dilluns, 7 de juliol del 2025

El tsunami Orriols enfonsa Puigdemont*


Muntatge en què apareix el Parlament, Sílvia Orriols i Carles Puigdemont |

La batllessa de Ripoll pot multiplicar per cinc els resultats segons les enquestes


07/07/2025 

La política catalana ha viscut, en els darrers anys, una mena d’apatia emocional. Massa promeses incomplertes, massa retòrica buida i un excés de gesticulació simbòlica. En aquest context, l’aparició de Sílvia Orriols com a figura destacada no és pas una extravagància, sinó una resposta natural d’una part creixent de la societat que busca autenticitat, coherència i fermesa.

La seva irrupció —amb un discurs directe, sense embuts ni mitges tintes— trenca amb el llenguatge calculat i massa sovint previsible dels partits tradicionals. I això, ens agradi o no, té una força que ressona entre moltes famílies, empresaris i ciutadans de peu que fins fa poc s’havien resignat a abstenir-se o a votar amb el nas tapat.

La memòria incòmoda del confinament
Un dels moments més contundents del darrer ple al Parlament ha estat el recordatori que Orriols va fer a Junts: mentre els catalans perdíem familiars durant la pandèmia, el govern apujava l’impost de successions. És difícil trobar una acusació més punyent, i a la vegada més real.

Sílvia Orriols al Parlament 

En política, la memòria és selectiva. Però quan algú té el coratge de posar damunt la taula fets com aquest, el silenci de la resta de diputats esdevé eloqüent. No es tracta d’ideologia, sinó d’una qüestió moral: on era la sensibilitat social en aquell moment tan tràgic?


Un cordó sanitari com a resposta feble
Quan els partits tradicionals només saben reaccionar amb cordons sanitaris, reglamentacions ad hoc i silencis incòmodes, vol dir que han deixat de confiar en la força de les seves idees. Intentar frenar una nova força política amb estratègies reglamentàries és, en el fons, un símptoma de desconcert.

L’electorat no premia tant les sigles com la coherència. I si Orriols creix en popularitat, no és perquè la gent hagi canviat de valors, sinó perquè detecta una manca de convicció en aquells que pretenen representar-los. Quan els partits que havien estat referents comencen a vacil·lar, d’altres ocupen l’espai amb determinació.

Sílvia Orriols al Parlament 

Una dada que incomoda el sistema
Segons l’últim baròmetre del CIS, Sílvia Orriols ja és la segona política més ben valorada de Catalunya, només superada per Salvador Illa. Per darrere queden figures tan conegudes com Puigdemont i Junqueras, fet que no és menor. Aquesta dada, provinent d’un organisme poc sospitós de simpatia envers Aliança Catalana, demostra que alguna cosa està canviant de manera profunda.

Que una política que fins fa poc era ignorada pels grans mitjans, amb una estructura modesta i un discurs aliè al consens institucional, superi en valoració líders amb dècades d’exposició pública, hauria de fer reflexionar més d’un. No és només una qüestió de noms, sinó de credibilitat.

Temps de preguntes, no de dogmes
Catalunya viu un moment d’inflexió. La popularitat de Sílvia Orriols no és cap accident, ni tampoc una anècdota passatgera. És l’indicador d’un canvi de cicle, d’un desig de recuperar la política amb majúscules: la que no té por d’incomodar, la que no viu pendent dels aplaudiments fàcils.

Sílvia Orriols al Parlament


*NOTA: Publicat a XCatalunya, 7 de juliol 2025

diumenge, 6 de juliol del 2025

El complot independentista per a enderrocar Companys i el règim de terror anarquista*

Havien ordit reemplaçar el president i exterminar els gàngsters que dirigien l’anarquisme i controlaven el país


Barcelona. Diumenge, 6 de juliol de 2025. 


Barcelona, 20 d’octubre de 1936, fa 89 anys, el Govern de la Generalitat, presidit per Companys (ERC), donava un quart de volta més a la maniobra de liquidació del poder anarquista, que controlava el país des que les forces lleials a la Generalitat havien derrotat —per les armes— el cop d’estat del 19 i 20 de juliol de 1936. Joan Garcia Oliver, l’home fort de la CNT-FAI catalana i de la seguretat interior del país, ja era a Madrid per a assumir la cartera ministerial de Justícia, però la figura consensuada per a restaurar i exercir el càrrec de comissari general d’ordre públic, el dirigent anarquista Dionís Eroles, que tenia la missió de depurar les sinistres Patrulles de Control i retornar el control de la Seguretat Interna a Mossos d’Esquadra i Guàrdies d’Assalt, no comptava amb la confiança del nucli del poder del país.

Garcia Oliver, Fernández i Escorza / Font: Arxiu Nacional de Polònia, Arxiu d'ElNacional i revista Juventud Libre

El desafiament d’ERC i del PSUC als anarquistes
Companys i els consellers d’Interior, Artemi Aiguader (ERC), i d’Economia i Proveïments, Joan Comorera (fundador del PSUC i pes pesant en la política catalana del moment), van pactar el nomenament d’Andreu Revertés, dirigent de la formació independentista Estat Català. Aquell nomenament era, en aquell moment, políticament difícil d’explicar. Estat Català, partit cofundador d’ERC, s’havia desvinculat de la plataforma de Companys després del tèrbol assassinat del dirigent independentista Miquel Badia (abril de 1936), però, aquella diabòlica estratègia s’explicava perquè Estat Català era, històricament, la bèstia negra de l’anarquisme, fins al punt que Garcia Oliver hauria forçat la seva exclusió en la composició del Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de facto del país controlat per la CNT-FAI (juliol-setembre de 1936).

Companys, Comorera i Aiguader 

Per què un dirigent d’Estat Català?
Aquest element —el conflicte permanent entre l’independentisme i l’anarquisme que remuntava a l’època del sospitós desembarcament de la FAI, que va coincidir amb la restauració de l’autogovern català (abril de 1931)— explica l’estratègia de Companys, Argemí i Comorera, i la confiança en Revertés per a arraconar i liquidar el poder anarquista. Dionís Eroles —l’home de consens proposat per Garcia Oliver i que ja complia, oficiosament, aquesta funció des de principis d’octubre— va ser ressituat com a “cap de servei de la Comissaria General d’Ordre Públic”, subordinat a Revertés, i, tot i la decepció va declarar a la premsa (El Diluvio, 20/10/1936): “Aquí me tienen ustedes, cargado de buena voluntad para hacer una obra provechosa en relación con el orden público y de acuerdo con las circunstancias actuales”.
Andreu Revertés 

La reacció d’Eroles
Els fets que es van produir immediatament després demostrarien que la decisió de marginar Eroles no era equivocada. L’anarquista Eroles —des de la seva talaia de poder— crearia un grup delictiu, conegut com els nanos d’Eroles, que es dedicaria a l’extorsió, l’assalt i l’assassinat selectius (vegeu el reportatge “Els nanos d’Eroles, els gàngsters de la rereguarda republicana”). Però, en canvi, tot feia pensar que amb Revertés al capdavant de la Comissaria General s’aconseguiria l’objectiu buscat. La gran sorpresa va saltar poques setmanes després (novembre de 1936). Mentre els nanos d’Eroles delinquien impunement, Revertés era detingut, torturat i assassinat. Què va passar amb Revertés i per què només va ser trenta-quatre dies al càrrec?

Els nanos d'Eroles / Font: Mi revista (1936)

La detenció i tortura de Revertés
El 24 de novembre, a les tres de la tarda, elements de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya (organisme encarregat de la supervisió de l’ordre públic i que estava coordinat pel dirigent anarquista Aurelio Fernández, àlies el Coix) detenien Revertés i el conduïen a una masmorra del castell de Montjuïc. Revertés va ser inicialment interrogat amb relació a una falsa acusació, l’assassinat de la seva sogra, però de seguida va aparèixer el veritable motiu d’aquell interrogatori. Els sequaços del Coix van torturar brutalment Revertés i van obtenir la seva confessió. El complot tenia l’objectiu d’executar una vintena de dirigents anarquistes, massacrar les sinistres Patrulles de Control, prendre el poder i rellevar Companys. En canvi, no va quedar clar quin destí havien previst per al president: l’execució o l’exili forçat a França.

Com havien tingut coneixement d’aquell complot?
La investigació historiogràfica sosté que, en la fabricació d’aquell complot, els dirigents d’Estat Català no van prendre les mesures de seguretat necessàries. Unes setmanes abans de la detenció de Revertés, Estat Català havia celebrat un acte públic a la sala Price (01/11/1936), on es va insistir que, amb relació al desgovern i la criminalitat en què estava immers el país, “calia fer alguna cosa”. En aquell acte hi era present Joan Casanovas (Estat Català), president del Parlament i exprimer conseller de la Generalitat, que va fer una petita intervenció —no prevista en el programa—, però prou significativa per aixecar sospites a les secretaries d’Ordre Públic controlades pel gangsterisme anarquista. Els historiadors també apunten una possible indiscreció per part d’algú molt pròxim, a la vegada, a Revertés i a Eroles.

Quan i com es comença a desmuntar el complot?
El complot es comença a desmuntar hores abans de la detenció de Revertés. A primera hora del matí del 24 de novembre, agents de paisà dels Mossos d’Esquadra es desplaçaven a l’aeròdrom de Can Tunis i detenien Josep Muxí, aviador i home de confiança de Revertés, que estava esperant un passatger per a volar a París i que mai no apareixeria. Aquest passatger havia de ser, possiblement, el president Companys, obligat a exiliar-se després del triomf del complot independentista. Muxí va ser interrogat. Però Companys no confirmaria l’abast d’aquella operació fins que va tenir al davant Joan Torres Picart (Estat Català), el veritable arquitecte de la trama. Mentre falsos policies torturaven Revertés a Montjuïc, Torres confessaria davant Companys i el president —que no donava crèdit a allò sentia— patiria una greu crisi nerviosa.

Quin era l’objectiu final dels independentistes?
Torres, Revertés i Casanovas havien mantingut converses secretes amb la cancelleria del primer ministre francès Léon Blum (Partit Socialista) i haurien pactat la proclamació i el reconeixement de la independència de Catalunya i l’exclusió del territori català del conflicte civil espanyol. Alguns investigadors apunten que la font de la delació del complot estaria localitzada en aquest escenari negociador. L’executiu de Blum era un govern de concentració (Matignon, 1936) que reunia socialistes (PSF), comunistes (PCF) i anarquistes (CGT), i algun dels negociadors francesos hauria pogut filtrar el contingut d’aquell acord, per exemple, a Garcia Oliver (CNT-FAI), a Tarradellas (ERC) o a Comorera (PSUC, estalinista com el PCF), i que havia proclamat que la prioritat absoluta era guanyar la guerra espanyola.

El govern de coalició d'esquerres franceses que hauria pactat amb Estat Català 

Com va acabar aquell complot?
Algú va facilitar la ràpida sortida de Torres i de Casanovas de l’escenari del conflicte i els va situar a l’exili de França. Un altre dirigent independentista implicat en aquell complot, Josep Maria Xammar (amic personal del difunt Miquel Badia), també es va exiliar a França, i Artemi Aiguader va continuar en el càrrec, i, passats els mesos, el seu balanç al capdavant d’Interior presentaria més ombres que llums. Però, en canvi, Revertés va ser abandonat per tothom i va ser convertit en el blanc de l’odi de Companys i dels anarquistes Fernández, Eroles i Escorza. El 30 de novembre —després de sis dies de tortures incessants—, la guàrdia de corps del president (una colla de gàngsters amb vestit i corbata) l’excarceraven amb l’ordre de conduir-lo a Andorra, però es van detenir a mig camí —a Calaf— el van treure del cotxe i el van rematar a trets.

Casanovas i Xammar 

NOTA: Publicat a El Nacional, 6.7.2025

dimecres, 2 de juliol del 2025

ATENCIÓ!!!!!: Les politiques d’expulsion de Trump poussent les Latino-Américains vers l’Espagne*

Le Devoir, 2.07,2025

Romain Chauvet (des de Madrid, compte!)

Le durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.

César David vivait à Long Island jusqu’au mois de mars. Muni d’un permis de travail, ce camionneur parcourait les routes américaines et canadiennes pour livrer des matériaux de construction. Mais tout a basculé avec le retour de Trump à la Maison-Blanche.

« Un jour, ma compagnie m’a dit : “On doit te licencier, car on a moins de clients en raison des tensions avec le Canada et parce que tu es Latino, les risques sont trop grands” », raconte ce Colombien de 26 ans, encore sous le coup de l’émotion. « Même si j’étais en règle, je devenais un problème pour eux, simplement en étant Latino. »

La multiplication des arrestations et des déportations de Latinos a peu à peu provoqué un climat de crainte au sein de la communauté, même pour ceux ayant un statut officiel. « J’avais peur, très peur. Tu peux juste sortir à l’épicerie et tu ne sais pas ce qui peut arriver », explique le jeune homme, dont de nombreux amis mexicains ont fui les grandes métropoles états-uniennes vers des endroits reculés, par peur des autorités.

Ne trouvant pas d’autre emploi, il a pris la décision de venir en Espagne il y a deux mois. « Il n’y a plus de rêve américain, tout le monde veut partir maintenant. » À son arrivée à Madrid, César a déposé une demande d’asile. Sans papiers pour travailler, il a quand même réussi à trouver un petit boulot dans un centre d’appels. « Ce n’est pas l’idéal, ça ne paye pas beaucoup comme aux États-Unis, mais en attendant, je n’ai pas trop le choix. Mais j’ai hâte de retrouver une certaine liberté. »

De plus en plus de Latinos en Espagne
L’Espagne a déjà enregistré une augmentation du nombre de Vénézuéliens demandant l’asile au premier trimestre de 2025, avec 23 724 demandes. Une augmentation de 54 % par rapport à la même période l’an dernier.

« Ce n’est que le début », prévient Ana María Diez, cofondatrice et présidente de la Coalición por Venezuela, une fédération internationale d’ONG vénézuéliennes de migrants et de réfugiés. « Beaucoup ont maintenant peur d’aller aux États-Unis, avec les discours xénophobes et la campagne de haine menée par Trump. Ils abandonnent leur rêve américain pour essayer de poursuivre maintenant le rêve européen, et évidemment, la porte d’entrée est l’Espagne. »

Le pays est une destination de choix pour les Latino-Américains, qui parlent la même langue et connaissent aussi déjà la culture. De plus, la majorité d’entre eux n’ont pas besoin de visa pour venir en tant que touriste pendant moins de 90 jours. La récente décision de la Cour suprême d’autoriser le gouvernement Trump à mettre fin aux protections contre l’expulsion de quelque 350 000 Vénézuéliens pourrait aussi en pousser d’autres à rejoindre l’Espagne.

Gonzalo (nom d’emprunt) est arrivé il y a seulement quelques semaines à Madrid. Ce Vénézuélien de 40 ans préfère rester anonyme par peur de représailles dans son pays en raison de ses engagements politiques. Le retour de Trump a aussi bousculé ses plans, lui qui envisageait de traverser la frontière illégalement depuis le Mexique.

« Sous Biden, c’était déjà difficile, mais c’était possible d’y parvenir. Mais maintenant, avec Trump, c’est presque impossible », explique-t-il, ajoutant qu’un de ses amis est mort noyé en tentant de faire la traversée. « Tous mes amis aux États-Unis m’ont déconseillé de venir, c’est devenu trop dangereux. »

Gonzalo espère bénéficier de la loi espagnole qui permet aux enfants et petits-enfants de migrants d’origine espagnole de demander la citoyenneté. En cas de refus, il demandera l’asile. Il se dit prêt à tout pour obtenir une meilleure vie et pour faire venir sa femme et ses deux enfants avec lui en Espagne. « On doit faire des sacrifices, on n’a pas le choix. Mais c’est difficile, je ne sais pas où je vais dormir dans les prochaines semaines. J’espère qu’avec la saison touristique, je trouverai un petit boulot au noir. »

Système saturé
Neyvi Tolentino, avocate en immigration dans la capitale espagnole, croule sous les demandes d’information depuis le retour de Trump. « L’Espagne offre la possibilité de se régulariser après deux ans de séjour sans papiers sur le territoire. C’est quelque chose d’assez unique dans l’Union européenne (UE) et qui n’existe pas aux États-Unis. Ça attire beaucoup », explique l’avocate.

Elle dit recevoir tous types de demandes, allant du visa de travail au visa de nomade numérique, ou encore des demandes d’asile. Mais les délais de traitement pour cette dernière procédure explosent. Le système est saturé et serait au bord de l’effondrement, selon des employés. L’Espagne doit récemment faire face à une vague inédite de migrants qui cherchent à entrer en Europe par les îles Canaries, en raison des contrôles plus stricts en Italie et en Grèce, rapportait en janvier l’Agence France-Presse.
Romain Chauvet Le Devoir« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol », explique Neyvi Tolentino, une avocate de Madrid spécialisée en immigration.

« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol. Cela peut prendre des années, parfois trois, voire quatre ans », explique Neyvi Tolentino. « Compte tenu de ces délais, de nombreuses personnes abandonnent souvent le processus et cherchent d’autres solutions de rechange. » De plus, avec l’un des taux d’approbation d’asile les plus bas de l’UE, 18,5 % en 2024 contre une moyenne européenne de 42 %, l’obtention de l’asile n’est pas garantie.

Pour tenter d’accélérer le traitement des demandes, le gouvernement espagnol de gauche a récemment modifié la Loi sur l’immigration, mais il est encore difficile d’en connaître les effets. S’ajoute à cela le risque de voir tomber le gouvernement minoritaire de Pedro Sánchez, empêtré dans plusieurs scandales de corruption. Des élections anticipées pourraient porter la droite au pouvoir, et amener à un durcissement des politiques d’immigration, à l’image d’autres pays européens.

Vie en suspens
Pour Eliezer José Contreras Velásquez, la vie s’est arrêtée depuis le retour de Donald Trump à la Maison-Blanche. Ce Vénézuélien de 30 ans, qui avait quitté son pays en raison de la situation politique et de son orientation sexuelle pour s’établir au Pérou, avait été sélectionné par un programme de réinstallation des Nations unies pour les États-Unis.

« J’avais franchi toutes les étapes avec succès, et j’attendais simplement une date pour mon vol quand j’ai appris sur les réseaux sociaux que le programme était suspendu. » Lui qui avait déjà vendu ses effets personnels et quitté son emploi s’est retrouvé pris de court.
Eliezer José Contreras Velásquez

« J’en ressens encore les impacts psychologiques », explique le jeune homme. « Je peux comprendre qu’un pays modifie ses politiques d’immigration, mais si abruptement et sans offrir de plan B, c’est très difficile à vivre. » Eliezer songe maintenant à rejoindre l’Espagne.

« L’Espagne devrait travailler avec les autorités américaines pour aider ces gens-là qui ont déjà franchi toutes les étapes », pense Ana María Diez, la présidente de Coalición por Venezuela. Le gouvernement espagnol a annoncé travailler sur un plan pour accueillir la majorité des Latino-Américains partis des États-Unis, mais aucun détail n’a encore été dévoilé.

Selon elle, les mesures prises par le 47e président des États-Unis auraient aussi des répercussions sur les politiques migratoires en Amérique du Sud. « Nous avons vu d’autres pays essayer de copier ce que Trump met en place, comme l’Argentine, qui était historiquement un refuge pour les gens du monde entier », explique-t-elle. « Ça pourrait aussi pousser encore plus de gens à l’exil. »

*NOTA: Article publicat a Le Devoir de Montréal, 2 de juliol 2025