dimarts, 29 de novembre de 2016

GARCIA MARGALLO KO, NEXT PLEASE!*

El nou govern espanyol el podem considerar com un homenatge a l'èxit de la diplomàcia catalana des del 2012. Brutal. Els ministres d'Exteriors, de Defensa i d'Interior, carteres hard per definició, han estat rellevats de les seves funcions. Espanya, ha entomat una nova derrota.
En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l'ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l'independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.
La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comitè, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi, foto inferior) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més. Espanya s'està convertint en un destorb per a Europa. Fa nosa a Kosovo, fa nosa i molt a Gibraltar. Representa un problema de seguretat europea a Ceuta i Melilla. I a les Canàries, també. I ara, per més inri, la seva deslleialtat amb l'OTAN, ajudant logísticament a la flota russa que es dirigeix al Mediterrani oriental a atacar la ciutat d'Alep, de manera que Espanya té tacades de sang siriana, kurda, les seves mans. Aquí, els Estats Units i els caps de l'OTAN, han dit que enough is enough i s'han plantat. I Espanya, lògicament, ha hagut de fer marxa enrere. La indignació i el menyspreu envers ella, de portes endins, és, ara sí, sideral. Espanya, per no ser, no és ni membre titular del G20, on sí que hi són, en un signe dels temps, Mèxic i Argentina, per exemple. Si hi assisteix és en condició d'special guest, normalment sota el paraigua humiliant de França o de la Unió Europea, perquè per ella mateixa no se'n surt. Podem dir que és una okupa.
Si hi ha una prova encara més convincent de l'obsessió espanyola amb impedir l'èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d'Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l'antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l'Amadeu Altafaj. Per entendre’ns, és l'anti-Altafaj, designat amb l'objectiu explícit d'anul·lar la política exterior catalana, en general, i l'europea en particular, d'on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers mesos tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l'agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir del perill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l'antecessor.
Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

Addenda: L'anàlisi de la victòria de Trump, i el seu impacte sobre el procés d'independència de Catalunya la faré en el proper article. Recordo també que Trump és d'ascendència escocesa (per part de mare), i aquest és un detall no precisament menor.
*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 61, Novembre 2016)

dilluns, 28 de novembre de 2016

1060 ACCESSOS!

Ahir va ser un dia històric en la vida d'aquest humil i modest bloc. Hi va haver 1060 accessos, un nombre que segurament és insignificant per a molts altres blocaires, però que a una servidora la fa sentir orgullosa i li fa agafar ànims per a les properes setmanes i mesos, que seran mogudets, 

Merci a tots i totes els que ho heu fet possible. I també a aquells que hi heu posat tots els pals a les rodes possibles. El vostre odi, m'alimenta. El vostre menyspreu, m'engresca. 

diumenge, 27 de novembre de 2016

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 
1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,
Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 
2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.
3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.
4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

divendres, 25 de novembre de 2016

ESCOLTANT ARTURO SARUKHÁN i CASAMITJANA

Aquest matí he tingut el luxe d'escoltar en directe l'Arturo Sarukhan i Casamitjana, ex-ambaixador de Mèxic als Estats Units, i que acaba de ser nomenat membre del nou consell consultiu del Diplocat.

De mare catalana, i catalanoparlant excel.lent, amb l'inevitable accent mexicà, Sarukhán ha fet una excel.lent reflexió sobre el futur de la diplomàcia en general, i de la diplomàcia pública, en particular. Va ser el primer diplomàtic que va emprar les eines digitals en la seva tasca professional, i molt concretament, el seu molt seguit compte de twitter que és una inesgotable font d'informació.

Sarukhán ha definit Catalunya com una autèntica superpotència en el camp de la diplomàcia pública, i de la política soft. També ha alertat del fet que des de determinats sectors mediàtics llatinoamericans volen equiparar el procés independentista amb un acte de tancament i ha fet una crida a actuar per contrarestar-lo.
A pregunta d'una servidora, ha admès que el tema de la seguretat i la defensa ha de ser també una preocupació de Catalunya de primer ordre.

La seva intervenció s'ha fet en el marc del Setè Esmorzar de la FOCIR

En la foto superior, Arturo Sarukhan, acompanyat de Mònica Sabata (FOCIR) i de Víctor Tarradellas (Fundació Catmón)

dimecres, 23 de novembre de 2016

DISSABTE, US HI ESPERO!


EL DISCURS SENCER DEL PRESIDENT QUE HA INDIGNAT ELS ESPANYOLS

Avui el Congrés dels diputats escriurà una pàgina vergonyosa del parlamentarisme espanyol. Una d'aquelles pàgines que els seus responsables voldran que no es recordi, que no tindran coratge de defensar. Avui és el dia en què la decisió dels votants catalans serà violentada. Avui és el dia que el meu vot com a ciutadà serà invalidat per qui l'hauria de garantir.
En un estat en què el TC pot suspendre de forma unilateral i el Congrés pot anul·lar l'elecció dels votants perquè no li agraden les seves idees, ni els seus compromisos polítics ni la seva coherència amb el que els ciutadans li van encarregar, en tant que representant públic. Quan passa això la democràcia està seriosament en perill. Qui té poder per canviar les normes i nomenar membres del tribunal, sempre tindrà la certesa que els que incompleixen són els altres.
 
Mai se sentirà obligat a complir els seus compromisos ni tampoc les regles del joc democràtic perquè quan les regles del joc democràtic li van a la contra, simplement les canvia.
El Congrés, per tant, no hauria de permetre avui que un tribunal jutgi a un dels seus membres per haver tingut el coratge de complir un compromís electoral. Potser sona estrany, una mica extraterrestre, però això és la democràcia: complir els compromisos electorals. Una cosa a la qual una part no menor del sistema polític espanyol sembla que ha oblidat o banalitza. Complir els compromisos i fer possible l'exercici ciutadà d'expressió democràtica, pacifica i exemplar.
 
Per tant, avui és especialment necessari sortir en defensa de la democràcia i dels demòcrates. Els demòcrates són els que defensen la democràcia davant de pressions i interessos, i especialment són demòcrates els que es mobilitzen quan es pretén ofegar la veu de qui pensa diferent de tu.
La democràcia no pot ser low cost perquè si ho és, si es tracta d'una democràcia de baixa intensitat, mai podrà demanar a la societat sacrificis perquè surti en la seva defensa quan està en perill.
 
Avui, PP, C's, PSOE, amb el concurs del PSC, passaran per sobre de la voluntat dels votants. Avui els partits de la coalició governamental espanyola ompliran de més pedres la maleta del diàleg i ho faran més difícil. I afegiran dificultats en una tasca molt complexa en aquests moments i és exactament anar a la direcció contrària del que és necessari.
Avui es converteix en mera retòrica i en simple gesticulació i declaració d'intencions la gesticulació dissenyada perquè arribi a Catalunya determinat missatge.
 
Pels seus fets els coneixereu. Avui els fets certificaran que el concepte de diàleg i democràcia que tenim alguns no és compartit pels que tenen els altres."

Carles Puigdemont, president de la Generalitat.
Madrid, 22 de novembre de 2016

dimarts, 22 de novembre de 2016

diumenge, 20 de novembre de 2016

UN FEIXISTA ESPANYOL DIU QUE ...

Domènec Latorre i Soler, independentista assassinat el 23 d'abril de 1939
Lluís Escaler i Espunyes, independentista assassinat el 23 d'abril de 1939
Manuel Carrasco i Formiguera, independentista assassinat el 9 d'abril de 1938
I milers d'homes i dones més ....
Un feixista espanyol (perdó pel pleonasme) diu que Franco "només va afusellar 23.000 persones" i no hi ha cap jutge, ni cap fiscal, ni cap puta Audiència Nacional, ni cap Tribunal Suprem de merda, ni cap Tribunal Constitucional malparit que mogui un puto múscul.

Aquesta és la puta Espanya borbònica, feixista, que els colauistes enyoren i per això posen estàtues als carrers. 

Derrotar-los és una obligació de tota persona ben parida. I si aixequen el cap, l'enfonsem en el puto fang, fins que deixin de tocar la pera. És a dir, fins a la Independència, merdosos!

Queda clar?

dissabte, 19 de novembre de 2016

EL FRONT D'ESQUERRES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

A aquestes alçades de la pel·lícula, ja ho hauríem d'haver superat. Però sembla que costa més del compte. És molt senzill: ho intentaré explicar el més comprensiblement possible.

El frontpopulisme és històricament, el gran adversari de l'independentisme. Ja va passar els anys trenta. També va passar en els setanta. I ara, quaranta anys després, malda per repetir la jugada.
Entenem per frontpopulisme, l'aliança de partits d'esquerres que pretén assumir la representació de la catalanitat, però no per aconseguir la independència, sinó com a palanca per conquerir el poder a Madrid. Pel frontpopulisme, diguem-ho clar, sota el discurs de combatre la dreta espanyola, el que es pretén és liquidar l'independentisme. 

Per això no hi ha enemic més ferotge al qual eliminar que la transversalitat independentista. Que en l'actualitat representa JuntsXSÍ i, en el terreny civil, l'Assemblea Nacional Catalana. 

El virus del tristpartit continua ben viu. Però tot plegat, es tracta d'un miratge, perquè el radicalisme esquerranista a Catalunya, s'esvaeix a Madrid, on l'esquerra espanyola sempre acaba pactant amb la dreta espanyola. Només cal recordar la figura de Santiago Carrillo. I és que, com sempre, no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres.
Aquesta mentalitat de colonitzat, tan ben exemplificada en la figura d'en Xavier Domènech o de la pròpia Colau, per no parlar dels Rabells, Coscubielas, ha trobat una bona acollida en gent d'ERC i de la CUP, i en llurs respectius entorns, sobretot els mediàtics.

El somni eròtic d'aquesta gent és reeditar un tristpartit. l'objectiu del qual és fer fora del Govern català al masisme, en tant que hereu del pujolisme.

Però ha de quedar clar un parell de coses:

Primera: la independència no es farà en contra de l'antic espai convergent. Abans es deia que "sense Convergència no hi ha Independència" i és veritat, en el sentit que el partit on sempre han militat més independentistes, ha estat l'antiga Convergència. La qual cosa, per altra banda, i espero que s'entengui, no volia dir que Convergència fos independentista, sobretot sota el pujolisme. Tanmateix, considerar que l'actual PDECAT és el mateix gos però amb un collar diferent, és no entendre res, Un 20% dels seus membres, no hem estat mai militants de CDC. I, encara més important, un percentatge que no se sap, si més no entre la gent del carrer, però que tot indica que és molt gran, d'antics militants convergents no han fet el pas d'entrar al PDECAT. De manera que mantenir l'ortodòxia esquerranista envers la nova formació, és, repeteixo, un error dels grans.
La segona, és que el front d'esquerres no portarà a la Independència, perquè no és el seu objectiu. De fet, existeix, precisament, per evitar-la. De manera que qualsevol independentista que el voti o hi militi, s'està tirant pedres a la seva pròpia teulada. Ja sabem que existeixen independentistes que avantposen la ideologia d'esquerres. Però precisament, la tasca dels catalans normals, és fer-los entendre que en qualsevol país normal, el referent nacional és el prioritari, i que només des d'un profund arrelament nacional es pot arribar a l'internacionalisme. Això ho saben des dels Estats Units, a Veneçuela, a la Xina i al Vietnam. Allà on sembla no entendre's aquesta obvietat és, casualment, a nacions com Catalunya, Quebec o Escòcia, on sempre trobaràs progres que fan gala d'un cosmopolitisme ben tronat, i que naturalment, no és gens ni mica innocent,.
En definitiva, l'objectiu d'Espanya, és destruir la transversalitat, un principi, val a dir, del que sempre ha fet gala Reagrupament. Espero i faré tot el possible perquè no se n'ensurtin. Només cal recordar el brutal resultat de les eleccions del 27S, amb més d'1,6 milions de vots, i que quan tingui lloc el referèndum, no en tinc cap dubte, s'incrementarien en 400 o 500,000 més, molts procedents de la CUP, dels QWERTY, alguns d'UDC i dels PSC, i, evidentment de l'abstenció. I també, molt important en una societat molt bastonejada, de l'efecte cavall guanyador, és a dir, de votants que s'hi decantaran per que sempre volen formar part de la majoria, atès que tenen terror a que se'ls consideri minories, per raons psicològiques i naturalment també històrico-polítiques que no són precisament difícils de deduir.

divendres, 18 de novembre de 2016

TACA D'OLI...

Aquest matí un amic i patriota m'alertava per whatsapp de l'article escrit per en Jordi Cabré ahir al digital El Món. Realment quan n'he vist el títol he fet un lleuger salt damunt la cadira (era en una biblioteca universitària). "Cony" he exclamat "faig escola!". 

Un cop llegit, òbviament, la conclusió no ha estat exactament la mateixa. Més aviat de decepció, però vaja, no tothom ha de coincidir amb una servidora. M'emprenya, però, que a aquestes alçades de la pel.lícula, hi hagi gent, vàlida, que continuï agafant-se-la amb paper de fumar. 
Les darreres línies de l'escrit, són dissortadament, un despropòsit, que demostren la típica visió del catalanet que en darrer terme sempre està pendent d'allò tan penós com és el "I què diran a Madrid?", i que traspua la secreta esperança que a l'últim minut, a l'últim segon Espanya farà una oferta, que permetrà desactivar la tensió. Són aquells que pensen que Espanya apreta, però no escanya.. 

Em temo que això no anirà pas així, Hem anat massa lluny, i ara és o Independència o Independència. I per aconseguir-ho hem d'oferir a la comunitat internacional no un memorial de greuges, sino un seguit de compromisos en aquells àmbits estratègics (seguretat, defensa, economia, tecnologia, etc) que els interessin i pels quals ens valorin com a aliats a tenir en compte.

dijous, 17 de novembre de 2016

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL SOFT AL HARD (14.11.2016)

L'acte comença al minut 19. Si teniu problemes per veure'l, cliqueu aquí

56,58% PER LA INDEPENDÈNCIA, SEGONS L'ICPS

Conec l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) des de fa molts anys, de quan estudiava a l'Autònoma. I us puc ben assegurar que de simpatia per a l'independentisme, ni gota. Més aviat al contrari. És un reducte de la casta politològica inicial. Per això és significatiu que en la seva darrera publicació acadèmica, no tingui més remei que reconèixer que, en el cas d'un referèndum per la Independència, el vot favorable arribaria al 56.58%, és a dir, superaria fins i tot els resultats del Sí al Independència a Montenego, el 2008. Fins i tot supera les meves pròpies expectatives, que arribaven al 56%. Brutal.
Ara, aquells que s'amaguen rere el 48% de marres, què diran? Que no és suficient? Que fins que no arribem al 75%, res? Al 85%? al 95%? Si us plau, deixem de fer el pallasso. A Europa s'escriuen articles que ja comencen a dir que la cosa ja cansa, que a veure si anem per feina, i ens deixem de prevencions, pors i dubtes.

Que la Independència guanyarà de carrer ho sap tothom. Per això els espanyols es tanquen en banda. Però que la independència superarà fins i tot la zona grisa del 55%, em sembla que només ho havia dit una servidora... fins ara. Ara, un institut gens sospitós de ser independentista, més aviat al contrari, no només ho diu, sinó que ho incrementa encara més. Me n'alegro. No m'interessen les medalles... m'interessa que el meu país sigui lliure, i jo, d'una punyetera vegada, deixi de ser independentista, per ser un català normal, ciutadà d'un estat normal. 

Així que deixem-nos de fricades per atraure els qwerties i comuns de pacotilla. El país està preparat, i no ens pararà ni déu.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Josep Sort: "L’impacte internacional del procés és bàsic per a la consecució de la independència"*

Aquest dilluns  s'ha presentat el llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors , en un acte a la Llibreria Claret de Barcelona. Hi ha intervingut, com a presentador, el President de Reagrupament Independentista (RCAT), Ignasi Planas. A continuació ha parlat l'expert en temes militars i d'estratègia i autor del pròleg Àlex Calvo. Finalment ho ha fet l'autor del llibre, Josep Sort, politòleg, professor de la Universitat de Barcelona i responsable de Relacions Internacionals d'RCAT.
El llibre recull els articles que l'autor ha anat publicant en la secció internacional del butlletí La Veu de Reagrupament , entre el 2011 i el juny del 2016. Segons Sort, més que fixar-se en els esdeveniments d'altres nacions, els articles reflexionen sobre l'impacte internacional del procés d'independència de Catalunya, d'un abast que pràcticament mai abans s'havia donat. Segons el seu parer, l'evolució d'aquest impacte el fa ser optimista, i remarca la importància de l'àmbit internacional en la consecució de la Independència. Així, un cop hem arribat a un procés madur, és el moment de començar a desenvolupar una política hard, que implica posicionar-se clarament en aquells temes que són d'interès prioritari a nivell internacional tals com les aliances internacionals, la defensa, la seguretat, etc, perquè serà en funció del posicionament que les autoritats catalanes prenguin, que la comunitat internacional li donarà un major o menor grau de reconeixement al nou estat. I per l’autor, quant més ampli sigui aquest reconeixement, menys capacitat tindrà Espanya per oposar-s'hi. 
Per Sort, el recent relleu dels Ministres d'Exteriors, Defensa i Interior del govern espanyol, demostra l'èxit de l'estratègia independentista catalana i el rotund fracàs del govern Rajoy de fer-la fracassar tant en l'àmbit diplomàtic, com també en clau interna. És significatiu, segons Sort, que el nou Ministre d'Afers Exteriors, sigui l'anterior Representant Permanent del Regne d'Espanya davant la Unió Europea, càrrec des del qual s'ha oposat sistemàticament a la presència del Representant Permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió, el senyor Amadeu Altafaj, una oposició que, val a dir, ha fracassat totalment.
L’autor del pròleg, Àlex Calvo, ha fet una intervenció de tall realista i ha advertit que en la política internacional els estats es relacionen per la via de l'interès i de l'intercanvi de favors, i que això cal assumir-ho des del primer moment. Així ha posat l'exemple de Dinamarca, un estat de dimensions semblants a Catalunya, que ha assumit la tasca de destruir les armes químiques emmagatzemades a Líbia, fet que comporta riscos però que dóna prestigi a nivell internacional i estalvia a la resta de l'estat d'assumir-los. Calvo també ha advertit que Catalunya ha de preparar-se no només per a bastir un exèrcit professional fidel als compromisos amb els seus aliats, sinó també capaç de defensar, quan s'escaigui, la independència de Catalunya i la seva seguretat. Finalment, també ha denunciat com en l'actualitat les institucions catalanes especialitzades en temes internacionals i de seguretat, paguen a analistes que estan clarament decantats cap a les tesis favorables al govern espanyol i, en conseqüència oposades a la Independència de Catalunya. Calvo considera que això és un escàndol.
Al final de l’acte s’ha fet un breu debat amb el públic assistent, que s'ha mostrat molt interessat i partidari d'aprofundir en aquests temes que sovint són obviats o menystinguts.
En acabar, l'autor ha signat alguns exemplars del llibre.
*(NOTA: Post penjat a Reagrupament.cat, 16.11.2016)

dimarts, 15 de novembre de 2016

PORTES OBERTES DEL CATALANISME...

.... és a dir POC,s... Quins cracks!


MAI NO CAMINARÀS SOL, SANTIAGO!

Des d'aquest modest i humil bloc, vull expressar la meva total solidaritat amb un dels representants més rellevants de la societat civil patriòtica, en Santiago Espot, que està sent assetjat pels poders fàctics espanyols, pel seu desacomplexament i el seu compromís insubornable per la Independència de Catalunya. Amb 1.000 Espots, ja seríem a l'ONU.

PRESENTACIÓ DEL SOFT AL HARD ... A VIC!

US HI ESPERO!

LLIBRERIES ON JA PODEU COMPRAR DEL SOFT AL HARD (5)


Laie CCCB (Barcelona)
Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)
Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)
Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)
(continuarà)

PRESENTACIÓ DEL HARD AL SOFT A BARCELONA!



Àlex Calvo, Josep Sort i Ignasi Planas a l'acte de presentació
(i aviat el vídeo de l'acte)

divendres, 11 de novembre de 2016

US HI ESPERO!


Diumenge, 13 de novembre, a les 12 h.

Dilluns, 14 de novembre, a les 19.15 hores

dijous, 10 de novembre de 2016

ENTREVISTA A L'UNILATERAL*

Josep Sort:El nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana” Referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d'un arcaisme que tomba d'esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d'estats que s'han creat en les darreres dècades.

Per Mercè Feliu - 10 de novembre de 2016

Josep Sort, (Barcelona, 1964), doctor en Ciències Polítiques, historiador, professor associat de ciència política a l’UB. Militant independentista des de 1983. Publica el llibre Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Recull d’articles d’àmbit internacional publicats a la Veu de Reagrupament, durant els darrers anys, que presenta a Barcelona, dilluns 14 de novembre a les 19:15 a la Llibreria Claret, c/Roger de Llúria, 5.
- Anglicismes pel títol de llibre, Del soft al hard, què indica aquesta terminologia?
- En l’àmbit de la política internacional, enfront el model de la hard politics, que és la política dura, tradicional, la que es basa en la força i l’hegemonia, en la diplomàcia tradicional es va desenvolupar el model de la soft politics, basat en la seducció, l’atracció, les tècniques de relacions públiques i màrqueting, amb l’ús de referents mediàtics, esportius, artístics, per part d’un estat per convèncer un altre estat. És a dir, no en base als contactes entre diplomàtics i polítics respectius, sinó sobretot adreçant-se a l’opinió pública, a la ciutadania de l’estat objectiu.

- Concretant en el cas català…
- Catalunya, lògicament, en no tenir un estat propi, amb un servei diplomàtic reconegut, ni un exèrcit, ha hagut d’utilitzar de forma molt astuta, tot s’ha de dir, tècniques de soft politics, com per exemple l’anomenada diplomàcia pública, per arribar a l’opinió pública de molts estats, per tal de donar a conèixer la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir de forma democràtica i cívica. I hem tingut un gran èxit! A ningú se li escapa, per exemple, que el Barça és un referent mundial de la catalanitat.

- Ara és l’hora de passar al hard?
- Per descomptat. El procés ja està arribant a un punt que considero que es fa necessari que Catalunya, el seu govern, el seu parlament, també comenci a parlar clar sobre aquells temes que són considerats cabdals pels estats, com és el de la seguretat, els compromisos internacionals, els tractats internacionals, etc., perquè ens agradi o no, seran aquests temes els que interessaran realment a la comunitat internacional, en general, i a les grans potències, en particular, a l’hora de posicionar-se d’una manera més o menys clara quan arribi el moment decisiu de decidir si ens reconeixen diplomàticament. És per això, que cal ser molt clars en aquests àmbits hard, sense deixar cap mena de dubte al respecte.
I òbviament, ho hem de fer deixant molt clar que la República de Catalunya serà un “peace-loving state” com exigeix l’ONU, també que la nostra Independència contribuirà a incrementar la seguretat, l’estabilitat del món en general, del nostre entorn geopolític, i dels nostres aliats, tant en l’àmbit de la Unió Europea, com en l’àmbit euromediterrani, com també de l’OTAN. D’aquí, en deÒnitiva, deriva el títol del llibre.
- Centrant-nos en la dimensió internacional del procés, quins han estat els moments clau en l’evolució diplomàtica del govern català?
- Catalunya sempre ha tingut una clara vocació internacional. Som realment un exemple de país que malgrat no tenir un estat propi, i tenint un estat en contra, com és l’espanyol, ha atret sempre un gran interès internacional. I la prova la tenim en el fet que Barcelona té una gran nombre de consolats internacionals. De fet és una de les ciutats amb més consolats d’arreu del món.

Naturalment, de moment, no tenim ambaixades, però el fet cert és que alguns consolats tenen una sobrerellevància. És el cas, per exemple, del d’Estats Units, amb rang de Consolat General, i amb un pes en l’àmbit mediterrani molt important. També, naturalment, França, Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya, històricament han tingut una important presència diplomàtica a Barcelona. Més recentment, la Xina, Japó, el Marroc, han esdevingut consolats importants per diversos motius.

Aquest context actual mostra que els successius governs catalans han desplegat una activitat para-diplomàtica molt ambiciosa, en gran part seguint l’exemple del Quebec, Flandes, Baviera, des dels anys vuitanta. La presència exterior catalana amb oficines comercials, lectorats de català en un gran nombre d’universitats d’arreu del món, l’èxit del programa Erasmus en les universitats catalanes, així ho acrediten. La novetat, però, és que en els darrers temps, s’ha reforçat el caràcter polític de les Delegacions del Govern, el nombre de les quals no para de créixer per a major indignació dels espanyols. I particularment, el nomenament d’un Representant Permanent a Brussel·les, davant de la Unió Europea, deixa ben clara la determinació del Catalunya d’anar a per totes, i d’això, en pren bona nota la comunitat internacional.
- Com valoraries la tasca actual d’en Raül Romeva?
- Tot i que fa pocs mesos que ocupa el càrrec, la valoració no pot ser més que positiva. En primer lloc, el sol fet que definitivament, el nou govern decidís crear una Conselleria d’Afers Exteriors, va ser una enorme pas endavant. Sempre recordo que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat Artur Mas, ja va anunciar el seu compromís de crear-la. Han hagut de passar tretze anys fins a fer-se realitat, durant els quals, també s’ha de reconèixer, també es van fer passos positius, entre els quals la creació del Diplocat, encarregat de la diplomàcia pública, a la que em referia abans. En segon lloc, la tria de Romeva, un polític jove, però amb deu anys d’experiència al Parlament Europeu, va ser molt encertada, com s’ha demostrat en el temps que porta en el càrrec. No només ha ajudat a fer més transversal el projecte independentista, sinó que ha introduït elements de modernitat, empenta, imatge, cosmopolitisme i capacitat.

- Configuració de govern a l’estat espanyol, i vint-i-quatre hores després, un nou atac judicial a un representant polític català. Com es veuen des de l’exterior aquests atacs i com s’han de solucionar des de l’interior?
- Si hi ha alguna cosa positiva en la cultura política espanyola és la seva previsibilitat. No enganyen. És un clàssic això de començar marcant paquet, fent un avís per a navegants o, si es vol, un globus sonda per a veure quina és la resposta que hi ha. Segons les pròpies declaracions dels responsables d’afers exteriors catalans, des de l’exterior estan cada cop més astorats per la manca de cintura política del govern espanyol que es nega a dialogar amb el govern català. Consideren que enrocar-se en aquesta actitud contradiu el pragmatisme que sempre ha caracteritzat la forma d’actuar dels estats implicats en la integració europea, que sempre han avantposat la voluntat política de dialogar i de trobar solucions per desencallar els problemes per damunt de fonamentalismes legalistes. Les lleis sempre han d’estar al servei dels ciutadans, no a l’inrevès. Per altra banda, referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d’un arcaisme que tomba d’esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d’estats que s’han creat en les darreres dècades.
- Aleshores la DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és fonamental?
- Naturalment. En el context de negació del diàleg per part d’Espanya, els parlamentaris catalans hauran de fer un pas endavant i aprovar-la si compten amb la majoria. Que la tenen. I un cop aprovada, ratificar-la per via referendària legalment, ben probablement seguint la legalitat catalana o internacional, si s’escau.

- En el pròleg del llibre parles que som més del 48%, en què et bases? -
- Concretament el que dic és que aquest discurs del 48% és una enganyifa. Aquest percentatge no es refereix als partidaris de la Independència, sinó als ciutadans que van votar partits independentistes en unes eleccions parlamentàries. N’hi va haver d’altres que van votar per opcions partidistes que no es van definir explícitament, però que, i només cal veure les enquestes, en una votació referendària, optarien en una proporció suficient per fer clarament majoritària l’opció independentista. També n’hi va haver que no van votar per ser eleccions d’un parlament autonòmic. La independència és clarament l’opció més preferida pels catalans i les catalanes, i és una tendència que va augmentant, però és inconscient anant allargant el procés. Mai, repeteixo, mai serem el 99% ni el 100% els independentistes. De fet, aquesta mania d’anar donant llargues amaga un element subconscient poc democràtic, atès que aspira a un utòpic unanimisme que eviti el conflicte, quan el conflicte, i la seva gestió, és el nucli de tota democràcia.

- El llibre mostra una visió optimista del suport exterior que rebrem, hi parles sovint del silenci eixordador de la comunitat internacional vers el procés independentista català, ens ho expliques?
- Claríssim. El fet que la comunitat internacional apliqui la política del wait and see en el procés d’independència que estem protagonitzant, demostra clarament que Espanya no compta amb els suport dels seus socis europeus i mundials. L’únic ambaixador que s’ha posicionat explícitament en contra de la independència de Catalunya és el de Palestina. L’únic. La resta o no han badat boca, o han recorregut al típic i tòpic llenguatge diplomàtic l’essència del qual és que tothom el pot interpretar a la seva manera, i així s’eviten tensions. Cal tenir en compte que la Independència de Catalunya serà un esdeveniment d’una gran transcendència, no debades, el seu pes econòmic supera al de Grècia, Portugal, Irlanda, per exemple. No estem parlant d’un país de dimensions balcàniques o bàltiques, amb tot el respecte. Contràriament al que sovint sentim, Catalunya, de petita, en té poc.
- En Garcia Margallo i el seu espai sideral han fracassat davant d’actituds més pausades com la d’Amadeu Altafaj?
- El ministre Garcia Margallo, i amb ell el govern espanyol, i amb ell el propi Mariano Rajoy han fracassat miserablement. Espanya s’està convertint en un destorb per a Europa. Tenim el cas de Kosovo, el cas de Gibraltar, el cas de Ceuta i Melilla, i ara per més inri, la seva deslleialtat amb l’OTAN, ajudant logísticament la marina russa, i col·laborant amb la destrucció de la ciutat d’Alep. Tot això ha fet que cada cop tingui menys protagonisme a nivell de la Unió Europea, on per exemple Itàlia té un pes molt més gran, com ho demostra el fet que alts responsables de la UE són d’aquesta nacionalitat. Fins i tot Polònia i Holanda li passen la mà per la cara. Quan els grans de la UE decideixen reunir-se a banda, Alemanya, França i Itàlia ho fan, bandejant-la de forma humiliant. Espanya no és ni tan sols membre oficial del G20, com sí que ho són Mèxic i Argentina. Va de convidada, quasi podríem dir que d’okupa. I malgrat aquest desastre, continua assumint aires de gran potència, que sovint resulten ben patètiques i de vergonya aliena. Contràriament, i malgrat comptar amb uns recursos, humans i materials, molts més modestos, l’actuació de la Delegació del Govern a Brussel·les ha tingut grans encerts, com l’ajuda als catalans que es van veure afectats pels atemptats terroristes de fa uns mesos, a banda, és clar del profund coneixement de la burocràcia europea.
- Què en penses del nou ministre d’afers exteriors de l’estat espanyol, n’Alfonso Dastis? Si la caiguda de Garcia Margallo ja és significativa del fracàs espanyol, encara ho és més el nomenament del seu successor. Per entendre’ns és l’anti-Altafaj, vull dir amb això que està designat amb l’objectiu explícit d’anul·lar la política exterior catalana. El nou ministre ocupava, precisament, el càrrec de Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la UE, és a dir, era l’antagonista d’Altafaj, per voluntat pròpia, i amb la diferència de comptar amb uns recursos humans i materials immensament més importants. Només cal veure el web de la representació espanyola a Brussel·les per comprovar-ho. Centenars de funcionaris hi apareixen, i malgrat això han estat incapaços de neutralitzar la delegació catalana. Dit ras i curt, el nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana al cor d’Europa. Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

*(NOTA; Entrevista publicada a L'Unilateral, 10.11.2016)