ni tan sols el propi govern espanyol ha gosat adreçar-se oficialment a la Unió Europea per a preguntar-li com reaccionaria al respecte. Ni tan sols ells. 

Alguns contraris a la Independència han fet i fan el ridícul comparant-nos amb casos tan extrems com Somaliland, Transdniester, la República Turca de Xipre, Ossètia del Sud o Abkhàzia... La mateixa col-i-flor, sinó que era un bròquil. Sense comentaris. Aquest és el nivell d'alguns ambaixadors espanyols, o d'alguns opinadors... 

La independència de Catalunya, fins i tot més que la d'Escòcia, serà un esdeveniment d'abast global. De fet, ja ho està sent, per això els governs d'arreu, i sobretot els europeus, juguen al wait and see. Alguns, sobretot els que encara recorden la seva Independència recent, cada cop s'estan desacomplexant més. Perquè la veritat ha de ser dita, només cal que un, un sol estat sigui el primer en fer el pas, per a que tot s'acceleri de forma immediata. Repeteixo, només en cal un que porti el tema a una instància internacional i ja serem al cap del carrer.
Ara bé, per a que això passi, cal una fermesa i una contundència sense escletxes per part de Catalunya. Tenim un President, un Govern i un Parlament independentistes. A nivell popular, la Independència és de lluny l'opció preferida a qualsevol altra. I no em parleu del 48%, que això és una camama, que només afavoreix el processisme. Si els espanyols no volen que hi hagi un referèndum és perquè saben que estem probablement per damunt del 55%, que marca la zona grisa, i que implicaria una allau de reconeixements internacionals immediata.
Llavors hem de continuar en el full de ruta i sobretot mantenir un alt grau de credibilitat sobre els nostres objectius. Això és fonamental. Com sempre he dit, la Independència la guanyarem els catalans i les catalanes, en primer lloc, però en funció de la percepció que la resta del món tingui de la nostra determinació, la seva acció, ens pot facilitar molt la feina, àdhuc accelerar-la. Una acció, naturalment, que no serà desinteressada, però així és com funciona la política internacional. Però que sense cap dubte donarà lloc a un escenari molt millor que el de continuar subordinats, espoliats, menysprats a Espanya.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 59, Setembre 2016)

dimecres, 21 de setembre de 2016

VISCA EL BORBÓ ALBÀ

Demà al pregó del poble contra el pregó de l'auto-odi espanyolista. Visca el Borbó Albà!

dimarts, 20 de setembre de 2016

AMB CINC JA N'HI HA PROU*

Escric aquestes ratlles tot just retornat de la mobilització de la Diada. Quasi sense temps de descansar. Satisfet, orgullós del meu poble. Però amb un pensament molt clar. Amb cinc ja n'hi ha prou. Em refereixo, és clar a les cinc megamobilitzacions que l'Assemblea Nacional Catalana ha protagonitzat en les corresponents diades. Ha quedat clar que els catalans i les catalanes no som frívols, sinó que la Independència és un projecte consolidat, que no és un soufflé, sinó que anem de veres. I anem a per totes. I sobretot aquesta constatació també s'ha estès arreu del món. I la prova és que el suport a la independència, segons exposen les enquestes, no només no baixa, sinó que puja, s'incrementa. Sense aturador.
Penso, doncs, que ara és el moment que els polítics es mullin, i es mullin de veritat, que alguns ja ho han fet, certament, i n'estan pagant les conseqüències. Però ara cal que us mulleu tothom. Parlamentaris, diputats, senadors, eurodiputats, batlles, regidors. Tot aquell o aquella que té una activitat producte del vot dels ciutadans, ha de donar un pas endavant i entomar la valentia del poble que, lluny de retreure's, és més valent que mai.

La situació és molt clara. L'independentisme creix i guanya. No hi ha cap excusa. Els espanyols no saben com aturar-lo. El món ens mira i manté un silenci eixordador que no és res més que una invitació per a que fem el pas endavant d'una definitiva vegada. I qui ho ha de fer, ara, són els càrrecs electes independentistes. Ningú més. Perquè sense la classe política dirigent, tot queda a mig fer. És així com funcionen les coses, en les democràcies.

De fet, la veritat sigui dita, ja triguen massa. Que de majoria independentista parlamentària ja fa mesos que existeix. Però podem acceptar que cal carregar-se de raons, però ara el sac ja n'és ben ple, i no en cap cap altra.
Es pot argumentar que estan esperant que els espanyols facin un pas en fals que sigui definitiu. I és cert que sembla que fa tota la pinta que el faran, amb la presidenta Forcadell. Però no hauríem d'esperar a aquest fet. És obvi que qualsevol intent de sancionar-la o inhabilitar-la o, directament, condemnar-la, no s'ha de deixar passar. Bé de fet, ha de ser la gota que vessi el got. La gota definitiva. Però la pregunta és immediata: cal? Cal esperar a que despleguin tota la parafernàlia habitual per  crear una por escènica? Sincerament, penso que no. Les coses estan molt clares, els espanyols no s'han refet de la derrota del 27S, més enllà dels estirabots judicials i policials que no deixen de ser moviments convulsos pre-mortem. Però ja han fet dues eleccions i van camí de la tercera, i als catalans i les catalanes, les eleccions espanyoles, malgrat els enormes esforços de TV3, tot s'ha de dir, per capgirar-ho, ens importen ben poc. Hem desconnectat, de forma total, de forma definitiva. Unes eleccions que es repeteixen, i suposo que tothom ho té clar, per la seva incapacitat de donar una resposta moderna al repte que planteja l'independentisme català.

Passada aquesta Diada, ara només es pot mirar cap endavant. I en aquest sentit, repeteixo, els polítics han d'agafar el relleu dels ciutadans, com si fossin uns ciclistes que van alternant-se al capdavant de la cursa. No s'acceptaran dubtes ni vacil·lacions. Ni petaments de dents ni tremolors de cames. Els propers 6 o 9 mesos han de ser definitius. Ho enllestim d'una vegada, i ens comencem a preocupar d'altres temes, com per exemple de la urgent i immediata necessitat de refoçar la seguretat de la jove república, així com preservar i incrementar el benestar dels catalans i les catalanes. Dues qüestions, per cert, que es troben íntimament relacionades.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 12.09.2016)

dilluns, 19 de setembre de 2016

LLIBRES LLEGITS (2)

Segon lliurament, a les acaballes, de l'estiu dels llibres llegits en les darreres setmanes. Tres, en concret.

El primer dels llibres que vull comentar és de lluny el més sòlid. En una paraula, brutal. Ja feia temps que el volia llegir, i no ha estat fins a aquestes darreres setmanes que ho he aconseguit. Val a dir que no és una novetat, precisament, atès que va aparèixer el 2007. Però els bons llibres no tenen anys. The Darker Nations de Vijay Prashad, és senzillament una passada. Hi estudia el desenvolupament del Tercer Món, com a força política al llarg del segle XX, des dels seus inicis esperançadors, la seva expansió de la mà del Moviment de països no aliniats (NAM) en el context de la Guerra Freda, fins a la seva crisi coincidint amb l'auge del neoliberalisme, en els setanta i sobretot posteriorment. Un dels elements que m'ha atret més l'atenció és la formulació d'un model específic d'estat postcolonial com és l'estat d'alliberament nacional (national liberation state), caracteritzat no només per la seva diversitat cultural -a diferència del model d'estat-nació europeu- sinó també per la voluntat, si més no inicial, de controlar els seus recursos naturals, i també d'assegurar la seva sobirania nacional, en un context, repeteixo, tan difícil on les superpotències enfrontades només distingien entre aliats o enemics. En aquest sentit, la crítica que fa als defensors de les tesis de la modernització política, i dels papers dels militars, referint-se sobretot a l'obra de Samuel Huntington, és molt interessant (pgs. 140-150, i també cal llegir les notes corresponents!),

El llibre es divideix en tres parts, i els capítols corresponents porten per nom el de les ciutats que van protagonitzar aquesta història. Atès que no és la meva intenció fer-ne una ressenya en profunditat, em limito a assenyalar alguns elements que considero imprescindibles.

En primer lloc, els capítols que més m'han impressionat han estat Buenos Aires, Tehran, Havana i sobretot, de forma destacadíssima, Algiers. L'anàlisi que fa de l'evolució, o més aviat, de la degeneració de l'Algèria post independència, i més en concret, de la lluita de classes que s'hi donà, és, senzillament brutal. I la conclusió és sempre la mateixa: quan els revolucionaris triomfadors aposten per la desmobilització de les "masses", la revolució entra en perill de mort. Quina lliçó que més d'unes haurien d'aprendre, en ple segle XXI. 

En segon lloc, la denúncia que fa de l'evolució d'estructures nascudes de la pròpia iniciativa dels països del Tercer Món com és la FAO. Recorda que els seus tres objectius fundacionals el 1945, eren la reforma agrària, la creació de cartels de commodities (productes bàsics o de primera necessitat), i la seguretat alimentària. Amb el pas dels anys, la primera va desaparèixer de l'agenda global, la segona només es va concretar bàsicament en un únic cas, el petroli, a través de l'OPEP, i que lluny de preocupar-se pel desenvolupament del Tercer Món, va caure sota la influència d'alguns dels estats amb més poder com Aràbia Saudita i Veneçuela (molt abans del Chavisme, s'entén) que la van distorsionar. I només el tercer objectiu continua vigent si bé (afegeixo jo) sota l'amenaça constant de les grans corporacions que l'amenacen en totes les seves dimensions.

També és interessant assenyalar la divisió que es va produir a partir dels darrers seixanta i els setanta, entre el corrent dretà del NAM, que va acabar cedint a les exigències del FMI, del BM i les interminables rondes comercials, i el sector esquerrà que si oposà amb el màxim de tossuderia, Entre els primers, no cal dir, els Tigres asiàtics (amb Singapur de forma destacada), l'Índia (sobretot quan arribà al poder la segona generació postindependència), el Brasil. Entre els segons, Cuba i Líbia.

Prashad és també mot crític amb el socialisme de mercat, desenvolupat a Occident, primer, però després a molts altres llocs, atès que es tracta d'un socialisme de consum, no de producció, i que repercuteix clarament en les relacions comercials entre els països rics i el Tercer Món, en detriment, per descomptat, sempre dels segons (tret de les seves èlits nacionals, és clar). L'anàlisi dels fracassos de Tanzània, Perú, Jamaica, etc. són en aquest sentit, ben clarificadors,

Com no podia ser altrament, dues crítiques: l'autor pressuposa que el Tercer Món és un conjunt (o hauria de ser) un conjunt homogeni i coherent, cohesionat per l'experiència del colonialisme occidental. Tanmateix, la veritat és que considero que de fet, el més correcte seria parlar de Tercers Mons, en plural, atesa l'enorme diversitat en tots els àmbits dels seus membres. 

L'altra observació a fer és que en el darrer capítol, Mecca, on a banda de denunciar clarament l'aliança entre les monarquies tradicionalistes islàmiques i els Estats Units, per acabar amb el nacionalisme àrab i sobretot amb l'herència de Nàsser, se li escapa una clara animadversió cap al paper del Pakistan, adversari des des la Independència de l'Ìndia. 

Respecte a l'aliança anti-Nasser, Prashad sembla remuntar-se al 1957, aproximadament, per trobar les arrels del gihadisme contemporani, una interpretació, doncs, que no la situa en la guerra d'Afganistan, com sovint es fa. 

En definitiva, un llibre fonamental per conèixer el món contemporani. Tal vegada, ara caldrà llegir-se el que es considera l'obra continuadora del propi autor, que duu per títol Poorer Nations, i que en aquest cas parla del Global South, en les darreres dècades i fins a l'actualitat.

Aquesta segona obra, és més recent, però no ben bé del moment actual, ja que publicada el 2012, i escrita l'any anterior, lògicament, no esmenta els esdeveniments més recents, com l'auge de l'Estat Islàmic, arribant només, a les reaccions posteriors de la mort de Bin Laden i a la caiguda de Gaddaffi a Líbia. Tot i això, es tracta d'un llibre força interessant que explica l'evolució de la Guerra contra el Terror i les dissensions entre la comunitat d'intel·ligència i la Casa Blanca i el Pentagon, sobretot durant les guerres d'Irak i Afganistan. La creació del Departament de Seguretat Interior (Homeland Security), que pretenia coordinar totes les agències d'intel·ligència i policials dels Estats Units, va fracassar de forma miserable, en benefici d'organitzacions molt més veteranes i consolidades com la CIA o el FBI, per la qual cosa va haver de buscar-se la vida per tenir unes competències pròpies. També emfatitza l'autor les més que tenses relacions entre els Estats Units i el Pakistan, i sobretot el paper clau de l'agència d'intel.ligència d'aquest país, l'Inter-Service Intelligence (ISI), i les seves relacions perilloses amb molts grups islamistes, En definitiva, una obra molt interessant.

Val a dir que l'autor, que amb anterioritat havia escrit un llibre dedicat a la història de la NSA (Agència de Seguretat Nacional), va haver de passar un temps a la presó, per filtrar informació confidencial quan era militar en els anys 80, en el que podem considerar com un precedent dels whistleblowers que ara estan tan de moda.

 
Ens trobem, ara sí, davant un llibre acabat de sortir del forn, a diferència dels dos anteriors. Així que el vaig veure a la biblioteca, el vaig agafar en préstec i l'he llegit d'una tirada, o quasi. L'interès que va suscitar-me s'ha satisfet a mitges. Hi ha punts interessants i d'altres de més banals, i fins i tot alguns de francament ridículs que voregen l'espanyolada, més cutre, tipus "jamón, jamón". Un exemple és la portada. La famosa foto de les Açores, és possiblement la més retallada de la història. Dels quatre protagonistes de la trobada, el primer que és tallat és el llavors primer ministre portuguès, i doncs, teòricament, l'amfitrió, Durao Barroso, cosa que per altra banda, no em produeix una especial repugnància, atès l'individu en qüestió, exemple clar de llepa de tots els amos que se li posen al davant. Però, no contents amb això, en la portada es va un pas més enllà i es carreguen fins i tot al propi Tony Blair i d'aquesta manera, només queden els dos big guys, sempre però amb la maneta que ens informa sense dubtes sobre who is in charge, i l'altra amb una cara de fiel escudero que tomba d'esquena.

I és que ens trobem clarament, davant d'un llibre neocon made in Spain. L'autora s'apunta a l'escola de la frivolitat, per dir-ho suaument, quan es refereix al règim franquista, al qual tracta desacomplexadament com si no hagués estat un règim dictatorial, sinó com un given data, que diríem acadèmicament. O per baixar el nivell, sembla que consideri el dictador com un abuelete muy simpático, que és com l'actual cap de l'estat espanyol el definia quan el visitava en la seva infantesa.

Dos altres elements que no puc deixar de remarcar és l'estructura de l'obra i l'aparell bibliogràfic. La primera és totalment descompensada, atès que un sol capítol, el Segon, ocupa gran part del text, les pgs. 65 a 187, a més l'absència d'una numeració dels apartats i subapartats, en dificulta el seguiment. I `pel que fa a la segona, és un veritable desgavell trobar la referència, si és que hi és, perquè hi ha alguna que no he estat capaç de trobar-la. 

Al marge d'aquestes el llibre estudia com Aznar va portar a terme una revolució (ressonàncies thatcheristes, aquí) en la política internacional espanyola, posicionant-se clarament a favor de les tesis atlantistes neocons de Bush i la seva gent, i que per fer-ho va utilitzar l'estratègia antiterrorista, sobretot arran els atemptats de l'11S als Estats Units, que li va servir d'excusa per atraure l'atenció de la Casa Blanca. Sempre he pensat que, efectivament, la crisi d'ETA ve donada sobretot arran que es converteix en objecte d'interès dels Estats Units i aquests actuen en conseqüència, i amb l'eficàcia i l'eficiència que els caracteritza. El llibre, però, no acaba d'entrar en el detall d'aquesta col.laboració, probablement perquè l'autora no ha tingut accés a la informació reservada al respecte. En aquest sentit, penso que és molt més interessant les aportacions d'algú que sí que va estar en la cuina d'aquesta col.laboració, com és el cas de l'ara coronel de la Guàrdia Civil, i antic responsable del Servei d'Informació a Guipúscoa, Manuel Navarrete Paniagua, que en alguna entrevista remarca la trascendència de la col·laboració amb els Estats Units.

Per contra l'autora es conforma a descriure l'estratègia espanyola basada en quatre gran àrees, l'econòmica, la diplomàtica (sobretot a l'ONU i altres OO.II.), la cultural (un fracàs total, per cert), i la de defensa (més aviat antiterrorista). 

En definitiva, un llibre que té un cert interès, però que no deixa d'intentar fer passar bou per bèstia grossa.

dissabte, 10 de setembre de 2016

HAPPY GIBRALTAR NATIONAL DAY!


VINGA! ENLLESTIM D'UNA PUNYETERA VEGADA EL TEMA!


Demà, no en tinc cap dubte, serà un gran dia. Una nova victòria del patriotisme català, més madur que mai, que donarà la volta al món. De manera que sortim al carrer, fem el que s'hagi de fer i enllestim el tema d'una punyetera vegada, que ja dura massa.

Hem de passar absolutament de tot dels espanyols. Aquesta Diada ha de ser la darrera en clau happening. La del 2017, serà tota una altra història. 

D'ençà la seva derrota en les eleccions del 27S, els espanyols no s'han refet, i la prova la tenim en les dues eleccions inútils i en els estirabots catalanofòbics de les seves institucions judicials i la guerra bruta des del Ministeri de l'Interior, i el d'Afers Exteriors, a banda és clar, del tema del finançament.

Només cal una empenteta més i la feina estarà feta. Quan al món mundial vegin la monstruositat de la nostra mobilització, encapçalada -ja era hora!- pel President de la Nació i per la Presidenta del Parlament, tots dos amenaçats per Espanya, ho tindran clar.

Tan clar com ho tenen els espanyols. Amb la nini Colau al capdavant, que ha comprès que si no ens pot derrotar, el més intel·ligent és intentar desnaturalitzar la caracterització plenament independentista de la manifestació. Per això ha optat per assistir-hi, per tal que immediatament després, els seus corifeus mediàtics, li neguin precisament aquest caràcter i d'aquesta manera intentin minimitzar la clatellada. Però no ens mamem el dit, a aquestes alçades. NI sobiranismes ni punyetes. Independència i democràcia, i qui no li agradi, doncs tindrà dues feines.

Ens veiem demà, al carrer. 

OI QUE MOLA?


EL DE SOTA ...


NO GENS!