dimarts, 7 de març de 2017

EL RESSÒ DEL PROCÉS AL MÓN*

Tot i que quan es llegeixi aquesta edició de La Veu, ja hauran passat unes quantes setmanes, l'eco de l'acte celebrat al Parlament Europeu, amb les intervencions del President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva, encara és ben present. Sense cap mena de dubte va marcar un punt de no retorn. Va commoure la dinàmica política i va esgarrifar el govern espanyol, a l'hora que va omplir d'orgull els milions de catalans i catalanes que volem enllestir la feina d'assolir la nostra independència. Alguns dels europarlamentaris més veterans van confessar que mai havien vist aquella sala tan plena a vessar de gent. Va ser, en definitiva, una mostra de força, però també una mostra d'europeïsme, de fe, des de Catalunya, en la Unió Europea.
Pocs dies després d'aquell acte, el President Puigdemont rebia al Cos Consular acreditat a Barcelona. És ja un acte que es repeteix anualment, i que aplega a tots els cònsols, diplomàtics o no, acreditats a Barcelona. És sabut, que Barcelona és una de les ciutats no capitals d'estat -de moment- que més en té de cónsols de tot el món. Fet que demostra la seva rellevància, fins i tot abans d'assumir la capitalitat del nou estat. No em puc imaginar els cops de colze que hi haurà en els diferents serveis diplomàtics quan finalment qui vagi destinat a Barcelona siguin del rang d'ambaixador. Es treuran els ulls els uns als altres. I a l'hora, Barcelona i tota Catalunya, es veurà beneficiada pel fet que la presència d'ambaixades i tot el personal i serveis que això comporta, enriquirà encara més la seva oferta cultural, social, econòmica, i també, no cal dir-ho, política, estratègica i militar. S'obriran múltiples possibilitats de contactes, negocis, campanyes de tot tipus.

Però abans de tot això, és obvi que com deia abans, cal enllestir la feina. I precisament, un dels elements clau per aconseguir-ho, és el front internacional. I en aquest sentit, que la comunitat internacional tingui clar que anem a per totes i que no es desviarem de l'objectiu de la Independència, és una condició sine qua non per aconseguir que, en primer lloc, ens escoltin i, posteriorment, ens reconeguin, quan arribi el moment. El reconeixement internacional a la nova República de Catalunya, tindrà l'efecte de situar la nostra lluita fora de la qualificació de problema intern, que encara avui en dia, si bé cada cop amb la boca més petita, se'ns considera. Un cop un estat qualsevol ens reconegui, i millor si són molts, i encara més, si són potents i amb pes en l'escenari internacional, entrarem en una nova dimensió. En aquest sentit, hi ha pel cap baix 193 portes a les que trucar, tantes com membres de la ONU, però, lògicament, no totes elles tenen el mateix pes, tot i que el seu vot és idèntic a l'Assemblea General. No així, com és ben conegut, al Consell de Seguretat, on només hi ha quinze estats, cinc d'ells permanents i la resta de rotatoris.
Lògicament, el discurs que el President Puigdemont va adreçar al Cos Consular, va anar en aquesta línia, la d'assegurar-los que el poble català vol aconseguir el més aviat possible la Independència i que no escoltarà propostes de tercera vies que, per altra banda, ni hi són ni se les esperen, atès que Espanya està optant cada cop més per la via contrària, la de l'enduriment, la recentralització, la repressió, la judicialització. Això no obstant no és descartable que, un cop ho vegin tot perdut, Madrid aposti, de forma desesperada, per fer alguna oferta peregrina. Aquest, des del meu punt de vista, pot ser un moment clau. No ens podem permetre caure en la trampa. Qualsevol dubte que generem en aquest respecte pot ser fatal, perquè podem omplir de dubtes els estats que es plantegin reconèixer-nos, i que es tiraran enrere si percebem que nosaltres no anem fins al final.

Ha de quedar clar que no estic plantejant aquí cap dubte respecte el compromís del govern, i dels partits que li donen suport, en la consecució de la independència. Però el fet cert, és que hem de ser conscients que, arribat el moment, la pressió, mediàtica, econòmica, empresarial (d'alguns empresaris, si més no) serà tan forta, que no és sobrer, recordar que el nostre futur només és viable si tenim el màxim d'instruments per gestionar els nostres recursos, entre ells, lògicament, l'estat. De manera que hem de descartar tots els cants de sirena. De totes maneres, també és cert, que els espanyols ja s'han passat tants pobles en el seu menyspreu i rebuig a la catalanitat, que resulta ben poc probable que, llevat de sectors molt concrets, i que ja coneixem, els escoltin.

La millor resposta, en definitiva, és continuar la mobilització i la unitat de la que hem fet gala en els darrers anys. Ja queda molt poc. Però encara hem de fer alguna conquesta més.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 64, FEBRER 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada