dilluns, 30 de gener de 2017

L'OFENSIVA JUDICIAL ESPANYOLA A TOT DRAP*

Les darreres vint-i-quatre hores han estat farcides de notícies relacionades amb la juridicialització del procés independentista per part de l’estat espanyol, que cada dia que passa sembla més obsessionat per intentar aturar-lo, malgrat que, com ho demostren les enquestes aparegudes recentment, aquest gaudeix d’una salut de ferro, amb una immensa majoria de catalans i catalanes favorables a la celebració del referèndum d’independència.
No a les declaracions de Rajoy i Català
El tribunal que jutjarà Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau aquest mes de febrer, i del qual L’Unilateral, ja en va parlar en un article recent, va rebutjar, segons es va saber ahir, la sol·licitud de les defenses de cridar a declarar el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el ministre de justícia, Rafael Català. La raó per la qual es demanava aquestes declaracions era per reforçar la idea que l’Estat va tenir una actitud passiva davant la celebració del 9N, i que inicialment va optar per menystenir-lo i no donar-li rellevància política. Ambdós polítics, en els dies immediatament posteriors, van fer declaracions a la premsa en aquest sentit.
Es confirma, d’aquesta manera, la línia dura del tribunal, format pels Magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús Maria Barrientos Pacho, Carlos Ramos Rubio i Eduardo Rodríguez Laplaza, que fa apuntar cap a una sentència condemnatòria. El propi President Artur Mas, ha fet en les darreres hores, declaracions públiques on deixa entreveure la seva opinió que serà condemnat, i doncs inhabilitat.
Concretament, en una conferència pronunciada a Palma de Mallorca, per invitació de l’Obra Cultural Balear, i davant de més de dues-centes persones, considera que el judici servirà per crear un clima favorable i victoriós respecte el referèndum, afegint que hi ha la possibilitat, si així ho decideix el President Puigdemont, que es pugui avançar, atès que el mes de setembre és el termini màxim.
Mas també s’ha mostrat disposat a recórrer totes les instàncies judicials espanyoles la seva previsible condemna, però ha posat la màxima esperança en les instàncies judicials internacionals, i particularment, en el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, i que ja en diverses ocasions ha condemnat l’Estat espanyol per violació dels drets humans.
Una possible condemna impediria, també, que fos novament candidat a unes eleccions sota la legislació espanyola. Això no obstant, ja en anteriors ocasions ha declarat que no descarta presentar-se com a candidat a la Presidència d’una República Catalana.
Nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs
Una segona notícia relacionada amb el 9N, és la sol·licitud per part de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol, de nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs, també en relació a la consulta del 9N. La demanda respon a les acusacions de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional. Homs és jutjat al Tribunal Suprem, perquè en ser diputat al Congrés, és aquest l’òrgan jurisdiccional competent per jutjar-lo.
La reacció d’Homs a la notícia ha estat immediata i força contundent. Amb frases com aquestes “Quant més altes seran les penes, més gran serà la victòria“, “A mi els de l’Estat espanyol no em faran plegar. Ells anuncien que volen que plegui i jo no penso plegar“, “A mi em faria fàstic formar part d’un govern on per posar urnes t’inhabiliten i on per manipular policia i Fiscalia et donen càrrecs“, aquesta última en referència, òbviament, a l’ex-Ministre de l’InteriorJordi Fernàndez Díaz.
Possible nova querella contra Forcadell i altres
I encara més. També s’acaba de saber que aviat es presentarà una nova querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres quatre membres de la Mesa, per permetre la tramitació i la votació del nou full de ruta aprovat el 6 d’octubre, durant el darrer debat de política general. A més de Forcadell, també es dirigeix contra Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet, tots tres del grup majoritari a la cambra, és a dir, JuntsXSí, i també per Joan-Josep Nuet, del grup Catalunya Sí Que Es Pot (CSQP). És significatiu aquest darrer cas, perquè és el primer polític d’aquesta formació que pot ser condemnat arran del procés independentista. Nuet és el Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), un dels partits que formen la candidatura. Fins ara, els polítics que s’han vist implicats en procediments judicials pertanyien al PDeCAT, a ERC i a la CUP (a nivell municipal).
Amb aquesta possible nova querella que afecta a Forcadell, queda ben pal·lès que l’Estat espanyol és absolutament sord a les protestes que cada cop s’estan estenent més al conjunt d’Europa i arreu, sobre el seu processament en tant que Presidenta d’un Parlament democràticament elegit. Un fet que posa la democràcia en perill, com també està passant a Turquia, Hongria o Polònia en els darrers temps.
(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 12.01.2017)

dissabte, 28 de gener de 2017

DESCANSA EN PAU, AMIC

MACIÀ MANERA (1965-2017)
Avui Montuïri, Mallorca i tota Catalunya està de dol
En un país on el diner fàcil ho pot tot, tu estimaves la terra

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (6)*

La proposta definitiva i les seves implicacions
El 7 de setembre, finalment, el primer ministre del Quebec Jacques Parizeau, feia públic el Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec. Aquest document legislatiu estava compost d'u Preàmbul, un total de 27 articles i un Annex. En el preàmbul hi havia la Declaració de Sobirania, mentre que en l'annex es reproduïa íntegrament l'acord del 12 de juny al qual ens acabem de referir. De bel antuvi, el que més sobtava era el canvi de nom que havia sofert la proposta. Ara en el títol no es feia cap menció a la Sobirania, ans es parlava del futur del Quebec. Aquest fet ja donà peu a les crítiques per part dels federalistes, els quals el consideraven una estratègia del govern i els seus aliats per moderar el seu missatge, Per altra banda, el Projecte no seria debatut a l'Assemblea Nacional fins després de la celebració del referèndum i, òbviament, sempre que hagués guanyat el . Per contra, el que donaria lloc a un debat parlamentari seria la pregunta referendària, de la qual ja ens ocupem més endavant.

Sintèticament, podem dir que el Projecte de llei seguia fil per randa allò que s'havia signat el 12 de juny. En conseqüència, afirmava que, en cas que el guanyés en el referèndum, l'Assemblea Nacional estava autoritzada a proclamar la sobirania del Quebec. Amb tot, abans que es pogués portar a terme aquesta proclamació, s'havia de fer una oferta formal d'associació al Canadà. Les negociacions derivades d'aquesta oferta no es podien allargar més enllà d'un any (concretament fins al 30 d'octubre del 1996), si bé la pròpia Assemblea Nacional podia modificar aquest termini. En tot cas, si l'evolució de les negociacions fos poc positiva, s'autoritzava l'Assemblea Nacional a proclamar la sobirania fins i tot abans que aquelles finalitzessin. Abans, però, de prendre una decisió d'aquest tipus, caldria escoltar l'opinió del Comitè d'Orientació i Vigilància, el qual estaria format per personalitats eminents.

Alguns dels aspectes que també diferenciaven el Projecte de l'Avantprojecte eren els que feien referència als funcionaris i als treballadors federals i a la possibilitat d'adoptar una Constitució transitòria fins que la nova Constitució del Quebec fos redactada i sotmesa a referèndum. Respecte al primer punt, la seva inclusió fou motivada també per la preocupació existent en determinades regions amb una important presència de funcionaris i treballadors del govern federal, com lÓutaouais o Montreal. Per tal que l'accessió a la sobirania no fos vista per aquests sectors com una amença, s'incloïa en el Projecte la possibilitat que el govern quebequés els absorbís, és a dir, que passessin a ser funcionaris del Quebec sobirà. En la mateixa línia, el Projecte preveia que la seu de les institucions comunes de l'Associació tendís a ser l'Outaouais. Paradoxalment, aquestes mesures tindran unes conseqüències ne-fastes en el moment del referèndim, tal i com veurem més endavant.

Respecte a la inclusió d'una Constitució transitòria, aquesta era deguda al fet d'evitar el risc  d'un buit de poder entre la declaració de sobirania i l'aprovació de la Constitució del Quebec sobirà. Val a dir que aquest darrer text seria elaborat per una Comissió constituent composta per un nombre igual d'homes i de dones. El Projecte de Constitució es lliuraria a l'Assemblea Nacional, la qual l'aprovaria en la seva versió final. Aquesta versió se sotmetria a referèndum i només entraria en vigor si s'aprovava.

Quant a la declaració de sobirania, era un text que es podia qualificar d'èpic on es feia un recordatori de la lluita històrica que havia menat el poble quebequès per la seva supervivència, en unes condicions fisicoambientals i polítiques molt adverses. Però no tot era retòrica. Hi havia, per exemple, una clara delimitació de la unitat territorial -una advertència claríssima a aquells que defensaven que un Quebec sobirà cedís en contrapartida una part més o menys important del territori actual. Tampoc no tot era història. Tot i que s'afirmava que el Quebec era un país de llengua francesa, s'hi reconeixia la presència i els drets de la minoria anglòfona i de les comunitats al·lòfones i els drets constitucionals dels pobles autòctons. Finalment, també s'hi trobaven referències a mantenir lligams estrets amb el poble canadenc, els Estats Units, França, i amb la resta de països americans i de la francofonia.

L'altra qüestió clau coneguda a principis de setembre fou la pregunta referendària. Ja hem assenyalat que la proposta inicial inclosa en l'avantprojecte rebria moltes crítiques pel fet de ser massa tancada. Semblava en aquest sentit que, respecte a la del 1980, s'havia anat a l'altre extrem. Finalment, doncs, s'optà pel camí del mig. Se'n trià una que responia a la necessitat de ser una "question gagnante" en paraules del propi Lucien Bouchard. En concret el seu enunciat era el següent:

"Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política dins el marc del Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny de 1995?"

És evident que no era una pregunta pensada per als convençuts d'un i altre bàndol, sinó sobretot per als indecisos. Per a aquell sector de la societat quebequesa que es declarava nacionalista però que temia les conseqüències de l'accessió a la sobirania, sobretot pel que feia al manteniment de l'espai econòmic canadenc. També s'intentava amb la pregunta traspassar la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de l'oferta al Canadà.

La recepció que tingué la pregunta fou diversa. Des del bàndol federalista fou objecte de durs atacs, ja que es considerava que es pretenia amagar la realitat. És a dir, que l'accessió a la sobirania era sinònim de separació i de destrucció de tots els lligams amb el Canadà. Els federalistes afegiren que era una qüestió massa complexa. Els sobiranistes replicaren contundentment que, comparada amb el referèndum sobre l'Acord de Charlottetown -al qual els federals havien donat suport-, era molt més senzilla.

Però també rebé crítiques des del mateix bàndol sobiranista, sobretot d'elements que la consideraven massa moderada, cosa que podria induir a la no participació de determinats segments del moviment sobiranista. Destacats sociòlegs i d'altres acadèmics incidiren en aquest fet, la qual cosa creà certes tensions en l'interior del sobiranisme. Amb tot, es pot dir que la pregunta no queia en els errors de la del 1980, massa complexa, llarga i feixuga, ni en els de la de l'Avantprojecte del 1994, massa directa i tancada.

Finalment, el darrer enigma que calia desvetllar era la data. Després d'haver corregut insistents rumors a principis d'any, en el sentit que el referèndum havia de tenir lloc el mes de juny, es veié clar que no se celebraria fins a la tardor o àdhuc l'hivern del 1995. Enfront de les pressions per aplaçar-lo encara més, provinents fins i tot del mateix Mario Dumont, Parizeau mantingué fermament el compromís de convocar-lo duran l'any en curs. No debades, el risc d'un aplaçament repetit, tal i com havia succeït amb el del 1980, per tal de cercar una millor conjuntura política, no volia ser assumit per Parizeau, ja que considerava que seria donar armes als contraris de la sobirania. Fidel, doncs, a la seva paraula, Parizeau acabà fixant la data del referèndum: el 30 d'octubre de 1995. Tot, doncs, semblava llest per a l'inici de la campanya referendària.

* (NOTAExtret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.174-178. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

divendres, 27 de gener de 2017

L'ONU I LA INSIGNIFICÀNCIA D'ESPANYA*

L'ONU té nou Secretari General. Es tracta d'António Guterres, portuguès, antic Primer Ministre (1995-2002), antic President de la Internacional Socialista (1999-2005), i antic Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (2005-2015). La notícia ha passat gairebé desapercebuda a l'Estat espanyol, com ja acostuma a passar amb tot el referit a Portugal. Recordo, la famosa foto de les Açores, on els mèdia espanyols van retallar convenientment ni més ni menys que l'organitzador de la cimera, el llavors primer ministre José Manuel Barroso, per només mostrar l'Aznar amb Tony Blair i George W. Bush. Poc després, el propi Barroso va ocupar el càrrec de President de la Comissió Europea, per cert, entre els anys 2004 i 2014. 
El menyspreu espanyol per Portugal és històric, i es remunta al fet que en el seu dia, Portugal es va alliberar del jou castellà. Com sempre fan els espanyols, quan surten escaldats de les seves fantasies imperialistes, la reacció immediata és esborrar-les del seu imaginari, com si no haguessin existit mai. 

Però el fet cert és que Portugal, és un altre exemple de com d'insignficant és Espanya en el context europeu i global, malgrat les seves ridícules manifestacions de grandiositat i fatxenderia cada cop que pot, i que, també cal dir-ho, França li dóna permís. 

A nivell de la Unió Europea, els espanyols pressumeixen de ser un dels estats grans, després d'Alemanya, França, el Regne Unit i en competència directa amb Itàlia. Però el fet cert és que els socis europeus no li tenen gaire confiança. Un exemple d'això, és que no hi ha cap espanyol en els llocs claus de la UE. Zero. 

En canvi, Itàlia està més que sobrerepresentada. Mario Draghi és el President del Banc Central Europeu. Un organisme on tampoc hi ha cap espanyol en el seu Comitè Executiu -i on sí que hi ha un altre portuguès. Per la seva banda, Federica Mogherini, és l'Alta Representant de la Unió per la Política Exterior i la Seguretat, i vice-presidenta de la Comissió Europea**. Per cert que Espanya no ocupa cap vice-presidència europea, cosa que sí que ho fan Holanda, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Finlàndia, i no cal dir que el seu President, és luxemburguès, Jean Claude Juncker
Però encara hi ha més. El President del Consell Europeu, és un polonès -d'ètnia caixubi, per cert- Donald Tusk. Polònia té una demografia semblant a l'espanyola, però ara mateix, és la potència econòmica més important de l'Europa Oriental, la qual cosa li dóna un pes específic considerable. 

Per si no n'hi ha prou, un altre estat, Holanda, a més de tenir el primer vice-president de la Comissió Europea, com ja he dit, també compta amb la presidència de l'eurogrup, és a dir, la reunió dels ministres de finances de la zona euro, una instància estratègica per raons òbvies. El seu actual president és Jeroen Dijsselbloem. Precisament, aquest càrrec era molt cobejat per Espanya, tant que quan va tenir lloc la votació per escollir-lo, es va presentar com a alternativa a l'holandes -que volia i va aconseguir, ser reelegit- el propi Ministre d'Economia, Luís de Guindos, que va protagonitzar un episodi de vergonya aliena a l´hora de fer campanya perquè el votessin. 
En definitiva, a la Unió Europea, Espanya pinta ben poc. La confiança que rep dels seus socis és escassa. Però això també passa en altres nivells. 

Per exemple, el cas més cridaner, és el del G20, el fòrum internacional que aplega els vint governs i governadors de bancs centrals econòmicament més grans del món, més la Unió Europea. Doncs, bé, Espanya no n'és membre, mentre que sí que ho són estats com el Canadà, Mèxic o fins i tot Argentina o Turquia. El seu estatus és el de país convidat (guest country) de forma permanent, però no com a membre oficial. I és que el fet de ser la catorzena economia mundial (incloent l'aportació catalana, de moment), a nivell regional (això és, a nivell europeu), no és de les 4 economies més fortes, en canvi Mèxic i Argentina, sí que ho són, després del Brasil, de l'America del Sud. 
En definitiva, estats amb una població o una economia inferior a l'espanyola (fins i tot incloent-hi l'aportació catalana) tenen una visibilitat i una presència internacional molt superior. És una dada que cal tenir en compte, sobretot quan afirmen que una Catalunya independent no tindria cap pes. En aquest sentit, i per acabar per on hem començat, bo està recordar que Catalunya té una economia més forta que estats de la Unió Europea com Grècia, Finlàndia i sí, també Portugal.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 63, Gener 2017)
** (NOTA: Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, un altre italià, Antonio Tajani, va ser escollit President del Parlament Europeu)

dijous, 26 de gener de 2017

PRESENTACIONS, PRESENTACIONS, PRESENTACIONS...

MATARÓ 1 DE FEBRER



LLEIDA, 15 DE FEBRER

A la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a les 19.30 hores.




BADALONA, 1 DE MARÇ

Lloc i hora a concretar (aviat més info)

Us hi espero!

LLIBRERIES ON EL PODEU COMPRAR

Laie CCCB (Barcelona)
Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)
Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)
Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)
(continuarà)

dimarts, 24 de gener de 2017

ESTEBAN GONZÀLEZ PONS...


.... contigo empezó todo (ho tens cru, nen)


LA MANIPULACIÓ ESPANYOLISTA DE TV3

Tot i que ja s'ha escrit molt, no puc deixar de fer-ho. Cal dir-ho ben clar i ben rotund. Diumenge vam assisitir a l'atac més greu al procés per la independència que estem desenvolupant en els darrers anys.

I no es va fer des de Madrid. O si més no, directament des de Madrid, sinó des del rovell de Catalunya, i més concretament, des d'una de les més importants estructures d'estat que ara mateix tenim. Em refereixo, és clar a TVC, a Televisió de Catalunya i al seu canal estrella, que no és altre, lògicament, que TV3.
El programa #jopregunto on dotze suposats ciutadans anònims i angelicals, havien de preguntar el President Puigdemont sobre allò que realment interessa a la gent, es va convertir en una trampa brutal, que només la perícia del President va evitar que acabés en un veritable desastre.

Perquè la major part d'aquests suposats ciutadans normals, no ho eren ni de bon tros. Eren persones clarament vinculades a moviments polítics, socials, amb una agenda pròpia, que va quedar molt clara tant en el fons com en la forma, amb un tracte menyspreatiu cap al President inimaginable en cap país democràtic normal.

Va ser realment una experiència repugnant, que a més han tingut la barra de justificar-la els mateixos protagonistes, començant per aquest escurçó que porta per nom el de Lídia Herèdia, que deixaria la serp d'Adam i Eva en una becària qualsevol.
Si el que es volia és que ciutadans normals preguntessin el President, no es va aconseguir ni de lluny. Més aviat semblaven fiscals de règims totalitaris, intentant matxacar un acusat sotmès a un judici sumaríssim.
Cal exigit responsabilitats. Cal exigir que rodin caps. Cal arrencar aquestes males herbes que no tenen més obsessió que acabar amb una televisió nacional i convertir-la en una versió de La Sexta, plena de multicultis, espanyolistes, i catalanòfobs, plens d'auto-odi i que només esperen una trucadeta que qualsevol televisió de merda de Madrid, per fer el salt, com una Arrimadas qualsevol.

El PDeCAT ja n'ha demanat responsabilitats. Ben fet, és el que pertoca. No en deixarem passar ni una.

La República que estem construint serà duríssima amb aquesta escòria. No hi haurà ni por ni pietat amb aquesta gentola. 

EL TRIBUNAL QUE JUTJARÀ MAS, ORTEGA I RIGAU, JA ESTÀ DECIDIT*

Ahir es va saber el tercer membre del tribunal que jutjarà Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per l’organització del 9N, a partir del proper dia 6 de febrer. L’escàs marge de temps entre aquesta decisió i la celebració del judici, però, no és l’únic element que crida l’atenció en aquest cas. Un altre, és la trajectòria de cadascun dels tres Magistrats, dos dels quals, nascuts fora de Catalunya -la del tercer no se n’ha trobat la localitat. Fent-ne un cop d’ull, es constata clarament que el tribunal se’l pot qualificar, en principi, d’aparentment dur, fet que assenyalaria que la possibilitat d’una condemna serien més gran que la de l’absolució. Vegem-les sintèticament.
Relacions difícils
El President del Tribunal serà ni més ni menys que el propi President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos Pacho, és a dir, la màxima autoritat judicial a Catalunya. Nascut a Lleó, ha desenvolupat quasi tota la seva carrera judicial a Catalunya. Membre de la Asociación de Jueces y Magistrados Francisco de Vitoria (FV), la segona més important, i que va sorgir com una escissió de la primera i clarament conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM). Barrientos va ingressar en la carrera judicial el 1985 i va ascendir a Magistrat el 1988. Ara fa tot just un any, va ser escollit President del TSJC, derrotant el progressista Miguel Ángel Gimeno, que es presentava a la reelecció. Segons algunes fonts, en la seva victòria va tenir un paper rellevant el suport que va rebre del totpoderós President del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que considerava que Gimeno era massa condescendent amb els imputats pel 9N. De fet, Barrientos, ha declarat que serà un “defensor a ultrança” de les decisions dels jutges a Catalunya, per evitar que aquests es vegin pertorbats en la seva presa de decisions. Les seves primeres declaracions, un cop escollit, van ser, precisament, que veia unes “relacions difícils” amb la Generalitat. En els mesos que porta al capdavant del TSJC, certament, ja s’ha produït alguna topada, com quan va culpar-la de la manca de jutjats a determinades zones de Catalunya. Barrientos va formar part del tribunal que va condemnar, amb el seu vot a favor, l’ex-batlle de Lloret i ex-diputat de CiU, Xavier Crespo, a nou anys i mig d’inhabilitació per suborn i prevaricació. Una condemna, que va ser rebaixada a dos anys i mig, i l’absolució del càrrec de prevaricació, pel Tribunal Suprem espanyol.
Al TSJC gràcies a ERC
Per la seva banda, Carlos Ramos Rubio, podem dir que és un clàssic del paisatge judicial a Catalunya. Curiosament, també nascut a Lleó, el 1956, es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, el 1978, i va optar per la professió de fiscal, el 1984, la qual exercí durant vint anys, ocupants càrrecs claus en la fiscalia anticorrupció. Algunes fonts el consideren un dels principals col.laboradors de Carlos Jiménez Villarejo, la figura més destacada en aquest àmbit. Va participar des de la Fiscalia en molts dels casos estrella d’aquells anys: Planasdemunt, De la Rosa, Pascual Estivill, Pallerols… El 2004, va ser escollit membre de la Sala Civil i Penal del TSJC, com a jurista de reconegut prestigi, pel Parlament de Catalunya, amb el suport de les formacions que llavors constituïen el tripartit governant (PSC, ERC i ICV). I és que ideològicament, és considerat un progressista, probablement en la línia del seu referent abans esmentat.
Paradoxalment, Carlos Ramos darrerament va tornar a sortir als titulars dels diaris com a membre del Tribunal que va decidir suspendre per un període de cinc anys l’ingrès a la presó del l’ex-secretari d’organització del PSC Daniel Fernàndez i de l’ex-batlle de Sabadell Manel Bustos i el seu germà i regidor Francesc Bustos, ambdós també socialistes, condemnats a un any i quatre mesos de presó per tràfic d’influències. La sentència, que va causar una fonda indignació a la ciutat, també oferia altres avantatges als condemnats.
A darrera hora
El darrer membre del tribunal és Eduardo Rodriguez Laplaza, que és el que ha estat seleccionat a darrera hora, perquè cap altre de la resta Magistrats de la Sala Civil i Penal del TSJC, podia formar-ne part, bé perquè ja havien intervingut d’alguna manera en les fases inicials del procediment, o bé per altres motius. De fet, ell pertany a la Sala del contenciós del TSJC. En aquest sentit, dos són els elements que criden l’atenció.
El primer és el seu ascens vertiginós en la carrera judicial. Va ingressar-hi el 2009. Després d’ocupar plaça a Vic (2009-2011) i a Manresa (2011-2013), va passar a Barcelona, on el 2014, ja va ascendir a Magistrat a la Sala contenciosa del TSJC.
El segon, encara més sorprenent, si més no aparentment, és que la seva tria, segons algunes fonts, es deu al fet que era l’únic que no tenia programat cap judici entre el 6 i el 10 de febrer. Tot plegat, fa una mica sensació de frivolitat i improvització.
(NOTA: Aquest article es va publicar a l'Unilateral, l'11.01.2017)

DEP, PATRIOTES!



FRANCESC XAVIER RIBÉS - DAVID IGLESIAS


dilluns, 23 de gener de 2017

GRAN FOTO!

President Carles Puigdemont, encaixa amb Federica Mogherini
Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat
 i vice-presidenta de la Comissió Europea,
Barcelona, 23.01.2017

dissabte, 21 de gener de 2017

EN HOMENATGE ALS DOS AGENTS ASSASSINATS

Només dues preguntes:
1. També feien cara agitanada?
2. També se'l deixarà lliure?

DESCANSIN EN PAU

divendres, 20 de gener de 2017

A LA PRIMERA NO S'HI VAL, NI A LA SEGONA...*

El repte de fer del Partit Demòcrata Europeu Català (PdeCAT), la força transversal, serena, ferma i compromesa amb una Cataluny independent, segura i cohesionada, no pot quedar en entredit a la primera de canvi. Ens estem jugant massa, no només com a associats, sinó com a catalans i catalanes. El PDeCAT no pot donar mostres de vella política. Cal ser molt clars, diàfans, que som un projecte nou, que beu de l'experiència de molts anys enrere i de l'empenta d'aquells i d'aquelles que tenen anys, dècades, endavant, per desenvolupar una Catalunya lliure, neta, i plena.

Si no tenim aquesta visió clara, diàfana, interioritzada, començarem amb mal peu. No portem ni un any d'existència, i tothom sap que n'hi ha que esperen que fem errors, i ho esperen assedegats. Uns per uns motius, d'altres, per d'altres. No els ho hem de posar en safata. Cal que actuem amb intel.ligència, i, com algú va dir, no fa pas gaire, amb astúcia. Però també perquè realment és el que pertoca.
Un partit polític, que aspira a ser, si més no, un, dels fonaments d'una nova República, que trenqui definitivament amb un estat contaminat, caduc, retrògrad, supremacista i, per damunt de tot, profundament catalanòfob, ha de donar exemple de sinceritat i de connexió tant amb les generacions que ens han permès arribar on som ara, tot i els patiments i ensurts que han tingut al llarg dels anys, com amb les generacions que tindran, ben aviat, la responsabilitat d'assumir el lideratge d'un país lliure, democràtic i republicà. És sobretot en elles que hem de pensar, perquè els que ara hem de decidir, els que ara tenim l'obligació -i l'honor- de decidir, el nostre capteniment els repercutirà en elles, i jo estic segur que volem que ho faci de la millor manera possible, i mai d'una manera nociva. Cal recordar sempre, i gravar-ho amb ferro roent que només que uns pocs fallin, molts en surten esquitxats, injustament malparats.

El PDeCAT, va aprovar un règim d'incompatibilitats en el seu moment. Va ser una aprovació massiva, honesta, i serà un immens error, que ara, a la primera de canvi, a la segona, a la tercera, a l'enèsima, ens n'oblidéssim.

Vull remarcar el capteniment valent, desacomplexat, exemplificador, de la vice-presidenta Neus Munté que ha donat un pas endavant renunciant, molt a contracor, no en tinc cap dubte, al seu escó, per donar així compliment, i d'aquesta manera aplicant-lo, l'esmentat règim. Ella ha estat la primera que ho ha fet, i el seu gest és d'una gran trascendència i digne de reconeixement. Demostra que s'ho creu el que estem fent. Demostra la seva honestedat, la seva honorabilitat.
Cridem, doncs, que cap associat o associada demani una excepció en el règim d'incompatibilitats. Aquesta temptació ja no s'ha de plantejar a aquestes alçades. Cal fixar-se, repetim-ho, en l'exemple de la vice-presidenta.

Tanmateix, si malgrat això, algú o alguna cau en la temptació de fer-ho, demanem al Consell Nacional que no l'hi concedeixi, en cap cas.

Tenim una enorme tasca a fer en els propers mesos. Guanyar un país, fer-lo lliure, i no podem perdre ni un segon, en haver-nos d'explicar, que ens distraurà de portar-lo a terme. Els nostres esforços han de centrar-se en la victòria en el referèndum. I a ningú no se li escapa que quant més contundent, més clara sigui aquesta victòria, millor. No cometem errors que la minvin. La tenim a l'abast i no només la volem, sinó que per damunt de tot, la necessitem.

*(NOTA: Article a Nació Digital, 20.01.2017)

dijous, 19 de gener de 2017

8 ANYS DESPRÉS....

BUFFF!

RESSENYA DEL SOFT AL HARD

Foto de la ressenya fet per en Pere Torra, a La Veu de Reagrupament, 63 (Gener 2017) del meu llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors.

Pere Torra
Nascut a Blanes (La Selva) el 1965, és llicenciat en Dret (UAB), en Filologia Catalana (UAB) i en Lingüística (UB); màster en Funció Directiva per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i màster en Construcció i Representació d'Identitats Culturals (UB). Ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional a l'àmbit universitari, sobretot en responsabilitats de gestió. 

Durant el període 2004-2007 va ser subdirector general d'Universitats de la Generalitat de Catalunya, amb responsabilitat sobre els processos de programació i d'autorització dels ensenyaments universitaris a Catalunya, inclosos els primers màsters oficials adaptats a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior que es van posar en marxa.

Així mateix, ha estat director de projectes en el màster en Política i Gestió Universitària de la Universitat Politècnica de Catalunya (edicions de 2002 i de 2003) i ha impartit nombrosos cursos de llenguatge jurídic per a diverses administracions públiques.

Del 2005 al 2013 ha estat vocal de la Junta Directiva de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, entitat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura l'any 2007, que defensa la necessitat d'aplicar mesures especials de protecció per garantir l'ús de la llengua catalana a l'administració de justícia.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 63 (GENER 2017)

En aquest número de La Veu, l'amic Pere Torra fa una ressenya del meu llibre "Del Soft al Hard". Vull agrair-li-ho molt sincerament. Una abraçada!

dimecres, 18 de gener de 2017

NOU RIDÍCUL INTERNACIONAL D'ESPANYA, ARA AMB LETÒNIA*

Nou episodi de derrota internacional d’Espanya i del seu servei diplomàtic, un dels òrgans estatals més elitistes i, val a dir, més costosos que paguem els ciutadans, catalans inclosos, naturalment.
El passat dia 2, es feia públic un comunicat de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció (KNAB) de Letònia, en el qual s’afirmava que no s’havia trobat cap evidència que assenyalés que l’any 2013, el llavors Primer Ministre Valdis Dombrovskis hagués cobrat un sis milions d’euros, per fer unes declaracions favorables a la Independència de Catalunya.  Aquesta acusació va ser llançada des de la polèmica revista Interviu, el mes de febrer del 2016, citant fonts policials espanyoles, concretament vinculades a la no menys polèmica Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF).
Les declaracions de Dombrovskis  van ser fetes en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, publicades immediatament després de la celebració de la Via Catalana, la qual va tenir un gran impacte internacional, particularment, per raons històriques, en els països bàltics, que són els que la van inspirar. Dombrovskis hi va dir que el govern de Letònia estaria disposat a reconèixer la independència de Catalunya “si és un procés legítim” i va rematar amb un “per què no?“. Aquelles declaracions van motivar una reacció per part del govern espanyol, que va protestar davant l’ambaixador letó, Janis Eichmanis. Però la tensió no va anar més enllà en aquell moment.
Això no obstant, quan Interviu va treure la notícia de la suposada corrupció de Dombrovskis per part de l’independentisme català, dos anys i mig després, la notícia va agafar una dimensió encara més àmplia, atès que llavors ja havia deixat de ser Primer Ministre del seu país i ocupava -i continua ocupant- ni més ni menys que un càrrec tan rellevant a escala europea, com és el de Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari de l’Euro i del Diàleg Social. Les acusacions espanyoles van motivar un clar posicionament de la Comissió en la seva defensa, tot rebutjant-les.
Això no obstant, les autoritats letones van iniciar una investigació al respecte, que finalment ha donat un resultat negatiu, de manera que no s’ha trobat cap prova que Dombrovskis hagués cobrat cap quantitat de diners per fer aquelles declaracions.
Val a dir que la notícia ha aixecat una certa conya entre els mèdia letons, que han comparat la policia espanyola a la, segons alguns comentaristes, la matusseria tradicional dels serveis policials russos.
Expulsió del cònsol honorari a Barcelona
Aquest episodi, però, no ha estat l’únic que ha provocat una topada entre ambdós estats. Més recentment, en concret, el passat mes d’octubre, el govern espanyol va expulsar el Cònsol Honorari de Letònia a Barcelona, en Xavier Vinyals, considerant-lo una “persona no acceptable per al desenvolupament de les funcions consulars“. El motiu d’aquesta actuació va ser, segons fonts espanyoles, que Vinyals va fer penjar una bandera estelada en el balcó de la façana del consolat. Vinyals ho negà, i va declarar que la seva expulsió era deguda a la seva ideologia independentista catalana, fet que, lògicament, era mal vist pels espanyols. Letònia es va indignar amb l’actitud espanyola i es va negar a cessar-lo, limitant-se a informar-lo que Madrid li havia retirat unilateralment l’exequàtur per exercir les funcions consolars, i en conseqüència havia de cessar en la seva activitat.
El ressò d’aquesta expulsió es va fer sentir pocs dies després al Parlament Europeu, on diversos eurodiputats letons van condemnar de forma duríssima l’actitud del govern espanyol. Així, per exemple, l’eurodiputat Roberts Zile, antic Ministre de Finances, va advertir el govern espanyol  que “s’equivoca lluitant brutalment i criminalitzant una nació que vol ser independent”, afegint que, “encara és pitjor quan això perjudica les relacions diplomàtiques”. Per concloure dient que “Sóc prou vell per recordar quan la bandera del meu país era il·legal i la seva exhibició durament castigada. Els separatistes catalans no són pocs, i les seves opinions han de ser tingudes en compte”.
Com una taca d’oli
Ambdós episodis demostren clarament com el procés independentista català està cada cop més present en la política europea. A hores d’ara, en tres parlaments d’Europa, ja s’han format sengles intergrups que segueixen de ben a prop els esdeveniments a Catalunya, sobretot en relació a l’estratègia espanyola de judicialització del debat polític i a la seva negativa d’acceptar la celebració d’un referèndum d’independència de forma pactada, com sí que va acceptar en el seu moment el govern del Regne Unit de la Gran Bretanya respecte d’Escòcia.
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 10.01.2017)

dimarts, 17 de gener de 2017

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (5)*

L'acord del 12 de juny de 1995

Entre els mesos d'abril i juny es produeix un canvi d'orientació en la posició referendària sostinguda pel govern quebequès. El retorn a la primera línia de l'actuació política de Lucien Bouchard, superada la seva terrible malaltia, de seguida es notarà, i serà un precedent del protagonisme que aquest polític tindrà durant els mesos immediats. Davant d'unes enquestes que si bé registraven que tot i que el Sí anava guanyant més partidaris, encara es trobava lluny de superar el No, Bouchard es declarà partidari de modificar la pregunta referendària per tal d'aconseguir un consens més ampli a l'entorn del Sí. En aquest sentit, comptava amb el suport de Mario Dumont. Per altra banda, el report de la Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec també assenyalava que calia que la proposta governamental fos más àmplia i no tant taxativa com figurava a l'Avantprojecte. D'aquesta manera, es proposava que es reforcés la idea que la sobirania del Quebec no significava el trencament econòmic amb el Canadà. En altres paraules, els principals aliats del PQ es mostraven partidaris d'emfasitzar que la sobirania podia ser perfectament compatible amb l'associació econòmica i que, fins i tot, seria el mateix Quebec sobirà qui oferiria negociar la creació d'institucions econòmiques i polítiques comunes amb el Canadà. L'acceptació per part del Primer Ministre Jacques Parizeau i del seu partit d'aquest posicionament, malgrat l'escepticisme que sempre havia manifestat al respecte al fet de vincular la sobirania política a l'associació econòmica, significà la definitiva materialització del que seria conegut a partir de llavors com el Bloc del Sí. 
Parizeau, Bouchard i Dumont
El 12 de juny, els tres partits (PQ, BQ i ADQ) signaren un acord de consens per tal de mantenir una posició conjunta respecte al referèndum. Aquesta posició es caracteritzava per oferir al Canadà, en cas que guanyés el Sí, un projecte comú d'unió política i econòmica, que tindria la forma de tractat (és a dir, que el signarien dos Estats iguals) i que inclouria qüestions com la ciutadania, i diverses institucions comunes (un Consell, una Assemblea Parlamentària i un Tribunal). Amb tot, l'acord també deixava ben clar que, en cas que les negociacions per arribar a aquest projecte comú no avancessin, l'Assemblea Nacional podria declarar la sobirania del Quebec. Per tal d'evitar una actuació unilateral immediata de la majoria parlamentària, però, es preveia la constitució d'un Comitè d'Orientació i Vigilància de les Negociacions, format per personalitats independents, el qual, entre altres tasques, havia d'informar a la població de l'evolució i el procés de les negociacions.

En definitiva, podem afirmar que l'acord del 12 de juny era el producte d'un consens entre el PQ, d'una banda, i el BQ i ADQ, de l'altra, El primer aconseguia que no se subordinés totalment la sobirania política a la consecució d'un acord d'associació econòmica amb el Canadà. Els segons, per la seva banda, obtenien la possibilitat d'arribar a un acord d'unió política i econòmica amb el Canadà, mitjançant la creació d'institucions comunes. Una unió, recordem-ho, que prendria la forma de tractat, és a dir, que implicaria dos Estats iguals en drets i deures, Canadà i Quebec,

El bloc de partits que lluitarien pel Sí en la campanya referendària, doncs, comptava amb el suport de 54 dels 75 diputats federals del Quebec i de 78 dels 125 diputast de l'Assemblea Nacional del Quebec. El PQ i ADQ plegats havien obtingut el 51,16% del vot popular en les eleccions del 1994.

Per la seva banda, els partits que es posicionaven en contra de la proposta governamental (PLQ, PLC i PCP) comptaven amb un nombre considerablement inferior de diputats (20 federals i 47 provincials). Amb tot, ja veurem que això no serà cap obstacle, ja que comptaran amb importants ajuts tant a l'interior del Quebec com de l'exterior.

* (NOTAExtret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.172-174. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

dilluns, 16 de gener de 2017

LA IMATGE DE LA DIGNITAT NORD-CATALANA



LLIURO UN EXEMPLAR "DEL SOFT AL HARD" A EN JORDI PUJOL


Aquest dissabte una sèrie de persones vam tenir el plaer de dinar amb En Jordi Pujol, i gaudir de les seves reflexions sobre el passat, el present i el futur -sí, el futur- durant més de tres hores. Molt interessant.

També vaig tenir l'oportunitat de lliurar-li, amb dedicatòria inclosa, un exemplar del meu darrer llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors.

dissabte, 14 de gener de 2017

UNA ALTRA FOTO, BRUTAL

OFICIALS TURCS PURGATS DESPRÉS DEL COP D'ESTAT
(AMB L'ICS)

divendres, 13 de gener de 2017

BRUTAL FOTO!

Els germans Badia, en Dencàs i d'altres, pensant en Espanya!

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A REUS


Poc més de dotze hores després de la presentació del llibre Del Soft al Hard a Reus, i ja tenim penjat el vídeo de l'acte. D'això se'n diu eficàcia!

LES ENQUESTES I LA INDEPENDÈNCIA: FER PASSAR BOU PER BÈSTIA GROSSA*

En les darreres setmanes i fins i tot podem dir dies, la publicació d’enquestes en els mitjans de comunicació han constatat clarament que l’independentisme gaudeix d’una bona salut de ferro. Això no obstant, sobta que l’anàlisi que fan els propis mitjans que les publicitien, té un comú denominador: lluny de fer-ne una interpretació ni que sigui aparentment objectiva, intenten posar aigua (espanyola) al vi (català).
Naturalment ens referim als dos principals mitjans escrits: La Vanguardia El Periódico de Catalunya, ambdós clarament decantats cap a l’unitarisme, a falta d’una trista tercera via que portar-se a la boca, que ni hi és, ni se l’espera. El tractament informatiu de les enquestes que aquests dos mitjans informatius fan, és altament qüestionable, amb titulars rebuscats, conclusions gratuïtes, infografies qüestionables, que assenyalen que més que informar als ciutadans, pretenen influir en l’escenari polític i sobretot determinar-ne la seva evolució.
Tant és així, que fins i tot la justícia ha admès com a proves incriminatòries en el procés que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya segueix contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, articles apareguts en aquests dos mitjans. Un fet insòlit, que dit sigui de passada, obre una dimensió de l’ofici de periodista: la de poder influir en els processos judicials, amb articles convenientment cuinats.
El trienni rupturista i altres delicatessen
La Vanguardia ha destacat per apostar clarament per acabar amb el que el seu analista electoral, Carles Castro, va qualificar de trienni rupturista, en un article aparegut al mes de desembre, que va aixecar moltes butllofes, on titulava també que Catalunya començava a assimilar un possible pacte amb Madrid, en plena consonància amb l’Operació Diàleg, impulsada des del Govern espanyol. Ja en aquell article, Castro aportava un seguit d’indicadors que, segons el seu parer anunciaven una caiguda espectacular del suport a la causa independentista. L’articulista remarcava dos elements especialment rellevants: el creuament entre desitjos i realitat, i l’afebliment del plantejament binari com a única sortida al conflicte.
Pel que fa al primer, es referia al fet que el somni de la independència, era clarament minoritari, ja que una clara majoria de catalans, més enllà del desig, responen querealisticament, o bé hi haurà un acord, o bé s’abandonarà el procés. Quant al segon, que cada cop més enquestats es decanten cap a un pacte o acord, i rebutgen la tria entre o independència o statu quo.
Naturalment, pel que fa a la projecció d’escons en una hipotètica elecció al Parlament de Catalunya, les forces independentistes, segons l’analista, sumarien entre una forquilla de 65 i 67 escons, és a dir, impossibilitant, la continuïtat del procés independentista.
L’enquesta publicada ahir pel diari, però, contradiu aquesta visió negativa, atès que dóna al bloc sobiranista la majoria absoluta de nou en el Parlament, amb 69 escons. Això sí, pressuposa que ERC i el PDeCAT es presentaran per separat, de manera que no es tornarà a repetir la coalició JuntsXSí, que històricament és la marca electoral que més vots ha donat al llarg de tota la història del Parlament. Aquesta pressuposició, lluny de ser informativa, amaga una intencionalitat política clara, una aposta clara per fer-la volar pels aires. Per aconseguir-ho, lògicament, ha de donar peixet a una de les dues forces que la constitueixen, per tal d’incentivar que doni el primer pas pel trencament.
L’escàndol del Periódico de Catalunya
L’altre diari esmentat, va publicar el passat dia 3, els resultats del seu Baròmetre de Catalunya, amb uns titulars realment escandalosos, perquè intentaven presentar els resultats, extraordinàriament favorables a la Independència, com a totalment negatius. Una pretensió realment agosarada. Així, per exemple, uns dels titulars principals era que El Referèndum unilateral dividia els catalans, però només en lletra petita deia que només un 13.8% dels catalans s’oposen a qualsevol tipus de referèndum. Per altra banda, que un 49,6% de catalans siguin partidaris del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI), atès en el context en el que es dóna, és literalment estratosfèric.
L’analista José Antonio Sorolla, tornava a incidir en la dicotomia entre els desitjos i la realitat, un argument, sembla evident que l’unitarisme emprarà com a estratègia, intentant burxar en el caràcter fatalista, pessimista, derrotista, que repetidament s’ha intentat inocular al poble català, en tant que poble, pressumptament derrotat, en el que no és més que una claríssima mostra de guerra psicològica de manual.
Aquí, fins i tot més encara, s’emfasitza la distància en escons entre ERC i el PDeCAT, aquesta darrera es considera que fins i tot podria quedar en cinquena posició al Parlament. Una altra mostra per excitar el trencament de JuntsXSí.
Si es tremola per uns fanalets…
En definitiva, els mitjans escrits amb més difusió intenten fer passar bou per bèstia grossa. I davant les dades que demostren clarament la fortalesa de l’independentisme, els unionistes continuen intentant fer passar el clau per la cabota.
Tal vegada, és que certament, l’aspecte psicològic és el que s’intenta activar. La mostra l’hem tinguda els darrers dies, quan alguns líders socials i d’opinió independentistes han caigut en el parany de la pressió espanyolista, i han protagonitzat una baixada de pantalons ben galdosa. És una lliçó que cal aprendre, perquè si algú ja tremola només per uns fanalets…
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 09.01.2017)