dimecres, 22 de febrer de 2017

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 64 (FEBRER 2017)

NOSALTRES I EL PDeCAT*

Durat les darreres setmanes, són molts els senyals que arriben sobre una mala interpretació de la relació de Reagrupament amb el PDECAT. És per aquest motiu que m'ha semblat adient aprofitar l'editorial per posar negre sobre blanc i donar informació als nostres associats, per a la seva tranquil·litat i per tal que es puguin explicar bé, amb claredat i contundència sobre aquest tema. Anem punt per punt.
  1. En data dos d'abril de dos mil catorze, es va firmar un Acord d'Associació entre Convergència Democràtica de Catalunya i Reagrupament, en què es manifestava la voluntat decidida de tirar endavant un procés de transició nacional que culminés en l'assoliment d'un Estat independent per a Catalunya.
  2. Que tots els militants de Reagrupament hem participat del procés fundacional del Nou PDECAT, que en el temps s'ha allargat uns mesos, que van des del seu congrés fundacional fins a l'elecció de tots els seus òrgans de direcció. 
 
 3. Que durant el procés de posada en marxa del PDECAT, una colla d'associats a Reagrupament s'han sumat de manera individual lliure i voluntària al projecte del PDECAT, alguns com a associats de base, d'altres com a membres d'algunes direccions territorials.
 4. Que Reagrupament no ha signat cap conveni d'associació amb el nou PDECAT i que, per tant, resta com una associació lliure i independent. Així doncs, no es pot dir que Reagrupament estigui ni absorbit ni associat al PDECAT.

 5. Que la junta Nacional està treballant i debatent la possibilitat de signar un conveni d'associació amb el PDECAT, un fet aquest del qual encara no tenim conclusions clares i que, en tot cas, sotmetrem, si s'escau, a l'aprovació dels nostres associats en l'assemblea general ordinària del pròxim 2 d'abril.
 Desitjo que l'aclariment sigui entenedor i us demano que, allà on calgui, fem saber les coses com són i no com de vegades alguns volen que semblin. Raó i força, companys!
Marc Viñolas, Vicepresident de Reagrupament
*(NOTA: Article aparegut a La Veu de Reagrupament, Núm. 64, Febrer 2017)

diumenge, 19 de febrer de 2017

EL "MEU" REFUGIAT (AVI A BANDA), L'AUGUST ANDREU (RCAT), NASCUT A MONTPELLER EL 1940

"Mon" refugié (mis à part mon grand-père), 
August Andreu (RCAT), né à Montepelhièr, en 1940
----
"My" refuge (other than my grand-pa),
August Andreu (RCAT), born in Montpelhièr, in 1940

divendres, 17 de febrer de 2017

A BADALONA, US ESPERO, EL DIA 1

NO HI PODEU FALTAR!

FA SIS ANYS, LA PRIMERA VEU...

Ahir rebia un whatsapp recordant-me que era el sisè aniversari de l'aparició del primer número de La Veu de Reagrupament. Com s'acostuma a dir, "Sis anys, ja!". He decidit tornar a penjar aquell número. Llavors no era el butlletí nacional, sinó únicament del Barcelonès. Des d'aquí un homenatge a tots els companys i companyes que el van fer possible. Hi podeu veure els seus noms, en alguns dels articles. Lògicament, com passa en totes les organitzacions polítiques, socials, etc., alguns ja no estan associats, per diversos motius, però la immensa majoria, sí que continuen, alguns sense el protagonisme de llavors i d'altres amb més protagonisme, fins i tot. Una servidora, també va fer la seva aportació amb en la secció d'Internacional, amb un article sobre la Independència de Sudan del Sud, que llavors s'havia donat després de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Aquests sis anys ens han apropat a la immediatesa de la Independència. Seixanta-tres números després, estic més que convençut que La Veu, no arribarà a ser centenària. No caldrà.

NOU RÈCORD DIARI D'ACCESSOS!

Ahir vam batre el rècord diari d'accessos d'aquest modest i humil bloc. Vam arribar als 1.223 accessos, batent doncs la marca assolida el mes de desembre que era de 1.140, que al seu torn havia batut la marca prèvia, del mes de novembre, que era de 1.040, si no vaig equivocat. Els darrers mesos, la nostra difusió ha assolit proporcions brutals en relació a la nostra modèstia. Un fet que m'impulsa a treballar més i millor, aprenent cada dia de tothom qui m'envolta.

I tot no seria possible sense el vostre suport. Moltes gràcies!

dijous, 16 de febrer de 2017

AHIR, A LLEIDA, MOLTES GRÀCIES!

Xavier Minguet, servidora, Montserrat Macià, Jaume Fernàndez i Joan Carrera
a la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs
 

dimecres, 15 de febrer de 2017

DE CONSELLERIA A MINISTERI*

 
La compareixença del Conseller Romeva davant la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, presidida, per cert, per la Marta Pascal, va començar amb tota una declaració de principis. Romeva, abans fins i tot d’entrar en matèria, va afirmar taxativament que s’està en procés de crear el Ministeri d’Afers Exteriors de la Catalunya independent i republicana. Unes paraules que van ser reproduïdes amb entusiasme per alguns i amb desdeny per d’altres dels portaveus parlamentaris.
I la matèria era la presentació del projecte de pressupost de la seva conselleria, que havia de ser discutit en l’esmentada Comissió, i respecte el qual s’havien presentat fins a quatre esmenes a la totalitat, per part de tots, sense excepció els grups de l’oposició (C’s, PSC, CSQP i PP). Totes elles, finalment, però, van ser rebutjades pel bloc independentista (JxS i CUP) que, en aquest cas, sí va actuar de comú acord.
El 0,28% del pressupost
Paradoxalment, la Conselleria que encapçala, segons va informar ell mateix, i que en principi és una de les peces clau del procés independentistat, només rebrà el 0,28% del total del pressupost de 2017. En total, uns 64 milions d’euros. La seva distribució per àrees assenyala ben a les clares quines són les prioritats.
A la Secretaria General del departament aniran destinats 27 milions, 35 milions a la Secretaria d’Afers Exteriors i 1,3 milions a Transparència. La d’Afers Exteriors, doncs, és la que surt més beneficiada, i la que incrementa més els seus recursos, concretament, un 107%.
Aquests milions de més (18 en total), aniran destinats, segons va informar el Conseller, a la cooperació per al desenvolupament, al reforçament de les delegacions a l’exterior, i a mesures estructurals en l’àrea del Mediterrani.
La CUP demana més
El diputat anti-capitalista, Carles Riera, va demanar encara més recursos tant per la cooperació internacional com per a les entitats catalanes que des de la societat civil treballen per a la internacionalització del procés, fins i tot traient-ne dels corresponents a les delegacions del govern. I va anunciar en aquest sentit que presentarien sengles esmenes parcials.
*(NOTA: Article penjat a l'Unilateral, 19.01.2017)

AVUI, US ESPERO A LLEIDA!

A LES 19.30 H A L'AULA MAGNA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS

dilluns, 13 de febrer de 2017

"THERE WON'T BE REFERENDUM (IN CATALONIA)...

...'CAUSE SPAIN IS A DEMOCRACY"
(Spanish Deputy President, Soraya Sáenz de Santamaria)

WHAT?
HER BOSS

diumenge, 12 de febrer de 2017

CATALOGNE: PROCÈS CONTRE FORCADELL ET MAS. HONTE À L'ESPAGNE!

Mario Beaulieu et Rhéal Fortin, députés du Bloc Québécois

Ceux qui s’opposent au droit à l’auto-détermination des peuples sont prêts à bien des bassesses. Le nouvel ambassadeur du Canada en Allemagne, Stéphane Dion, nous l’a montré avec son odieuse Loi sur la clarté qui prétend que les Québécois ne peuvent décider seuls d’une éventuelle question référendaire.
Pire, cette loi, toujours en vigueur, faut-il le rappeler, avec l’assentiment des partis fédéralistes à Ottawa renie un principe phare de la démocratie, celui du 50% plus un. Ottawa veut un résultat référendaire qu’il considère clair sans préciser ce que ça signifie exactement.
Bref, le départ de Stéphane Dion est l’occasion pour les démocrates du Québec de se rappeler le mal qu’il a fait à notre droit fondamental comme peuple de décider seul de notre avenir.
Mais même Stéphane Dion n’aurait pas été jusqu’à vouloir emprisonner le président de l’Assemblée nationale qui aurait permis le vote sur un projet de loi sur la tenue d’un référendum. Même lui n’aurait pas été jusqu’à vouloir interdire au premier ministre du Québec de siéger pendant dix ans s’il proposait un référendum aux Québécois sur l’indépendance. C’est pourtant ce qui se passe en Espagne.
La présidente du parlement catalan, un poste non-partisan dans un parlement, rappelons-le, Carme Forcadell, est accusée d'avoir permis le débat et le vote qui ont débouché sur la nouvelle stratégie devant mener à un référendum sur l'indépendance de la Catalogne en 2017. Un vote évidemment suspendu par le tribunal constitutionnel à la demande du gouvernement espagnol.
Parallèlement, aujourd’hui, s’ouvre le procès contre l’ex-président de la Catalogne, Artur Mas, accusé de désobéissance civile parce qu’il a consulté la population catalane sur l’indépendance en novembre 2014. Résultat : 80% des Catalans ont dit oui à l’indépendance. S’il devait être reconnu coupable, Artur Mas serait passible de 10 ans d'inéligibilité et de l'interdiction d'exercer une fonction publique.
Le gouvernement espagnol a donc décidé d’utiliser les tribunaux pour faire destituer la présidente de l’assemblée nationale catalane parce qu’elle a permis un débat démocratique dans son parlement et pour tuer la carrière politique d’Artur Mas parce qu’il a consulté la population. Ces deux procès sont des procès contre la démocratie et contre la volonté du peuple catalan. Une véritable honte.
On ne peut prétendre être démocrate, on ne peut prétendre défendre le droit des peuples à leur souveraineté, sans s’indigner du geste du gouvernement espagnol. Est-ce que le gouvernement du Québec et celui du Canada vont condamner l’attaque du gouvernement espagnol contre le droit des Catalans à décider de leur avenir? Ou est-ce qu’ils vont se taire, dans un silence complice, préférant voir la démocratie attaquée en Espagne plutôt que de paraître soutenir les Catalans?
On connaît déjà la réponse. Face à la volonté d’indépendance des peuples, Ottawa est prêt à sacrifier un peu de démocratie. On l’a vu avec la Loi sur la clarté, on l’a vu avec le love-in et le scandale des commandites et on le voit avec le silence face à l’accusation contre Carme Forcadell et Artur Mas.
Pas nous. Le Bloc Québécois condamne le geste du gouvernement espagnol contre la démocratie catalane et réitère que tous les peuples ont droit à l’autodétermination.
L’indépendance d’un peuple, décidée par ce peuple, est toujours légale et légitime. C’est vrai pour la Catalogne et c’est vrai pour le Québec.
*(NOTE: Publié dans L'Autjournal, 08.02.2017)

GUARDA (NEO)-FASCISTI!


VAFFANCULO!

dissabte, 11 de febrer de 2017

L'OBSESSIÓ MALALTISSA DE COLAU PEL BORN!

Aquests carros ja sé com acabaran... Fins als ous!

NO HI HA UNA DEMOCRÀCIA "A L'ESPANYOLA"

Aquest post no va adreçat als espanyols. Convencèr-los que es facin un hara kiri i acceptin la Independència de Catalunya és del tot inútil. Mai no ho faran. Per això, hem de treure'ns del cap l'escenari d'una absolució miraculosa del 9N. No els absoldran, els condemnaran sense cap mena de dubte. 

I encara diria més. El primer condemnat pel 9N serà en Francesc Homs. Tot i que el jutjaran més tard, el condemnaran abans. No és cap casualitat que, a Madrid, quan han vist com evolucionava el judici a Barcelona, s'han acollonit, i de seguida han muntat una operació de rescat consistent en anunciar als quatre vents, que el judici davant el Tribunal Suprem d'Homs es farà el 27 de febrer.
Dient-ho d'una altra manera: l'anunci de la data del judici d'Homs ha estat un toc d'atenció als jutges de Barcelona, per a que no afluixin. Ha estat un exemple claríssim d'intervencionisme des de Madrid. El Tribunal Suprem condemnarà Homs en un plis plas, no hi haurà tantes contemplacions com amb els 3 de Barcelona. Probablement l'ambient serà tens. L'extrema dreta i la dreta extrema aniran a sac. A l'Homs se'l carregaran ràpid. I naturalment, un cop el Tribunal Suprem l'hagi condemnat, qui és el guapo que no condemna els tres de Barcelona? Algú es pensa que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya gosarà contradir el seu superior jeràrquic? Ni de conya!
La jugada de l'anunci del judici a Homs, és una demostració fefaent que l'espanyolisme a Catalunya, sigui polític (la família Adams) o judicial, no aguanta l'atmosfera independentista que s'estén cada cop més, i és necessari que intervingui el setè de cavalleria espanyol, es digui Soraya o es digui Tribunal Suprem per intentar evitar l'inevitable. La conclusió a la que arribaran els espanyols és que si es deixa l'autogovern als catalans, inevitablement deriven cap a la Independència. De manera que han de fer-se la idea que, atès que la suspensió de l'autogovern és literalment impossible, l'única opció que els queda, com ja va dir, em sembla el President Puigdemont, és el referèndum, i dins d'ell preparar el millor possible, si poden, la campanya del No. Una campanya que considero que no se'n sortiran perquè psicològicament no estan preparats per fer-la. Fixeu-vos en el sòmines del Garcia Albiol, quan vol amenaçar parla en espanyol... els surt la bèstia. I és que, com en la faula, els espanyols no poden evitar ser escurçons, i encara que s'enfonsin acabaran matant la granota, perquè no ho poden evitar.

I és que no existeix la democràcia "a l'espanyola". Hi ha la democràcia, punt. 

I l'únic que hem d'evitar és. des de Catalunya estant, evitar fer el préssec, però sobretot, anar en compte de no jugar a fer de granota...

REMARKS IN PARLIAMENT BY THE PRESIDENT OF CATALONIA GOVERNMENT ON THE 9N TRIAL

Barcelona, 8 February 2017

Today, there is a Member of Parliament who is not able to attend this plenary session, and itis not due to an illness nor has she taken leave. In these moments, our companion, Irene Rigau, is being tried together with our former colleagues who held the highest positions of governmental responsibility in our country: President Artur Mas and Vice President Joana Ortega. They are being tried, accused of the crime of being faithful to the instructions of this Parliament, which was also faithful to the instructions given by the citizens.

Therefore this Parliament, in its first plenary session called and held since the trial of November 9th of 2014, cannot proceed as though nothing has happened. It cannot look the other way or remain indifferent about the fact that, at this moment, there are political leaders being prosecuted for allowing 2.3 million citizens to take part in that event, and who conveyed a loud and clear message of wanting to solve a political problem by voting, through the ballot.
I have requested the floor so that this exceptional situation is put on record in the Chamber that represents the people of Catalonia, and also to convey some considerations that go beyond this moment in time as I express the growing concerns that are at the centre of Catalan society as a whole. An immense majority of Catalan society, whatever their thoughts are on what the relationship between Catalonia and Spain should be like, has visibly shown an exemplary democratic attitude. We have also made evident our will to protect fundamental rights and we have done so on every occasion, like no one other: In the rejection of terrorism, opposing the war in Iraq, rebelling against the government’s lies about the 11-M attacks, and, in these last five years, in a manner that has no precedent in Europe, in the demand for the right to vote.

This recentralising drift, accelerated and worsened by the ruling against the Statute of Catalonia, and the previous campaign eleven years ago that collected signatures against it, confirm the structural problem deteriorating Spain’s democracy. A democracy that sends to the courtroom the people responsible for such an edifying and healthy event like the 9-N, a day which created such deep and noble sense of citizenship, is a democracy that has fallen ill.

And this goes far back.

It did not come out unscathed during the transition and now it is losing credibility at the hands of forces that we know have always been there, despite that for many years we thought they had left or had been reconverted. Today, Spain’s democracy has allowed itself a political trial against the former president of Catalonia and two members of his government without blushing or asking itself what the global public opinion is asking. Yesterday, an article of a leading media outlet assured that the trial “is not something one would expect to see in Europe”. A few hours later, the influential Internacional Liberal expressed, yesterday afternoon, in very blunt terms: this trial is a “farce” and a “spectacle”. MEPs from different countries have also expressed enormous concern about the path the Spanish state is following.
Yet, as you can see, the Spanish political system is not in distress. There is nothing that worries it. It has the main opposing party completely submitted to the governing party. It has another party that already acts at its behest, yesterday liberal, today social democrat, and tomorrow, whatever is necessary to guarantee the placidity of the government. It has the support of the media, public and private, who, if necessary, take care of wedging its position with a wall of disinformation and, at times, actual manipulations and lies to make it difficult for Spanish society to contrast the propaganda they are being served.

President Mas, Vice President Ortega and Minister Rigau are guilty of having trusted in Parliament, and believing in the idea that in democracy the first thing is to serve and listen to the citizens that make it possible. Without them, there may be government, there may be legality, there may be tribunals, but there is no democracy or liberty. A democracy that doesn’t care what its citizens think or want is incomplete, it is lacking, it is confined to limits that are out of the people’s hands. Looking back at the events prior to November 9th one can see that for many years now there has been a majority in the polls and in Parliament that wants to decide its own future. It also confirms that there is an appeal for dialogue in order to resolve this conflict permanently as well as a willingness to reach agreement.

To all of this, there is neither dialogue, nor proposals. Instead, trials and threats. And a democracy of a variable intensity, regulated at the convenience of the ruling majority.
Consequently, the State can cynically disobey court rulings, including the Constitutional Court’s, without even the slightest of injunctions. It violates up to 34 rulings, some very sensitive such the ones relating to school grants or the 0.7% in personal income tax ruling, yet nothing happens: When the State breaches these rulings, it seems the rule of law is strengthened.

In 2016, the European Parliament issued a report that denounces Spain as the third Member State with the most open cases of European Law infringements. But nothing happens.

The citizens of Catalonia that exhibit their support for the former president are considered coercers of justice and seem to have fewer rights than a former talk-show guest and former senior official of the State who recommends a good execution by firing squad for President Mas, or than a newspaper director, who first accuses and then sets a verdict the courts should give despite the trial not being over. Needless to say, recommending execution by firing squad for the President of Catalonia isn’t even condemned, and putting pressure on the courts with a front page of a newspaper is seen with absolute normality.

The normality of impunity. Because in Spain the President of the Catalan Government can go on trial for providing the ballots boxes, but the minister responsible for the Yak-42 is relocated to State Council. Because one can alter election results with false reports produced and paid for with reserve funds to destroy the reputation of President Mas or Mayor Trias, and yet no one gets even a miserable fine. How is it that a conspiracy from the Minister of Interior and the existence of political police are revealed but everything gets dismissed in court? How come there are heads of police with foreign bank accounts to their name with assets and money that you would need thirty lifetimes of police wages to justify them, and yet no prosecutor or police unit bursts into anyone’s house with the media warned of it beforehand?
How can you fall into indecency by associating the conference in Brussels with the death of a child while the same party prevents anyone from knowing exactly what personal expenses have been paid for with the former Head of State’s reserve fund? This is money that comes from the pockets of modest families, the unemployed, the self-employed, business owners, civil servants… Public funds that we don’t even know if they have been used properly, or how much has been used on suspicious expenses that have nothing to do with “what the people concerned about” or “the people’s issues”.

How is it that you can sponsor the Francisco Franco Foundation and pay tribute to the Blue Divison, while you accuse the President of the Catalan Government of being a Nazi for providing the ballots?

Why can you console and accompany a convict of State terrorism, but will not tolerate the accompaniment of those accused of allowing a pacific and exemplary participative process?
They say all of this is legal. And because it is legal it is democratic. However, the 9-N, because they believe it wasn’t legal, then it is not democratic? With these standards, being a conscientious objector would be antidemocratic, so would defending the rights of homosexuals to adopt, and to oppose the, perfectly legal, evictions of families with children but no means would be considered an inadmissible act to pressure the courts.

It is for this reason that Spain’s democracy has fallen ill. Maybe they think they will cure it through threats and intransigencies. I think this makes it worse.

This trial will be judged by history, just as the ruling against the Statute was and just as this obtuse rejection to discuss about what is happening between Catalonia and Spain will be, because things are happening. To not want to talk about it is a mistake and an irresponsible decision, because it is this that we need to talk about. Dialogue requires willingness. If one can be an interlocutor between Donald Trump and everything Latin America, North Africa and the Middle East represents, one should be even more capable of be an active interlocutor with Catalonia.

Members of Parliament, let us talk. Now that that we can and want to. Will you?

Carles Puigdemont Casamajó
President of the Government of Catalonia

divendres, 10 de febrer de 2017

INCERTA GLÒRIA A LA PANTALLA!


He de reconèixer que quan anuncien una pel·lícula de la Guerra del 36-39 o de la postguerra, institintivament, faig com si tragués una pipa, perquè sé que em portaré un cabreig monumental. Tip de tant frontpopulisme espanyolista de merda, he deixat de veure moltes d'aquestes pel·lícules que et passen per la cara mil-i-una vegades banderes espanyoles republicanes. Les mateixes que van assassinar en Jaume Compte i als seus companys. Les mateixes que van assassinar centenars de patriotes catalans d'un tret per l'esquena quan eren a les trinxeres d'Aragó, de Madrid, de l'Alcàrria o d'Extremadura. Les mateixes que traïren els soldats que lluitaven a Mallorca, quan el govern republicà espanyol va ordenar la retirada de la flota que feia de cobertura artillera, i que va precipitar una evacuació que després va tenir enormes conseqüències, provocant milers de morts pels bombardejos aeris i navals des de les Illes a ciutats com Barcelona, València, Alacant, Tarragona, Granollers, etc. Les mateixes que van portar a la mort a milers de catalans en les batalles de l'Ebre i del Segre, on els comissaris frontpopulistes van enviar-los en onades humanes, seguint les tàctiques d'atac d'infanteria soviètiques, i provocant una veritable mortaldat entre el jovent masculí alguns amb 16, 17 anys. Es calcula que la guerra i la postguerra va fer que un terç dels homes joves catalans es perdés per sempre. Els més afortunats d'aquests s'establiren a França o a l'Amèrica Llatina, i no miraren enrere. I això explica molt de la història dels darrers setanta o vuitanta anys, malgrat els intents frontpopulistes d'intoxicar i manipular, en plena connivència amb la historiografia oficial del règim.

Per això, quan he vist el tràiler de la pel·lícula Incerta Glòria, he aguantat la respiració. S'atreviran el sindicat d'actors i directors frontpopulistes a manipular una obra que ni per pura casualitat respon als seus plantejaments ideològics tronats i espanyolitzadors? Espero i desitjo que no. He de dir que l'adaptació televisiva de Les Veus del Pamano em va decebre, si bé és normal que ho fes, perquè arribar al nivell d'excel·lència de la versió original, la literària, era impossible. Literalment. Quant a Pa Negre, la vaig trobar acceptable, tret d'algun detall.

A veure com anirà aquesta...

dimecres, 8 de febrer de 2017

FRACÀS TOTAL DE LA CONFERÈNCIA DE PRESIDENTS AUTONÒMICS*

La conferència de presidents autonòmics amb el president del govern espanyol es va celebrar ahir amb les ja anunciades absències dels presidents català i basc. Malgrat l’enorme pressió exercida des de tots els nivells, sobretot polítics i mediàtics, el President Puigdemont es va mantenir ferm en la seva negativa a assistir a una reunió on Catalunya era tractada com una comunitat autònoma més, en el més pur estil del cafè per a tothom, que ha estat l’estratègia emprada des de fa anys pels successius governs espanyols (socialistes o populars) per a aigualir les demandes catalanes.
Puigdemont, en les hores prèvies a la seva celebració, va adreçar-se per partida doble a Rajoy. Per una banda, li va fer arribar una contundent carta, on exposava les raons de la seva no assistència. Una carta que ha estat objecte de comentari des de tots els punts de vista. Puigdemont considerava que aquest tipus de cimeres no són més que una posada en escena, com s’havia demostrat en anteriors ocasions, i que no donaven lloc a cap resultat productiu, ni satisfactori.
Per altra banda, en la seva conferència pronunciada diumenge al vespre, Puigdemont també va deixar molt clar que enguany, el 2017, acabarà l’actual legislatura i començarà una nova “era”. També parlà de la conferència i tornà a justificar la seva absència pel fet que en l’ordre del dia no figurava cap punt referit a la reivindicació catalana, i principalment, a la convocatòria acordada d’un referèndum. En aquest sentit, va recordar que el propi Mariano Rajoy, havia declarat durant la seva darrera investidura, que el procés sobiranista era el repte més gran al qual calia donar resposta.
En definitiva, Puigdemont considera que Catalunya, per la seva evolució política, social, electoral dels darrers anys, s’ha “guanyat” una relació bilateral amb el govern espanyol.
Una cimera deslluïda
Amb aquests precedents, efectivament, la cimera de Rajoy amb els presidents autonòmics assistents ha estat decididament deslluïda. Fins i tot la meteorologia ha volgut emfasitzar-ho, fent que el vent tombés totes les banderes del decorat exterior de l’acte.
En la seva intervenció, Rajoy no ha fet ni un sol esment de referència als absents, ni tampoc a les reivindicacions catalanes, i ha optat per posar l’accent en el tema del nou sistema de finançament autonòmic, atès que l’actual ja porta anys caducat. La conferència va decidir que abans d’acabar aquest any n’hi haurà un de nou. En aquest sentit, es va acordar nomenar una comissió d’experts per a elaborar-lo. Això no obstant, la consellera Neus Munté, es va apressar a replicar que Catalunya no participarà en aquesta comissió.
Per acabar-ho de complicar més, entre els assistents es van manifestar importants diferències respecte algunes de les decisions preses recentment. Seria el cas de les deduccions fiscals de Madrid, o dels ajuts financers anunciats per Extremadura.
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 18.01.2017)

BRUTAL DISCURS DEL PRESIDENT PUIGDEMONT



Avui en aquest ple hi ha una diputada que no hi pot assistir no pas per cap malaltia, ni per cap baixa. La nostra companya Irene Rigau està essent jutjada en aquests moments, conjuntament amb els qui van ser també companys de tots nosaltres i que van ocupar els llocs de màxima responsabilitat governamental del país: el president Artur Mas i la vice-presidenta Joana Ortega. Estan essent jutjats acusats del delicte d’haver estat fidels a l’encàrrec que els va fer aquest parlament, el qual va ser fidel, també, a l’encàrrec rebut dels ciutadans.
Per això avui aquest parlament, en la primera sessió plenària que s’ha convocat durant el judici pel 9 de novembre de 2014, no pot fer com si no passés res. No pot mirar cap a un altre costat, ni pot romandre indiferent al fet que en aquests moments s’està jutjant uns responsables polítics que van permetre que més de 2,3 milions de ciutadans participessin en aquella jornada i enviessin a qui ho volgués sentir un missatge nítid i clar que volíem resoldre el problema polític votant, a les urnes.
He demanat la paraula per deixar constància davant de la cambra que representa el poble de Catalunya d’aquesta situació excepcional, i per formular unes consideracions que van més enllà del moment i recullen la preocupació creixent que hi ha en el si de la societat catalana en general. La immensa majoria de la societat catalana, pensi el que pensi sobre quin han de ser el vincle entre Catalunya i Espanya, ha demostrat a bastament una actitud democràtica exemplar, i ha evidenciat també sempre, sempre, que quan ha calgut mobilitzar-se per defensar drets fonamentals ho ha fet com cap altra. Per rebutjar el terrorisme, per oposar-se a la guerra de l’Irac, per rebel·lar-se contra les mentides del govern en els atemptats de l’11-M, o, en aquests darrers cinc anys i d’una manera sense precedents a Europa, per demanar poder votar.
La deriva recentralitzadora, accelerada i agreujada per la sentència contra l’estatut de Catalunya, i la prèvia campanya de recollida de firmes orquestrada fa onze anys, confirmen que la democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant. Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d’una jornada tan edificant i sana com la del 9-N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.
Ja ve de lluny.
No va fer net durant la transició i ara va perdent credibilitat en mans d’uns poders que ara sabem que sempre han estat allí, malgrat que durant uns anys va semblar o que s’havien apartat o que s’havien reconvertit. Avui la democràcia espanyola es permet un judici polític a l’ex-president de Catalunya i a dues membres del seu govern sense ruboritzar-se ni preguntar-se el que bona part de l’opinió pública internacional es pregunta. Una notícia en un mitjà de referència internacional assegurava ahir mateix que aquest judici ‘no és quelcom que un esperi veure a Europa’. Poques hores després era la influent Internacional Liberal qui s’expressava, ahir a la tarda, en termes molt contundents: aquest judici és una ‘farsa’ i un ‘teatre’. Eurodiputats de diferents països que expressen una enorme preocupació per la deriva que està seguint l’estat espanyol.
Però el sistema polític espanyol no passa ànsia. No hi ha res que l’inquieti. Té el primer partit de l’oposició completament entregat al partit que governa. En té un altre que ja actua com un corrent intern, avui liberal, ahir socialdemòcrata i demà el que faci falta, per acabar de garantir la placidesa del govern. Té els suports mediàtics, públics i privats, que s’encarreguen de falcar la seva posició si cal amb un mur de desinformació i a vegades de veritables manipulacions i mentides, per tal que la societat espanyola tingui dificultats a contrastar la propaganda que els és servida en diferents formats.
El president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau són culpables d’haver cregut en el parlament i d’haver cregut en la idea que en democràcia, el primer que cal atendre i escoltar són els ciutadans que la fan possible. Sense ells hi pot haver govern, hi pot haver legalitat, hi pot haver tribunals, però ni hi ha democràcia ni hi ha llibertat. Una democràcia a la qual no li importi el que pensen i volen els seus ciutadans és incompleta, és mancada, és troquelada per uns límits que ja no són en mans de les persones. Un repàs del que va precedir al 9 de novembre confirma que fa anys que hem acreditat una majoria, a les urnes i al parlament, que vol decidir el seu futur; que l’apel·lació al diàleg per resoldre aquest conflicte és permanent; i que la voluntat d’arribar a acords és contínua:
A tot això, ni diàleg, ni pacte, ni propostes. Judicis i amenaces. I una democràcia d’intensitat variable, que es regula a conveniència de la majoria que governa.
Així, l’estat pot desobeir cínicament sentències dels tribunals, també del Constitucional, sense que hagi de rebre el més lleu requeriment per part de ningú. Incompleix 34 sentències, algunes en àmbits tan sensibles com les beques o el 0,7% de l’IRPF. No passa res: quan l’estat incompleix les sentències es veu que l’estat de dret en deu sortir reforçat.
El Parlament Europeu emet un informe, el 2016, on es denuncia que Espanya és el tercer estat amb més expedients oberts per incomplir la llei europea. No passa tampoc res.
Els ciutadans de Catalunya que es manifesten en suport de l’ex-president passen per ser uns coaccionadors de la justícia, i els volen amb menys drets que els que té un tertulià i ex-alt càrrec de l’estat que aconsella un bon afusellament per al president Mas o el director d’un diari que primer acusa i després afina el veredicte que hauria de donar el tribunal quan el judici encara no s’ha acabat. No cal dir que aconsellar l’afusellament del president de Catalunya no té condemna, i que pressionar la justícia des de la portada d’un diari és vist amb absoluta normalitat.
La normalitat de la impunitat. Perquè a Espanya es pot asseure a la banqueta dels acusats el president de la Generalitat per posar urnes, però es recol·loca el ministre responsable del Yak 42 al Consell d’Estat. Perquè es poden alterar resultats electorals amb informes falsos elaborats i pagats amb fons reservats per destruir la reputació del president Mas o de l’alcalde Trias, i ningú no en surt ni amb una trista multa. Perquè es revela la conspiració del ministre d’Interior i l’existència d’una policia política i tot queda arxivat. Perquè s’informa de comptes a l’estranger de responsables policials que acumulen patrimoni i diners que caldrien trenta vides d’assalariat policial per poder-los justificar, i cap fiscal ni cap unitat policial irromp a casa de ningú havent avisat prèviament els mitjans de comunicació.
Perquè es pot caure en la indecència de vincular la conferència de Brussel·les amb la mort d’una nena mentre el mateix partit impedeix que se sàpiga què s’ha pagat exactament amb els fons reservats de la vida privada de l’ex-cap d’estat. Diners que surten de les butxaques de famílies humils, dels aturats, dels autònoms, dels empresaris, dels funcionaris… diners públics que no sabem si s’han fet servir adequadament ni quants se n’han gastat amb finalitats dubtoses que res no tenen a veure amb el que ‘importa els ciutadans’ i ‘els problemes de la gent’.
Perquè es pot subvencionar la Fundación  Francisco Franco i es pot homenatjar la División Azul mentre s’acusa de nazi el president de la Generalitat per haver posat les urnes.
Perquè es pot anar a consolar i acompanyar convictes de terrorisme d’estat, però no es pot tolerar que s’acompanyi els acusats de permetre un procés participatiu pacífic i exemplar.
Diuen que tot això és legal. I diuen que com que és legal és democràtic. I que el 9-N, com que creuen que no era legal, ja no és democràtic. Amb aquests criteris, avui lluitar per l’objecció de consciència seria antidemocràtic, defensar els drets dels homosexuals a adoptar també, i oposar-se al desnonament judicial d’una família amb criatures i sense recursos, perfectament legal, seria considerat un acte de pressió a la justícia inadmissible.
Per això la democràcia espanyola ha emmalaltit. Potser pensen que la curaran a còpia d’amenaces i intransigències. Jo crec que és pitjor.
Aquest judici serà jutjat per la història, com ho va ser la sentència contra l’estatut i com ho serà la negativa obtusa a dialogar sobre el que passa entre Catalunya i Espanya. No voler-ne parlar és una decisió errònia i irresponsable, perquè és d’això que hem de dialogar. Dialogar demana voluntat per fer-ho. Si un es veu capaç de fer d’interlocutor entre Donald Trump i tot el que representa, amb l’Amèrica Llatina, Europa i l’Orient Mitjà hauria de ser encara més capaç de ser interlocutor actiu amb Catalunya.»

dimarts, 7 de febrer de 2017

ESCÀNDOL! EL JUTGE BARRIENTOS PROTEGEIX L'ESPANYOLISTA AGENJO I IMPEDEIX QUE RESPONGUI LES PREGUNTES DE LA DEFENSA


El jutge del 9-N dóna un cop de mà a l'ex... por vilawebtv La intervenció del jutge Barrientos per impedir la resposta de l'espanyolista Agenjo, a partir del minut 3:00.

LA FISCAL ESPANYOLISTA MAGALDI...

En els dos dies que portem de judici, no parem de veure una tipa amb pentinat tipus Tous, asseguda a la primera filera del públic, immediatament darrere dels testimonis. Una tipa que no fara de fer gestos de ràbia, de disgusta, de mala llet. I no és precisament un freaky que li agarada seguir els judicis, com n'hi ha molts, no. Es tracta ni més ni menys que la fiscal en cap de Barcelona, que respon al nom d'Ana Maria Magaldi, i ja en anteriors declaracions que va fer als mèdia va quedar clar que és una espanyolista més gran que una casa de pagès. La pregunta immediata que es fa tot català, és la següent: No té feina aquesta dona que ha d'estar hores i hores escalfant les cadires de la sala del judici? No té casos a tractar? Nosaltres que li paguem el sou, no podem estar deu, vint  i vés a saber quantes hores més estarà demà i dijous asseguda, d'oient en el judici, quan la justícia té enormes problemes d'endarreriments? O és que està fent mèrits, per tal que l'elevin a Fiscal en cap de Catalunya o vés a saber si Fiscal General de l'Estat? 

CHIEF UNSER CAN'T VOTE!


Boníssim! Sons of Anarchy S01E10