dilluns, 2 de gener de 2017

2017: O FAIXA O FAIXA

Aquest segon post de l'any, el dedicaré a fer una mica de prospectiva sobre el que ens espera en els propers 12 mesos, o més concretament, en els propers 9 mesos, que són, efectivament, de faixa o faixa. És a dir, de victòria o victòria. Per als que necessiten millorar, dir-los que ens referim a la faixa dels generals victoriosos, aquesta peça que se'ls penja quan guanyen una batalla, i que és súmmament ridícula i carrinclona, però que ells flipen per obtenir-la. Tranquils, puc assegurar-vos amb un cent per cent de certesa, que en l'Exèrcit Català, aquestes xuminades no existiran. Ni espasetes ni res que s'hi assembli... Dit això passem als temes.

El supremacisme espanyol no respectarà res
Qui es pensi que els espanyols respectaran qualsevol llei, norma, campanya referendària, acord, pacte, entesa, proposta, plataforma, emanada del Parlament de Catalunya, o de qualsevol instància cívica, popular de Catalunya, relacionada amb el procés, millor que s'ho repensin. Aniran a sac, i l'objectiu és acoquinar, espantar, aterrir, amenaçar... Qui es pensi que es pot ser equidistant amb els espanyols, millor que rectifiqui quan encara s'és a temps, que de fet ja cada cop resta menys marge. Els espanyols atacaran amb fúria, amb una fúria fora mida, si més no aquesta serà la seva intenció. Es passaran per l'arc de triomf tots els formalismes catalans. Per ells l'autogovern català és una carta atorgada que es va fer en un moment de feblesa, però que la poden desfer en qualsevol moment. Precisament, aquest és el tema. El gran repte dels catalans és demostrar-los que s'equivoquen, que ja no hi ha marxa enrere, i que el que hem obtingut no és per una cessió magnànima i paternalista, sinó que és fruit de la nostra lluita, dels nostres èxits per aconseguir-ho, i dels nostres fracassos per no haver aconseguit anar més enllà, bé per incapacitat, per inexperiència, per manca de confiança, o bé, no cal dir-ho per les renúncies o traïcions que hi va haver en la transició i la post-transició.

Però, repeteixo, els espanyols obvien l'independentisme. Per Rajoy, a Catalunya hi ha set milions i mig d'espanyols. Punt. L'importa un rave la realitat. I actua com si no existissin els partits independentistes. Són així de cafres. Doncs bé, els hem de fer veure la realitat. I quants més impertinents es posin, més dura serà la seva caiguda del cavall. Pactar amb els espanyols és del tot inútil. Se'ls ha de derrotar, i no es poden tornar a aixecar. Només cal fer un cop d'ull a la història, Mai han pactat res amb els pobles que han oprimit, Només entenen una paraula: la derrota. I fins i tot quan els derroten continuen retirant-se amb la cua entre les cames, però escopint grandiloqüència i fatxenderia, la qual cosa els converteix en elements patètics que els degrada als ulls de la comunitat internacional.

Ha de quedar clara una cosa i només una cosa: L'objectiu és la victòria i només la victòria, Amb els espanyols no es negocia, ni es pacta res. Se'ls derrota. I quant més humiliant sigui la derrota seva, millor. Més clar que ho tindran, i comprendran que se l'han d'embeinar. 

Desemmascarar la postveritat espanyola: No, ERC no obtindrà 250 diputats
La gestió espanyola del problema catalán que diuen ells, és clarament colonialista. El seu supremacisme els porta a tractar-nos com si fóssim infants, criatures que s'han d'educar en la veritat espanyola. Com els típics negritus, que se'ls ha de civilitzar, i que vegem la llum de la seva saviesa.

Una de les principals estratègies colonialistes contra els moviments d'alliberament nacional, és la de la divisió d'aquest. A Catalunya, aquest es representat per JuntsxSí, l'existència del qual, i la victòria del qual, el 27S, va trencar tots els esquemes dels espanyols. Que un pacte entre les dues grans forces centrals del catalanisme, transversals, i reforçades per independents de prestigi, rebentés les urnes com ho va fer, i obtingués una victòria històrica, amb una taxa de participació brutal, que va llençar a la paperera de la història, totes les prediccions de la politologia frontpopulista, sobre la correlació entre abstenció i qüestió nacional, no ho han sabut assimilar. 

I per això, el seu objectiu primer és rebentar JuntsxSí. I la manera d'aconseguir-ho és marejant la perdiu i apuntant a la baula que pensen que és la més feble. Que pensin que aquesta és la baula més feble, val a dir, hauria de portar als al·ludits a reflexionar. Però, no entraré en aquest tema... Ara el que tinc clar, és que utilitzen totes les armes per aconseguir l'objectiu. Com per exemple les enquestes. Aquí el paper del front mediàtic és clau. La Vanguardia, El Periódico i, cada cop més, TVC, estan jugant la carta de la postveritat. Incrementant les expectatives d'ERC, per tal de portar-la al trencament de la coalició. De fet, plantejar enquestes ja assumint que la coalició no es tornarà a presentar és en ella mateixa una opció política, és prendre partit descaradament. És apostar per un escenari polític concret. I és tanta la seva obsessió que ja estan arribant al ridícul. I ho puc dir sense cap temor d'equivocar-me: No, ERC no obtindrà 250 diputats, si es convoquessin noves eleccions al Parlament. I els primers que ho han de tenir clar, són els al.ludits, encara que estic segur que de ganes no els falten. Però també penso que hi ha gent suficientment vàlida per veure-ho clar que tot és una ensarronada.
L'objectiu, repeteixo, és fer volar pels aires la gran coalició catalana, i això és el que cal evitar a totes totes. 

Si mantenim la cohesió i a més, com tot apunta, afegim el suport dels sectors civilitzats i racionals de l'extemisme cupaire, que veuen clar que la proclamació d'una república socialista soviètica a la Catalunya del segle XXI, és, per damunt de tot, una fricada, doncs serem més forts i guanyarem la batalla dels propers nou mesos. 

És una tasca que ens implica tothom. O faixa o faixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada