diumenge, 25 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (17)

EL CONTRAST

El contrast entre una democràcia consolidada, madura, amb mitjans de comunicació independents, valents, on la promiscuïtat amb el poder és mínima o mal vista i....
Una democràcia mínima, en caiguda lliure cap a l'autoritarisme, on els directors de diaris són súbdits dels polítics sense escrúpols, que publiquen segons l'ordeno y mando de torn. 


Quina diferència de país, i quines ganes tinc de construir la nostra Catalunya lliure, liberal, republicana i social. 

dissabte, 24 de juny de 2017

REPUGNÀNCIA, INDIGNITAT, PATETISME... CAL DIR RES MÉS????

Aquesta és l'Espanya de la que els Domènech, Colau, Coscus, Franco Rabell, dubten de marxar i l'equiparen a la República de Catalunya en tant que Estat independent

No sé pas, què dirien els seus estimadíssims referents internacionals, tipus Gramsci et cia....

Postcos... de què aneu?

LA RÀDIO DEL SÍ (16)

EL NEW YORK TIMES NOQUEJA ESPANYA...

L'editorial d'ahir del New York Times (NYT), noqueja definitivament el govern espanyol i la seva deriva autoritària. El reprodueixo íntegrament:

Catalonia’s Challenge to Spain

"Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.

A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.

After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence. 

But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.

Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.

A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.

The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations."

La pallissa que rep el govern espanyol és antològica i se suma a les que ja ha rebut des de Venècia i Estrasburg.

El NYT commina el govern espanyol a no impedir la celebració del referèndum, de manera que podem ben bé dir que hi haurà un abans i un després d'aquest editorial. Subtilment, o no tant, amaga amb un possible canvi de govern, que cerqui una solució política i fins i tot té l'esperança que els catalans votarem contra la independència, com ho feren els votants del Quebec i d'Escòcia. Aquí, naturalment, pixa fora de test, perquè Espanya no és ni Canadà ni el Regne Unit, i els Catalans sabem que no rebem res de Madrid, ni solidaritat financera ni transferències, ni res de res, més que pura i dura catalanofòbia, i cada dia que passa més. Tant el Quebec com Escòcia són dependents dels seus estats, per contra Catalunya és la cash cow d'Espanya, i el scapegoat de totes les crisis espanyoles, de manera que no hi ha res a fer. 
L'editorial del NYT també ha de ser llegit des de Brussel·les i des de totes les capitals dels estats membres, ja que és un clara advertència a les autoritats europees que abandonin la tradicional posició de no intervenir en afers interiors, perquè, sense cap mena de dubte, la Independència de Catalunya és un afer no només mundial, sinó sobretot, europeu.

VOTAR PER HIGIENE DEMOCRÀTICA*

Per Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya

Diumenge passat va fer onze anys del referèndum de l’Estatut. Aquell dia, el 18 de juny del 2006, més de dos milions i mig de catalans, el 48,85% del cens, van acudir a les urnes per decidir si s’aprovava o no el redactat que havia sortit del Congrés dels Diputats. El 73,9% dels electors van donar el seu sí, mentre que el 20,76% van apostar pel no i un 5,34% dels vots van ser en blanc. La participació no va arribar al 50%, però a ningú se li va acudir qüestionar el resultat.
Va ser un referèndum acordat, legal i celebrat amb totes les garanties. Malgrat això, el PP va decidir de manera unilateral presentar un recurs al Tribunal Constitucional, signat pels 99 diputats que aleshores integraven el seu grup parlamentari al Congrés. El Tribunal Constitucional s’ho va prendre amb calma, però finalment el 27 de juny del 2010 donava la raó al PP i tombava l’Estatut, ignorant la voluntat expressada pel poble de Catalunya en un referèndum acordat i legal. Aquella sentència va ser rebutjada al carrer massivament en la manifestació del 10 de juliol i va acabar sent l’inici del procés que estem a punt de culminar amb el referèndum de l’1-O.
L’exemple de l’Estatut ens demostra que el problema no està en si el referèndum és acordat i legal, sinó en si hi ha voluntat política de respectar la voluntat dels ciutadans. El referèndum de l’Estatut era legal i acordat però no va ser efectiu perquè el van liquidar dotze magistrats seguint instruccions polítiques. El problema és d’arrel democràtica. En una democràcia, les lleis s’han d’adaptar a la voluntat popular. En cap cas la llei ha de servir per amputar aquesta voluntat popular i, en el cas que no coincideixin, el que cal canviar és el marc legal.
La proposta del referèndum del proper 1 d’octubre parteix del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre i està avalada per una majoria molt àmplia del Parlament de Catalunya. És una proposta amb una clara legitimitat política, però el govern espanyol ni tan sols ha acceptat negociar-la. Malgrat els reiterats oferiments fets pel govern a parlar de data, pregunta i quòrum, el no a tot ha estat l’única resposta. Arreu del món, qualsevol problema polític es resol políticament. A Espanya, pel que sembla fins ara, no. L’única resposta ha estat la judicial. Ja ho hem constatat amb la sentència de la consulta del 9-N, amb el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau. No contents amb la seva inhabilitació, ara el Tribunal de Comptes els vol carregar les despeses del 9-N en un acte que demostra un clar acarnissament envers unes persones que l’únic que van fer va ser permetre que 2,3 milions de catalans poguessin votar.
Totes les amenaces de l’Estat, la pressió judicial i la intoxicació mediàtica no aturaran la voluntat d’aquest govern de posar les urnes el dia 1 d’octubre per fer un referèndum efectiu i vinculant. Efectiu perquè estarà fet amb totes les garanties i vinculant perquè a partir del dia 2 d’octubre el govern començarà a implementar-ne els resultats. I ho farem perquè tenim la legitimitat democràtica per fer-ho. Una legitimitat que ens dona el Parlament però que creix cada dia quan veiem un Estat que no només no vol negociar i pactar, sinó que persegueix judicialment qui vol posar urnes, que és capaç d’esborrar la separació de poders per aturar la voluntat del poble de Catalunya i que fins i tot usa les seves clavegueres per intentar desprestigiar dirigents polítics amb mentides i difamacions. Votar ha esdevingut una qüestió d’higiene democràtica davant la creixent degradació democràtica de l’Estat espanyol. Les urnes són sempre la solució i per això les posarem.
*(NOTA: Publicat a El Punt/Avui, 23.06.2017)

divendres, 23 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (15)

I NO M'HI HAVIA FIXAT!

Mira que l'he vist vegades, Spanish Secret Conflict doc, i fins avui no m'havia fixat en un "petit" detall: El veieu?

SÍ O NO, TÚ DECIDES!

AMB EL QUEBEC, A LA FESTA NACIONAL

Ahir es va celebrar la ja tradicional recepció que, pels volts del 24 de juny, organitza l'Oficina del Quebec a Barcelona. Va ser un acte proper, senzill, per permetre parlar amb la genta de l'Oficina, així com amb quebecòfils catalans i catalanòfils quebequesos.
Alfons Calderon, director en funcions de l'Oficina, va fer una intervenció trilingüe (català, francès i una micona d'espanyol, no en anglès), on va remarcar l'increment de les relacions bilaterals entre les dues nacions i com el nombre de turistes, d'immigrants en les dues direccions s'ha incrementat en els darrers anys. Són relacions cada cop més intenses.
També vam tenir l'ocasió de parlar amb l'altre pes pesant de l'Oficina, Maria-Jesús Bronchal, que ja porta entre nosaltres des de que es va inaugurar el ja llunyà any 1995.

Com als Països Catalans, el 24 de juny és el Dia Nacional del Quebec. No és cap casualitat, un país que els seus propis poetes el defineixen com l'hivern, no podia tenir cap altre dia com a Festa Nacional que el dia més llarg de l'any. 

Entre els assistents, també vam tenir l'ocasió de saludar l'Aureli Argemí i en Vicenç Villatoro

SI NO COL·LABORES ARA, QUAN HO FARÀS?

Necessitem la teva ajuda, també econòmica, per fer una campanya el més intensa possible. Ara és el moment de fer-ho, quan si no?, tenim una oportunitat excepcional per fer una Catalunya Lliure.

Reagrupament està preparant un seguit d'activitats i iniciatives d'agitació i mobilització que necessiten finançament i suport. Saps que no et fallarem, que farem el que prometem, per això et demanem que col.laboris amb nosaltres, que facis una aportació econòmica ajustada a les teves disponibilitat, a partir de 5 euros i fins un màxim de 10.000. Per modesta que sigui ens ajudaràs i t'ajudaràs. Fa temps que seguim dempeus, però només podrem descansar quan la feina estigui enllestida. I ens queda un petit, però decisiu pas.

Ingressa la teva aportació econòmica al compte ES05 2100 3031 8322 0060 4441, fes-hi constar el teu nom, per fer possible que tal dia, faci un any

LA RÀDIO DEL SÍ (14)

TERTÚLIA EL MATÍ DE LA REPÚBLICA, 22.06.2017

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 68 (JUNY 2017)

dimecres, 21 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (13)

DEMÀ PARTICIPO A LA TERTÚLIA DEL MATÍ DE LA REPÚBLICA!

En unes hores, concretament a les 9.00 del matí de demà dijous, tornaré a participar a la tertúlia política moderada-provocada per l'Èric Bertran, al programa El Matí de la República de l'emissora Ràdio Kanal Barcelona (RKB), que es sintonitza al 106.9 FM de Barcelona. Per internet es pot seguir aquí

Us espero demà, ben d'hora (ejem)....

dissabte, 17 de juny de 2017

EI, POSTCO! LA MOCIÓ DE CENSURA ES VOTA L'1-O, SAPS?

NO AMENACIS.... MASSA!

Ja tenim el nou bufó espanyol que gosa amenaçar els ciutadans que volen participar en la democràcia. El Torquemada de torn, fidel a la tradició. Però tu qui et penses que ets? Les teves paraules ens les mengem amb patates! Us fotrem una pallissa democràtica que no us recuperareu mai més. El meu menyspreu cap a vosaltres és immens. 

Ens veiem en el Jorn dels miserables!

SÍ AL MILLOR PAÍS (11)

divendres, 16 de juny de 2017

EN PLE ATAC DE TERROR, ELS ESPANYOLS CEDEIXEN EN TOT

Que malgrat els seus discursos de pinxo, amenaçants, assetjadors, provocadors, de kinki, els espanyols estan acollonits i tenen una por brutal perquè saben que perdran Catalunya l'1 d'octubre, és tota una evidència.

I la prova la tenim en els casos innombrables de cessions que estan fent per evitar l'inevitable.

Han rebaixat peticions fiscals a penedits (de 27 a 2 anys!) per tal d'obtenir confessions en la línia que els interessava.

Han enviat militars als països bàltics, a fer el paripé, mentre els russos se n'enfoten al crit de Que vienen los españoles, i no paren de riure.
I ara, avui, sabem que, els més llestos, els bascos, estan traient tot el profit del món d'aquest escenari. 

Ja ho van aconseguir en la negociació fiscal. I ara amb la seva policia, que feliçment ha aconseguit accedir a l'Europol, mentre que els Mossos continuen vetats pel govern espanyol.

Jo realment no entenc com pensen a Madrid, Es creuen que els bascos els seran lleials els propers 15 anys? 

Es pensen que donant pastanaga als bascos i bastó als catalans, se n'ensortiran? 

Ras i curt, les cessions dels espanyols demostren, més que qualsevol discurset de pa sucat amb oli del Rajoy, la SSS, o el Méndez de Vigo-CNI, que els espanyols estan acollonits, però molt acollonits, amb Catalunya. La donen per perduda, o quasi. No les tenen totes.

La negativa a una nova promoció de Mossos d'Esquadra demostra que a aquest cos policial no li tenen cap mena de confiança, malgrat els discursos oficials i que en cas d'intervenir-lo, el convertiran en un cos auxiliar, una policia de segona, com quan en el segrest de la farmacèutica d'Olot, us en enrecordeu, quan els mossos controlaven les persones i la guàrdia civil sortia a la foto.
Jo, la veritat, amb aquesta doble notícia, la de l'Ertzantza, a la qual felicito, i la de l'oposició als nous 500 mossos, he tingut un gran dia. Ara veig que anem de pet cap a la victòria final, de forma contundent, de forma clara, de forma nítida. Els espanyols s'estan quedant en pilotes i no saben què fer ja davant la fermesa del President, del govern i del Parlament de Catalunya. I per damunt de tot,del Poble de Catalunya.

Llegir en les xarxes socials missatges pessimistes, negatius, derrotistes, d'alguns de nosaltres em sembla marcià, o propi de gent amb molt poca astúcia política.

Anem bé, anem molt bé, i no podran res contra nosaltres. La victòria és nostra i la derrota és seva.

LA RÀDIO DEL SÍ (10)

NOTA: Senyor/a guionista de La Ràdio del Sí, qualificar de dignes, les actuals pensions espanyoles, és una mentida. No ens fotem auto-gols, please.

TERTULIÀ AL MATÍ DE LA REPÚBLICA

Tot i que va ser ahir, la feina m'ha impedit penjar aquest post fins ara mateix. La participació a la tertúlia del Matí de la República, de Ràdio Kanal Barcelona, al 106,9 FM, va ser molt entretinguda. 

Moderada/provocada per l'Èric Bertran, vaig coincidir amb en Jordi Fexas, antic company a la facultat d'Història i del BEI, i ara capo erky a Sants (amb carinyo), i que parla un cubà excel·lent, i amb l'Oriol Puig, que vaig tenir el gust de conèixer-lo, encara que vam discrepar cordialment en alguns temes,

Aquí teniu el vídeo:

dimecres, 14 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (9)

DEMÀ, AL MATÍ DE LA REPÚBLICA!

Demà dijous, em podreu sentir al programa de ràdio El Matí de la República, a les 09.00 hores del matí, que presenta l'Èric Bertran, a la sintonia de l'emissora RKB (Ràdio Kanal Barcelona), al dial 106,9 FM.
Ja serà el segon cop que hi participo en aquest programa que debat de forma desacomplexada i directa sobre la situació al nostre país, sobretot ara que ens trobem en una situació tan clau.

Us espero a les ones!

dimarts, 13 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (8)

XULA!

ANEM BÉ, MOLT BÉ!

Anem bé, molt bé. Mentre que a Brussel·les l'eurodiputat Ramon Tremosa es reuneix amb el Vice-president de la Comissió Europea Valdis Dombrovskis, per parlar només d'economia i infrastructures, l'espanyolada borda desesperadament. 

Aquest és el cas dels Últims de Nicaragua, el paer de Lleida, Àngel Ros, i aquest vòmit amb potes que respon al nom d'Antoni Balmón, caudillo d'un municipi el nom del qual no escric per no desprestigiar-lo.
La diferència és com la nit i el dia. Ja pots riure croqueta, ja, que quan liquidem el poder dels prínceps rojos i dels àngels esgarriats, et quedaràs de pedra.

GUANYAR LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA*

En la lluita per la independència, el poble català ha anat generant organitzacions polítiques, cíviques, associacions, plataformes, que han teixit un moviment popular que, des de les darreries del segle XIX, ha anat bastint espais d'autogovern, d'auto-organització, guanyats pam a pam a un Estat que sempre ens ha volgut sotmesos i subordinats.

Ha estat un procés dur, amb molts de sacrificis, però victoriós i engrescador. Catalanitat i modernitat s'han donat la mà i continuen de forma inseparable. La Catalanitat és la fórmula per trencar amb la subordinació provinciana i messella a Espanya. La modernitat ha potenciat la catalanitat i ha fet que, a diferència d'altres nacions que no s'hi van afegir, avui Catalunya es trobi a la seva immediata accessió a la Independència.
Catalunya és la seva gent i les interaccions entre els seus individus i les organitzacions que aquests creen. Unes organitzacions que, a manca d'un Estat propi, han sorgit de la societat civil, de la cultura popular, de les iniciatives individuals, col·lectives, territorials, de persones que comparteixen empenta, voluntat de transformació, de servei, d'ambicions, desitjos, necessitats, urgències, i ho han fet sense obeir ningú, sense respondre a cap ordre, perquè no hi havia ningú que ordenés.

Durant segles, Catalunya s'ha fet a ella mateixa. La seva memòria històrica, no esborrada per dècades de repressió, actuava d'ariet per recuperar el poder públic, la República catalana, que en el seu moment ens va ser arrabassada per la força de les armes. Provincianisme, Regionalisme, Autonomisme, van ser fórmules polítiques per les quals el poble català va apostar de forma massiva i sincera, però que el pas dels anys, i sobretot l'actuació de l'Estat espanyol, va demostrar que no responien a les necessitats materials i morals peremptòries.
L'independentisme, ja present des dels inicis del catalanisme, com a opció política, va anar creixent, lentament, però sense pausa, com a resposta alternativa global. Els seus militants i activistes, durant molts anys, van patir la resposta repressiva de l'Estat, però tot i així, l'opció es va multiplicar, fins que, ja entrat el segle XXI, ha acabat esdevenint el projecte polític amb més suport dels catalans i les catalanes. Avui en dia, ens plau veure com s'ha estructurat una transversalitat independentista clarament majoritària a Catalunya, formada per activistes de tota la vida, i per sectors que havien apostat abans pel regionalisme, l'autonomisme, o per fórmules federalistes més o menys complexes, que han demostrat la seva ineficàcia per la simple raó que a Espanya, ningú no vol ser federal. Sectors, doncs, que s'han cansat d'estendre la mà o de parar la galta, de rebre l'insult, el menyspreu, de la no acceptació per part de l'Estat, del pluralisme cultural, lingüístic i que van arribar a la conclusió que per ser espanyols de primera, s'ha de deixar de ser català.

Com a nou President de Reagrupament, em sento orgullós de la història, curta però densa, que aquesta associació ha protagonitzat. Independentisme i transversalitat, així com transparència i regeneració han estat els nostres referents. Ens plau veure com cada cop hi ha més catalans que s'acosten a aquests referents. I per això, ara que ho tenim a tocar, cal deixar-s'hi la pell, fer els darrers esforços i aconseguir una fita històrica: la recuperació de la nostra sobirania, de la nostra independència, per organitzar un futur lliure als nostres ciutadans.
Cridem tothom a participar-hi, amb grandesa, generositat i complicitat, deixant enrere les actituds obstruccionistes, i fixar-nos només en allò que ens permetrà decidir amb llibertat. Contra aquells que volen governar Catalunya sense passar per les urnes, perquè la consideren més un objecte que un subjecte, no ens quedem a casa, sortim al carrer, a la xarxa, arreu per promoure i difondre la nostra llibertat. Guanyar la nostra Independència!

Josep Sort
President de Reagrupament
* (NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Extra Juny 2017)

dilluns, 12 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (7)

ENTREVISTA PUIGDEMONT I JUNQUERAS A TV3

GUARDIOLA'S SPEECH

LA RÀDIO DEL SÍ (4)

ME'N DEIXAVA UN, DE FREAKY

De la crònica del darrer cap de setmana, me'n deixava un. Concretament un freaky espanyol que vam veure ara fa exactament 24 hores, palplantat en mig de la futura Plaça de la Independència.

Inicialment semblava una estàtua d'aquelles de la Rambla. Després em va suscitar tendresa i compassió. Tant que vaig estar a punt de donar-li almoïna, amb la condició que la invertís per un bitllet d'anada, sí, només d'anada, cap a Espanya. Lògicament no vaig acomplir aquest pensament. 

El pobre diable devia de patir un cop de calor. O potser, com ha dit un amic facebookià, pretenia fer la via espanyola...

Fos com fos, demostra l'estat mental dels espanyolistes a casa nostra, Ho veuen tan perdut que els surten les seves idees més esbojarrades, són talment com els hitlerians que, tancats en els seus búnkers, els darrers dies de la guerra, i de llurs vides, es limitaven a fer bogeries, sabent que, per a ells, la vida s'acabava. Per als freakies espanyols, la Catalunya del 39, la que havien somiat, també s'acaba. I a marxes forçades.

UN CAP DE SETMANA QUE NOMÉS ÉS EL PRINCIPI....

Aquest cap de setmana ha estat esgotador i no només per la punyetera calor. Lloret, Vic i Barcelona han estat les cites. I això només és el principi de cara  a l'1 d'octubre. Com vaig dir el passat 2 d'abril, quan vaig ser escollit President de Reagrupament, "ens hi deixarem la pell". I ja ho estem fent!
Divendres, brindàvem amb cava per la gran notícia de la data i la pregunta! Quin dia més feliç i inoblidable! Tot esdevenia possible i l'espanyolada quedava congelada. esmaperduda!

Dissabte, pel matí, Consell Nacional del PDeCAT, i primera intervenció com a representant (en tant que President) de Reagrupament. Aplaudiments, malgrat que la intervenció podia tocar algun voraviu.
Per la tarda, acte unitari a Vic. Acompanyat pel regidor Josep Ramon Soldevila.
Els polítics vigatanas llegeixen el Manifest de la Taula pel Sí a la Independència,
Seguida per la dels representants de les diferents forces polítiques i cíviques. Parlo en, nom de Reagrupament, lògicament.
Amb la batllessa de Vic Anna Erra, i altres representants polítics,
I diumenge, Reagrupats assistents a la concentració a Montjuïc. Tot un èxit, malgrat la calorada!
Per la nit, gran entrevista al President Puigdemont i al vice-president Junqueras. Posant els punts sobre les ís.
Podeu llegir un article al respecte, aquí.

Endavant!

diumenge, 11 de juny de 2017

DESCONVERGENCIALITZAR

Permeteu-me que innovi i proposi un nou concepte al vocabulari polític català. O potser no és nou, però sí que puc afirmar que és de collita pròpia, perquè no l'he manllevat d'altri.

Es tracta el concepte desconvergencialitzar, i el podem definir com el procés de disminució d'antics dirigents i electes convergents en la nova organtizació que, això no obstant, malda per conservar una part, la més presentable, del patrimoni polític de CDC. Aquesta nova organització és, naturalment, el PDeCAT. Som uns quants, que mai hem militat a CDC, i que per contra, o bé hem participat en la fundació del PDeCAT, o bé en el seu desplegament, dels darrers mesos. I m'agradaria que cada cop fóssim més, seria un bon senyal. 
Però aquest procés d'eixamplament, ha d'anar correlacionat amb un altre, el de la presència d'associats sense passat convergent en els òrgans del nou partit. Sé que això pot ofendre molts exconvergents que durant molt anys van militar de forma sincera i honesta en aquell partit. Però només cal constatar que el fet que a hores d'ara el 100% dels responsables polítics del PDeCAT hagin militat a CDC, no és precisament un argument que afavoreixi la percepció que el PDeCAT és quelcom nou, o, com es diu sovint, una altra cosa.

I això no obstant, penso que cada cop som més que, veiem en el PDeCAT uns brots verds, un partit inequívocament independentista, i que té una percepció de Catalunya com una societat oberta, tolerant, no sotmesa a imperatius ideològics caducs,que fracassen a la major part dels estats europeus, i no gens acomplexat per dir les coses com cal, entre d'altres, que la seguretat interna i externa, ha de ser una prioritat en el moment actual.
Ens trobem que altres formacions estan en una mena de cursa a l'infern per veure qui és més d'esquerres, i qui aconsegueix eliminar de l'equació independentista el component del PDeCAT. Així no es construeix un país, no es construeix una república. 

Per contra, des del PDeCAT, només cal llegir la seva ponència ideològica que es va aprovar en el congrés fundacional, on s'aposta per una república ideològicament transversal, on es poden sentir ben còmodes des de sectors socialcristians, liberals a sectors de l'esquerra no autoritària, i aquesta diversitat és el que el fa atractiu. I això és, repeteixo, el que pot atraure nova gent.

Modestament, des de Reagrupament, en el congrés fundacional, vam intentar fer un pas en aquest sentit. Els resultats són ben coneguts. Molts de nosaltres, els vam acceptar, com no podia ser d'una altra manera. D'altres no se'n van refer. Però penso que, malgrat el resultat, vam contribuir a la victòria de la regeneració democràtica i de la unilateralitat, com s'ha demostrat en els darrers mesos. 
També cal reconèixer que la direcció actualment existent, una direcció jove, una nova fornada, malgrat ser 100% provinent de Convergència, està fent passos interessants. De fet, no té cap més alternativa. És això, o el fracàs del procés de transició d'un partit a l'altre, amb l'agreujant que això pot repercutir en com es posen les bases del nou estat, que sense la presència d'un flanc ideològicament no acomplexat, les pot tenir molt esbiaixades i totalment al marge dels estats europeus als que molts de nosaltres aspirem, com a mínim a equiparar-nos.

Hem de fugir dels enormes errors que es van cometre en l'elecció de Barcelona del 2015, i en les eleccions al Congrés del 2016, on es va prioritzar el tancament a l'obertura, amb uns resultats ben coneguts.
La meva crida és bàsicament a posar al mateix nivell els canvis en la societat catalana, on hi ha una sanció evident cap a l'antiga CDC, malgrat que a molts de vosaltres us sembli injust, i la construcció d'un PDeCAT adaptat a aquesta societat. Si els dos processos no van a l'hora, tindrem un problema.
Una darrera consideració. No estic demanant quotes de res. Ha de quedar molt clar. Els reagrupats, no necessitem quotes, si em permeteu, una mica l'atreviment. Estic intentant fer una anàlisi el màxim de sincera possible. Intento posar-me en la pell de molts patriotes que no són dogmàtics. Hi ha molts catalans i catalanes que esperem una proposta política que respongui a allò que volem: una Catalunya lliure, democràtica i europea, amb valors, però sense complexos. Espero que s'hagi entès.

divendres, 9 de juny de 2017

dijous, 8 de juny de 2017

COL·LABORA, FES UNA DONACIÓ!

Necessitem la teva ajuda, també econòmica, per fer una campanya el més intensa possible. Ara és el moment de fer-ho, quan si no?, tenim una oportunitat excepcional per fer una Catalunya Lliure.

Reagrupament està preparant un seguit d'activitats i iniciatives d'agitació i mobilització que necessiten finançament i suport. Saps que no et fallarem, que farem el que prometem, per això et demanem que col.laboris amb nosaltres, que facis una aportació econòmica ajustada a les teves disponibilitat, a partir de 5 euros i fins un màxim de 10.000. Per modesta que sigui ens ajudaràs i t'ajudaràs. Fa temps que seguim dempeus, però només podrem descansar quan la feina estigui enllestida. I ens queda un petit, però decisiu pas.

Ingressa la teva aportació econòmica al compte ES05 2100 3031 8322 0060 4441, fes-hi constar el teu nom, per fer possible que tal dia, faci un any

ENDAVANT PRESIDENT! ENDAVANT CATALUNYA!

Demà serà un gran dia per aquest país, per a tots nosaltres. Demà tenim una cita amb la història, amb tots els que ens han precedit i sobretot amb tots els que ens succeïran, als quals els deixarem un Estat independent, una República lliure, del qual sentir-se orgullosos i per la qual caldrà vetllar i promoure en el concert dels estats del món.

Demà serà un gran dia!

LA VEU DE REAGRUPAMENT, ESPECIAL 2, JUNY 2017

diumenge, 4 de juny de 2017

DISSABTE, 10, US ESPEREM A VIC!


NO HI PODEU FALTAR!


El pròxim dijous 8 de juny, a partir de les 19.15 h, a Can Palauet (Carrer d’en palau, 32. Mataró), el Grup d’Historiadors Jaume Compte organitza una xerrada-debat al voltant de la figura de Joan Peiró.

L’acte serà moderat per la historiadora Maria Salicrú–Maltas i comptarà amb les intervencions inicials de Gemma Soriano, militant de Confederació Nacional del Treball (CNT), Andreu Bautis, militant de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i d’Agustí Barrera, membre del Grup d’Historiadors Jaume Compte i de Poble Lliure. Després de les intervencions s’obrirà el debat entre el públic assistent.

divendres, 2 de juny de 2017

LA RÀDIO DEL SÍ (1 i 2)

ENTREVISTA A TOT LLEIDA (02-06-2017)*

L’únic soufflé que existeix és l’espanyolisme, sobretot el civil. Per contra l’independentisme creix, es multiplica, cada dia que passa”
Autora: Eva Solé
Fotos: Eva Solé
Josep Sort i Jané (Barcelona, 1964) és president de Reagrupament Independentista (RCAT) des del passat 2 d’abril. La seva militància independentista es remunta al 1983 quan va començar a col·laborar amb la Crida. Després va passar pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Catalunya Lliure. El 2009 entra a RCAT, llavors liderada per Joan Carretero i és escollit membre de la direcció, fins al 2015. Des de la presidència, ha impulsat la signatura del conveni d’associació amb el Partit Demòcrata Català Europeu (PDeCAT). En la seva virtut, representa RCAT en el Comitè Nacional i el Consell Nacional del PDeCAT. També és el responsable nacional de Voluntariat en el Comitè de Campanya pel Referèndum d’aquest partit. Professionalment, és doctor en ciències polítiques i professor associat a la Universitat de Barcelona. Expert en política quebequesa. També és membre del consell de redacció de l’Unilateral, el digital de la Independència.
No ets precisament un independentista de darrera volada?
No, ja fa uns quants anys que hi milito. Però no és un tema de posar-se medalles. En primer lloc perquè hi ha gent que ja hi era molt abans i que han patit molt més, i que se les mereixen molt més. Dit això, m’omple d’orgull que allò que defensàvem molts pocs en les etapes dures de la LOAPA, el PSOE i el GAL, ara estem en l’eix central de la política catalana, en allò que en ciència política es diu el mainstream.
Quin sentit té la continuïtat de Reagrupament en l’actualitat?
Reagrupament és una associació política que es crea en l’agonia del tripartidisme. Era una atmosfera irrespirable per a qualsevol independentista, on es parlava de trens i estacions federals. Entre el 2008 i el 2010, Reagrupament va generar una enorme il·lusió col·lectiva i va ser en gran mesura un regenerador de la política catalana. Tant és així que alguns dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana, provenien de Reagrupament. Quan fa el salt a la política electoral, el 2010, esdevé objecte d’assetjament polític i en paga les conseqüències. També s’ha de dir, que potser vam pecar d’idealistes o puristes. Després, vam tenir una travessa pel desert, sobretot orgànica, però ideològicament el plantejament de la transversalitat, la unilateralitat i la regeneració democràtica, han esdevingut conceptes centrals de la política catalana, de manera que ens sentim plenament reivindicats, en Junts pel Sí, en el full de ruta cap a la Independència, i en com els partits implementen mesures de regeneració interna i de lluita contra la corrupció. Com sempre diem, no hem estats els protagonistes del procés, però sí, en certa manera, ens considerem els guionistes.
I com expliqueu l’associació amb el PdeCAT?
Es tracta d’un partit on el 30% de la seva militància no prové de l’anterior partit. És un partit ideològicament transversal i plural i amb un compromís independentista que a hores d’ara és innegable. Ens sentim còmodes, si bé això no ha d’impedir que renunciem als nostres principis ideològics com a reagrupats. Vam presentar una candidatura renovadora al Congrés fundacional, que va obtenir un 12% i escaig de vots. També vam sortir guanyadors en els debats entorn la unilateralitat i la incompatibilitat en els càrrecs. Des de llavors, ens hem integrat en les estructures territorials i en els àmbits, sent conscients que el nostre objectiu immediat és impulsar des de la força orgànica del PDeCAT, i en col·laboració amb les altres forces independentistes, la campanya referendària per aconseguir la victòria del Sí a la Independència. Aquest és el nostre objectiu, i no cap altre. Com a reagrupats associats al PdeCAT, el nostre objectiu no són llistes electorals, és la Independència. De les úniques eleccions que parlarem seran les eleccions constituents, previstes, en el full de ruta, per al mes de març del 2018. Aquestes són les úniques que ens interessen, però llavors, és possible que RCAT ja no existeixi. De fet, seria un bon senyal.
Desprens un gran optimisme respecte els propers mesos…
A Catalunya, l’únic soufflé que existeix és l’espanyolisme, sobretot el civil. Per contra l’independentisme creix, es multiplica, cada dia que passa. De fet som tan forts, que de vegades alguns dirigents no s’ho acaben de creure. És un error. Estem en un context internacional democràtic, i l’estat espanyol l’únic recurs que té és el de la por, el de la memòria històrica. De fet, la nostra por és la seva única força. Si no tenim por i sortim al carrer a defensar la democràcia, és a dir, a votar en massa, no hi haurà color. El projecte espanyol per a Catalunya és una democràcia capada, és a dir, que els catalans no tenim dret a decidir. Ells volen governar Catalunya sense passar per les urnes. Ens diuen que els catalans no podem governar-nos democràticament, necessitem d’uns tutors, però de fet, ens volen per explotar-nos, com  uns pederastes. Però, això, ja no s’aguanta. Direm sí a la Independència i sí a la Democràcia. I serà amb la boca grossa, no amb un filet de veu.
Descartes, doncs, tot recurs a la força o intervenció de l’autonomia?
Les properes setmanes veurem tal acumulació de forces, tanta energia concentrada en la victòria independentista, que els espanyols seran bojos de fer qualsevol bestiesa. Si el President, el Govern, el Parlament i la immensa majoria dels catalans ens mantenim units, cohesionats, i amb una estratègia, els espanyols no podran res contra nosaltres. Només intentaran recórrer a la por, a la por escènica, repeteixo. Però si opten per la via turca, hauran d’engarjolar no unes desenes, si no milers de persones, i això és impossible. La victòria és nostra, si ens mantenim ferms, rere el nostre President, el Govern i un Parlament escollit per una majoria ciutadana com mai abans. I qui intenti desviar-la, serà escombrat i tal dia farà un any.
El context internacional, ens afavoreix?
Naturalment. Hi ha un silenci eixordador que ens beneficia. Cap país del món s’ha manifestat en contra de la Independència de Catalunya, i això que el Regne d’Espanya és un soci de la comunitat internacional. Però el seu desprestigi és enorme. Per altra banda, no paren de créixer mostres de suport internacional a la democràcia i de defensa de, per exemple, la Presidenta del Parlament, assetjada pels poders coercitius espanyols. Però cal tenir una cosa clara. Els estats, només faran un pas endavant si saben que Catalunya està decidida a arribar fins al final, fins a la Independència. Ells no la faran per nosaltres. L’hem de fer nosaltres. I quan la fem, jo diria que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos. Quin estat no vol tenir una ambaixada a Barcelona? Depèn de nosaltres.
Que en penses del conflicte de les obres d’art de Sixena i de La Franja?
És un conflicte complex amb el Govern d’Aragó i de difícil comprensió pel ciutadà de carrer. Li hem demanat al Xavier Minguet, aprofitant la JDN del 3 de juny a Lleida,  que prepari una visita per a rebre de primera mà les explicacions pertinents dels tècnics del Museu en vers al procés històric i jurídic. En el que si estem tots d’acord, també amb els companys del PDECAT, és que no podem deixar perdre aquestes obres. Són part del nostre orígen i molt importants per a mantenim la nostra identitat
*(NOTA; Publicat primer a Tot Lleida, 02.06.2017)